L'Epistolari Blau

Seleccionem-nos!

2012-02-07T20:58:00.000+01:00

-El desànim és la moneda corrent dels nostres dies. Aplicat a la professió periodística la cosa es dramatitza encara més. Cert és que d'allò que en diuen mercat laboral no es pot esperar gran cosa, que segons sembla sobrem periodistes i que—ens agrade o no—ens tocarà cavalcar a la vaca magra de l'avenir. I tirarem endavant, perquè alguns ja tenim assumit que el periodisme no és un estatus, és una forma de mirar el món.

Seth Godin, patum del màrqueting, publica al seu blog una reflexió una mica en la línia del coaching coent, suficientment infantil com per poder injectar una mica d'esperança. Ací va:

"Amanda Hicking guanya un milió de dòlars l'any publicant el seu treball al Kindle sense una editorial.

Rebecca Black ha arribat a més de 15 milions d'oients, t'agrade o no, sense un segell. (...)

El nostre instint cultural ens porta a esperar que ens seleccionen, a buscar el permís de l'autoritat que arriba des d'una editorial, un presentador de televisió o fins i tot un blogger que diu, "et trie a tu". Quan negues aquest impuls i t'adones que ningú pensa seleccionar-te, et podràs posar a treballar.

Si esperes que la gent de recursos humans a qui vas enviar el teu currículum t'esculla, hauràs d'esperar molt. Quan entens que hi ha problemes que esperen solució, una vegada t'adones que tens totes les eines i tot el permís que necessites, les oportunitats abunden.

No esperes a ser seleccionat, selecciona't tu mateix"

Projectar les Cendres

2012-01-31T23:45:00.001+01:00

-Afortunadament, hi ha alguns vicis a la vida que m'he pogut estalviar. Un d'ells és el de veure contínuament sèries i més sèries, eixe costum més o menys ritual que s'ha posat tan de moda i que—com passa amb el gintònic i la cocaïna—la falta de consum en determinats ambients fa de tu poc més que un empestat. Doncs bé, va voler la casualitat que ahir em trobara davant de la pantalla just en el precís instant en què començava una. I sí, em vaig enganxar als dos primer capítols. No per ganes de ser acceptat dins la secta dels serial lovers, ni molt menys, més aviat va ser perquè els temes que tractava m'interessaven bastant: corrupció i País Valencià.

Imatge promocional de Crematorio.

Crematorio (dilluns nit a La Sexta) ens explica la història d'un empresari corrupte fet a si mateix entre l'especulació immobiliària costanera (crema de boscos inclosa), el suborn a polítics, els tràfic de drogues o els contactes amb la màfia. I tot, com no podia ser d'una altra forma, al paradisíac i inconfusible marc de la costa valenciana. Com a protagonista trobem l'omnipresent Pepe Sancho, recurrent peatge de valencianitat que no sabem si ha preparat el seu paper als despatxos de Teatres de la Generalitat que tant freqüenta, però que en tot cas se'n surt prou bé.

No sé tampoc com evolucionarà el serial mafiós de La Sexta—m'indiquen els que ja l'han vist via Canal + que els capítols finals decauen—, tot i això podem manifestar que el guió dels dos primers episodis ha sabut jugar el tòpic en favor d'una construcció argumental solida i ben estructurada en dos plans narratius discontinus, amb una producció d'un nivell i rigor rarament vist a l'audiovisual estatal. Els personatges, a més, poden semblar un pèl esquemàtics i fins i tot predictibles, però posseïxen certa credibilitat al capdavall. Creïbles per a una ficció, és clar. Nosaltres ja tenim proves més que manifestes de com la realitat supera la ficció, per això el culebró es queda curt. Però aquest és un altre tema corroborat cada dia als diaris.

De tot aquest assumpte, però, el que a mi m'interessa realment és el pla simbòlic, la collita dels mites, tot allò que restarà a la memòria jacent. El País Valencià s'ha situat al nivell al·legòric de la Itàlia camorrista i Crematorio ho posa damunt la taula. A hores d'ara podem parlar de la casa de putes sense amo de l'Europa enfonsada, i així ho reflectix la premsa mundial: aeroports buits amb estàtues del cacic suposadament corrupte, jurats populars que no condemnen delictes provats, la irracionalitat beata i acientífica manant de tots els púlpits, el retorn de les fosques pràctiques inquisitives, escoles patibulàries enfonsades en la fosca gelor de l'hivern. Tot un país fregant la fallida econòmica i sobretot moral.

Una de les imatges de la sèrie, maqueta faraònica inclosa.

Només afegir, doncs, la meua felicitació. Ho han aconseguit, d'una forma no esperada però ho han assolit: som referència, som el melic d'Occident. Davant semblant fita qualsevol ficció es queda curta, molt curta. Però tot és qüestió de temps, el gènere negre valencià no ha fet més que començar, i podem augurar-li un futur prometedor.

Visualitzar l'Emergència

2012-01-27T01:07:00.000+01:00

Portada de la Hamlet d'aquest de gener.

-Arrel de la publicació de l'entrevista a Sònia Gómez, tema de portada de la revista Hamlet d'aquest mes, s'han fet notar les veus que ens feliciten per l'elecció del personatge. No em sorprèn en absolut que una coreògrafa tan carregada d'imaginació i valentia tinga una nombrosa legió de fans, i tampoc em sobta que ho manifesten.

Aquest fet, però, invita a reflexionar sobre com tracten els mitjans culturals la seua agenda. La dansa se suposa que no és popular, tampoc una creadora com Sònia Gómez que tot i haver voltat per mig món és pràcticament una desconeguda a ulls del "gran públic".

Freqüentment són tirades pel terra per part de diligents caps de capçalera propostes i temes que miren de fer visible la cara emergent de les nostres arts, i són rebutjades perquè se suposa que allò "minoritari" no interessa. Donant-li la volta a la truita és més que lícit reformular la qüestió: però veritablement les tan amanides cares de la "popularitat", tan omnipresents com insistents, continuen sent l'única opció? El cas de Sònia Gómez hauria de servir com exemple, hi ha una altra forma de fer les coses.

Un brindis per acabar—encara que no siguen temps benignes—, pel periodisme que descobreix, que innova.

Polititzar el Teatre

2012-01-18T20:40:00.002+01:00

-Ahir es va celebrar la taula redona sobre la nova censura, organitzada per la revista Hamlet dins el seu programa d'Accions reflexives entorn al fet escènic. Entre alguns dels temes que es van fer presents hi havia el de la politització de l'actual teatre català.

Diversos parlaments van fregar-la. Josep Maria Loperena o Romà Gubern, per exemple, van posar l'accent en l'autocensura, aquell mecanisme intern i sord que es contagia a creadors a través de pressions comercials, administratives o per la dictadura del que es considera políticament correcte. Bastant clara ha estat la qüestió quan ens hem referit en aquest blog al panorama del País Valencià. Però, i Catalunya?

Francesc Foguet no es va tallar a l'hora de relacionar algunes de les més prestigioses signatures del nostre teatre i l'escassa politització dels seus textos. I no es tracta de reclamar pamflets per als escenaris, simplement cal constatar el fet que estem travessant una època convulsa en què no fer referència al poder i als seus mecanismes suposa tractar de forma superficial els problemes de la nostra societat.

Hi ha excepcions, afortunadament. Guillem Clua (autor acostumat a poar dels conflictes entre poder i individu) publicava al número 20 de la revista Hamlet un article per referir-se a l'assumpte, tot recordant com la dramatúrgia estatunidenca té més que assumit que les picades d'ull al món de la política formen part natural de qualsevol obra que vulga dir-se ambiciosa.

Clua, a més, cita al seu escrit altres camarades catalans que, com Pere Riera i l'obra Desclassificats o Josep Maria Miró amb Gang Bang, han transgredit la norma fent referència explícita a la forma com el poder s'immisceix en les relacions humanes. Altres veus es podrien citar com les de Nao Albet i Marcel Borràs (amb la seua aclamada Democràcia), a més d'altres petites transgressions de l'off com les que habitualment visiten l'Antic Teatre.

Democràcia, una original repassada al GAL i als conflictes de l'individu amb el poder (Foto Ros Ribas)

Fa poc, el dramaturg Paco Zarzoso, el teatre del qual darrerament ha girat cap a posicions més polititzades, vaticinava que amb "la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre". Les retallades en l'estat del benestar, l'innegable desgast del model polític i econòmic o l'obsoleta versió de democràcia que patim, són totes elles xacres que cal denunciar, també al teatre. I nosaltres, els espectadors, que comencem a estar una mica farts de la comèdia evasiva, no només esperem dels autors que fiquen canya sinó que a més ho exigim.

Referències en Xarxa

2012-01-14T08:57:00.000+01:00

-El company Miquel Valls dedica un detallat i detallista article des del web Artez Blai al canvi d'imatge que està experimentat la revista d'arts escèniques Hamlet, que poc a poc es va fent visible entre els aficionats al teatre.

La poc agraïda pràctica del periodisme (i el petit component d'ego que comporta, per què no dir-ho) facilita que siguen sempre benvinguts els afalacs, sobretot si són per a un reportatge com el de la censura al País Valencià que denúncia la terrible situació que estan patint molts creadors valencians en la seua relació amb el poder imperant. Gràcies, doncs, per la difusió, repetint—una vegada més—que el tema s'ho mereix.

Hamlet Accions: la Nova Censura

2012-01-13T20:09:00.000+01:00

-La censura no ha desaparegut malgrat la creença general. La censura no és la pretèrita anècdota d'un passat totalitari, continua viva i vigent a través de recargolats mecanismes que van adaptant-se a la dinàmica social dels nostres dies. Sempre, això sí, es pot identificar la seua essència: l'interès d'aquell qui té el poder en silenciar la informació que amenaça el seu estatus.

Com ja hem comentat en aquest blog, la Revista Hamlet publicava en el seu número doble de novembre-desembre un dossier amb diversos textos que abordaven el tema de la censura al teatre des de prismes molts diferents. Com l'assumpte és sucós i es pot estirar molt més, aquest proper dimarts 17 de gener, a les 19 hores, algunes de les veus presents al l'informe seran al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla de Catalunya, 10).

Francesc Foguet i Romà Gubern (UAB), l'advocat i escriptor Josep Maria Loperena i el periodista i dramaturg Josep Lluís Fitó (els encontres amb la censura del qual han estat tractats ací una i dues vegades) seran els protagonistes de la taula redona a la qual, no cal dir-ho, esteu convidats. Tota difusió, a més, serà ben rebuda, el tema s'ho mereix.

Escales, Patges i Regals

2012-01-06T23:57:00.000+01:00

-Entre les moltes claus per entendre d'arrel l'alt nivell de xovinisme alcoià s'ha d'haver presenciat in situ, a banda de les festes de moros i cristians, la Cavalcada de Reis. Sí, que és la més antiga del món, que el seu desplegament de medis i l'acurat manteniment del detalls tradicionals de la seua estructura la fan única. A més, les jornades complementaries com la de la Burreta i les Pastoretes contribueixen a donar forma a la màgia del Nadal alcoià.

Sense menystenir la resta dels rituals, de tot plegat em quede amb el costum del repartiment de regals a la Cavalcada per part dels tradicional patges, eixa barreja de donyet i tòpic huitcentista del que els alcoians entenien llavors com a negre.

El negre és potser la mes forta icona, si més no, la que més profundament t'impacta quan ets una criatura de pocs anys: eixos llavis rojos i la cara pintada com de betum, eixe ésser misteriós que apareix en ramat junt als Reis Mags i que, armat d'una escala, perpetua a través dels ansiats regals eixe conte fantàstic de quan érem xiquets.

Deutes

2012-01-04T18:58:00.000+01:00

La notícia del dia la publica en portada el diari El País i respon al següent titular: "El Gobierno central sale al rescate de la Comunidad Valenciana". L'afer no és per a broma. Comencen a ser dramàticament visibles els efectes de vint anys de política de malbaratament, de creixement sense desenvolupament. És la materialització flagrant d'un mode de viure i d'una manera d'entendre la realitat valenciana que haurem de pagar durant dècades.

Dóna la casualitat, a més, que els protagonistes d'aquesta societat espectacular que ens van voler fer creure acaben devorats pels propis ressorts que van covar. Així, aquest dies veiem com el torrent mediàtic arrossega prohoms i pròcers, símbols encara bategants d'aquelles dècades de mamella plena. Parle, òbviament, del judici al pochonorable Francisco Camps, seguit d'altres presidents com el balear Jaume Matas, o el exvolgut cunyadíssim del Rei, Iñaki Urdangarín, tots ells acusats pels fiscals d'haver estat tot un símbol del seu temps, de no haver deixat pèl eixut.

Camps a la banqueta dels acusats per suborn impropi

Hui mateix, el Govern valencià en la seua línia de transparència definia tot l'assumpte com "un problema puntual de liquiditat". Alguns des de les xarxes socials han fet contes, i aquest primer impagament de la Generalitat al seu prestador, el Deutsche Bank, es podria haver resolt amb aquest senzill compte:

Emarsa 40 + Gürtel 20 + Urdangarín 3 + Brugal 30 + Naranjax 15 + Calatrava 15 = deute Deutsche Bank (123 milions).

Carles Alfaro. Converses Teatrals Valencianes III

2011-12-31T20:10:00.000+01:00

La seua vida es veu abocada al continu desplaçament. Perquè Carles Alfaro, malgrat la seua reconeguda trajectòria com a director, no troba espai per treballar al País València i es veu obligar a fer-ho a Barcelona i Madrid, sobretot. La conversa telefònica discorre entre alguna de les pauses de la seua feina en la diàspora.

#ConversesTeatralsValencianes

Quina és la teua relació amb les institucions oficials del teatre valencià?

En aquests moments és nul·la. I no es deu a que haja rebutjat cap tipus d'oferta de feina, no, és que no hi ha hagut cap tipus d'oferta. Com saps, a València Teatres de la Generalitat ho copa tot...

Exiliat?

No sé si la paraula és exiliat.... Jo continue residint a València, pague els meus impostos a València, però tot ho guanye fora. Si la meua faena depenguera del que treballe ací ara em dedicaria a una altra cosa. És una realitat absolutament irracional que una persona per dedicar-se al teatre haja de marxar fora. Estem parlant d'un xicotet país que té uns recursos i una demografia suficient per a una vertebració cultural raonable. Estem parlant d'una ciutat, València, que està prop del milió d'habitants.

Alguna cosa no va bé.

Evidentment, alguna cosa falla, perquè ni tan sols es poden programar les obres que he dirigit fora. A mi em consta, perquè ha sigut prou habitual, que les productores o els teares públics amb els que he pogut treballar a Madrid o Barcelona han intentat anar a València amb alguns dels meus espectacles, i tampoc hi ha hagut manera. Tot això no ho dic amb cap tipus de victimisme. Jo sóc, evidentment, un privilegiat, el meu cas seria un paradigma perquè almenys tinc feina fora. Ara bé, em pregunte què pot fer un director que comença ara. Quants professionals valencians te trobes a Madrid i Barcelona perquè a València no hi ha hagut manera? Molts.

Imatge promocional de Traïció, uns dels darrers espectacles dirigits per Alfaro al Teatre Lliure de Barcelona.

A finals de la temporada passada, la companyia del Micalet abandonava la gestió del teatre, entre d'altres coses, per problemes d'ofegament administratiu. Tu que vas dirigir una sala privada, el Moma Teatre, penses que és insostenible el teatre de qualitat en valencià?

Jo crec que no és cap utopia una sala a València amb qualitat, en absolut. No és una qüestió de diners, és una qüestió d'un altre tipus. El Moma, com era el cas del Micalet, representava un problema per a les institucions. Eren sales que demostraven que es pot fer un teatre amb vocació inequívocament pública, en la nostra llengua, amb un repertori gens còmode i assumint els riscos que el mercat no pot assolir. I, és clar, hi havia un greuge comparatiu molt fort amb Teatres de la Generalitat. Perquè d'alguna manera estàvem demostrant que es podia fer el que ells no han fet mai.

Com va funcionar, en concret, el cas del Moma Teatre?

En el cas de Moma, no va ser el fet que no es pogués mantindre. De fet, la mitjana d'ocupació se situava més enllà del 80 % de l'aforament. Recorde un any en concret que vam fer més funcions i vam tenir més públic que l'Abadia o el Lliure. Amb l'afegit que els recursos que se gastaven ells per a una producció a nosaltres ens valien per a tot l'any. Li donàvem una rendibilitat als diners que rebien que mai han tingut els teatres públics.

Imatge de l'espectacle L'altre (Umbral), dirigit per Carles Alfaro a l'Espai Moma el1997.

Quin va ser el problema doncs?

No teníem la possibilitat de créixer, que no vol dir tenir més metres d'escenografia. Vol dir tenir més possibilitats d'intercanvi per produir amb teatres de fora, millors condicions laborals, més racionalitat. Cada any havies de signar un conveni. A nosaltres ens venien ofertes de coproduccions d'Europa, Madrid o Barcelona a tres anys vista, com és lògic, però nosaltres signaven convenis anuals, i mai abans d'octubre de l'any en curs.

T'obliguen a improvisar.

És una bogeria. Nosaltres estaven intentant donar qualitat, amb riscos de teatre públic. Perquè és molt fàcil omplir teatres, i qui diga el contrari està mentint. Omplir teatres és fàcil, omplir-los amb segons quines coses és més complicat. El que no pot fer un teatre públic es programar Mamma Mia! al Principal i després presumir de números. Això és enganyar. A més és d'una competència deslleial respecte de sales privades com l'Olímpia. Això i mil barrabassades més. No hi ha cap tipus de racionalitat o criteri. S'ha de posar nom a les coses, i això que fan és teatre de bar. No hi ha política cultural, no saben el que volen. Estem parlant de molts anys de majoria absoluta d'un partit que no ha tingut cap tipus de sensibilitat respecte de la llengua ni d'un teatre que no siga populista.

La directora de Teatres de la Generalitat, Inmaculada Gil Lázaro (esquerra), amb l'equip del musical Mamma mia!

Després està també el tema de l'aïllament.
Eixa és una altra de les gangrenes del teatre valencià. No hi ha cap tipus d'intercanvi. El País Valencià està totalment aïllat del circuït. No té cap festival de renom. Cap de les grans produccions de volada internacional que passen per, ja no per Madrid i Barcelona, sinó per Sevilla o Bilbao, a València ni s'acosten. Ni el públic ni els propis professionals tenen el contrast del que fan respecte del que es fa.

De cara al futur?

No cal ser especialment perspicaç per adonar-se que les dificultats són enormes. Jo estic molt, molt preocupat i molt cabrejat amb la situació que està patint la professió teatral valenciana. La situació és tremenda. Pràcticament s'han carregat dues generacions de professionals. Gent que ara té una certa edat i que ja no viu del teatre. I entre la gent jove igual. Seran, com a molt, mitja dotzena d'actors els que ara viuen exclusivament de la seua professió. Hem tirat enrere una barbaritat.

Malgrat tot, el nivell és altíssim.

Ara tenim tota una generació que és molt més ariscada, perquè ja no té res a perdre, perquè ja no espera res de la classe política. Però l'esperança aguanta una anys. Si després no hi ha oportunitats, la gent s'acaba exiliant. És la brutal conseqüència d'una política partidista, d'una falta absoluta d'actituds democràtiques, de sentit comú. La cultura és una inversió de futur, no pot estar al servei de signes polítics.

Paco Zarzoso. Converses Teatrals Valencianes II

2011-12-27T19:00:00.000+01:00

Matí assolellat de tardor. Una taula arrapada contra l'enorme aparador de La Confiteria, bar recurrent de l'ambient escènic del Paral·lel barceloní. Paco Zarzoso és una de les figures de més projecció de la dramatúrgia valenciana. Juntament amb Lluïsa Cunillé i Lola López forma l'Hongaresa, companyia que pateix l'ostracisme generalitzat que viu el teatre valencià.

#ConversesTeatralsValencianes.

Amb muntatges col·lectius com Zero Responsables, o amb la teua obra El alma se serena, hem vist la cara crítica del teatre valencià. La professió havia estat adormida?

Fins fa poc, estàvem vivint una dramatúrgia que parlava d'un moment en què no hi havia grans conflictes. Vivíem en esta mena de màscara, en la què tot més o menys anava bé, sense crisi. Per tant, en eixos moments de suposada prosperitat, la dramatúrgia estava més centrada en els conflictes de l'individu: la solitud, la identitat... Amb la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre.

I les subvencions? No han actuat tot aquest temps com a mordassa?

El sector teatral depèn de les subvencions. Estic d'acord en que hi ha hagut una autocensura molt forta. Quan vam fer Zero Responsables i El alma se serena algú de la professió ens va dir: "a ma casa mai faltarà un plat de paella", com volent dir que això ens anava a costar car. L'autocensura és molt forta. Existeix la por a perdre un estatus. Una por justificada perquè s'han pres i es prenen decisions de censura. S'hi respira a l'ambient. Hi ha hagut actors que per posicionar-se davant de determinades qüestions han estat censurats i no han entrat en repartiments de Teatres de la Generalitat, o companyies que pel fet de treballar un tipus d'obres no han sigut programades. Hi ha un sentiment de por. Però pensem que ara a València el 90% dels actors estan a l'atur.

