diumenge, 30 de novembre de 2014

El Retaule d'Isenheim

-Heus ací la claror. La persiana abaixada del nostre bar una nit de pluja. He signat, encara no ho havia escrit. Un pas endavant de compromís; el que ningú espera, tanmateix. Tornen ara, en aquests instants, la fossa a negre de l'Abhay Cinema i el parèntesi perdut del Shin'ike. Mentrestant, continua bullint l'olla d'una nova imatge, una nova obsessió, el Retaule d'Isenheim, vull veure el Retaule de Colmar. Anar a França, a l'Alsàcia, a veure l'obra mestra de Grünewald. Assolible. 




diumenge, 16 de novembre de 2014

La ressaca que deixa l'insomni

-He vist la finestra obrir-se i entrar un sol de tardor endiumenjat. Pels altaveus s'escolava Schubert i he desdejunat el mateix que ahir vaig ressopar. Hi ha un horitzó de paper amb números, sumes i restes. Mentrestant, arpegis que zigzaguegen amunt i avall. No som prou bons com per escoltar Schubert. Bach sí. Bach són figues d'un altre cistell, connecta amb el desfici, ens enfronta a la vesant perversa, grandiloqüent, pecadora. Schubert no, hi ha una voluntat de bellesa, luego no podemos tocar Schubert, ni tampoc escoltar-lo un diumenge al matí. Després de tantes coses.


dijous, 2 d’octubre de 2014

Rescabalar

-Per les avingudes olioses es filtrava la nit. L'esperança coïa ofegada entre tanta boira. Recorde València com un llençol brut, un tros de vida puntejat de lletres desficioses que formen estructures grandiloqüents. Hem deixat que pels dits se'ns escolara l'ànima. Hem intentat que la realitat no ens espatlle el somni de literatura però hem fracassat. A cada bugada es perd un llençol. 


dimecres, 20 d’agost de 2014

新池からの手紙 (17)

 "en morir y en escribir mi nombre
al fin sobre la lápida puedan
un dia decir sobre ese frío
que no estuve loco"

Corrección de Yeats, L.M. Panero

-No podia durar Hank, el nostre miratge, la falta d'una realitat plausible, d'una solució. Les aigües tèrboles del Shin'ike van reflectir la batussa, els colps, la primera sang, l'envestida final i el meu cos inert enfonsant-se vers el fons del llac, abismar-se novament a través l'aigua o bé el petroli. Em reserve el dret d'explicar-te que hi trobe a dins. 

L'últim somni d'aquesta darrera nit em retorna la teua imatge com l'únic supervivent d'un apocalíptic futur barreja de Ballard i còmics Marvel. Envellies bé, tanmateix. També he somiat amb la casa dels vidres trencats, on retornaré més de deu anys després, viatge pel qual ja es prepara la meua psique. 

Adéu Hank, ens continuarem trobant, indefectiblement. A la templa sempre em retrunyirà la teua guitza tan gràcil, final d'una brega memorable.


dimecres, 2 de juliol de 2014

新池からの手紙 (16)

-Benèvol Hank,

Si t'hi fixes els veus. Juguen al carrer les nits d'estiu. Celebren el ramadà vestits de gala. En acabant de sopar, juguen a criquet o a futbol. Parlen urdú, castellà i català també. Han encaixat i fruïxen de la imaginada llibertat passatgera. Algun dia descriuran plens de nostàlgia aquest, el seu món, i els vindrà al cap un barri ple de dolços de pastisseria àrab, de tendes de queviures, d'electrodomèstics de segona mà, de pisos barats amb celoberts entufats de curri. Quan ho facen ho voldré llegir, ho recordaré quasi com a meu.


dimarts, 1 de juliol de 2014

新池からの手紙 (15)

-Tot això, Hank, paisatges que no creuries: cinemes sense portes, basses de petroli, un circ romà encara operatiu, el llac oblidat del temple roig. També hi ha el port industrial, les ximeneres de les factories, els dipòsits de les refineries. Tot està connectat d'alguna forma que ni jo mateix m'arribe a explicar. 


