dimecres, 15 de gener de 2014

L'Assassinat del Carrer de la Cera

-Els crits amb prou faena se les apanyen per obrir-se camí entre la densa capa d’humitat que assetja el barri, una foscor boscosa arrapada pel tebi taronja dels fanals, cossos o bé ombres travessen fulgurants banda i banda del carrer i des dels llampants comerços de tubs florescents blancs (fruiteries, forns àrabs, electrodomèstics de segona mà, perruqueries pakistaneses de tall a quatre euros) es miren el carrer de gaidó, mig sospitant mig esperant algú que s’acoste a consumir.

Estem al Carrer de la Cera, i al passar el mític restaurant Can Lluis hom sempre té la visió de l’esperit de Vázquez Montalbán, però no avui,  en aquest moment, en aquest punt les escridassades es fan més denses, xivarri ravaler que sembla provenir d’un bar. A dins discutixen o s’increpen, o tal volta riuen—mai se sap—, homes i dones de moviments sinistrament vacil·lants, alcoholitzats sota la freda llum barata i les parets pàl·lides, amb l’escurabutxaques fent pampallugues i taules mostoses plenes de gots i mitjanes a mig buidar. Els crits venen del bar, o tal volta no, perquè pel cantó del carrer Reina Amàlia s’escola un tibant aire de mort.


Minuts més tard, des de l’interior de la veïna  pizzeria Tres i no res, es veuen passar patrulles d’urbans, un parell d’ambulàncies, una certa acceleració d’esdeveniment precipitat. Ningú a l’interior sembla donar-li importància, mirem a través dels enormes aparadors l’exercici policial com si d’una ficció televisiva es tractara, amb sinistra apatia d’habitants habituats a les rutines del Raval. Ningú sap què succeïx ni sembla importar-li el més mínim.

En acabant, al pagar el compte i marxar, trobem a pocs metres el mort, embolicat amb un llençol, envoltat d’unes rudimentàries cortines improvisades, com una espècie d’assaig de grotesc campament mortuori. Segons s’ha publicat aquest matí als mitjans, es tractava d’un dominicà d’uns cinquanta anys assassinat a ganivetades. Em va sorprendre la gelada indiferència amb què ho vaig viure tot.

7 comentaris:

Josep ha dit...

Has vist morir algú?

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

No, ni ganes, encara que en aquesta ocasió ha anat d'un pel el vore-ho.

Josep ha dit...

No cal que siga una mort violenta. Jo ja he vist morir algunes persones.

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

Algunes? Properes? Has treballat d'infermer? Reporter de guerra?

Josep ha dit...

Doncs sí, he fet de zelador d'hospital. Feina d'estiu.

I també he vist morir en viu i en directe familiars meus.

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

Pel que veig tens l'experiència molt normalitzada. Hauries d'escriure un post al teu blog per parlar-ne.

Jo de moment he vist uns quants morts però no he vist morir mai ningú. Tant de bo m'ho puga estalviar.

Josep ha dit...

En prenc nota. De fet, ja vaig comentar quelcom quan morí mon pare http://descans.blogspot.com/2010/09/aixo-de-morir-se.html

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...