Això és matèria primera de contestació.
Jo crec que sí, perquè com no hi ha res a perdre es faran moviments per canviar molt poderosos. És un moment terrible per a que és un moment fèrtil perquè puguen passar coses, i jo crec que estan passant. En aquest sentit, El alma se serena va ser tot un fenomen, la gent va respondre d'una forma increïble.

Tot i això, no es va poder veure a València capital.
Després d'haver-la estrenada a grans teatres de Sevilla, Madrid o Mallorca, a València no es va poder veure a cap sala, pública o privada, vam haver de recórrer a una sala per a xiquets per poder exhibir-la. Els programadors de teatres poden dir que no ha estat un acte de censura sinó que no els ha interessat. Però jo sé que la censura ha estat molt important, perquè quan hem intentat parlar d'esta obra no ens han rebut.

El repartiment d'El alma se serena durant la representació.

Com es conviu amb la censura?
És molt dolorós, perquè hi ha grans creadors com Carles Alfaro, Carles Santos, els Sirera, que d'alguna manera han tingut una veu pròpia i brillant i que s'han vist obligats a marxar, a exiliar-se. En el nostre cas continuem allí per una qüestió personal, perquè és el lloc de viure i tenim molts amics. Però en cap moment per tenir cap connexió o recolzament institucional. Vull continuar allà, però és molt frustrant. Jo vinc ara d'estar programat tres mesos a Buenos Aires, han produït la meua obra, però ací directament ni et reben.

Conseqüentment, la relació de la teua companyia, l'Hongaresa, amb Teatres de la Generalitat és...
Terrible. Fins i tot ara anem a entrar en un contenciós administratiu per la manera de tractar-nos. En 17 anys de vida de la companyia ens han donat menys ajuda de la que rep anualment el casa faller més menut de València. El fet que Lluïsa [Cunillé] siga Premi Nacional de Literatura dramàtica hauria de ser important, però no, i és molt penós. Perquè la censura no és nomes ideològica, és també estètica. No li donen importància a projectes amb una coherència. Només importen les relacions d'amistat o projectes molt comercials que poden omplir teatres.

I això no contribueix a crear un repertori propi.
És clar. Està molt bé fer un Txèkhov, però si tu vols fer un teatre nacional d'una qualitat, amb veu pròpia, hauràs de veure quina és aquesta veu pròpia de l'autoria. I mai ha hagut des de Teatres de la Generalitat la voluntat de recolzar els autors. Ells diuen que sí, i de tant en tant es programa alguna cosa, però mai en teatres grans i amb el suport decidit de les institucions.

La gaviota de Txèkhov és una de les obres produïdes aquesta temporada per Teatres de la Generalitat.

De cara al futur?
Jo crec que hi haurà una reconversió, i serà molt positiva en este sentit. Com va haver també a Buenos Aires, on a partir de la crisi es van buscar maneres diferents de fer teatre. Perquè eixe impuls de fer teatre no es pot matar d'un dia per l'altre. I jo espere que en un moment de crisi com el que estem vivint es generen reconversions.

De quin tipus?
Les persones que estan en el teatre públic han de canviar perquè són persones a les que no els agrada el teatre, i no tenen un criteri per pensar com d'important és el teatre per a una societat. Ells no se n'adonen de que és un aliment per a l'esperit de les persones. I, per tant, s'ha de fer un teatre de repertori, de qualitat, s'ha de confiar en la veu dels professionals, recolzant els autors propis. S'ha de dignificar uns actors que porten molts anys i són molt bons. És, simplement, el que necessiten els ciutadans, la possibilitat de tenir un teatre públic de qualitat.

Josep Ll. Sirera. Converses Teatrals Valencianes I

2011-12-14T12:47:00.000+01:00

València, migdia, lloc cèntric: cafeteria de l'Octubre. Josep Lluís Sirera—autor, crític, polític i meitat del tàndem dels germans Sirera—arriba amb un pesat paquet postal ple de documents. Demana un tallat, s'asseu i comença la conversa. Se sent més còmode amb la gravadora, coneix de les tergiversacions periodístiques, per això rumia bé cada paraula.
#ConversesTeatralsValencianes.

La música en valencià, la literatura, s'han mostrat sempre crítiques amb la situació política. Per què al teatre li costa tant?

La societat valenciana es troba lleugerament adormida. És una societat on no hi ha mecanismes de crítica. Per tant, el teatre no es pot excloure de la situació d'apatia, de desencís. En el cas de la música, no existeix de veritat una estructura econòmica que la sustente. Quantes vegades al mes actua Rafa Xambó? No viu d'això. Són pocs els grups que tenen un públic que els permet viure. Què passa amb el teatre? Que aquelles persones que generacionalment podrien intervenir de forma política són creadors que estan desvinculats del procés productiu. És a dir, si els teatres públics són institucions i el mecanisme que por existir per a la seua organització s'assembla al model Canal 9, ja et pots fer una idea. Rodolf [Sirera] i jo no hem estrenat en un teatre públic de València des del 1995.

És el que Rodolf anomena autoexili?

És l'autoexili, o l'exili interior que comentava Gil-Albert. Nosaltres no hem escrit cap obra, com ha fet Paco Zarzoso [El alma se serena], parlant sobre una situació social concreta. Ací el problema no és que la teua obra puga ser conflictiva, no t'estrenen perquè la persona no és grata per als polítics.

Llistes negres?

Les llistes negres que no existeixen, però hi ha una norma velada. El meu germà ha accedit a una obra de teatre públic perquè un director li ha demanat una dramatúrgia. I es pot estrenar Una jornada particular amb dramatúrgia de Rodolf però no una obra de Rodolf. L'única estrena en estos anys va ser la del T6 de Nacional de Catalunya [Raccord, 2005], que el llavors director de Teatres de la Generalitat (TGV)—cessat poc després—va programar al Rialto.

Imatge promocional de l'espectacle Raccord, dirigit per Carme Portaceli.

En eixe sentit, Rodolf i tu ja escriviu pensant que les vostres obres no s'estrenaran?

Som conscients de la situació que hi ha al País, i donades les circumstàncies no estrenarem en molts anys. En última instància, però, considerem que si la nostra obligació és donar testimoniatge—encara que no puguem estrenar—com a mínim podem publicar i fer circular els textos que tenim escrits. Professionalment tenim la sort que no necessitem estrenar per viure, la qual cosa és important, lògicament.

Això comporta un greu problema de professionalització. El teatre necessita de la resposta de l'espectador, per no parlar dels hàbits de consum del públic, que s'habituen a la discutible línia de programació de TGV.

El problema no és allò que es fa sinó el que no es fa. Són, al capdavall, decisions estètiques però que en el fons són polítiques. És inqüestionable que es puga produir un Txèkhov, com fa TGV, però igual al públic li agradaria més saber el que els està passant ara mateix. La dramatúrgia occidental està plena d'obres que estan reflexionant sobre l'actual crisis i ací s'estrena Los locos de Valencia. Algú pot atacar Lope de Vega? Mai de la vida! Però si estes obres estan impedint que s'estrene al meu germà, o a Paco Zarzoso, o que Lluïsa Cunillé puga exhibir les seues obres a València, doncs jo m'ho qüestione. Estem parlant de les no censures. Estem parlant d'espectacles tan notables com El alma se serena, que no s'ha pogut veure a cap teatre de València ciutat.

Alternatives?

Vaig a ser esperançador: tota aquesta gent jove de menys de 40 anys, o la gran promoció de creadors com Carles Alberola o Paco Zarzoso, han descobert la solució al problema de com viure comercialment del teatre. Quan una obra va a un poble necessita omplir el teatre, doncs es pot dur Bessos. Mentrestant, apliquem el sistema Buenos Aires, que és que aquesta mateixa gent que està treballant dedique una part dels seus ingressos, una part del seu temps i la seua energia, a fer el teatre que no es pot fer comercialment. Recents exemples com Cabanyal Íntim són una bona mostra.

El Festival Cabanyal Íntim, microteatre a cases particulars, va celebrar la seua primera edició el passat octubre.

I mentrestant, el model públic, què en fem d'ell?

Si jo ara fos un gestor, diria no al teatre públic. Tal i com està plantejat no. Un teatre públic no hauria de tenir locals, no hauria de tenir espais. La situació d'ara tal i com la tenim és un entrebanc. I la qüestió de les subvencions, evidentment, crea un sistema captiu del poder.

Quin seria, doncs, el model de teatre públic que caldria fer?

Les subvencions, fins ara, s'han orientat al producte. Jo pense que la subvenció s'hauria d'encaminar a l'acció social dels grups. El que s'ha d'avaluar no és si muntes un Txèjhov o una Lluïsa Cunillé, sinó directament cap a quin públic t'adreces, quin compromís social amb l'entorn té la teua sala. Es tracta de pagar a gestors culturals amb plena independència. El sistema francés dels anys 60 funcionava així. Se rep una subvenció si aquesta reverteix en la societat.

I els centres de producció catalans, funcionen com toca respecte del català i no només dels catalans?

Jo crec que no. Hi ha hagut un desinterès. L'única proposta del Teatre Nacional de Catalunya que ha rebut Rodolf ha estat una adaptació. Li va semblar un poc insultant. No es tracta de tenir una quota de participació, però hi ha autors que podrien estrenar textos al Nacional i no ho han fet mai. El mateix problema amb les companyies. Fa vint anys, en el moment que les companyies catalanes decideixen estrenar en castellà a València, això provoca una fractura que no s'ha pogut superar. En aquell moment, a finals dels 80 principis dels 90, les companyies de pes podien haver pressionat, perquè tenien un públic. El mateix passa amb el model lingüístic, que a Catalunya és exclusivament l'oriental, i quan un actor com Pep Cortès no ha estat capaç de perdre l'accent valencià doncs queda limitat a fer papers marginals. És lògic, t'estan preparant per un mercat, però per un mercat limitat, que ha deixat escapar la possibilitat d'acostumar el públic a diferents varietats lingüístiques.

Converses Teatrals Valencianes

2011-12-12T21:30:00.001+01:00

-Ja deu d'estar distribuint-se pels quioscos el número 20 de la revista d'arts escèniques Hamlet, on s'inclou un plural monogràfic dedicat a estudiar la relació entre censura i teatre. La meua aportació va centrar-se en el cas valencià, en l'actual cas valencià, que no necessita de fonts hemerogràfiques.

L'alarmant situació de les arts escèniques valencianes, però, donaria per a un llibre sancer, i malauradament molts dels temes s'han quedat al tinter. Amb la convicció que dóna saber que un reportatge és com un porc—que d'ell s'aprofita tot—, utilitzarem aquest blog per publicar el contingut d'algunes de les entrevistes realitzades durant la preparació del text.

Ja hem parlat ací del cas Corrüptia i de les represàlies que està patint el seu autor, Josep Lluís Fitó, o de Xavi Castillo, i dels problemes que ambdós creadors es troben també a l'àmbit editorial. És ara el torn d'altres participants com Josep Lluís Sirera, Paco Zarzoso o Carles Alfaro, que aniran dient la seua als pròxims dies, als pròxims posts. Agrair-los a tots ells la participació i la no sempre senzilla sinceritat en un moment tan crític per als professionals del teatre valencià.

Professionalització Teatral

2011-12-07T17:29:00.000+01:00

-La ràbia que em fas, un volum al que li tenia ganes. Des que va guanyar al 2008 el Ciutat d'Alcoi de Teatre li havien florit elogis ací i allà. Malauradament, tampoc vaig poder assistir al muntatge que va tancar l'Altre Espai de València el 2009. Fa uns dies, però, regirant la pila de llibres que vaig heretar del tancament d'alguna revista de teatre, vaig trobar-me el text. Edicions 62 ens el va enviar en el moment de la seua publicació. Ja no tenia excusa.

Una de les terribles xacres que ofega el teatre valencià és la professionalització. Les xifres de l'atur entre els actors superen el 80%, el doblatge ha pràcticament desaparegut i la ficció televisiva resta parada per impagaments. Si a tot això afegim les poques opcions de treball que tenen les joves veus del teatre en valencià—donat l'escàs suport institucional i social—arribem a l'actual desesperada situació.

En aquest aiguamoll, Juli Disla (actor, dramaturg, director) ha estat un nadador de fons. En la seua completa trajectòria ja figuren importants premis d'escriptura com el ja anomenat Ciutat d'Alcoi, el Micalet o el Ciutat de València, entre d'altres. A més, va treballar el terreny televisiu al celebrat Autoindefinits, i això es nota. Perquè el text de La ràbia que em fas transpira una mil·limetrada economia de la paraula, amb acotacions brevíssimes, el que fa necessària una màxima expressivitat en cada frase. I l'obté, sense la necessitat de forçar situacions ni d'encabir crescendos injustificats. Molts dramaturgs triguen anys de professió en aconseguir uns diàlegs tan naturals, poques vegades vistos al teatre en valencià, encara perdut entre la normativa, l'adequació i la parla del carrer tan deteriorada. Tota aquesta espontaneïtat es transmet als personatges, a la història, que flueix tan absurda com la realitat, tan terrible com ridícula, tan divertida com colpidora. Tota una lliçó de bona arquitectura teatral.

I clar, després de llegir peces com aquesta, un es pregunta com aconsegueixen determinats creadors superar tants entrebancs, tants pals a la roda posats per un sistema podrit, on la cultura—i més la pròpia—és no només ignorada sinó maltractada. Malgrat tot, hi ha persones que aconsegueixen bastir una professionalitat quasi sobrenatural. No cal dir que en altre país tant La ràbia que em fas com Disla estarien a un altre nivell, gaudirien d'un altre estatus, d'una altra projecció. I no deuria, però això ho fa encara més admirable.

Tapes d'Avantguarda

2011-12-04T14:16:00.001+01:00

-El Tickets és un d'aquest establiments de cuina d'avantguarda on el mecànic ritual del nodriment es transforma en espectacle. Gràcies al segell de la família Adrià, la fruita agafa textura de còctel solidificat, l'amanida sabors d'explosiva evocació. Les olives són essències esferificades, el peix fregit presenta forma de xip, i el fresc té gust de pernil. Les postres prenen forma de conte, i els gelats tenen gust a paisatge. Ni la repulsiva presència de Salvador Sostres va aconseguir llevar-nos la gormanderia. Quin tiberi més espectacular:

Olives esferificades.

Pescadito Frito.

Sembla pernil, fa gust de pernil però en realitat és tonyina.

Mini airbags de formatge acompanyades de pernil.

Xuxi mató (entre d'atres coses)

Amanida de taronja.

Ostres en escabetx.

L'advocat es pot transformar en pasta de canelons.

Peixos que agafen forma d'altres peixos.

EL LLAMANTOL, i res es pot ja comparar.

Canapè de pollastre.

El McDonalds del Tickets.

El Bosc Animat.

Pastis Tebi d'Ametlles.

Mirofret

2011-12-02T21:02:00.000+01:00

-Fa ja uns anys, mentre transitàvem alguna de les runoses carreteres irlandeses, ens va avançar de forma violenta un enorme camió frigorífic. Els companys exclamaren llavors, puto camió, i jo vaig dir amb la dosi de xovinisme característic: ei, insulteu al conductor però no us fiqueu amb el camió, que està fet a Alcoi.

Aquesta setmana tancava definitivament un símbol de la indústria alcoiana, l'empresa Mirofret, que durant 134 anys havia fabricat tot tipus de carrosses frigorífiques per al transport de mercaderies. El fracàs del concurs de creditors és un exemple més en la insuportable crisi. Desapareix, doncs, un dels pocs exemples d'indústria no tèxtil que encara dotava la ciutat d'una certa brillantor, d'aquella aura que en el passat va forjar el caràcter alcoià en l'orgull de pròspera ciutat industrial, de cas a banda, de som alguna cosa. Tot miratge.

Imatge que encara penja del web fantasma de Mirofret.

Recorde una nit de 1996, un espectacular incendi va destruir la factoria de Mirofret a la carretera d'Alacant. Mai havia vist res semblant. Poc temps després la van reconstruir, i fins i tot van obrir una segona nau no molt lluny de la primera. Totes les institucions van bolcar-s'hi. Eren altres anys. Fa només 15 anys, ningú podia arribar a imaginar-se que hi hauria coses més destructores que el foc.

De Tapes per Barcelona

2011-11-29T19:23:00.001+01:00

-Aquesta setmana torna De Tapes per Barcelona, una de les iniciatives gastronòmiques més suculentes dels últims anys. Es tracta d'una variada ruta per alguns bars i restaurants de la ciutat de Barcelona on, només per uns dies, et serveixen tapa i canya a 2,40 euros.

Però no es tracta només de tirar els preus, la gràcia ressideix en què cadascuna d'aquestes tapes opta a un guardó que s'atorgarà per votació popular. Una oportunitat per descobrir nous espais, nous sabors, per passejar o simplement per sopar i embufar-se a bon preu. Només fins el 4 de desembre.

Podeu trobar el mapa a www.detapesperbarcelona.es.

Postal Tardoral

2011-11-28T22:44:00.000+01:00

-Carrers humits encara, la nit vora mar és intensa i espesa. Matinada d'un blau elèctric que anticipa un dia assolellat. Els lledoners del carrer esgrogueïxen ràpidament i cada cop de vent perden un grapat de fulles. En poc més d'una setmana les hauran perdudes totes.

Hi ha també la cridòria dels xicons entrant a estudi i, pels terrats, algunes gavines badallen a l'uníson de forma grotesca. Els gralls es barregen de tant en tant amb el cruixit de les persianes: ara la papereria, ara un bar, ara la botiga de més enllà. Camions de repartiment i un degoteig constant de bicis que van i tornen.

En alguna finca, la dona de fer feines passa el motxo per l'immediat segment de paviment que envolta el portal on treballa. De més enllà, la mira un vell molt vell que ha eixit a passejar un gos tan pansit i rancallós com ell. L'avi fuma mentre el gos, dins l'escocell de l'arbre, mira d'acomplir el dificultós tràmit de la evacuació diària.

Un parell de bessons d'uns quaranta llargs, discapacitats mentals, remunten a cada dia el carrer Peu de la Creu. El seu pas es lent i descompassat i molts matins, l'un a l'altre, li recrimina de molt mala gana matinera la seua lentitud. Seuran una estona a l'ampit de la finestra que Edicions 62 té al Carrer dels Àngels. Seuen i esperen el minibús que junt a d'altres discapacitats els portarà a les seves activitats diàries. Passar pel seu costat, veure'ls idènticament vestits, mimèticament gestuals en el seu cabreig, produeix una sensació estranya, com un curtcircuit matinal, com un déjà vu convex de matèria onírica.

Aquest matí, aquest dilluns, per primer cop ha fet fred. És ara que s'acosta l'hivern.

El Terròs i la Flama

2011-11-26T19:02:00.000+01:00

-Un petit got d'absenta, un terròs sucre i una forquilla mida café; el ritual de sempre, el Marsella de sempre. Aquell greixós guiri que el regenta no para d'insultar els clients en tancat anglés britànic. Mire el terròs de sucre fixament. El remulle i li bote foc. Mentre es consumeix encès en la feble flama alcohòlica, per primer cop associe el nom de la plaça amb el del Noi del sucre. No havia caigut encara.

Aquesta setmana, tot i que els cinèfils ja havien celebrat amb pompa de comiat el tancament de la seu del carrer Sarrià, la nova Filmoteca ajorna per enèsima vegada la seua obertura. La raó d'aquesta nova dilatació és que es vol esperar a la finalització de les obres de la plaça on es troba el principal accés, la Salvador Seguí, la plaça del Noi del sucre.

I és que el conegut lider anarquista va morir molt prop d'ací. Uns pistolers de la patronal li pegaren un tret al cap el 10 de març de 1923. Ara, la plaça que portarà el seu nom s'obre al bell mig de l'únic vestigi d'autèntic de Barri Xino que quedava al Raval. Segons els plans de l'Ajuntament, el fet d'obrir dotacions culturals contribuirà a "sanejar" la zona. De fet, les putes, els camells i els lateros habituals de la zona ja fa mesos que es queixen de la pressió policial. Paralel·lament, continua la política d'expropiacions d'habitatges a la zona.

San Ramon, En Robadors, ja no són el que eren. Ni els bars, ni la gent. Ja no ve el jovent. Tret del 23 i la Bata de Boatiné, la resta de locals han perdut la seua saba. Ho han aconseguit, l'últim indici de Xino s'esfuma. Tot i ajornada, la inauguració de la Filmoteca és imminent. Llavors, s'instal·laran ací modernes terracetes plenes de gafapastas i de turistes cool que es despengen del luxós hotel limítrof. Tajinder, el nostre barman de sempre, vol marxar, ha traspassat tots els negocis que tenia a la zona: "ja no ens queda res a fer ací", diu molest. Foren bons anys, li recorde.

A Salvador Seguí li va caure el sobrenom de Noi del sucre per la seua afició a menjar-se els terrossos que li servien amb el café. La flama de l'absenta i del sucre és d'un blau pàl·lid i fràgil, quasi es pot tocar amb els dits. De sobte s'apaga i deixa una escalfor tèbia, subtil, com un record de borratxera.

Mala Sort

2011-11-21T21:40:00.001+01:00

-Va ocórrer fa un parell de setmanes, segons es comenta en tertúlies periodístiques. Quan el ja president en funcions Zapatero era preguntat pel risc d'erupció volcànica a l'illa del Hierro, afirmava entre lacònic i sarcàstic: "amb la mala sort que tinc segur que em toca a mi".