dilluns, 30 de juny de 2014

新池からの手紙 (14)

-Imagine ara, Hank, un viatge de dos anys. Un viatge a peu, entre els plecs del somni, una processó al·lucinatòria que connecta l'Abhay Cinema i el Shin'ike. 


diumenge, 29 de juny de 2014

dissabte, 28 de juny de 2014

新池からの手紙 (12)

-Salut Hank,

Continue amb la meua travessia pels meus antics llibres de poesia de la biblioteca d'Alcoi. Hui, amb motiu d'una presentació improvisada al Centre Ovidi Montllor, he portat a primer pla L'illa amb llunes de Marc Granell, un dels meus primer llibres de poesia, una d'aquelles prescripcions de mestres de valencià que funcionen com una profecia. He recordat amb tendresa alguns passatges:

"Cent núvols grossos, cent núvols prims.
El mar en ombres, el mar en gris.


Les ones, cegues, es fan gesmil
que m'ofereixen quan van morint.


Plou una pluja blanca i febril.
El mar es queda sol i ferit".

 


divendres, 27 de juny de 2014

新池からの手紙 (11)

- Hola Hank:

T'escric des d'Alcoi, he vingut a passar uns dies. Pensava, a les hores de tren, la raó d'haver-te fet objecte de les meues cartes. Crec que no n'hi ha. No la trobe. En tot cas aprofite i, ja que estic ací, revise alguna de les teues influències literàries, potser l'única: Yeats. Tinc un llibre del poeta irlandès amagat entre la pila de poesia que llegia d'adolescent, entre Martí i Pol, Machado, Cernuda i Hernández. Fa molts anys de tot això, però m'ha resultat curiós comprovar que ja aleshores assajava el meu primitiu sistema de subratllats (un, dos o tres asteriscos; doble traç traç, traç intermitent). He resseguit l'estela de l'interès, la meua sensibilitat per passatges ressaltats fa tant de temps. He trobat que m'agradava molt, per exemple, açò:

"And send imagination forth
Under the day’s declining beam, and call
Images and memories
From ruin or from ancient trees,
For I would ask a question of them all".
 
 

dijous, 26 de juny de 2014

新池からの手紙 (10)

-També he trobat un vídeo, Hank. Algú ha penjat un vídeo del Shin'ike. Enregistrat des d'un angle lateral on em trobe. Va ser penjat a l'abril del 2008, llavors portava tot just sis mesos a Barcelona, encara tenia l'any de boles i la mort de l'heroi en carn viva. El petit film de 37 segons només ha estat vist, a data d'avui, 38 vegades. Incorpora un petit comentari: "It's a famous shrine known for its red torii, but no one talks about the places inside".




dimecres, 25 de juny de 2014

新池からの手紙 (9)

-Si no m'equivoque, Hank, Shin'ike vol dir nou llac, o, millor dit, nou estany. No servix de res investigar la toponímia perquè totes les referències que hi trobe estan escrites en japonès. No entenc un borrall de japonès. No obstant això, he pogut trobar algunes fotos per Internet. I em resulta curiós, Hank, constatar que tenim pujat a la Xarxa un mapa fotogràfic del món civilitzat. A la imatge trobada he vist que hi havia patos. No recordava els ànecs. Ara, però, s'han inserit al meu record, em fa l'efecte que sempre havien estat allí. La imatge i la paraula poden arribar a ser més fortes que els records.


dimarts, 24 de juny de 2014

新池からの手紙 (8)

-Respectat Hank:

Vaig saltar el foc, vaig fer el tast de l'aigua, vaig imaginar tota la riba de la Mediterrània siluetejada de fogueres, i gent que balla, beu, parelles que fan l'amor. Després s'ha esdevingut el dia i he tornat a casa. Certa indisposició a la realitat m'ha servit en safata de plata uns malsons peculiars. Per tractar de fugir-ne, mirava de fer tornar a la meua ment al Shin'ike. Però en arribar tu ja no hi eres. 


dilluns, 23 de juny de 2014

新池からの手紙 (7)

