diumenge, 22 de juny de 2014

新池からの手紙 (6)

-No, Hank, no parlaré del solstici encara que escau, que m'agradaria. Som mentre estem, morim quan ho oblidem tot, deixem d'existir quan ja ningú no ens recorda. Mentrestant, ressonem com una imatge de nosaltres mateixos, con un reflex en la memòria dels demés, com un foc que va minvant fins que ve un vent i se'n porta l'ultim bri de cendra. Després, arrossegats com a volves, esdevenim fantasmes de temps. No se a què ve tot açò però ja n'hi ha prou, ja pare.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...