L'anècdota serveix hui per valorar els resultats electorals. La històrica victòria del Partit Popular a tot Espanya no té aturador possible. De res ha servit el discurs d'espantar els votants amb el llop liberal i antisocial. Rajoy ha aconseguit una victòria lapidant. No obstant, hui dilluns de ressaca electoral, tot mirant els diaris em preguntava quines qualitats posseïx ara el lider del PP i futur president que no tenia el 2004 o el 2008? En què ha canviat el seu partit? Quines solucions pot aportar a un conflicte que, com s'està demostrant a les últimes setmanes, té poc marge de maniobra en un context local.

Ja ho insinuava Zapatero. La mala sort d'haver coincidit governs, en principi identificats amb el progressisme, i la pitjor crisi econòmica que es recorda tant a Catalunya com a Espanya és un estigma que trigarà lustres en marxar. Això o la cosa no acaba ací i el fosc horitzó d'aquests negres anys ens oferirà la caiguda de més d'un govern, de més d'un color. Ho veurem.

Pas de Cranc

2011-11-18T17:20:00.000+01:00

Si guanya Rajoy, dilluns dirà, "I ara què?"

-A les portes del cap de setmana que ha de definir la política estatal dels pròxims quatre anys, llancem un parell d'apunts per a la reflexió. Si les urnes transformen a Rajoy en el següent habitant de la Moncloa, com totes les enquestes semblen indicar, haurà estat no per la victòria del PP sinó per la derrota del PSOE, que tot i que ho semble no és el mateix.

Don Mariano, fidel al seu estil, l'única cosa que ha aportat a la desesperant situació que està vivint el País són ambigüitats. La retòrica programàtica dels diferents partits, ho sabem, cada dia és més pobra, més mancada d'idees. És el que els experts anomenen el catch-all party, és a dir, sigues ambigu i no la cagaràs perquè no hauràs dit res. Rajoy, gran expert en aquest aiguamoll, s'ha quedat quietet, ben quietet, a esperar que el vent continue no bufant al seu favor sinó en contra dels altres.

Segon. Sabem per Catalunya com de nefastes són les rodes del bipartidisme, sobretot en matèria de conservadurisme. I amb això no vull dir que no haja d'haver alternança. Res d'això. Per fer-me entendre posaré alguns exemples. Quan encara fumeja la dimissió en bloc del CoNCA, aquesta setmana saltava la notícia de la substitució de Josep Ramoneda al capdavant del CCCB. Dos casos amb un mateix setgell i amb una mateixa conclusió, la cultura no pot estar al servei dels carnets de partit. El CoNCA, en aquest sentit, havia estat creat com a eina per gestionar el món dels ajuts de forma imparcial, amb independència respecte als colors polítics. El seu desmantellament per part de Ferran Mascarell és una pèssima notícia per als que confiàvem en un futur en que la cultura catalana, i el seu suport institucional, deixaren de funcionar com una xarxa clientelar del govern de torn. Res a fer.

Com el cas de Ramoneda. Ací no importa gens la trajectòria d'un professional que ha situat al CCCB entre els centres de reflexió més importants d'Europa. Per a més inri, la seua substitució no respon a cap pla alternatiu conegut respecte a la línia que han de seguir les dotacions museístiques barcelonines. Simplement se'l purga per ser més progressista que conservador.

En el pla estatal, Rajoy avisa que en cas de victòria també revisarà algunes de les poques fites aconseguides durant els governs de Zapatero, tals com el matrimoni homosexual, la llei de l'avort, la del tabac o la de la dependència. Més que bipartidisme ho podríem identificar com passes de cranc, uns fan i els altres desfan. I entremig perdem tots.

Censura Teatral no nomès al Teatre

2011-11-17T00:31:00.000+01:00

L'encontre amb Xavi Castilo de l'anterior post (tot un èxit de visites segons el comptador de Google) venia a col·lació d'una sèrie d'entrevistes que he mantingut les darreres setmanes amb diferents creadors de l'escena valenciana. I tot arrel d'un reportatge que estic preparant sobre els diversos episodis de censura que estan patint les arts escèniques valencianes, els puntuals i els perllongats, em referisc. I tot removent casos, sembla que la por al totpoderós Consell no només afecta a les arts escèniques.

El cas del retrat zaplanesc retallat també me l'he deixat al tinter.

Tant Josep Lluís Fitó com Xavi Castillo, m'han explicat, a més de les portes tancades d'alguns teatres, s'estan trobant també les de les editorials. Fitó, el represaliat autor de Corrüptia, una regió de l'Est, després de diversos intents no ha aconseguit més que “excuses peregrines” per part de diversos editors. De moment, els que no heu vist l'obra haureu d'esperar per llegir-la.

Castillo, per la seua banda, editava a l'abril el primer llibre antològic de material de la seua companyia, Pot de Plom, amb l'alcoià títol d'Això ho pague jo. I ho feia a través de la creació d'un segell editorial propi després que Bromera declinés publicar-lo en l'últim moment. Castillo promet, als seus pròxims espectacles, donar més detalls sobre l'afer, que s'aventura sucós.

Per cert, si algú vol consultar el reportatge del que parlava abans, lamente anunciar que s'haurà de comprar el nou-nou numero de la revista Hamlet que sortirà el més vinent. Tot i això, aquest blog continuarà donant llum a altres passatges molt llaminers que s'han quedat fora de redactat.

Pausa

2011-11-07T23:57:00.000+01:00

-Aquest blog romandrà uns dies sense activitat a causa de la càrrega de faena que arrossega el seu autor. Que tot siga sempre això...

Xavi Castillo Contraataca

2011-11-02T19:52:00.000+01:00

-Ha estat tot el mes ala Sala Muntaner amb Hamlet, això ho pague jo!, i quan encara falten 5 funcions reconeix que no liha anat malament del tot. I això que s'ha presentat per primer copdavant el públic barceloní sense afluixar ni una miqueta lacarrega de valencianitat que embafa els seus espectacles. Part del'èxit s'ha de d'agrair a la cada cop més nombrosa colòniad'emigrants valencianets, que hem fet córrer la veu. També al fet, ben significatiu, que lesmisèries de la política autòctona i l'allau de corrupció hagen ultrapassatles fronteres del País Valencià. Matèria primera per al bufóextraoficial, Xavi Castillo, que entaulat, com tots els còmics, sembla molt seriós. Açò ho paga ell!

La cervesa consumida durant esta entrevista la paga ell, per suposat!

Quan va començar a guanyar pes la política enels teus espectacles?

És un pas natural, lògic. Jo en realitat no faigimitacions sinó que passe a crear personatges basats en polítics.Eixos personatges dins d'algunes històries que jo m'imaginava emvenien de puta mare. Així, vaig començar a utilitzar en els meusmonòlegs a Zaplana, Trillo o Rita Barberà. És a partir de La Vengansa(2002) que l'actualitat política guanya el pes definitiu.

Iarriba el punt de dir con la iglesia hemos topao

La primera anècdota va ser durant una entrega de premis que conduïa.Davant una imitació del Papa Joan Pau, un home del públic vacomençar a dir-me cerdo, i fins i tot un regidor del PP el varecolzar pujant a l'escenari per demanar disculpes. Davant d'això, la gent del públic va començar a demanar llibertat d'expressió. Es va armar molt de rebombori. Aixòva ser amb el Papa, l'estrella del món de la censura. Poc despréscomençarien els vetos i les prohibicions.

Tuentens que la gents s'emprenye?

Avore, jo no ho pense massa. Jo faig els espectacles com me'lsimagine. Jo crec que tant en la qüestió eclesiàstica com en lapolítica, depèn molt del sentit de l'humor de la persona. Jo hofaig amb molt de catxondeo. Té mala llet, d'acord, però ho faigintentant que la gent es descollone al màxim. Fins i tot ma mare,que era molt beata, reia quan em veia fer de papa.Depèn de l'humor de la persona. Pucentendre que s'ofenguen però si ho fan tenen dues faenes...

Treus molt profit de la censura.

Tincassumit que la censura m'ha portat més públic. Però també s'ha detenir present que estem vetats i hi ha molts pobles en els qualsno podem treballar. Contractar en estos moments a Pot de Plom s'hatransformat en una qüestió quasi política, i jo no vull això, jovull treballar pels pobles, perquè en els pobles hi ha gent de totesclasses. Perquè un alcalde mana al poble però no en el poble. Notothom és del PP. Les instal·lacions públiques no són finquesprivades de cap gestor, són també d'aquells que volen veure'ns. Hi ha moltíssimagent que ens seguix arrel de la censura però, clar, els vetos ens obliguen a estar molt actius, a fer moltes actuacions, a treballar per dos duros. S'ha d'actuar on siga.

El Capità Moro paga també els bolos de Barcelona, encara que els catalans mai hagen vist un boato.

Llistes negres?

AlPaís Valencià cada companyia té una visió diferent del que és lacensura. Uns te diran a mi no em deixen actuar per allí o allà.Altres, fins i tot, se senten exclosos i diuen que el circuït elsarracona per treballar en castellà. Evidentment, hi ha llistesnegres. Jo estic a una. Al principi no m'ho creia peròdesprés la realitat ha anat demostrant que sí. Però a més m'hohan dit a la cara. Des de Diputació diuen que Castillono lo podemos publicar.

És pitjor la censurao l'autocensura?

Elpitjor de la censura és la por. La gent té por de dir les coses.Alguns diuen dos cosetes i ja se creuen estar fent un alegatoantifascista. Aneu aprendre pel cul! S'han de dir les coses clares. Al Centre Dramàticdiuen que parlen de la crisi amb un Lope de Vega. Fan un Txèkhov iels creadors se poden sentir trencadors i subversius. Però em sudala polla per davant i per darrere. Tenen por!

A què?

Anema dir-ho clarament: la gent té por de perdre les subvencions, deperdre les seues ajudes econòmiques. Ja n'hi ha prou de parlar d'ajudes i desubvencions, anem a parlar del teatre tan poc compromès que tenim alPaís Valencià. A mi, fent de director, unactor ha tingut por de parlar de Canal 9, perquè resulta que eixeactor vivia de les sèries. No ens enganyem, perden el cul per actuara Canal 9. Estan acovardits. Quan he tingut problemes amb la censura,la mateixa gent de la professió m'ha dit: eh,clar, com dient, clarque te passaria això, que no saps on vius?. Jopreferisc quedar-me ben a gust damunt d'un escenari, no rebre subvencions i que no emtelefone Canal 9.

Et sents un outsider?
No ho sé. Jo no pense en eixes coses. En tot cas, jo el que faigno té misteri, faig que la gent es descollone, però com a mínimmantinc la coherència. Al País Valencià s'ha de parlar de creativitat, de quins temes escollim perfer una obra de teatre, quins autors. Es fa un teatre burgès i acomodat i a més tenen poreta. Si això hoampliem, al final, farem un show. Mira, es podria titular Artistes,Culturetes, Xupapolles i Tocacollons. Elsagrada ser com alternatius i dir, ay,yo soy comunista, tu loque tens és una bescollada que en déu, fill de puta!

Més Coses de Casa

2011-10-28T18:57:00.000+02:00

-Continuant amb el post anterior, ens vam estar de dir algunes coses. Per exemple, l'article com a gènere té bastant de dogmàtic. Quan, als diaris, encetem la columna d'un dels nostres escriptors de capçalera, esperem extraure d'ella el reforç positiu d'alguna de les nostres creences.

És aquesta mateixa norma la que fa possible que certes persones s'entusiasmen amb el reaccionarisme naciocarca de la Rahola a La Vanguardia, i en canvi detesten plantejaments semblants—només canviant la proporció de color del drap que besen—de diaris com El Mundo. En resum, que s'ha de tenir ganes de pegar el sermó i de rebre'l. Els articles oberts o vacil·lants no són propis de cap escola ni són demandats.

Quan ahir triava el tema per a l'entrada—arrel del desafortunat article de Sanchis—argumentava que persones com Gerard Quintana puguen defensar en públic consignes que després ignoren a sa pròpia casa, en referència a que un actiu militant catalanista crie als seus fills en castellà. Cal separar la vida privada de la pública, ho pensava i ho pense. El cas és que a partir d'alguna objecció plantejada comence també a pensar el contrari.

Proposar i després no predicar amb l'exemple és, a totes llums, una activitat que comporta un alt grau d'hipocresia. Com tots aquell polítics que defensen codis morals per a després, en la intimitat, passar-se'ls pel forro. No me'ls crec. Això perjudica, sens dubte, el seu missatge, qualsevol missatge.

No crec que la llengua triada per a casa siga tan important com per decidir el destí d'un home, però tal volta sí serà decisiva la seua coherència. Coherència com la que em gaste, escriure una cosa un dia per reflexionar la contraria al sendemà. Clar, em falta el graó de dogmatisme dels bons articulistes.

Coses de Casa

2011-10-27T18:04:00.000+02:00

-Sempre he admirat els companys que es dediquen a la tasca de l'articulisme. Modestament, de tant en tant n'he fet algun, però mai, excloent la faceta de blogaire, he tingut una rutina marcada, un tic-tac que recorde periòdicament la necessitat d'un tema, si pot ser interessant i actual, que s'ha de rumiar, pair i escriure'l en espai limitat i amb ànim de donar-lo a conèixer en mitjans generalistes. Tota una pressió psicològica i professional. Patisc per qui publica diàriament.

Hi ha escriptors fantàstics que han fet de l'articulisme la seua vida. Alguns d'ells s'han deixat pel camí el temps i l'esforç que els hi hauria permès ser grans o prolífics novel·listes, asssagistes o alguna cosa de més durada. Perquè l'article, ja ens ho van explicar a la universitat, resta ancorat a l'actualitat, i s'ha de ser molt Ors perquè la cosa perdure, possibilitat esta a l'abast d'un grapat. Clar que la cosa, al ser immediata i continua, posa a l'abast de l'escriptor una liquiditat gens menyspreable en esta professió. Per no parlar de l'ego que suposa saber-se llegit i en la cresta de l'ona. Vanitats sense les quals no existiria el periodisme.

Vicent Sanchis a voltes també pixa fora de test.

I tot açò a què ve? Avui un sensacional periodista, un reconegut articulista i compromesa persona, Vicent Sanchis, ha publicat un article bastant comentat i justament criticat. Un mal dia el pot tenir tothom, errar és humà i perdonable. Imagine Sanchis mirant la tele sense saber de què escriure, assetjat pel temps, potser capficat per altres coses, amb jetlag o de ressaca, no ho sé.

I de sobte, a pagar-ho Pebrereta! El programa d'Albert Hom, El convidat, un exercici de respectable entreteniment com hi ha pocs a la graella, un merescut èxit de qualitat, acaba sent el blanc d'un article gratuïtament encabritat. La raó són els convidats escollits, que són rics, famosos i símbols de la catalanitat però que—Crassus Errare—utilitzen castellà en la intimitat de les seves llars.

Gerard Quintana puja en castellà als seus fills, quina sorpresa!

No m'imagine culpable per parlar amb mon pare en castellà. Tampoc tindrà remordiments Gerard Quintana o el doctor Dexeus quan parlen en esta llengua als seus fills/néts. Una cosa és la intimitat casolana que aquest programa escorcolla i una altra ben diferent la imatge i el treball públic que projecta cadascú. Perquè les coses de casa a casa han de quedar, encara que alguns dies dolents acaben per reflectir-se en el nostre treball de cara a la galeria. Disculpat queda.

Principi de Final

2011-10-21T23:57:00.000+02:00

"ETA confirma la seua derrota perquè arriba al seu final sense haver aconseguit cap dels seusobjectius. La democràcia i l'Estat de Dret han guanyat, i tot el mal i el patiment causats no els haservit per a res".

Amb aquestes paraules el lehendakari Patxi López valorava l'anunci del cessament de la violència terrorista. Un nou futur s'obre als habitants d'Euskal Herria, un horitzó on només la política ocupe l'espai que fins ara havien tacat la mort, la violència, el terror i les amenaces.

Però açò no és més que el principi del final del conflicte. Ara s'haurà de veure com es fa l'entrega de les armes, com es gestiona la desarticulació definitiva, com es castiga a tots aquells que fins ahir mateix pensaven en l'assassinat com mesura de pressió. La solució definitiva depèn, també, de com es gestiona la memòria de tots aquells han patit, de les víctimes reals i no d'aquells que un dia tornaran a casa com a falsos herois.

D'entre totes les declaracions de valoració del final d'ETA, he escollit la de López per remarcar, ara amb la possibilitat de la perspectiva, la inutilitat de tanta sang. Hui, si hi ha espai per l'esperança cal, primer de tot, recordar a tots aquells que ja no poden celebrar-ho.

Els Premis de l'Espistolari Blau 10-11

2011-10-12T23:32:00.001+02:00

-Un any més, coincidint amb l'aniversari d'aquest blog, elaborarem una llista personal i subjectiva on se referencien algunes de les més destacades manifestacions culturals que ens ha donat la temporada.

La selecció, recordem, resta circumscrita a les meues coordenades espai-temps, és a dir, que no estaran tots els que són perquè no he vist—ni de conya—tot el cinema que m'hauria agradat, ni tot el teatre, ni he pogut assistir a les exposicions marcades, ni assolir la xifra de llibres desitjada, etcètera.

No oblidem tampoc la tradició del sorteig de la Botella de café-licor Cerol entre el pocs però ben avinguts seguidors habituals d'aquesta bitàcola. Més instruccions a comentaris.

Premi EB a la Millor Obra Audiovisual

The Tree of life (Terrence Malick). La crisi es reflecteix també en les idees. Qui va dir que en períodes difícils augmenta la creativitat? Segur que no pensaven llavors en un art-indústria com el que ens ocupa.

Un any més el cinema ha mostrat un nivell lamentable, o com a mínim ho han estat la major part de les propostes que ens han arribat a través d'unes exhibidores cada cop més acovardides en veure que el pastís minva ràpidament.

En aquest context, un outsider com Terrence Malik ha sigut capaç d'alçar un producte per moments confús, apte tant per un cinema com per la sala d'un museu, habitat per supestars però adreçat a cors audiovisualment sensibles. Una cinta amb referencialitat pròpia que torna l'art al seu fosc bagul aïllat ple d'ombres projectades. Ni ulleres 3D ni artificis, simplement fragments de vida disposats a través d'un muntatge i oferts al públic quasi de forma crua.

Premi EB a la Millor Obra d'Arts Escèniques
La casa de la fuerza (Angélica Liddell). Quan altres creadors, comprensiblement més preocupats per omplir sales, plantegen la comèdia com única distracció possible per a l'espectador en aquests temps de caos, la Liddell ha continuat passejant el seu desfici per diferents teatres.

I és que, com ella diu, treballar amb el dolor, des del dolor, és una autèntica revolució a un món que tendeix irremeiablement a la superficialitat i l'escapisme.

Cinc hores d'espectacle, una experiència que furga dins l'ull de les formes escèniques "convencionals", barreja personal i intransferible de teatre de sentiments, de denúncia, performance i exercici plàstic; i tot plegat d'una bellesa poètica esglaiadora.

Més informació al Retrat i l'Entrevista que vam publicar per ací al seu moment.

Accèst: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I de Castila. Passa de tant en tant que petites obres de companyies joves aconsegueixen fer el ple. Ja ho vam veure fa unes temporades amb l'extraordinària Ruddigore o la nissaga maleïda al Versus Teatre. També en aquest espai hem vist durant la temporada la peça de la companyia La Calòrica que, malgrat els pocs mitjans amb els que comptava, ha sobreeixit per la seua imaginació, oportunitat i encert a l'hora de tractar un tema històric a priori tan poc espectacular com és la decrepitud i mort d'una reina castellana del segle XV.

Premi EB a la Millor Obra Musical

Lamparetes (Antònia Font). Dir que els Antònia Font han madurat el seu pop és un tòpic. Dir que a força d'anys de treball s'han avançat a la resta de bandes del seu àmbit també ho és.

El que no ha estat repetició enguany ha sigut Lamparetes, disc on l'univers poètic de la banda ha fet una nova volta de cargol, creant noves textures, històries i personatges que es venen a unir a la llarga llista de robots espacials, cosmonautes russos i animals humanitzats. Lamparetes és un nou pas endavant, que situa la banda en una posició difícil d'assolir.

Premi EB a la Millor Obra Escrita
Vida Privada (Josep M. de Sagarra, Butxaca). És fa molt necessària ja una desmediatització de la vida literària. Les llibreries s'assemblen cada dia més a peixateries on es ven mercaderia fresca que es podreix i, per tant, cal llevar-se-la del damunt. En aquest context—esperonat des de els mitjans—la relectura o el descobriment de les grans obres del passat té poc o molt poc espai.

L'any passat, el premi a l'editorial Cátedra plantejava la necessitat d'una editorial en català que se li assemblés (reedició, accessibilitat, estudi). De moment, i mentre això arriba, la unió de les principals editorials catalanes en un segell com La Butxaca ens garanteix l'accés a algunes de les grans obres de la nostra literatura. Bé de preu, tot i que encara trobem a faltar la inclusió als títols d'edicions crítiques en condicions.

Entre les sorpreses de la temporada, Vida privada de Sagarra, una de les millors novel·les del segle XX que cal reivindicar amb vehemència.

Premi EB d'Arts Plàstiques

Illa dels Museus, Berlín. La museística actual es troba mediatitzada per dues tendències convergents però no coincidents en molts casos: el gran públic i la pedagogia efectiva.

El conjunt d'edificis agrupats a la Illa dels Museus de Berlín ha aconseguit un bon equilibri entre el turisme de masses i la difusió efectiva de les seues col·leccions. Audioguies gratuïtes, un discurs coherent, separació dels fons per temàtiques i tècniques i un conjunt d'activitats adreçades a la constant reescriptura dels significats de les seues obres d'art. Molt per aprendre.

Premi EB al Millor Esdeveniment

FIB 2011. Quan els gurús de la festivalomàquia havien previst una fosca era de recessió en el festival més famós entre tots els que combinen la fórmula càmping, cervesa i música, el FIB 2011 ha posat al seu lloc la llegenda. El cartell difícilment tornarà a ser igualat, les actuacions no van decebre les expectatives i va tornar l'irrenunciable mínim equilibri entre bandes forasteres i locals. Irrepetible.

Premi EB al Millor Espai
Premi EB al Millor Personatge
Bar Leo i la Leo. Dos dels premi de l'edició d'enguany van a parar a un espai i a la seua ànima i mestressa. Perquè el Bar Leo de la Barceloneta s'ha consolidat aquesta temporada com el gran centre de reunió de tots aquells que volen escapar de l'excessiu nivell d'encarcarament que governa Carcelona, la ciutat de les aparences i el poseteo.

En realitat la fórmula no guarda massa secret: tracte amable i familiar, una parròquia fidel i espontània, estètica kitsch-flamenc que conserva intacta tota la essència perduda i esborrada de la Barceloneta més genuïna i, per suposat, ella, icona i musa que sense plantejar-s'ho s'ha transformat en un referent de la modernitat underground, La Leo.

Si encara no heu anat, afileu les palmes i esteu preparats per a qualsevol cosa. Carrer Sant Carles, 34.

Premi EB al Millor Blog
Busca qui t'ha pegat (al dia) (Razoir Electrique) La velocitat amb que muten les tendències de la Xarxa fa que, en gairebé tres anys, l'efervescència de la comunitat blogaire haja decrescut considerablement. La popularització d'altres canals com Twitter o Facebook vindria a explicar el fenomen. Moltes de les bitàcoles més interessants de la catosfera han reduït molt la seua activitat o han desaparegut. I és una trista notícia perquè els blogs ofereixen un espai de reflexió impossible a d'altres plataformes més adreçades als missatges curts i breus.

Afortunadament, encara queden espais on de forma regular trobem reflexions, històries o entreteniment. O tot alhora, com és el cas de Busca qui t'ha pegat, blog on a més a més s'ofereix una cuidada i coherent estètica, dominada per una suggerent selecció d'imatges. D'on les traurà?

Quatre Anys

2011-10-09T23:35:00.001+02:00

-Recrear, tornar, fer present un passat no tant llunyà, tot i que ho semble. Un viatge en tren, no fa tants anys, quatre en concret. Una vesprada d'octubre, un paisatge d'horta al capvespre, el tren travessant-lo a gran velocitat, com fugint.

Un personatge—era jo però ja no ho sóc—, a dins del tren, a gran velocitat, fugint, fugint d'una boira, d'un glaç, d'una humitat freda i apegalosa on suraven fantasmes, éssers tots bastits de foscor, criatures sempre despertes que s'alimentaven d'allò que els sobrava als porcs.

Adéu, i el tren travessa un paisatge d'horta al capvespre, com fugint, com acorconant suaument aquell estat entre la vigília i el somni, entre un present tornat passat i un futur fet d'esperances.

Refer, aconseguir, pretendre. L'establiment d'un cicle, d'una perspectiva. Què hi ha de nou? Quina solució?

He sentit dir que, pels singles d'alguna d'aquestes properes muntanyes, els pastors d'il·lusions han tornat a veure boira. Ja no és la mateixa boira—tampoc som els mateixos nosaltres—, però continua sent boira, boira al cap i a la fi.

Les Pomes de l'Arbre de la Ciència

2011-10-07T17:47:00.001+02:00

-Un visionari és aquell individu que gràcies a una idea, i al seu desenvolupament, aconsegueix canviar el mode d'entendre la realitat d'altres persones. No sé si el recentment desaparegut magnat d'Apple, Steve Jobs, era un visionari. El que no es pot negar és que va transformar els hàbits de consums de milers de persones, i això, en la societat de consum es cataloga com a revolució.

Per a molts de nosaltres Jobs era d'allò més paregut a un camell. Per dir-ho més fi, s'assemblava a la serp del paradís que ens convidava de tant en tant a mossegar la seua collita de pomes tecnològiques. Malauradament, com a bon miratge de la postmodernitat, el seu llegat de gadgets no trigarà més de tres o quatre temporades en estar passat de moda.

El que sí romandrà, potser per alguns decennis, és la manera com molts milions de persones a tot el món hem canviat la nostra manera de consumir tecnologia. Molt resumidament, el que la revolució Apple ha introduït en l'electrònica és la democratització del consum de luxe. Una cosa ben estranya així escrita.

Les màquines Apple tenien les mateixes prestacions que la resta de competidors del mercat, però eren més boniques i, sobretot, funcionaven i funcionen molt millor. La necessitat per part de molts usuaris d'assolir un rendiment concret, de viure a un món sense ordinadors penjats i amb un programari que apropés el consum domèstic al professional creà un nínxol de mercat prou ampli com per ficar cullera. Després, ja se sap, oferta i demanda s'equilibraren. Alguns anys més tard vindrien els iPod, la revolució de l'iPhone, l'iPad, i un llarg etcètera; fer créixer en horitzontal el que ja era un imperi, mentre la competència perdia poder i prestigi a força d'entestar-se en el vell model obsolet.

Als Estats Units, la desaparició de Jobs s'equipara als mitjans a la d'un artista o president. Avui se l'acomiada com al segle XIX França deia adéu a prohoms com Victor Hugo. Les idees dels revolucionaris del nostre temps, però, són considerablement diferents.

Xavi Castillo Aterra a Barcelona

2011-10-06T18:42:00.001+02:00

-El mil voltes censurat còmic alcoià, Xavi Castillo, s'ha establit aquesta setmana a la Sala Muntaner de Barcelona, de la qual no pensa moure's en tot el mes.

El seu assalt a la capital del Principal ve precedit per la legió de fans valencians que el segueixen i que l'idolatren com el Pepe Rubianes de Sènia cap abaix... bé, ara de Sènia cap amunt també...

En fi, que en donarem més detalls en aquest blog en pròximes entregues. De moment, com a mostra de l'espectacle, ací us deixe la seua pròpia explicació, que no aclarix molt les coses, però que és suficientment explícita per aquells que ja el coneixen i prou llaminera per tots els que no l'han vist mai en acció.

Octubre, Estiu

2011-10-04T14:50:00.000+02:00

-Com gestionar aquesta normalitat que no ho és? Com? Si cada dia, si la sequera, si la cosa no millora.

Al temps, a la paciència, arriba un un petit alleugeriment, mentre anem a pams o bé a les palpentes, mentre gratem els marges amb un pal, mentre es perllonga la vida útil dels objectes, tasses que s'esmicolen i després es tornen a unir, mitjons sargits, totes aquestes coses que els nostres pares van tractar d'evitar-nos.

Mentrestant, passem les nits a camp ras, a carrerons on bufa el vent de la desesperança, ací prop dormen bojos alcohòlics que parlen obertament de guerra, la guerra com una opció possible.

El sol del migdia, octubre, fals estiu. Una nova faena mentre creix l'atur sense aturador. No et pots queixar, diuen, i jo els hi conteste: a no?

Reminiscències

2011-09-29T19:08:00.001+02:00

-Setmanes després d'haver tornat del llarg viatge, encara persisteixen als nostres somnis certes rutines del país visitat. L'exposició ha estat elevada, ferida oberta.

Físicament, amb tot, el meu organisme ja deu estar a hores d'ara net de la infecció d'Escherichia coli enteropatògen, un bacteri que s'havia vingut a Europa qual polissó, amagat entre alguns dels plecs incerts del meu aparell digestiu.

I ara, un cop acabada la purga antibiòtica, ja puc tornar a fer vida normal, recuperar els hàbits, entre ells l'alcohol. Necessite una canya. Calcule que ja prompte deixaré de somniar amb l'Índia.

La Possibilitat de Fugir

2011-09-25T20:41:00.001+02:00

-Algunes d'eixes escales escrostonades comencen a perdre graons, coses del temps, també perdran fulles els arbres ara que comença la tardor i semblarà normal, perfectament natural.

Mancant com manquen els fragments fonamentals del mecanisme, per aquelles escales que venia descrivint ja no es puja ni es baixa, simplement es queda un atrapat o, amb molta sort i si pel camí no s'ensorren més graons, es pot tornar enrere, a la casella de sortida, al punt més baix.

Reialmes de Porcs

2011-09-12T23:57:00.000+02:00

-Les pautes, la repetició, la pèrfida malícia amb que a voltes tornen a coincidir al calendari fets semblants, anys després, oblid quallat.

Són especialment tensos aquells moments de comiat, incòmodes successions de paraules de protocol, fer veure allò que no és ni ha sigut, formules amanides, esgrogueïdes, mentides llançades en senyal de grisa hipocresia.

I és que tot ho governa la por, i va pujant, i se'ns instal·la, ens anul·la. Una basarda com de sutge, verí paralitzant.

I mentrestant, als nostres peus, els porcs es mengen la collita, el blat que ens hauria arribat a farina. Putos porcs, no sé com s'ho fan però sempre troben on menjar.

Epístola Tedesca de Trasbordament

2011-09-08T07:17:00.000+02:00

-Aeroport de Munic. Hem tornat a Europa, i després de 21 dies a l'Índia es nota. A les latrines dels lavabos d'homes hi ha una mosca dibuixada just damunt del desaigüe, serveix per apuntar la pixada al lloc just i calculat perquè no esguite res, garantit, precisió alemanya. La cisterna està automatitzada, igual que l'aixeta, que funciona per làser i només passar-hi la mà l'aigua surt adequada a la temperatura ambient. L'eixugamans és sostenible i funciona amb tovalles de tela, que un cop utilitzades s'enrotllen mecànicament servint un pedaç net mentre per altra banda s'higienitza el ja utilitzat.

Aeroport de Munic. Prendre alguna cosa calenta als immaculats cafés que hi ha a la zona de trànsit. El preu total del te amb llet és de 4 euros i 60 cèntims. Hem tornat a Europa, i després de 21 dies a l'Índia es nota.

Epístola Vèdica XXI

2011-09-07T12:01:00.000+02:00

Són les 00.01 hores. L'aeroport de Mumbai, fins i tot a estes hores, sembla un enlluernant basar farcit de boutiques, luxe, lounge & vip. Si tenim present que molta gent d'aquest país viu amb menys d'un dòlar al dia, això vol dir que no tindrien accés ni al café o te més barat d'entre els que ací es serveixen.

És sempre inquietant veure aquells fantasmes de negre: dones àrabs totalment cobertes amb els seus nicabs, comprant anells caríssim i foulards de colors vius.

Temps mort a l'aeroport, per plantejar-se una imminent tornada, per assaborir una nouvinguda nostàlgia del país que s'abandona. Duanes, passaport, control de seguretat, arc detector, embarcar, el finger, el retard, el cinturó de seguretat, seient en posició vertical, turn off your personal electronical devices, la finestra i les llums taronges de servei nocturn d'un aeroport que no tanca mai. La pluja monsònica colpeja l'ala de l'avió. Enlairament amb un nus a la panxa.

Epístola Vèdica XX

2011-09-06T23:57:00.000+02:00

-Embarcar-se amb la mar picada, viatjar a l'illa Elefanta metre la pluja monsònica tamborina les pedres del moll, i bufa el vent no tan fred com persistent. Pujar al vaixell no sense el respecte que provoca saber que la ruta porta tres dies tancada pel mal oratge, que les naus tampoc són tan modernes i que el pilot podria tenir altres motivacions que no el seny.

El venedor endormiscat que baixa el preu per superstició. Fa dies que no arriben turistes a l'illa Elefanta i trencar la seguida malastrugança és més important. Senya els diners, els toca amb el cap. En mostra d'agraïment ens regala dos petits elefants modelats de la pedra.

Els micos, sempre violents, cridaners, també lladres. Ens trenca la bossa de plàstic carregada d'elfants de pedra, busca menjar. No té por dels turistes, se m'encara, em bufa, m'ensenya les dents. Només entén l'idioma del llarg bastó del guàrdia, davant del qual fuig cames ajudeu-me.

A la gran cova, Shiva Trimurti, amb els tres caps del coneixement, no molt més lluny Shiva torna a ballar la tandava, la dansa còsmica. Hi ha més: la boda de Shiva i Pavarti, Shiva meditant, Shiva combatent, Shiva amb mig cos de dona. I fora la pluja, plou a la desesperada i de sobte s'atura o plou suaument. Verda herba, les branques dels arbres tornen a terra transformades en arrels, i un desconegut ocell eixorda amb el seu crit la pau de l'illa. Tornem cap a Mumbai, hem de fer les maletes.

Epístola Vèdica XIX

2011-09-05T23:57:00.000+02:00

Un dels ídols més estimats del ric i variat panteó hindú és Ghanesa, fill de Shiva i Pavarti, déu amb cap d'elefant i quatre braços. En mostra de devoció, el festival en el seu honor es celebra cap al final del monsó, quan ho marca el calendari sagrat hindú basat en cicles lunars. Enguany, els dies més actius conicideixen amb l'inici de setembre.

Uns dos o tres mesos abans, la família, congregació o poble s'ha fet amb una de les milions d'estatuetes que representen la deïtat, modelades i pintades acuradament pels artesans que s'hi dediquen durant tot l'any. Cada figura és especial i original, no hi ha dues iguals, i la seua mida pot variar des dels 2 centímetres fins als 20 metres.

El Ganesh Chaturthi s'inicia amb la instal·lació de les estatues en cada casa de forma privada i també per barris, on societats de botiguers, confraries o empreses munten envelats rícament decorats on les figures reposen durant deu dies, transformant-se cada caseta en un centre de peregrinació on veïns i creients dipositen ofrenes i donatius mentre un sacerdot recita insistents mantres.

L'onzè dia del festival, la representació del déu amb cap d'elefant abandona l'envelat i pren camí del riu, llac o platja on acabarà dipositat. L'acompanya una marea de gent que canta antiquíssims himnes vèdics (Oh, nostre senyor, tornarà l'any que ve), toca instruments i fins i tot llancen petards o polsim de vius colors. Un cop s'arriba a peu de platja, o vora riu, els devots realitzen una última cerimònia que inclou el foc, encens, l'aigua de coco i dolços. Tot termina amb la sagrada i permanent submersió de Ghanesa, que vol simbolitzar el seu retorn a la morada dels déus després de la seua anual visita, emportant-se amb ell totes les desgràcies que capfiquen els seus devots, simbolitzant la roda de la vida.

La gran popularitat d'aquesta tradició genera no pocs problemes de contaminació, al ser especialment nocives la presència a rius i platges de milers de figures de guix rícament pintades.

Epístola Vèdica XVIII

2011-09-04T23:57:00.000+02:00

Una de les icones més recognoscibles de Mumbai és la mesquita i tomba de Haji Ali, un antic comerciant musulmà elevat a categoria de sant per mil i una llegendes populars. El temple es troba a un illot situat al bell mig d'una de les badies de la ciutat, i resta connectat a terra ferma a través d'una passarel·la que, els més dies, pateix la ferocitat de la mar, sent pràcticament impossible arribar-hi sense patir la mossegada d'una brava ona monsònica.

Els divendres, sobretot, el monument rep la visita de milers i milers de persones, i no només dels creients de Mahoma; el sincretisme local permet a la totalitat de les religions acostar-se a retre homenatge a la santa i recordada figura. L'Índia és un dels pocs països amb gran població musulmana on és permès l'accés dels no creients a les places sagrades. Sens dubte, la convivència entre religions ha permès el desenvolupament d'una oberta pedagogia religiosa desconeguda en altres confins.

Epístola Vèdica XVII

2011-09-03T08:33:00.000+02:00

La reaparició de la mar; el mar quatricolor que canta Raimon, o bé la mar de Hierro, sempre tan enaltida al graó més alt de l'existència metafilosòfica. Torna a emergir ací la mar, aràbiga i marronosa, com si portara l'estigma terrosa dels deserts de l'altra riba. Mar enfurida, revolta, gronsada per la irracionalitat del monsó, que colpeja ressentida la terra, amb escopinyades calentes i salades que arriben fins als carrers, on esguiten taxis i cotxes de cavalls. El rencontre amb la mar després d'un llarg viatge de planúries enfebrades, de llargs rius, d'ombra d'arbres a la vesprada. I ara ací, novament, la mar, perquè tots els viatges tard o d'hora arriben a la seua destinació final. La Mar de Mumbai, ací, una vesprada de començaments de setembre.

Epístola Vèdica XVI

2011-09-02T23:57:00.000+02:00

Una de les imatges més belles del subcontinent indi la trobem en la combinació de la ciutat blava del Rajasthan, Jodhpur, amb la joia que corona el seu gran turó, el fort de Mehrangarh. Just després de passar la Lohapol (la porta de ferro), la tercera impenetrable defensa del castell, a mà esquerra trobem uns misteriosos senyals. Es tracta d'unes petites empremtes cobertes de pols roig, que per la forma reconstruïda identifiquem com a mans. Aquest petit racó de devoció és l'últim vestigi d'un antic ritual afortunadament extingit en el temps.

Segons s'explica, les sati, les viudes del maharajà Man Singh, mort el 1843, van ser les últimes en deixar ací les seues marques. Fou el dia del funeral del rei quan, després d'escenificar les llargues cerimònies mortuòries, acompanyaren el fèretre per al seu darrer viatge, la incineració. Les sati, aleshores, respectant la subordinació que existia entre elles, observaven atentament la reacció de la gran vídua, la mare dels prínceps i primera esposa del maharajà.

Llavors, a l'instant propici i estipulat, al moment més àlgid del foc, quan el cadàver de l'antic rei es consumia a gran velocitat, la gran reina va donar el senyal definitiu precipitant-se vers les flames. Després la seguiren tota la resta, perfectament subordinades. Totes les sati van llançar-se una a una a la pira funerària del rei, entrant a les flames com es deia que els guerrers rajputs entraven en la batalla.

Epístola Vèdica XV

2011-09-01T23:57:00.000+02:00

"Abans de marxar, vull demorar-me un moment, amb el peu

a l'estrep, per acabar la melodia que he vingut a tocar".

Tagore, L'últim viatge.

Epístola Vèdica XIV

2011-08-31T23:57:00.000+02:00

"Flora y fauna en el «Rig-veda»

El caballo (ashva) y el ganado juegan un papel importante en el Rig-veda. También hay referencias al elefante (hastina o varana), el camello (ushtra, especialmente en el mándala 8), el búfalo (mahisa, en el mándala 9), el león (simja) y el gaur (algún animal de color ‘dorado’).¹⁰ Dos aves mencionadas en el texto son el pavo real (maiura) y el chakravaka (de nombre científico Anas casarca)".

Font, Wikipèdia.

Epístola Vèdica XIII

2011-08-30T23:57:00.000+02:00

En 1719, el Maharaja Jai Singh va ser testimoni d'una acalorada discussió en la cort de l'emperador mogol Shah Muhammad Rangeela. Tan encès debat versava sobre quina era la manera més correcta de realitzar els càlculs astronòmics per a determinar la data idònia, segons els estels, per l'inici d'un viatge previst per l'emperador.

Tan transcendental degué semblar l'incident i el dubte a ulls del noble princep que ja la resta del seu regnat estaria marcada per la voluntat d'educar el seu poble en les lleis de l'astronomia i l'astrologia. Sorprèn els historiadors com, entre tanta guerra local, al bell mig de serioses invasions estrangeres, Sawai Jai Singh va poder trobar temps i energia per construir un nombre tan considerable d'observatoris astronòmics.

Encara hui, el dia commemoratiu més important en el cicle dels naixements indis és el del traçat de l'horòscop de l'infant per part d'un astròleg professional.

Epístola Vèdica XII

2011-08-29T23:57:00.000+02:00

"Dia 12 (Delhi)

Finalment, quasi recuperat. En eixir al carrer encara me trobe bastant fluix. Les cagarines i la solana no ajuden. Després de tot el que ha vist la Xatarrina només ens queda el centre.

Vegem diversos temples. Un sikh i un altre hindú. Al Red Fort no podem entrar perquè tanca els dilluns. A la gran mesquita tampoc entrem, els 200 rupiees que demanen ens semblen un abús.

Tornem a l'hotel a migdia, estem/estic fluix encara i Xatarrina té una complicació en les cagarrines pel sopar d'ahir. A la tarda, ja amb la fresca, anem a fer una volta quan se me passa la mica de febre. Visitem un cementiri cristià i alguns carrers comercials.

Tornem a l'hotel i fem l'equipatge. Deixe l'habitació de l'establiment jueu (com han arribat a l'Índia?)

Un ricksaw ens porta a l'estació d'Old Delhi i agafem el tren cap a Jaipur, la Ciutat Rosa".

Índia. Quadern de Viatge.

Epístola Vèdica XI

2011-08-28T23:57:00.000+02:00

"Però, malgrat tot, qui ho sap? Qui podria dir
d'on prové tot i com va ocórrer la creació?
Els mateixos déus són posteriors a la creació.
Per tant, qui pot saber realment d'on va sorgir?

D'on va tenir el seu origen la creació sancera?
Va ser formada per algú o potser no ho fou?

RigVeda, X, 129.

Epístola Vèdica X

2011-08-27T23:57:00.000+02:00

"Quan no hi havia existència, ni tan sols hi havia res
i no hi havia aire, tampoc hi havia darrere el cel.
Què és el que es movia? On estava? Qui ho guardava?
Hi havia, aleshores, aigua al món en insondables profunditats?"

RigVeda, X, 129

Epístola Vèdica IX

2011-08-26T23:57:00.000+02:00

Bon argument per a una febre és la natura alhora destructora i creadora de Shiva, el seu paper al mateix temps com a home i la seua transfiguració com a dona. Bon argument per a una febre escagarrinada és la visió de Shiva movent els seus quatre braços al ritme de la tandava, la dansa còsmica de la victòria. Per no parlar de la trimurti del seu ceptre, o de vegades dels seus tres rostres per mirar tots els plànols de l'existència. Bon argument per a una febre. I els virus de quatre braços ballant la tandava, amb els tres rostres per infectar-ho tot. Bon argument per a una febre.

Epístola Vèdica VIII

2011-08-25T23:57:00.000+02:00

Tot i que es presente com un model de tolerància religiosa, l'Índia és tot un polvorí ètnic. Als problemes de terrorisme i a l'etern conflicte amb Pakistan, s'han d'afegir omnipresents tensions entre les comunitats hindú i musulmana, així com la repressió patida pels sikhs com a conseqüència de les aspiracions nacionalistes de la comunitat.

El 2002, 52 activistes hindús van morir cremats a l'estat de Guajarat. Les inculpacions del succés a la comunitat musulmana va ocasionar uns disturbis que portaren com a conseqüència 2.000 morts a més de les 12.000 persones que es quedaren sense llar, la major part d'ells musulmans.

Internacionalment, es recorda l'any 2008 com a nefast. No només pels 173 morts dels tristament famosos atemptats de novembre a Mumbai, sinó també per les 70 persones que morien a Jaipur al maig, els 55 morts d'Ahmedabad al juny o els 30 que van perdre la vida a Delhi al setembre.

Tot i les mesures de seguretat, el País es mostra igual d'incapaç a l'hora de controlar el terrorisme com de posar solució a l'enfrontament històric entre els seus habitants.

Epístola Vèdica VII

2011-08-24T23:57:00.000+02:00

Alguns dels tòpics més estesos sobre el Taj Mahal van ser difosos per viatgers europeus. Com aquell que afirmava que les línies generals de la construcció havien estat imposades per un artista venecià, Geronimo Veroneo. Llegenda sense base històrica difosa pel frare espanyol Sebastián Manrique al segle XVI.

Altres suposicions sense cap base documental parlen de la intenció del seu constructor, el Xa Jahan, d'erigir-se un mausoleu simètric en màrbre negre a l'altra banda del riu. Tampoc està provada la llegenda que diu que en finalitzar els treballs es va mutilar els artesans implicats perquè no tornaren a crear res semblant.

Encara que el Taj Mahal ha passat a la història com una de les meravelles del món modern, no va ser l'obra més cara del seu promotor. El Xa Jahan era també posseidor i productor del Tron del Paó Reial, que comptava amb una ingent quantitat de safirs, robins, maragdes i perles, a més del diamant més gran que aleshores es coneixia, el Koh-i-nor (188 quirats). Set anys trigaria a construir-se aquest seient mític, que finalment va acabar esquarterat. Els bocins més suculents, no cal dir-ho, formen part avui de les joies de la corona britàniques.

Epístola Vèdica VI

2011-08-23T23:57:00.000+02:00

La importància del tren a l'Índia es visualitza també a les estacions, que són tan senzilles com els combois però socialment crucials en el discórrer quotidià. Per les nits, a més, les estacions i els seus voltants són també un dormitori col·lectiu on no només dormen els viatgers que esperen un tren, sinó també una bona quantitat de gent sense sostre que pernocta per aprofitar la seguretat que proporciona un lloc públic i vigilat. Molts dels habitants nocturns de les estacions són alguns dels 11 milions de xiquets que viuen al carrer.

Epístola Vèdica V

2011-08-22T23:57:00.000+02:00

Més del 70% de la població índia viu a zones rurals. El camp també concentra la major part de la pobresa del País. Gran proporció dels camperols viu amb menys d'un euro al dia. La manca d'alfabetització i la falta d'accés a serveis bàsics són altres de les greus mancances, problemes llargament enquistats i sense solució a curt o mitjà termini. Mentrestant, diuen que l'economia va bé.

Epístola Vèdica IV

2011-08-21T23:57:00.000+02:00

Mentre les grans religions monoteistes rebutjaven, ocultaven i castigaven la fruïció del sexe sense fins reproductius, la cultura índia clàssica elevava la pràctica a l'estatus de purificació intel·lectual, via física per assolir el coneixement diví.

A Khajuraho es troben algunes de les manifestacions més meravelloses d'escultures que plasmen aquest pensar. Són pocs els monuments o manifestacions culturals que van sobreviure a la sistemàtica eradicació practicada durant el domini musulmà de l'Índia.

Epístola Vèdica III

2011-08-20T23:57:00.000+02:00

La millor manera de moure's dins uns país de mil cent milions d'habitants és el tren. Fins i tot quan es travessen els camps més remots, algunes de les planúries més aïllades, és pràcticament impossible no veure des de la finestra del vagó un petit camperol que cultiva els seus dos quartets de terra. I per la nit encara les llànties d'oli il·luminen una vida aturada en el temps, aliena a les velocitats.

Epístola Vèdica II

2011-08-19T18:32:00.000+02:00

Quan encara no ha eixit el sol, minuts abans que comence a clarejar, la campana de l'Assi Ghat de Varanasi comença a sonar. Instants després, creuant els carres mig a les fosques, un grup de devots vestits de blanc arriba cantant mantres sagrats en llengües remotes. Venen a fer la primera ablució del dia al riu més sagrat del món, el Ganges.

En unes hores, quan la ciutat comence a despertar a trenc d'alba, la resta dels practicants farà també el seu primer bany, a meitat camí entre la purificació mística i el ritual d'higiene diari.

Epístola Vèdica I

2011-08-18T18:20:00.000+02:00

En època de pluja sabem que els famosos i sagrats ghats de Varanasi pràcticament desapareixen com a conseqüència de la crescuda del riu Ganges. D'ací uns dies, quan el montzó comence a amainar i el nivell de les aigües baixe, diversos bramans voluntaris treballaran amb molta humilitat i pocs mitjans en la neteja del fang que s'ha acumulat durant l'estació humida. Llavors el passeig vora riu tornarà a ser practicable, i tornaran molts dels peregrins, i els turistes, i amb ells els diners.

Molta Merda per Sagunt a Escena

2011-07-27T07:17:00.010+02:00

-Mentre aquests dies es viu la enèsima posada en escena del ridícul circ de la política valenciana, amb gestació del segon Molt Honorable en una legislatura de menys de dos mesos, en un discret segon pla—com tot allò que afecta a la cultura valenciana—s'inaugura hui una escanyolida edició de Sagunt a Escena, descolorit titella que havia de ser el gran festival escènic del País Valencià.

La mostra és l'enèsima víctima del desgovern cultural de l'executiu del Partit Popular. De sobres són conegudes les notícies que fan referència al desbocat deute que pateix la institució encarregada de les arts escèniques valencianes, Teatres de la Generalitat, el forat de la qual es valora en 10 milions d'euros. Per a més referents, direm que en els seus primers 16 anys de vida Teatres només ha produït huit obres d'autoria valenciana i que a la seua responsable, Inmaculada Gil-Lázaro, se li atribueix el desmantellament de la xarxa d'exhibició pública, el que està deixant sense faena a la major part de professionals i companyies.

L'alcalde de Sagunt, Alfredo Castelló (que no es queixa perquè és també pepero), la consellera Johnson, altrament coneguda com la Goebbels valenciana pel seu paper de directora de Canal 9, i, finalment, Inmaculada Gil-Lázaro, acabada de ratificar el seu càrrec d'esbudelladora del teatre valencià.

Sagunt a Escena, com dèiem, arranca l'edició d'enguany amb una reducció del 30% del pressupost respecte del 2010, 70% si remuntem fins el 2009. Amb tot, la nova consellera de Cultura, Lola Johnson —ex màxima responsable del manipulat Canal 9—va declarar un hipòcrita "decidit suport" a les arts escèniques valencianes durant la presentació del festival el passat 4 de juliol, tractant, a més a més, de maquillar la desfeta assegurant que pràcticament la totalitat de les companyies participants són valencianes. Una endogàmia que no deuria ser motiu d'orgull publicitari.

Amb tot, però, que ningú es pense que la cultura valenciana i les arts escèniques sortiran beneficiades d'un festival que ha decrescut la seua durada en vora trenta dies. La llengua n'és un exemple. Com ja va ser motiu de vergonya l'any passat, es tornarà a repetir l'obscenitat de no programar ni una sola obra en valencià. I el que és més abominable, que la consellera defense aquesta indecència per "evitar discriminar els turistes". Fins i tot companyies com Oscura Teatre hauran de canviar la llengua de creació d'un dels seus espectacles per ser programades.

Uns pressupostos més "acord als temps", unes decisions que discriminen la cultura pròpia, un despropòsit que no cessa. Hui arranca Sagunt a Escena: molta merda, en ambdós sentits.

Caldo de Cultiu

2011-07-26T19:53:00.005+02:00

-Divendres Noruega patia un dels pitjors atacs que recorda la seua pacífica i democràtica història. La investigació encara en marxa acusa, de moment en solitari, a l'ultradretà Anders Behring Breivik de l'atemptat bomba al centre d'Oslo i la posterior massacre a l'illa d'Utoya, on es calcula que en total van perdre la vida 76 persones, xifra d'avui.

Com s'ha informat, el presumpte assassí responia a un perfil polític xenòfob, la qual cosa el va portar a atemptar contra el partit laborista, un dels responsables, segons ell, de la "colonització islàmica d'Europa". I encara que molts mitjans acaben per referir-se a Behring Breivik com un boig fora de control, la desgraciada tragèdia no és més que la punta de llança d'un fenomen que s'estén per tot el continent.

Afortunadament, una de les poques coses bones que té el Partit Popular és la seua capacitat per captar sota l'aixopluc dels seus colors a una bona part de l'electorat radical feixista. Això ens ha estalviat, de moment, la proliferació de partits d'extrema dreta que sí s'ha produït a d'altres països del nord europeu. Algunes excepcions hi ha, com és el cas d'España 2000 al País Valencià o Plataforma per Catalunya al Principat.

Per mantenir aquesta hegemonia, però, la tendència del PP és la d'anar assumint els cada cop més inflamables discursos de la segregació social. Exemple d'açò és la darrera i reeixida campanya dels populars catalans a les municipals on, cada cop més, el racisme i la xenofòbia tenen un espai preferent als programes.

Els tràgics successos de Noruega són un bon termòmetre per analitzar si el nostre cas és molt diferent al de zones amb més presència del feixisme a les institucions. Aquest dies, per exemple, hem pogut llegir a un editorial del diari El Mundo que "Ni las ideas que guiaron al asesino de Oslo pueden ser criminalizadas". Segons el rotatiu, de referència entre la premsa conservadora, "injusto sería identificar con la violencia a quienes creen que la identidad de Europa se diluye por culpa de un multiculturalismo que no está funcionando". Encara sort que ells mateixos reconeixen que idees tan integristes com les el suposat autor de la barbàrie "se deslizan a diario en algunos medios de comunicación".

Sense que quede clar que és això de la "identidad de Europa" i tampoc s'explique el suposat fracàs del "multiculturalisme"—com si es tractara d'un pla quinquennal i no d'un fet inherent a les nostres societats—, l'editorial d'El Mundo és un clar exemple de com va col·lant-se poc a poc la tolerància cap les idees de l'extrema dreta, sordament, quasi sense adonar-nos.

I perquè no acabe ací la cosa, recomane l'article de Javier Vizcaíno Un asesino como nosotros, on fa una repassada de com altres il·lustres opinadors ibèrics s'afanyen a salvar les idees que van motivar la massacre d'Oslo. Pura retòrica feixista.

El xenòfob Josep Anglada agraeix el suport popular al seu partit de tendències feixistes.

Dia Perfecte (El FIB 2011, Part III)

2011-07-21T23:57:00.006+02:00

-Agafe prestat el títol d'aquest post d'una altra crònica del memorable diumenge al FIB, la de Xavier Aliaga, que vaig tenir el pler de conèixer en persona al concert d'Antònia Font que obriria la jornada a la franja matinera de la vesprada.

Un inici certament notable. Entre d'altres raons perquè els mallorquins ja fa temps que s'han guanyat, a força de treball i dedicació, una clara posició com un dels grups pop de referència, i ara no només parle de la música cantada en català. L'estil combinat de les lletres de Joan Miquel Oliver i la posada en escena de Pau Debon s'auto-recrea en la permeabilitat digestiva de les acolorides melodies, en l'accessible i senzilla comercialitat de la seua proposta. Un cop s'aprofundeix una mica, però, hom resta atrapat dins una teranyina estel·lar de robots, astronautes i exploradors domèstics. Una doble lectura molt més fonda, repleta de paisatges sonors i històries un pèl endolcides però mai coentes, perquè respiren totes elles una nostàlgica barreja d'univers propi i lloc comú. POP, així, amb les tres lletres en majúscula.

Pau Debon s'arrapa al micro com si fora el volant d'un submarí transatlàntic, interestel·lar i robotitzat.

Al FIB porten el seu darrer treball Lamparetes, i altres grans èxits dels seus vora 15 anys de carrera. Al repertori, i a l'escena, certa prevalença de l'intimisme de la gira que actualment els envisca. Un pessic més d'eixa patxanga que tant bé controlen hauria animat encara més a un públic molt i molt entregat, rendit a la primera proposta íntegrament en català que xafava un festival anglès muntat en sòl valencià. Un més que apropiat aperitiu d'un dia per a enregistrar a la memòria.

Memorable, per tant, per dues raons més, per dues esperades actuacions que van posar a Benicàssim al nivell que esperàvem. Primer, de forma cronològica, la de Portishead, els amos d'eixe clixé musical conegut com trip-hop—amb permís de Massive Attack—que no són massa prolífics en matèria d'àlbums però sí en talent. Exemple d'açò és la publicació Third (2008), un dels millors discos d'aquest segle que va servir de base a un recital on també estigueren presents els seus èxits dels noranta.

La posada en escena potenciaria tota la carrega aborronadora de la veu de Beth Gibbons, d'eixes melodies amb regust simfònic i mecànic que s'escampen també a través d'un festival audiovisual molt acurat. Hi ha fragments de vídeos, hi ha també una realització intrusiva dels moments d'intimitat. Primers plans sobreposats d'accent pertorbador, com la seua música, com eixa seua essència inquietant que va hipnotitzar-nos a tots, com si ens hagueren congelat l'orgasme durant l'hora i escaig que va durar el miracle.

Beth Gibbons, amb la seva veu, posa la gallina de piel.

Aquell concert perfecte que incendià el goig molts de nosaltres també motivà la ira d'uns pocs desubicats, que no van voler entendre el regust d'homilia que havia agafat tot plegat a tan primerenca hora de la nit. Fins i tot la propera atracció de fira va ser convidada, per prescripció del grup, a tancar les seues desafiants llums. Res no havia de distorsionar la retorçuda comunió, els dogmàtics fans portàvem una dècada esperant aquest moment, davant dels nostres ulls s'estava executant un dels millors concerts de la nostra vida.

Per a d'altres, en canvi, el segon dels gran esdeveniments del dia seria el passatge pel qual havien remogut cel i terra, jornades de maldormir a una tenda de campanya torrada al sol, de ressaques criminals passades sota un bri d'ombra a la platja. Tot per a escoltar en directe a unes llegendes en estat de gestació, els Arcade Fire.

Els canadencs tampoc van decebre—ni molt menys—en la seua posada en escena, un show regat de superfícies projectables que en aquesta ocasió fan referència a l'univers pseudo retro del seu últim disc, The Suburbs (2010), un homenatge a la cultura popular contemporània, als barris, objectes i referents artístics que van acompanyar la infància dels lletristes i germans Win i William Butler, ànimes visibles d'un conjunt que conserva essències de big band (7 membres amplificables en directe) al qual li han penjat l'etiqueta—a falta de res millor—de composar un pop barroc, facturat d'essències experimentals, de sonoritats evocadores, de violins i violes de roda, de trobadors que combinen l'impuls elèctric de la guitarra amb la delicada mestria del contacte amb el públic.

Arcade Fire, tot i que la foto faça entendre que són un grup rockabilly, no ho son pas, són més friki que tot això.

Poques vegades, vis rere vis, s'ha vist una audiència tan entregada a un festival aixecat en la unió de tendències. Tothom va quedar convençut pels Arcade, satisfet. No va quedar més remei que admetre-ho, que rendir-se als peus de l'incommensurable encert. Un cartell com el d'enguany difícilment es repetirà. Vam renovar els vots amb el FIB, i això no té preu.

Dia de transició (El FIB 2011, Part II)

2011-07-20T18:40:00.009+02:00

-El 1991 Primal Scream publicava Screamadelica, el seu disc de referència que ara en temps de crisi rescaten, reediten i el trauen de gira. La cosa acaba per recalar a un FIB on es dóna la paradoxa que la major part del públic encara no havia nascut o tenia molts pocs anys quan els escocesos van pegar el seu tret definitori. Aquest seria el plat fort de la jornada de transició, dissabte, que havia de connectar el dia dels The Strokes amb el de Portishead i Arcade Fire. I ho va ser, sense més.

Bobby Gillespie es conserva molt bé, la seua música no.

Perquè tota l'artilleria norantera va impactar fredament al mur d'un públic que, tret d'uns pocs incondicionals i decrescuts fans, va romandre indiferent al conjunt de cançons glam-alternatiu d'Screamadelica, tocat íntegrament. El pont que travessa la carretera estava ja a la franja tardana atapeït de jovent que marxava, passat de bufera, a dormir la mona a les tendes de campanya. I en girar cua plantaven mig somriure burleta en veure les pantomimes un pèl demodés de l'esforçat líder de Primal Scream, Bobby Gillespie.

Eren precisament quasi el mateixos que no feia ni dues hores havien botat de valent amb el concert dels Artic Monkeys, eixa banda els membres de la qual no tenien ni 5 anys quan es publicava Screamadelica, eixos mateixos músics que atresoren com estil un zum-zum de guitarres bastant monocord i unes lletres on abunden els oh, oh, yeah, yeah. Un d'aquells conjunts, en definitiva, que no arriba als mínims estàndards de qualitat però que, malgrat tot, figuren com a caps de cartells i, és més, fan les delícies d'un públic que es comporta com si el FIB fora Woodstock i açò l'edat de bolquers del rock.

Alguna cosa semblant els hi passa als granadins Lori Meyers, que són un no arribe, que amb el seu show de corbates i tornades agre-pop no suposen el relleu de res, basal de la mediocritat, el gran grup nacional del cartell als quals els guiris miraven amb merescuda indiferència mentre preparaven la seua borratxera a sol tombant. L'ombra de Los Planetas continua sent allargada, i sembla que no deixa créixer l'herba.

S'ho van treballar els de Lori Meyers, llàstima de la matèria primera de la qual partien.

El dia fluix s'acabaria de completar amb el folk descafeïnat de Mumford and Sons, que van passar avorrint a propis i estranys. Com també en aquest sentit anava de desorientada la barreja un punt més àcida dels estatunidencs Beirut, que presentaren el seu fast-food-folk amb pretensions globals a un escenari bastant mancat de públic.

Aprovat per als barcelonins Astrud, que van arribar acompanyats del Col·lectiu Brossa i les seues cordes. Si el seu nivell no es pot qualificar de primera divisió, com a mínim les post-lletres de les seues cançons, l'encertada instrumentalització i les pallassades de Genís, el seu co-lider, ens van entretenir, que ja és prou.

Astrud acompanyats del Col·lectiu Brossa van destacar per originals en un dia dedicat als llocs comuns i el passat.

Amb diners, torrons (El FIB 2011, Part I)

2011-07-19T23:57:00.003+02:00

-Va saltar el pilot roig. La tan temuda paraula crisi es va fer present. La valoració del FIB 2010 va ser tensa, hom conspirava. Havia baixat l'assistència de públic. La marxa dels germans Morán, fundadors del negoci, i el desembarcament del nou amo, Vince Power, carregaria encara més l'accent britànic del cartell. Van ser els primers moviments d'una partida d'escacs on entreven noves fitxes: el Low Cost de Benidorm o el Sos de Múrcia, per exemple, propostes menys guiris i sobretot més econòmiques. A l'ambient, per tant, la sensació de veure un gegant trontollar, ni més ni menys que el FIB, i en la seua quinzena edició.

Però qui matina fa farina, i lluny d'arrufar-se el FIB ha tret pit enguany, també per mirar de fer callar les veus crítiques. I com ho ha fer? Seguint aquella dita per la qual amb diners, torrons. Poques cites europees es poden vantar de tenir un cartell tan complet com el que ha lluit aquest passat cap de setmana Benicàssim. Les xifres del que ha costat tot plegat romanen secretes. El que sí queda clar és que ha merescut la pena.

Julian Casablancas no sua la tòrrida primera nit gran de FIB, per tant, no és humà

Sonava aquella no tan nova cançó de Herman Dune (la de l'anunci de la cervesa Estrella d'enguany) quan entràvem a l'atapeït recinte. Una calor d'escàndol, l'energia del jovent a ple rendiment. Un jovent primordialment britànic i menor de trenta anys, fins i tot de vint-i-cinc. Amb ells han importat aquell porc costum de llançar el got amb la cervesa sobrant per damunt de la gentada. I costa entrar en el joc, sobretot la primera nit es fa necessari un període d'adaptació. Interval que conclou amb l'arribada de The Strokes.

Alguns redactors recorden encara que aquesta banda estava cridada a somoure els fonaments del rock després de la inesperada publicació de This is it el 2001. L'esquer publicitari va anar apagant-se, i un poc també l'embranzida artística. Però enguany arriba l'àlbum Angles i els torna a situar en una ben merescuda primera línia. Això sí, sacrificant guitarres, fatxenderia i sonoritats rebels en favor d'unes litúrgies pop un tant ensucrades. Tot i això, la banda ho compensa sobradament en directe a través de la combinació dinàmica dels enèrgics propòsits de joventut i les noves cançons de "maduresa". Julian Casablancas actua com a líder i rockstar perfecta, xupa negra una nit d'estiu i ni una gota de suor. Públic amb ganes de donar-ho tot, entregat per complet a un recital impol·lut. El gran concert que esperaven nostàlgics i neòfits per obrir aquest FIB.

El nostre primer dia (el segon del Festival si compten la jornada de dijous amb Julieta Venegas) no pot tancar-se sense destacar la participació de Friendly Fires. El fet que actuaren a la franja més tardana no va deslluir l'entregada posada en escena d'uns corredors de fons amb només dos discos d'estudi publicats. I és que si Casablancas va representar a la perfecció el paper d'impertorbable divo de la nit (amb el permís d'un Brandon Flowers una mica desorientat sense la resta de The Killers), el jove Ed Macfarlane, en canvi, va suar de valent per aixecar aquesta imaginativa i personal barreja de funki, dance i guitarra que es gasten els Friendly. La seua forma de ballar mig hipnòtica mig ridícula és la guinda d'una proposta cuinada amb molta cura, amb una delicada intenció de fugir als llocs comuns dels estils i els clixés. Són gent que, de mantenir-se, se'ls haurà de fer un forat en cada festival ja que el seu bastardisme encaixa a tot arreu.

Ed Macfarlane sua, i molt, el que demostrà que és humà.

Sobre el Nou/Vell Periodisme Teatral

2011-07-13T09:08:00.005+02:00

-L'internacionalíssim dramaturg Guillem Clua ens envia per mail una Proposta arrel d'un estèril debat generat a través de les limitacions de Twitter. El receptors som un grapat de periodistes especialitzats en major o menor grau en el complicat marc de la cultura, i més concretament en les arts escèniques. L'escrit ve a queixar-se de la manca de relleu generacional en el que s'entén com a "crítica" i ens espenta a crear plataformes i sinergies que ens identifiquen com a col·lectiu. Li responc el següent:

"El tema que planteges, Guillem, és força interessant.

És evident que als últims anys s'ha produït una revolució considerable al panorama teatral català. No només parle de l'emergència d'un necessari i importantíssim relleu generacional, sinó també del canvi de moltes altres coses com ara l'obertura dels referents, gèneres, temes, estructures i un suculent etcètera. Amb això no vull dir que tots els treballs joves/nous siguen bons—ni molt menys—de la mateixa manera que no tots els "vells" s'han quedat sense res a dir.

La crítica teatral, en canvi, com apuntes, no ha vist reflectida tota aquesta evolució ni en els seus referents ni, sobretot i més important, en seu àmbit d'acció. Pense ara en els grans diaris, única tribuna on a hores d'ara es pot fer amb més o menys rigor i projecció el que anomenem “crítica teatral”. La crisi d'aquest tipus de comentari i el seu desprestigi és el propi de les capçaleres que els editen. Cada cop hi ha menys espai, recursos i voluntat, i això òbviament espenta els professionals a caure en faltes, com haver de valorar espectacles de dues hores en 15 línies, entre d'altres mancances greus. No els culpe. Un altre tema són els clixés i dèries que puguen tenir; açò pense que continuarà mentre siguen persones les que facen els comentaris, hi haja o no relleu entre els professionals d'allò que anomenem “crítica”.

Per altra banda, l'aparició de revistes com Hamlet tampoc no està contribuint a crear nous públics i a difondre substancialment el fet escènic, vist el seu format, l'alt grau d'especialització i tenint present que publiquen estrictament els mateixos que ho fan als diaris. Desaparicions de magazins com TeatreBCN—perdoneu el proselitisme—o l'espai marginal dedicat al teatre a la major part de publicacions, encara tanca més el ventall, allunya el teatre del públic en majúscula i coarta la difusió i la independència del periodista front a les estructures empresarials i les famílies teatrals. De la televisió, ni en parlem. A la ràdio es poden fer cosetes, i de fet n'hi ha, però sempre limitades al caràcter del mitjà. A Internet tampoc hi ha recursos des d'on aixecar temples (gran excepció quixotesca és Teatralnet). Tot plegat indica, sota el meu parer, que de crisi no només n'hi ha a la “crítica” sinó al periodisme que s'aboca al teatre i, si m'apures, al periodisme cultural en general.

Arribats fins aquest punt, coincidisc amb tu, l'aportació de la crítica teatral barcelonina és a totes llums limitada i insuficient, com la del periodisme cultural.

I ara entraríem nosaltres, una nova generació de periodistes caracteritzats per la nostra relativa naturalitat de moviment entre la/les xarxes i el que això representa a nivell de projecció, que fins i tot alguns guanyem diners—pocs, molt pocs—pel que anem fent o pel que ens deixen fer, un grapat fan tribuna des del seu blog i podem trobar inclús qui es fa dir “crític”. La facilitat per comunicar-nos, però, no sempre ve acompanyada del temps ni de la dedicació que a molts de nosaltres ens agradaria per aprofundir encara més en el periodisme teatral, des del rigor que es mereix. Supose que la immediatesa és allò que en diuen el “signe dels temps”, com també ho és en molts casos la precarietat que patim pel fet de dedicar-nos al que ens dediquem.

Sense voler enrotllar-me més, servisca tot açò de primera i improvisada reflexió per anar fent o desfent, per tenir present aquesta unió de la qual parles Guillem, a la qual, òbviament, hauríem d'estar oberts i receptius. Els repetits i continuats intents de crear des del periodisme professional dedicat a les arts escèniques un vincle d'unió han fracassat, fins i tot quan ho intentava bastir José Monleón. Ara, però, hi ha una novetat, i és que estem acostumats a tractar els uns amb els altres a través de les diferents xarxes, connectats permanentment, i gaudim també de la possibilitat real d'obrir blogs i altres recursos i mitjans directes, com qualsevol altre aficionat. I encara no sabem els efectes que això pot tenir.

No es pot negar, però, que tens raó Guillem, i hauríem de fer alguna cosa continuada i consistent que anés més enllà dels 140 caràcters que ens permet el Twitter. Parlar-ho i discutir-ho pot ser un primer pas. D'agrair és el teu “brindis al sol”, que no per ximple deixa de ser encertadament positiu".

Paralitzat

2011-07-07T18:09:00.005+02:00

-S'escampa per la sang un verí de fórmula molt antiga, com la picada d'una bèstia mitològica, que em paralitza, que m'encadena a les ombres que es vessen pel sostre de la meua habitació.

Ara, a l'estiu, romanen tota la nit les finestres obertes a la fresca brisa que arriba del port. I de tant en tant passa un camió de neteja, i vesa en totes direccions primíssimes columnes de llum pampalluguejant. També, de forma intermitent, les gavines que dormen als terrats es desperten, i llavors en cor canten cançons de mort salada.

Quan arribe el trenc d'alba potser s'escolte ací dalt el xiulit d'un transatlàntic que arriba, o que se'n va.

Abans No Arribe el Dilluns

2011-07-03T16:45:00.004+02:00

-Faré propòsits, esborraré desconeguts del Facebook, actualitzaré el currículum, portaré el vestit de mudar a la tintoreria, faré el recompte dels tiquets esgrogueïts, assentaré pagaments, tindré cura de les relacions amb els veïns i, potser, em recorde també d'enviar la lectura del gas, malgrat que a casa no hi haja gas: tot és llum, de llum.

Judes Iscariot

2011-07-02T15:34:00.011+02:00

-La història presenta una pueril tendència a buscar culpables, a crear dolents. I sens dubte el més famós dels dolents de la nostra tradició mitològica és Judes Iscariot. Com es creu, abans de ser un dels dotze, Judes es dedicava a la recaptació d'impostos, tasca que més endavant el capacitaria per a ésser el gestor de les finances del grup.

Una de les poques notes de color que ens ofereix la Bíblia al voltant d'aquest personatge la podem trobar als evangelis de Joan (12:4-8). Estant guarits els apòstols i el seu mestre a casa del ressuscitat Llàtzer, la Magdalena va utilitzar un perfum car per ungir els peus de Jesús. Quan Judes ho veu, suggereix que aquell perfum es podria haver venut per tres-cents denaris i que els diners haurien servit per ajudar els pobres. Llavors, el narrador interpreta aquestes paraules de la següent manera: "Això ho va dir no perquè s'interessara pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven".

Molt més tard, i sens dubte influenciats per la tendència de recuperació de la figura de Judes que s'ha emprés al llarg del segle XX—que culmina el 2006 amb la recuperació i traducció dels Evangelis gnòstics—Tim Rice i Andrew Lloyd Webber van interpretar el passatge de la Unció de Jesús a Betània per a una de les escenes de l'òpera rock Jesus Christ Superstar, un trio on la força de l'enfrontament dialèctic Judes-Jesús protagonitza un crescendo que ve a calmar la dolça tornada que marca la veu de la Magdalena.

Ah, per cert, una nota més: a la més mítica de les versions de Jesus Christ Superstar feta a Espanya, Ángela Carrasco i el paisà Camilo Sesto interpretaven a Maria i Jesús respectivament, mentre que el paper de Judes va ser, sens dubte, el punt àlgid de la carrera musical d'un senyor que aquests dies apareix molt als mitjans, Teddy Bautista.

Teddy Bautista, Camilo Sesto i Ángela Carrasco als anys setanta, durant les reeixides representacions de Jesus Christ Superstar en versió en castellà. Curiosa camisa la del primer.

La Balconada dels Veïns en RGB

2011-06-29T23:57:00.027+02:00

-Fa pudor, sentor de no haver passat per la dutxa en molt de temps, encara que mai diries que és bruta ja que sempre respecta una pretèrita noció d'elegància popular, enfosquida, amb monyo mil·limètricament estirat cap al bescoll. Tant ella com el seu home (o germà) viuen misteriosament tancats darrere de les portes d'una pensió on no pernocta mai ningú, a excepció d'un borratxo—sempre el mateix—que les poques nits que el veiem va tan passat que amb prou faena pot parlar o mantenir-se dret.

A l'home se li veu poc. A l'hostalera la veig molts matins, té aquella embafosa salutació, aquell altisonant Buenos días. Però a part d'això no en sabem res més després d'anys de convivència. Excepte una cosa: al balcó, més o menys contigu al nostre, hi amunteguen una barroca col·lecció d'artefactes misteriosos. Alguns no són més que petits molinets de vent, que els dies de Llevant giren i grinyolen de manera hipnòtica. Tenen també torxes de jardí, un penell amb gall de ferro, restes de tanques que no tanquen, plantes de plàstic, i unes misterioses llums de colors que, a jutjar per la seua creixent activitat a l'estiu, deuen funcionar amb càrrega solar.

Els fanalets són petits, sobresurten per damunt de la reixa del balcó. Tenen tres posicions intermitents: roja, verda, blava, o blava, roja, verda, o verda, blava, roja, o roja, blava, verda, o blava, verda roja, o verda, roja, blava; i així tota la nit.

Cinc-Cents Anys

2011-06-28T14:22:00.003+02:00

-Arribat el dia, em vas dir que t'agradaria viure cinc-cents anys per poder estar amb mi tot eixe temps. I jo, immòbil i ruboritzat, assitia a l'esgarrifós i terrible encongiment de les nostres vides, la condensació del temps que jo fins ara havia mantingut fora de casa, pensant com pensen els xiquets que les coses duren per sempre, que encara hi ha temps, que encara, que encara...

I no és una cosa d'avui per demà, ni de la setmana que ve; és tot allò que té a veure amb l'encongiment del cor, amb la sensació màxima de felicitat que de tant en tant s'estavella contra un eix cronològic, que a voltes té la mida d'una vesprada, altres d'un cap de setmana, i les altres voltes d'una llarga cadena de dècades, insuficients a totes llums.

Arribat el dia em vas dir que t'agradaria viure cinc-cents anys, i de sobte la vida se'm va fer menuda, encara més menuda, i em faltava temps, i no trobava el moment de trencar les abraçades, ni d'aturar el compte dels batecs o l'acoblament en sincronia de les respiracions una nit qualsevol, en eixe instant d'inconscient plaer infantil. Alguna cosa que te a veure amb les petites besades darrere de les orelles, amb les mans trenades per pur instint, totes eixes coses que no haurien d'acabar mai... mai.

De-Por-Ti-Vo!

2011-06-26T23:57:00.002+02:00

-L'Alcoyano ja és equip de segona divisió i, tot i que com sempre aclarisc d'avançat que me la bufa el futbol, no deixa de ser l'esdeveniment un estèril motiu d'alegria col·lectiva, però alegria al capdavall.

Política, economia, projecció; són tantes les coses que es barregen quan parlem de l'anomenat esport rei que no es pot passar per l'alt la notícia, tampoc en la seua faceta d'element de cohesió, a gran escala o a xicoteta.

Hui, per estúpid que resulte, molts dels alcoians de casa o els que estem espargits per alguna part de la resta del món, hem aprofitat per comunicar-nos, per escriure un missatge aïllat, per posar en comú alguna cosa que ens unix, encara que siga el futbol.

24

2011-06-24T00:00:00.003+02:00

-I el foc, i la cendra, i l'arena que tapa les brases: calenta, bruta, amuntegada. Branques a mig desfer, la màquina que neteja la platja a trenc d'alba. Hi ha poques coses més mediterrànies que l'olor a pólvora.

Insostenible Sōnar

2011-06-20T22:17:00.008+02:00

-Ens volien fer passar gat per llebre, i nosaltres ho intuíem. Primerament per tot això del dubstep, per orquestrar una campanya i assonar amb espècies britàniques un festí de sal grossa germànica, de 4x4, així som, per molt llarga que siga l'ombra de Burial. I de fet, divendres, mentre M.I.A. amollava afrorrodolins, hom intuïa que alguna cosa no marxava bé a la poc concorreguda edició 2011 del Sònar.

I és que el mal humor ja es va instal·lar des del començament. La vaselina nostàlgica engreixava bé als fans de The Human League, però no a la resta d'un públic que a eixes hores quasi de la tarda encara ni hauria sopat. I als que havíem acudit ens entristia la manca de respecte horari que s'adreçava a un clàssic d'aquesta mida. I és que aquesta imatge de l'euro d'engunay semblava haver-ho entufat tot. Ens ho recordava el senyor Samaniego tot passejant-se pel recinte venent el festival de la imatge més pobra que es recorda en lustres. Crisi? Difícil de creure després de la més que reeixida, quasi mítica, edició de l'any passat. I és que tampoc estava tan malament el cartell. El que va ser delictiu fou concentrar tanta teca en tant poc temps. Pràcticament van solapar-se en el cartell la ja comentada lliga humana, un dels millors shows de la nit, el de Trentemøller, i l'esperada i minsa proposta dels Cut & Copy. I després? Res. Ens van obligar a acudir a Gran Via molt abans de la mitja nit per deixar-nos tirats a dos quarts, aplacant-nos la fam amb dietètica pseudo-rap tipus Dizzee Rascal, la ja vessada M.I.A. i el seu indigest retard o l'insípid Scuba.

Per sort, aquells tristos moments van passar, i la làpida de no ser prou modern per a les noves tendències rítmiques va deixar de pesar cap les tres del matí. Va ser tot just quan un clàssic desclassificat com Aphex Twin va venir a salvar la nit de divendres, com després confirmarien Boys Noize o el sempre efectiu Tiga amb el seu set. Unes quantes de fredes i unes poques de calentes, un Sònar que tampoc no alçaria el vol en sortir el sol. L'edició dissabte dia va estar governada per la indeterminació i les no sempre grates sorpreses d'un cartell desorientat en essència.

Faltava la imaginació, faltava bastardisme, faltava gent respecte l'any passat. L'edició ens vol colar una darrera trola, una última moda, ens diuen que és l'edició més sostenible. Però jo dic que molts anys així i ja no ho aguanta ningú.

De moment ja m'he comprat l'abonament de l'any que ve. I és clar, el Sònar es mereix més d'una i dues oportunitats.

Arrabassant

2011-06-17T15:01:00.000+02:00

-Després del cansament, després de les nits que vam passar vetlant esperances, hi ha un esdevenir que es precipita irremeiablement vers les zones planes de la vall, allà on els rius discorren tant lentament que hom no sap si pugen o baixen.

S'instal·la l'estupor a les consciències, arrela com el corcó sobreviu corcant. I ja no tenim ni el dret a desitjar principis, la novetat sembla la darrera estació d'un tren abandonat, el tren que creuava el pont entre la possibilitat i les il·lusions.

No són temps per fer volar catxirulos, i mira que a la primavera encara li queda una última ranera abans no arribe el mezzo del cammin di nostra vita.

Amics en la Xarxa

2011-06-07T17:25:00.006+02:00

-Els amics d'Ara Multimèdia–mitjà electrònic de referència de les comarques centrals del País Valencià–han encetat una iniciativa que dinamitza encara més la seua interessant oferta com a espai informatiu. Amb el títol de Blogs amics estan donant forma a una secció que repassa algunes de les bitàcoles més suggestives de la catosfera, sempre lligades d'una o altra forma a l'actualitat valenciana, alcoiana, ontinyentina, etc.

I aquesta setmana li ha tocat el torn a este espai en el que ara us trobeu. Gest que agraïsc des d'ací tornat una mica de la publicitat gratuïta i desinteressada, tot recomanant l'article que la periodista Lídia Vila ens dedica.

Amsterdam

2011-06-06T23:58:00.003+02:00

-Trenquen els bramuls de fortor alcohòlica la mansa quietud dels canals d'Amsterdam a l'alçada del barri de les llums roges, un aparador de carn on s'evidencien els estira i arronsa de la hipocresia benpensant.

Uns minuts abans, solament uns minuts abans, el taronja agonitzant d'un capvespre dilata fins a límits quasi sobrenaturals l'irregular contorn de les façanes. Aquest deu ser el color que presenta el sol durant la nit, un sol caramel·litzat i ja dorment que ací se'ns mostra per la tafaneria pornogràfica d'un país sense muntanyes, de terres més fondes que la mar.

Unes hores abans, quatre o cinc hores abans, dos turistes han recorregut la distància que va de la caseta que ven els típics entrepans d'arengs a la tenda dels bolets al·lucinògens que hi ha al mig del Bloemenmarkt (Mercat de les flors), al canal Singel. Han preguntat al dependent i aquest els ha explicat el procediment: panxa buida, ganes de passar-s'ho bé i un suc de taronja o dolços per a quan passe el viatge. Els parcs de la ciutat estan plens de turistes amb les pupil·les dilatades pixant-se de riure, i un suc de taronja per encetar molt prop d'ells.

Uns dies dies abans, només uns dies abans, a l'antic molí de Browerij, reconvertit ara en dispensador de cervesa casolana, dues xicones grosses i madures han fet amistat amb un parell d'homes entrats en anys, arrogància i alcohol. La cosa s'ha escalfat i han marxat tots a continuar la festa en la petita motora. Els canals són plens de barques en este petit estiu del mes de juny. Una d'elles, la rossa, marxarà a follar-se al capità de la nau. L'altra, la més alta, decideix tornar a casa quan els genolls ja no poden aguantar tanta desesperança.

Aqueix matí, precisament, un carterista havia vist recompensada a seua paciència amb un mòbil d'última generació. La feina va resultar tan precisa que fins i tot ell es va quedar sorprès. Afortunadament, aquest és un país amb molt poca delinqüència.

Desdibuixar-nos

2011-06-01T02:10:00.008+02:00

-M'arriba el so del matí, cada matí igual, la cridòria del col·legi del Raval ple de xiquets pakistanesos, filipins, magribins; cap d'ells no te pares europeus, cap. A la porta gairebé no es barregen entre ells, es distribuïxen en funció de la nacionalitat dels seus pares, al capdavall, de la cultura que han après a casa, i molts d'ells també parlen i criden en les llengües que han après dels seus pares.

Uns minuts més tard, m'arriba un altre so, una melodia, aquest cop no tan dispersa. Es tracta d'aquella coenta cançó del drac Paff que ensenyen als esplais. Ara, tota aquella amalgama de criatures canten en un perfecte català i a l'uníson. I és que resulta que van a una escola pública, i en aquesta institució els eduquen i aprenen, entre d'altres coses, aquella coenta cançó. Segurament aquesta melodia mai els ajude a trobar una feina, com a mi mai em va servir de res saber-me el Joan Petit.

El conseller valencià d'Educació, Font de Mora, creu que al mateix temps que aprenem el Paff o el Joan Petit hauríem d'aprendre també La Tarara i el Old McDonald had a farm, que la lectura de les Rondalles d'Enric Valor hauria de ser simultània a la dels contes dels germans Grimm i si pot ser a la dels Analectes de Confunci; i dic jo, per què no?

Però hi ha una cosa que al forense Font de Mora se li escapa, o més aviat que ho deixa anar intencionadament. Al País Valencià persisteix des de fa ja massa temps una culturicida i discriminatòria diglòssia, que requerix polítiques d'equilibri, que demana de l'esforç de tots per rescabalar anys d'extermini lingüístic i desprestigi social. I això va ser i era una Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, que encara després 28 anys no està del tot desenvolupada, que s'hauria de combinar amb un polítiques de revalorització social, de normalització, amb uns mitjans de comunicació públics i privats que donaren prioritat al parlar autòcton. Perquè per entonar el Good Save The Queen ja estan els anglesos però per cantar La manta al coll només estem nosaltres, i potser se'ns oblide.

Tant de bo es poguera suprimir la línia i fer una escola trilingüe, quatrilingüe o babeliaca. Malauradament, si volem continuar dient-nos valencians hem de recordar com fer-ho, i l'escola és la nostra eina, i ha de tenir polítiques prioritàries vers la nostra llengua, i diners per fer-les, i un espai digne, lluny ja dels barracons.

Pense ara els xiquets filipins, pakistanesos i magribins del col·legi del Raval que algun dia, d'ací a molts anys, potser tornen a escoltar la coenta cançó del drac Paff, i estiguen on estiguen, i parlen el que parlen, els invadirà una ensucrada sensació, un benestar probablement inútil però seu al capdavall, inintercanviable.

#FelipPuigDimissió

2011-05-27T18:57:00.007+02:00

-Moltes havien estat les mancances d'un moviment, el 15M, que després de dues setmanes palplantat a Plaça Catalunya amb prou feines ha generat un parell de pamflets plens de faltes d'ortografia. Però molt més ignorants semblen els responsables polítics catalans quan ordenen aquest matí la intervenció dels Mossos per qüestions de "salubritat".

Felip Puig fa cara de poques llums, i governa la policia...

Sense parar-me a comentar les implicacions del mot—per altra banda estúpid doncs no hi havia cap problema d'aquest tipus i la marxa dels esdeveniments continuava pacífica—, hom pensa naturalment en la possible celebració d'una victòria futbolística demà, i se sorprèn més. El que el senyor Felip Puig ens vol fer creure és que les seves ordres han ferit a 121 persones i era pel seu bé? Que els estàvem protegint dels veritables bàrbars que vindran demà si guanya el Barça per pixar i cremar-ho tot? Quina classe de política és aquesta, fotre pals a una minoria pacífica per protegir-los d'una encara més minoritària colla de cromanyons violents que poden o no muntar-la demà?

Mai hauria cregut que un conseller podia reunir tant clamor a favor de la seua dimissió en tan poc temps. Felip Puig ho ha fet. Els antiavalots impedeixen avalots, però a #acampadaBCN no hi havia. Demà si guanya el Barça hi haurà. Mentrestant, la gent que s'havia despenjat de la revolució dels Indignats torna a hores d'ara més motivada que mai, refent tot el que aquest matí s'ha desfet, encoratjats per la pacífica i exemplar resposta donada pels acampats. De què ha servit la violència? De res i per a res. Inútils, han encès la flama, els/ens han donat una nova excusa per fer tot això més gran.

El #22M i el #15M

2011-05-23T18:09:00.012+02:00

-Entre les ressaques que celebrem hui hi ha la de l’esgarrifosa vela de les invasions bàrbares estenent la seua ombra pel panorama extenuat de les terres ibèriques. Qui no es consola és perquè no vol: pensem que els temps de dreta sempre són un revulsiu de la creativitat, o això diuen... I per cert, per a qui dubtada de la cronicitat d'eixe càncer anomenat PP al País Valencià ja té una nova prova en forma d'aclaparadora majoria absoluta. Sense comentaris.

Em continua creixent, per altra banda, la perplexitat davant la indiferència amb la qual s'han rebut els resultats electorals a les acampades que continuen establertes a moltes de les places de les grans ciutats. Si ja és prou absurd predicar la lògica de l’abstenció a les urnes, més ho és encara romandre indiferent a uns resultats reaccionaris enfront les bufanuvolades del programa indignat. Quan ultrapassem la setmana d'accions relacionades amb el 15M es demostra numèricament el poc pes censal i sociològic combregat. Han tocat la fibra sensible al parlar de la millora del nostre sistema democràtic, però per poder multiplicar primer s'ha d'aprendre a sumar, una simple lliçó que els acampats, generosos en la seua manca d'horitzons, demostren haver passat per alt d'una manera prou suculenta. La política no és la diana sinó el camí. O potser m'equivoque i són els mètodes els que canviaran a partir d'ara.

Els indignats a la plaça de l'Ajuntament de València.

Com a premi de consol Alcoi, on l'alcalde popular Jorge Sedano ha perdut la majoria absoluta i es preveu un govern tripartit entre PSPV, EU i la pujança del BLOC. Aquests últims ja han posat la primera pedra de la presumptuositat demanant l'alcaldia tot i tenir dos regidors menys que els socialistes. S'aveïnen temps moguts al consistori, arrancada de cavall i parada de burro. Temps al temps.

#YesWeCamp

2011-05-20T15:29:00.001+02:00

-La cosa se caleta. Amb un mínim consens la Junta Electoral Central ha decidit prohibir les concentracions a partir de les dotze d'aquesta nit, període a partir del qual comença la jornada de reflexió per a les pròximes eleccions de diumenge. Una decisió desencertada a totes llums.

#AcampadaBCN

Primerament perquè els anomenats indignats no han fet en cap moment propaganda en favor de cap partit, ni està prevista fer-la, per la qual cosa els arguments per aquesta decisió trontollen d'arrel. Seguidament perquè les conseqüències d'un hipotètic desallotjament comportarien una veritable dosi de politització, sobretot perquè darrere la decisió de tallar les concentracions ha d'haver-hi responsables polítics als quals la intervenció els hi pot costar vots.

#AcampadaValència

Els grans partits, callats com a putes tota aquesta setmana, s'enfronten ara amb la primera conclusió de tota aquest afer. La solvència i perdurabilitat del moviment #15M es posarà a prova a partir de la mitjanit. Mentrestant la cosa creix a #AcampadaBCN, #AcampadaValencia i fins i tot a #AcampadaAalcoi.

#AcampadaBCN

2011-05-18T23:51:00.015+02:00

-La cosa comença amb ben poca cosa: quatre missatges a Twitter, un grapat de gent amb massa temps lliure, uns anem a veure que passa. Afegim una bona dosi d'incredulitat davant del fet que un fenomen tan ben parit com les revolucions de la Primavera Àrab es puguen estendre a Europa a través de la seua porta natural. Això, crec, és massa somniar.

Però un, que s'ho pot permetre per proximitat, va passant-se de tant en tant, quan hi ha temps, i va veient com la cosa cada vegada creix més, sobretot a les nits, quan aquest oratge benigne convida a eixir a prendre la fresca i a protestar per tanta misèria diària, per tantes estretors, per tanta injustícia social creixent. I clar, amb la patxoca que fa la gent fen coses a l'uníson un se sent temptat a pensar: i si açò anara de veres?

L'ambient a Plaça Catalunya sobre les 22.45 h.

Malgrat l'espurna d'entusiasme, una cosa em preocupa d'aquest moviment, l'eslògan No els votes, per l'errònia ambigüitat de la consigna. El diumenge hi ha eleccions, un moviment que es diu Democràcia Real Ja, que fem entre tots, no pot caure en l'error de no fer servir la fins el moment única ferramenta de democràcia real, les urnes. El missatge ha de ser avançar, construir, inventar un nou model a partir de les fites assolides. Per això diumenge, més que mai, cal anar a votar.

I per espantar fantasmes i altres boires que puguen entelar la qüestió, ací deixe un vídeo que han preparat la gent de Melderomer bastant il·lustratiu sobre aquesta qüestió. Caldria fer-lo circular.

#SpanishRevolution

2011-05-17T23:59:00.009+02:00

-Rastes i cues de cavall, pipes modernes amb tabac de fums exòtics, pantalons amples i samarretes sense mànigues, gossos nugats amb cordes d'estendre la roba, un bon grapat de bicicletes, punkis de particular ferum amb parracs, ferralla i dilatacions però amb una càmera de 600 euros. Hi ha també universitaris, preuniversitaris, postuniversitaris i parisitouniversitaris. Gent amb canes i samarretes que dissimulen poc la panxa. Un noi bronzejat i la seua prima xicona acaben d'aparcar la moto enfront El Corte Inglés i han vingut a vore què passa al mig de Plaça Catalunya amb aquest assentament de gent espontània que xarren entre ells.

En aquell instant, una de les poques senyores majors (melena llarga, blanca i llisa) es fa notar amb el seu parlament sobre els valors que ha de tenir el moviment. Rep a canvi un fort aplaudiment que celebra alçant-se amb la senyal de la victòria en una mà i a l'altra un llibre que imagine escrit per ella. Una mica més tard, una xica d'uns vint anys encadena un discurs sense relació amb el predecessor, declara que la veritable violència no és la dels polítics i la del FMI sinó la dels productes transgènics que ens empassem sense saber-ho, i també la de menjar carn i beure sang dels animals, que són els que es mereixen una autèntica revolució per salvar les seues torturades vides dels assassinats col·lectius que perpetra la societat del consum.

A continuació, un altre jove brama violentament sobre el megàfon una proclama en contra del terme els altres, exigeix que cada vegada que es parle de culpables la gent no es conformi en dir els polítics o els banquers sinó La Caixa o Mariano Rajoy. La espontània moderadora que de tant en tant diu la seua es cansa de demanar que es respectin els torns de paraula. Algú es queixa de la desmobilització del vot i el reclama participació en favor de les formacions minoritàries en les eleccions del pròxim diumenge. Un altre xic demana un autèntic esforç de comunicació per sumar a la concentració un veritable ventall de persones i sectors descontents amb la dramàtica situació que pateix el país.

Arribats el moment, i en vista dels rumors d'èxit de participació a Madrid en comparació amb Barcelona, un trentanyer panxacontent convida la gent a fer córrer la veu sobre la concentració, Madrid no pot guanyar a Barcelona, i acaba dient Força Barça. Un noi de barba s'aixeca indignat i irascible crida: El futbol és la ideotització de la societat, cal eradicar-lo! Creix en reacció una divertida esbroncada.

Al fons de tot, una estilitzadíssima reportera de Tele 5 fa el seu afectat speech en minifalda rasparrús davant una càmera que connecta en directe. És jove, guapa, i des de l'estant on venen llibres autoeditats sobre anarquisme i altres corrents polítiques dos nois se la miren amb desig. Cau la nit a Plaça Catalunya i cada cop arriba més gent.

Solidaritat amb Acció Cultural pel País Valencià

2011-05-11T11:54:00.012+02:00

-Reproduïsc a continuació l'editorial d'Acció Cultural del País València en solidaritat i per mostrar el meu rebuig a la persecució política que està patint una de les entitats cabdals de la cultura valenciana.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

La Doble Moral

2011-05-07T13:01:00.004+02:00

-Els reialmes de la hipocresia i fariseisme s'estenen cada cop més dins la desorientació general d'aquests anys de confusió. Al circ global de la doble moral que hi ha muntat aquesta setmana vull afegir—sense que tinga el grau de comparació possible—la narració d'un petit fet local encara que simptomàtic.

Alguns francòfils morbosos recordaran el cas del famós assassinat de l'actriu Marie Trintignant a mans del seu marit, el polèmic exlíder del grup rock Noir Desir, Bertrand Cantat. Ella va morir com a conseqüència dels cops i ell va ser jutjat i condemnat a presó el 2004. Fi de la primera part.

Imatge promocional de l'espectacle Des femmes.

Anys després, l'interessant director teatral Wadji Mouawad hi veu la necessitat d'incloure un rocker a un dels seus espectacles, li pregunta al reinserit Cantat—que va eixir del presidi als quatre anys per bona conducta—si coneix algú. Ell li respon que ell mateix ho pot fer i a Mouawad li sembla perfecte.

Finalment l'espectacle es dirà Des femmes i Cantat ha de renunciar a la funció prevista a Avinyó per no haver de coincidir amb el pare de la víctima, el també actor Jean-Louis Trigtignant. Canadà també va amenaçar de negar-li el visat ja que el país és molt restrictiu amb els delictes d'aquesta mena.

Aquesta setmana, finalment, l'Ajuntament de Barcelona a través de l'Institut de Cultura (ICUB) ha posat a Mouawad en la disjuntiva: o l'espectacle venia al Festival Grec sense Cantat o no venia. Finalment no vindrà i, òbviament, des de la companyia denuncien censura argumentat que no hi ha cap raó legal que ho impedisca.

Des de l'ICUB reconeixen que la decisió no ha estat fàcil, però que finalment ha pogut el respecte a les víctimes, més encara quan l'espectacle parla de les dones. Jo llegisc també la por d'un partit arraconat davant les imminents eleccions, la por a què un escàndol molt al gust de la moral de dretes acabe monopolitzant el discurs cultural, un punt fort dels socialistes.

A ningú, novament, sembla importar-li la teoria: Bertrand Cantat ha estat condemnat per assassinat, sí, però ja ha pagat la seua pena. Si creiem en la justícia i les seues condemnes no com a mètode punitiu sinó com a via per a la reinserció, quin sentit té tot aquest escàndol? Novament la doble moral.

Dead or Alive (Ull per Ull)

2011-05-03T00:59:00.017+02:00

-De l'esgarrifós circ mediàtic que s'ha muntat avui com a conseqüència de la mort d'Osama Bin Laden—l'oportú anticrist de la primera dècada del segle XXI—sorprèn la flagrant hipocresia que es gasta l'anomenada opinió global. El missatge simplificador del periodisme de l'espectacle s'ha limitat a difondre en cru la roda de declaracions dels diferents líders del món dit civilitzat. Zapatero, Sarkosy, Merkel, cap d'ells no ha volgut perdre la possibilitat de felicitar el brillant Nobel de la Pau, Barack Obama, per haver autoritzat una atrotinada acció de terrorisme d'estat.

No era Bin Laden un corderet, precisament, que tinga ganes de defensar jo ací, però amb el seu assassinat damunt la taula no puc evitar pensar que els EUA i tots els que han donat el seu vist-i-plau s'han posat al seu nivell. Algú vol fer-me creure que l'exèrcit més poderós del món no tenia la possibilitat d'arraconar a un grup de fanàtics morts de gana amb metralletes rovellades i detenir-los? Allò del judici, de l'obligada presumpció d'innocència, els drets humans i la resta de papers amb els que hui es neteja el cul Occident, són normes d'estar per casa de les quals podem prescindir quan ens interessa o quan algú s'ho mereix? Jo em pensava que en democràcia la justícia la feien els tribunals i no sicaris a sou.

Un té hui la sensació de viure al Far West, de viatjar damunt els muscles d'un gegant amb peus de fang, un món que es pixa en la boca del seu propi reglament, que construïx i omple Guantanamo, que enderroca o aprecia dictadures en funció de la seua capacitat econòmica, o que torna agressiva i recurrentment al bíblic i primitiu Talió: ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, colp per colp.

I segur que molts ximples es creuen que ara el món és un lloc més segur, que la mort d'un home ho canvia tot, que morta la bèstia mort el verí. Quanta imbecil·litat.

Carta Oberta a Mario Santacreu i Mira

2011-05-02T00:55:00.011+02:00

-Senyor Regidor de Festes i Esports de l'Ajuntament d'Alcoi.

Intuïsc que este no és l'únic requeriment que vosté rep als últims dies relacionat amb el tema al qual em referiré. Sospite també que vosté, si conserva algun tipus d'estima als valors democràtics que representa, començarà a tenir justificats dubtes respecte d'alguna de les seves accions com a gestor municipal. Per si encara no sap del que li parle tractaré de fer-li un resum.

M'arriben notícies sobre un acte de censura esperonat per vosté. Segons tinc entés—si m'equivoque faça-m'ho saber—el seu departament va negar els permisos a un concert tan sols un dia abans de la data en la qual tenia previst celebrar-se, el passat dissabte 30 d'abril. Segons la versió oficial, es recolzà per prendre la decisió en "informes de la policia" (local, supose, a la qual vostés els hi paguen el sou) que al·leguen problemes de "seguretat".

Amb el permís de vosté, i caient si vol en la comparació fàcil, estos arguments que apunten recorden lleugerament als que adduïxen darrerament els dictadors de la mediterrània per sotmetre a trets a l'oposició, perquè m'he estat d'escriure-ho abans però el concert en el qual tenien previst actuar els grups en valencià Ortxata Sound System i Arthur Caravan estava organitzat per les joventuts d'un partit en l'oposició, el Bloc.

Li diré, si m'ho permet, el que pense, com alcoià, com a ciutadà anònim sense cap lligam ni amb el Bloc ni amb cap altre partit polític, pense i sostinc que em sembla repugnant que dins del joc democràtic s'hi puga caure en la vilesa de tractar de criminalitzar, gratuïtament i sense cap precedent que ho justifiqui, a l'oposició o a qualsevol tipus d'activitat cultural amprada per la llibertat d'expressió i de reunió. Així mateix, li faig arribar la meua repulsa al fet que els càrrecs electes com vosté, que tenen el deure de servir a la ciutadania, utilitzen la seua influència per boicotejar l'oposició a través dels poders públics.

Li diré també, amb el degut respecte, que si aquest fet no vingués precedit d'altres lamentables casos de censura directa comesa per altres càrrecs electes del seu partit—com els ja cèlebrement tristos successos de l'exposició al MuVIM de l'Unió de Periodistes o el de l'obra teatral Corrüptia a Xàtiva, per posar només dos exemples—açò podia passar per una anècdota puntual, però venint d'un ajuntament governat pel PP em permetrà que dubti de l'honestedat del seus arguments. Als precedents em remet.

Vull afegir, finalment, que l'última cosa que m'esperava de l'equip de govern d'una vila com és i serà Alcoi—oberta, culta i d'una sòlida tradició democràtica—era precisament que es posara al nivell dels pitjors exemples d'extralimitació i despotisme d'altres consistoris governats per companys seus de partit. Però clar, ja fa temps que una part ben important de la societat valenciana hem hagut de perdre la capacitat per sorprendre'ns amb les barbaritats comesses per càrrecs electes del Partit Popular.

Tinga bon dia.

Carta enviada a msantacreu@alcoi.org

Lacrimosa

2011-04-28T01:41:00.010+02:00

Lacrimosa dies illa,
qua resurget ex favilla,
judicandus homo reus.

-Va colant-se la humitat de la matinada entre els hàbits que trenquen la rutina, i els carrers cantelluts i ombrosos on s'amaga el desig poc a poc van desfent el seu misteri sota el trenc blau de la primera llum del dia. Una mica més tard em desperta la cridòria universal dels nens que entren a escola, el vell col·legi del Raval ple xiquets pakistanesos, filipins, àrabs. L'aigua de l'aixeta rebenta l'últim vestigi de somni en estavellar-se contra la pica, contra les meues galtes. És hora de començar.

A la roda de premsa de torn, encomanada a corre cuita i a darrera hora, hi ha tota una colla de periodistes arreplegats. Entre ells jo, precisament jo, que semble dels més grans. El bombardeig de xifres per part dels convocants, l'SGAE, és aclaparador. Pràcticament cap dels que estem allí hem tingut ni la preparació ni el temps necessari per fer front a semblant esguitada. La ronda de preguntes final queda òrfena de talent, de possibilitats. L'entitat ha gastat molts més diners en comunicació per aquesta presentació del que cobrarem tots nosaltres al llarg de l'any. És el desequilibri de la transparència, de la democràcia; el doble de mitjans, de personal, per donar informació en contra dels que la recullen. Així res canvia, tothom assoleix l'objectiu de mantenir la seua posició d'eixida.

La nit vora el llit és un neguit de llums grogoses i de llibres polsosos que s'enquisten en la tauleta, arraconats per la manca d'energia, pel solapament dels hàbits. Entra el desinterès a pintar de desfici i parpelles caigudes les bones intencions que se'n deriven d'un dia ple de frustracions. Alguns dels millors propòsits de la jornada es barregen amb la vigília que presideix un oníric món d'inconsciència. Poc a poc s'acluca, i aleshores tot es barreja, tot es perd sota les capes de la inconsciència.

Colera

2011-04-26T18:13:00.005+02:00

-Prop de les caletes de Colera, allà on els Pirineus s'abracen amb la mar, ronda la nit un vent sinistre que porta l'olor neutra de l'herba glaçada. Allà el xivarri grotesc d'una oculta festa pagana es barreja amb la quietud pia de la vigília de Pasqua. Durant la matinada cau la pluja incessantment sobre els turons escarpats i verds. Hom imagina aleshores tota la quietud d'un hivern sense barques al port, l'amenaça constant que la Tramuntana planta davant les portes d'aquestes petites cases de l'Alt Empordà. Algun dia la mar, que és sempre venjativa, es pintarà de gris per tornar les ofenses comesses per l'oratge de terra ferma, i aquest cop sí que comptarà amb la comprensió dels pocs autèntics pescadors que encara no han mort, els mariners de veritat i no aquests xaves que venen nomes a l'estiu a passejar-se amunt i avall amb les seues barques hivernades.

El diumenge de resurrecció la petita vila festeja, com tants altres indrets, la fi de la quaresma. És aleshores quan combrega amb la presència de la primavera i es fa visible el seu escut, les flors. Les dones s'abillen amb mantons de Manila i els homes desempolsen un vestit d'amplada i rivets antics. I tots plegats canten havaneres pels carrers, i recorden èpoques mai viscudes, segles gloriosos de vaixells que retornaven d'indrets molts llunyans, i alguns d'ells portaven riquesa i homes de fortuna que fumaven al port tabac de les Amèriques i convidaven els pescadors.

Tot era diferent aleshores, mitifiquen tots mentre cantes les havaneres. Tot era diferent, recorden que els han explicat. Aleshores no hi havia tant de turista, aquelles rates que venen a l'estiu i marxen només comença a bufar el vent de setembre.

Un tren passa sense aturar-se, ho farà només arribe a la immediata frontera francesa, travessa a tota velocitat l'enorme viaducte elevat que talla per la meitat el paisatge del poble.

Est-ce que tu m'accompagnes à Rome?

2011-04-22T01:54:00.003+02:00

Mites Barthians

2011-04-21T23:59:00.002+02:00

Escriu Roland Barthes: En el mite, les coses perden el record de la seva execució... S'ha produït una prestidigitació, en la qual la realitat ha estat invertida, buidada d'història i emplenada de naturalesa, la qual ha retirat de les coses el sentit humà, de manera que ja només representen insignificances per a les persones. La funció del mite consisteix a buidar la realitat; es tracta literalment d'un constant fluir, desgranar, o si es vol, d'una sublimació, d'una manifesta absència.
Roland Barthes, Mythologies (1957)

El Hobby (Part III - Decadència)

2011-04-20T13:32:00.002+02:00

-Rebels, ens havien cregut una sort de rebels, encara que la resta del parasitari jovent del poble ens penjara això de heaviates, adjectiu poc encertat ja que cap de nosaltres va escoltar mai heavy ni tampoc recorde que posaren al Hobby cap cançó de grups metal o res per l'estil. I això que a nosaltres la cosa que ens produïa més fàstic eren, precisament, les etiquetes, sentir-se massa, deixar-se portar pel corrent de la vulgar mediocritat. Érem així d'estúpids, no s'adonàvem que allà dins tots reproduíem altres tipus de regles, un altre aparador—més fosc i més pudent si de cas—però que al capdavall tots buscàvem un port on amarrar la flota del nostre desfici.

Amb els anys les conviccions es van esvair, les argumentacions i els credos se'ns esmunyien entre els dits, entre les dents, deixatant-nos un regust d'avergonyida fel a la boca. La mediocritat va resultar ser el reialme de tots, una presó col·lectiva de la qual només ens podríem escapar tallant de soca-rel l'hàbit de la supèrbia, del nihilisme. I no va ser aquesta l'única lliçó que vam poder aprendre allà dins: alguns també vam assimilar que per molt boniques que siguen les cambreres mai acabaran la nit al nostre llit, car són com vestals inassolibles per al més borratxo dels mortals, estan acostumades a l'afalac gratuït i es creixen, i se saben poderoses per aquesta eròtica del poder, tot i que siga el poder que té una birra servida damunt d'una barra plena de records, una birra que al capdavall era l'única cosa que alimentava el nostre pobre esperit adolescent.

Recorde en especial aquella bruna: milers de cerveses, centenars de xupitos, mirades, paraules i ella sempre amb un mig somriure, mig irònic mig complaent, quasi indiferent. Amb el temps va marxar a Barcelona a estudiar fotografia, i ja després d'aquell intens i platònic fracàs mai més vaig prendre'm seriosament la tasca d'entabanar cambreres. Crec que va ser aleshores quan vaig començar a perdre el gust pel local, van deixar d'interessar-me els idealismes de qualsevol tipus.

Anys després li vaig comentar al Huesy que les cambreres no estaven tan bones com abans. Llàstima que la víctima del comentari fos, precisament i sense jo saber-ho, la seua novia. Huesy era un habitual del nostre primer pis de València. Al nostre sofà el vaig veure més d'un cop protagonitzant alguna escena sobrecarregada de romanticisme. Amb el temps va acabar sent l'últim gran gestor del Hobby. Entre les seves fites figurava l'obertura del pis de dalt, la posada en marxa d'una programació de concerts bastant ambiciosa pel nivell cultural de la vila, i una direcció bastant més amable i propera del que havia estat fins aleshores. Durant un curt espai de temps el Hobby va viure una altra època daurada, segons s'explica. La nit, però, és un àmbit sacrificat i exigent, crema, i la gestió del local afegida a la d'altres projectes més ambiciosos van erosionar la paciència i la butxaca de l'insigne socarrat. Huesy va voler tapar forats amb el comodí del Hobby i és així com quasi acaba aquesta història.

L'última vegada que vaig entrar al Hobby em vaig quedar de pedra. Febrer, dissabte nit, les cinc del matí, buit. Cada cop hi anava menys gent. Veure el Hobby sense públic a la seua hora punta era una sensació ben estranya. Després de la primera birra em van entrar per les oïdes algunes respostes. Els clàssics hits de Rage Against the Machine, Nirvana, R.E.M., The Doors, estaven sent servits en fred acompanyats d'altres elements grotescos del tipus friki-pop: Raffaella Carrà, Julieta Venegas o coses pitjors. Estava cantat l'ensorrament, la cosa no podia funcionar. Els nous gestors havien transformat el temple de la litúrgia mitòmana en un circ esperpèntic, barroc i poca-solta, sense trellat ni coherència. El colp de gràcia, la ridiculització de tota una estètica que necessita creure en ella mateixa per aguantar-se dreta.

Un dia, un estúpid periodista de rock va fer-li una pregunta estúpida a Alice Cooper i aquest va respondre: ¿Per què som estrelles del rock? Perquè som idiotes. Això una mica ens passava també a nosaltres dins del Hobby. Tothom, però, necessita de l'auto-engany, creure una mica en el que fa, en el que és.

El Hobby (Part II - Els Caiguts)

2011-04-14T19:58:00.008+02:00

-Poc havia canviat des dels seus inicis. Jo recorde un altra pintura als murs anterior a la que ha estat tants anys. Els protagonistes, això sí, eren el mateixos: Cobain, Hendrix, Joplin, Lennon, Morrison... només van canviar de posició, d'expressió, rostres tòpics, històries clàssiques, llocs comuns i recurrents per al cau alternatiu d'una menuda vila que no arriba, limitada com és, ni a provinciana. Eren, això sí, els caiguts, màrtirs moderns de la nostra religió de pa i figa.

Arribat el moment, i en un intent per personalitzar una mica més, als responsables del moment se'ls va ocórrer realitzar un seguit de fotografies de la parròquia habitual de l'establiment. Les improvisades sessions van durar un bon grapat de mesos. Un cop revelades, anàvem ficant les imatges davall del vidre de la barra, de tal forma que allà baix van quedar immortalitzades les expressions, els moments i els ambients d'un Hobby determinat, d'una època podem dir que daurada que coincidix, ni més ni menys, amb els anys de plàstic i café licor, de fum de la cigarreta del dissabte, de cervesa cada cop més negra, de colpets de tequila, dels toca-me los güevos, de gratar-se encara la galta per la picor de barba, de l'assoliment de l'estupidesa com un ictus de vida, fer el gall per atraure les gallines; coartades ridícules de fadrinots que s'hi viuen al marge de les conviccions i que, ben al contrari, en són el seu reflex més hipòcrita.

Lustres van romandre les mateixes fotografies davall dels vidres de la barra. I els dissabtes tapàvem les nostres cares del passat amb gots plens d'elixirs de l'etern i vergonyós oblit, i ens callàvem els brindis; per tot allò que no va poder ser, per tot allò que no vam ser capaços d'aconseguir, per totes les anècdotes opaques que sempre hem volgut oblidar. Als feliços casats poc els importava ja la seva imatge de paladí de la hipèrbole, altres prestigiosos retirats contemplaven la llum glaçada amb indiferència i pretèrita simpatia, tampoc els importava ja massa als addictes al narcisisme, que al local n'eren uns quants. Però entre totes aquelles fotos hi havia tres—només tres em sembla recordar—que produïen encontrades reaccions: aquelles on eixia Saül el mort.

El xic va morir amb poc més de vint anys. Una gran desgràcia, la primera gran desgràcia. Una d'aquelles horribles experiències que acaba sent engolida pel subconscient i la diposita al lloc més profund del record per, d'aquesta manera, poder continuar amb la nostra vida de sempre. Encara hui, soterrat sota capes de pretextos i coartades mentals, se m'apareix el fantasma de Saül governant el seu reialme, un sinistre Hobby, imaginari epicentre i revers dels moments més alegres, més irreverents. Perquè si en vida hi havia un monarca de l'establiment, este era Saül, i per això el destí va voler que la seua imatge es repetira, que presidira diferents racons de la barra, que el seu record-mite es fera present i constant en la nostra comunió setmanal.

Cobain, Hendrix, Joplin, Lennon, Morrison; mites de cartó pedra. Però entre trompada i caiguda vàrem anar trobant els nostres propis herois, la inèrcia els va constituir. I allà estava Saül, el nostre Cobain, desafiant a la grogor que pinten els anys, atrapat per la pols de plata, combatent el corcó de la desídia. Cap dels adeptes va gosar mai tapar-li la cara amb un cubata, amb una cervesa.

El Hobby (Part I - La Notícia)

2011-04-11T23:56:00.012+02:00

-Dissabte nit a la Nau Ivanow de Barcelona es va produir un esdeveniment musical d'especial importància per a Nosaltres els alcoians. Sis dels millors grups de la Ciutat dels Ponts es reunien per escenificar el projecte Música de telers, que com ja hem comentat, és un disc col·lectiu, variat i necessari per ubicar al mapa cultural una vila ofegada però no morta. Molts dels assistents al concert, moltes de les cares que van desfilar per l'escenari, moltes de les de les referències properes o llunyanes que es van poder escoltar, fins i tot quatre o cinc dels lligams personals de l'aplec, van circular i fins fa poc temps circulaven per un espai al qual la música alcoiana deu molt: el Hobby.

I era casualment dissabte nit, al concert, quan un d'aquells estranys personatges alcoians relacionat persistentment amb determinats i recurrents esdeveniments de la meua vida em donava la notícia, la trista notícia del tancament. Tal i com anava el donyet—mig arraconat, segons ell, pels efectes d'un mongui al·lucinogen—les seues paraules em van semblar en un primer moment una broma de mal gust. Encara ara no puc arribar a concebre com seran a partir d'ací les nits de marxa alcoianes sense el nostre racó recurrent, la nostra guarderia, corral, abeurador, consulta de psiquiatria, monument funerari als caiguts o als que caurien, temple sagrat on algun dia vam adorar en públic o en silenci una deessa pagana i profana qualsevol, la casa on, a més, vam desflorar-nos les oïdes amb música, amb La Música.

El Hobby, la seua memòria, arriba fins a l'inici de la meua (i la de tants altres) carrera alcohòlica. De bell començament, segons expliquen els veterans, ningú hauria donat un duro pel local; oferia la mateixa merda comercial pantxanguera que la resta de caus de la zona. Poc a poc, però, la cosa va anar transformant-se al vore els amos que existia entre jovent (sempre rebel) la necessitat d'escapar a les fórmules de la imbecil·litat. Era la nostra obligació generacional, retrobar i anar a caure dins l'últim mite-mirall del qual hem pogut i hagut de beure ja massa generacions: el rock.

A molts de nosaltres encara ens retrunyia el tret al cap que es va disparar Kurt Cobain. Alguns havíem caigut enganxats per l'enrampada desvetllada d'alguns dels homenatges que va patir l'heroi, i demanàvem per correu al catàleg Tipo les samarretes estampades amb la cara del profeta en el negre dol, color que constituiria durant un bon grapat d'anys el nostre uniforme de militància, la nostra targeta de visita que facilitava presentacions i prejudicis. Això i unes grenyes mal tallades. Una forma pueril, innocent, ximple i simplista, de demostrar-li al món que érem hormonalment oposats a ell.

El Hobby, doncs, actuava com a parròquia, homilia setmanal on combregarem com a comunitat de rebotats els nostres primers excessos. I fins ara, dècada i escaig després, ens continuava servint de punt de trobada anual on anàvem a purgar el fantasmes de la maduresa i el trellat, declaracions dels principis fracassats, decadència, una cambra de gel on el temps s'havia aturat, tot crepuscle ja.

Perquè si el Hobby haguera tancat fa cinc, set anys, hauria mort com els grans herois de la guitarra, jove i amb un cadàver bonic. Però no, nosaltres els arqueòlegs, vampirs de moments passats, el manteníem viu, enganxat a l'heroïna d'una discoteca caducada l'any 2000, repetida fins només assemblar-se a ella mateixa. Malgrat tot, lluny de finir com una estrella i esdevenir mite etern, el Hobby baixa la persiana en silenci, com un vell músic oblidat per tots, mort de fam, sense que cap empresari vullga programar una darrera gira, o tal volta un reciclatge en ídol de noves generacions. Res d'això sembla que puga arribar a passar a hores d'ara.

Per això des d'ací, com si açò es tractara d'una emissora pirata, en la matinada de sofre i llit d'argilagues, recordarem al vell camarada, al pretèrit Hobby, que potser ara comprenga tot el vulgar sarcasme d'aquella popular i tòpica frase que hui pronunciarem per darrer cop: Els vells roquers mai moren.

El Pinche Wey

2011-04-06T23:29:00.009+02:00

-El Steady Aim és una qualificació de nivell tres al videojoc Call of Duthy que permet un control més precís de determinades armes, en especial aquelles que, com el rifle de franctirador, necessiten de la destresa i del pols ferm del jugador. Un cop assolit aquest nivell és relativament més senzill fer blanc a les zones sensibles dels personatges controlats per altres jugadors, tals com el front o la boca on, si cap protecció no ho evita, l'impacte penetra rebentant el crani i espargint increïbles quantitats de sang per l'escena virtual de la competició.

El rap, les rimes suïcides dels negres que volen declarar-li la guerra mundial als altres negres del barri, encara que no sigues ni negre ni hages xafat mai el conflictiu barri d'Hackney, voldràs ensenyar la teua pipa i a la teua xicona, que està tan bona perquè eres el més violent, perquè t'hi jugues la cara cada dia només eixint al carrer, eres el més valent i tens el millor carro, tens els collons com a llimes, i el teu aire de perdonavides et distingeix, també el fet que siguis el camell de la residència i passes aquesta merca que no és merca, que més dóna, si són estatunidencs, brossa blanca del centre del país, mai han tastat merda, mai han vist un padrote tan xulo, amb aquest accent tan de negre sense ser negre, el mexicà que parla francès i que sempre fuma amb aquest posat de buscar brega a la porta de la residència. No importa qui siguis, sinó qui aparentes ser, qui vulgues ser.

Torna a estar allí, a la porta de la residència, a Kings Road, London my friend, sempre fuma i a cada xamada agafa la cigarreta amb tres dits, com si se la volgueren furtar, recolzant-la amb el polze, tira el fum com si escopira i més tard la bureta ben lluny, encara encesa travessa tot el carrer. Chiapas (el conflicte), més tard els Estats Units (els suburbis) acabar a França (cremen els barris), ara Londres, tot forma part d'un pla per llicenciar-se en econòmiques pel pla americà, economista de prestigi, i si pot ser professor d'economia, com son pare, com sa mare, un currículum brillant i una família feta a mida del somni americà, del somni indígena de sortir del sud del centre i vore món, i tocar torrons. Un xiquet, en definitiva, de bona família, res més llunyà de la imatge d'un gànster de barri, d'un raper rimador i narcotraficant.

Les petites i suaus xiquetes rosses d'Iowa o Utah se li acosten tothora, volen fumar aquesta merda que ell les passa, que aconsegueix dels negres i que subministra prèvia retirada de l'impost en espècies corresponent. A elles els hi agrada la seua pinta de pinxo, de gall de combat, la fosca mirada índia enterbolida de resina i herbes. A elles no els importa aquest físic tan poc agraciat que sempre va dissimulat sota el corresponent uniforme hip-hop, cinc o sis talles més gran. Hi ha un no-sé-què de rítmic en el seu caminar, com si sempre estigués a punt de saltar a fer una cabriola breakdance pel terra. Els auriculars sempre l'acompanyen i quan canta mou les mans d'una manera desproporcionada, verseja i rima en un anglés incomprensible, esguitat de pistoles, carros de luxe i fills de puta a tort i a dret. Durant mesos al seu Facebook va penjar la foto d'un amic mort. Mai va revelar perquè morí.

Anys després dels fets de Londres, Eduardo Steady Aim, el Pinche Wey, agafa un vol directe des de París fins a Barna, que òbviament no és San Cristobal de las Casas, ni L.A., ni el Set de París. Hi ha una cosa, però, que es pot trobar igual a tots quatre ambients: tequila. Quan las chelas ja no aplaquen aquesta set brutal, quan els sostres cada cop són més petits i la música eixorda de valent el cervell, quan tota la gent que riu es riu de nosaltres, mentre tot això passa, i més, sempre ens queda el consol del tequila, el tequila infinit que mai s'acaba, que mai ens abandona, perquè per molt lluny que s'hi viatge, per molt lluny que et portin els teus pares, per molts insults que reba el xiquet gros a cada nou país al qual l'obliguen a adaptar-se, a cada nova llengua que haurà d'aprendre adaptant i readaptant el seu rotacisme crònic, malgrat tot, a cada nova tocada de collons hi haurà un xupito de tequila, dos xupitos de tequila, tres xupitos de tequila, quatre xupitos de tequila, cinc xupitos de tequila; sense el tros de llima, que conste, que és cosa de fresitas, de putos.

Deu minuts més tard, després d'haver-se escapat de la primera brega amb quatre tios i obtenir de resultat només un cop superficial al peu, els segurates intenten fer-lo fora del Sidecar. Algunes corroborades versions parlen de repetits intents d'assetjar al personal femení del local. Ai, però, els pobres dels segurates no saben amb qui s'enfronten, tot un Steady Aim, tot un tipus dur criat virtualment als suburbis de les grans megalòpolis d'aquesta era, no sabeu el que feu, huevones de mierda.

El resultat de no voler desenganxar-se de les escales del club va ser un blau cobrint l'ull dret i una hemorràgia nasal copiosa que va pintar de roig la seua blanca camisa de xiquet de bona família. Al final d'aquesta història el Pinche Wey es passa tot el trenc d'alba deambulant sol pels carrers de Barcelona, tot tacat de sang, demanant cigarretes, tot orgullós de ser precisament això, el més milhòmens de la ciutat, bien chulo, carnal, no mames wey!

Reflexió Profunda i Sincera sobre com Arreglar el Món

2011-03-31T18:56:00.003+02:00

-Alguns dels pitjors bars de Barcelona acolliran aquest mateix cap de setmana una cimera internacional de primer nivell. Els tres principals ideòlegs del prestigiós moviment intel·lectual London'07 es donaran cita a la Ciutat Comtal. Junts tractaran d'actualitzar algunes de les seues conegudes reflexions teòriques i pràctiques en el camp de la sociologia metadiscursiva d'interacció directa associada a estats intoxicatius diversos.

El programa del congrés inclou conferències, taules i llits rodons, performances, projeccions de rots, concursos de resistència hepàtica i altres degustacions gastronòmiques.

Està previst iniciar els actes aquest mateix divendres 1 d'abril a migdia amb l'arribada del prestigiós doctor gadità-alemany N[censurat com a conseqüència de la reputació empresarial del subjecte], eminència mundial en el camp de l'etnologia farandulera. Un dinar de germanor prepararà el terreny per a la posterior arribada, cap a les 22 hores, del màxim erudit internacional en baixfonslogia de megalòpolis modernes, el doctor mexicangloparisenc Eduardo Steady Aim Armendariz, alies Doc Jamón.

Un cop arribats a aquest punt es donarà inici a un programa d'actes al qual estan tots convidats.

Així mateix, anunciar que es preveu també la intervenció d'altres intel·lectuals de prestigi local com ara el doctor Antonio Mendoza, gran coneixedor de les tècniques d'enbufardisme aeròbic i 13-14, la doctora M. Carmen Llamas, descobridora de l'enzim esponja, o l'expert malgratenc en botànica i farmacologia terapèutica Ramon Muntal i Bou.

Preguem confirmeu assistència. Congrés homologable per crèdits de lliure elecció de la Universitat de la Vida (UV) i també en el CEU Sant Pau de València.

Campanya Prelectoral

2011-03-26T04:46:00.003+01:00

-Ciutadanes i ciutadans:

S'han entelat alguns afers referits al desenvolupament concret d'aquesta circumstància. Sense cap precisió més que altere el correcte funcionament de l'assumpte, hom opta per circumscriure la tesi global i, tirant pel dret, acceptem i proposem per a l'avenir tot allò que envolta de forma sistemàtica la matèria abstracta i precisa dels referents que ens ocupen.

Per totes aquestes raons, convindran amb mi que la millor opció de futur es que governe el meu Partit, i si pot ser per sempre molt millor.