-Dilecte Hank:

Hem tractat de rescatar l'olor de pólvora del context de les guerres, hem superat l'estèril intent de sacralitzar el paganisme, lluitem contra la dèria d'urbanitzar les reminiscències salvatges. I si encara estem ací, Hank, cal celebrar-ho amb foc. Feliç Sant Joan.


diumenge, 22 de juny de 2014

新池からの手紙 (6)

-No, Hank, no parlaré del solstici encara que escau, que m'agradaria. Som mentre estem, morim quan ho oblidem tot, deixem d'existir quan ja ningú no ens recorda. Mentrestant, ressonem com una imatge de nosaltres mateixos, con un reflex en la memòria dels demés, com un foc que va minvant fins que ve un vent i se'n porta l'ultim bri de cendra. Després, arrossegats com a volves, esdevenim fantasmes de temps. No se a què ve tot açò però ja n'hi ha prou, ja pare.

dissabte, 21 de juny de 2014

新池からの手紙 (5)

- Admirat Hank:

No he parlat encara dels peixos, dels koi (Cyprinus carpio), de gana inabastable, ni de l'ombra dels arbres, ni del perfum de certes fustes que enlloc com en aquest refugi havien mai olorat d'una manera tan harmoniosa. És, segurament, un altre dels factors que condiciona la meua falta de moviment, el fet d'haver-me quedat voluntàriament presoner d'un bosc-temple on m'has vingut a trobar precisament tu, Hank. Recorde ara les piles d'ossos que van treure del pati del meu primer col·legi. Però no parlaré d'això, la meua infantesa m'interessa ben poc. 


divendres, 20 de juny de 2014

新池からの手紙 (4)

-Te n'has adonat, Hank?

Camines pel carrer, una tensió quasi imperceptible. Com un terror a la mort que es manifesta amb un esclafit de vida. Igual sóc jo. Les nits cada cop més curtes, més habitades però. La son cada cop més breu i, tanmateix, més poblada d'imatges, de crides a l'acció. No sé si m'explique... El solstici, Sant Joan, tot això.


dijous, 19 de juny de 2014

新池からの手紙 (3)

-Amic Hank:

Hi ha la condició de persona, alertada, escarotada. Com un fil invisible, esmolat i tibant, que ens connecta amb el que van viure els nostres pares i, si seguim el solc, ens permet arribar a Roma o, fins i tot, ens convida a remuntar l'èpica de Guilgameix. Les supersticions són l'antítesi de la paraula escrita, la poesia substitueix la religió o, més ben dit, la poesia és l'única religió possible. 


dimecres, 18 de juny de 2014

新池からの手紙 (2)

-Benvolgut Hank:

No recorde en tota la meua vida un 17 de juny de pluja, de trons. Són coses inèdites, imprevistos que al final s'acaben solapant als rituals, no sense un pessic d'incertesa, d'incredulitat. També recorde haver-hi viscut episodis místics, quasi sobrenaturals, alguna cosa impossible d'explicar i tan personal com per no escampar-ho a la valenta. Hui també ha passat, a mitja tarda, a l'hora incerta en la qual comença a morir el dia. Un perfum, una flaire imaginada, una felicitació sobtada. Un moment per plorar de record i d'agraïment. 


dimarts, 17 de juny de 2014

新池からの手紙 (1)

-Estimat Hank:

He imaginat la pluja. L'he vista trencar-se contra l'aigua del llac. Cantava el corb prop de l'estàtua de la rabosa geni. He travessat milers de portes simulades fins arribar a aquest indret on ara m'he quedat ancorat. El Shin'ike. Era, potser, l'única solitud possible. Ací el roig no alerta del perill. Que bé que hages vingut, precisament tu. Hem de parlar moltes coses...


divendres, 13 de juny de 2014

Des Minijupes

"L'infini des wagon plombés
Sur la ligne 8 (Balard-Créteil)
(...)
Je n'avais plus beaucoup de temps 
(Et je sentais ma chair vivante)."

Madrid com un túnel.

dimecres, 16 d’abril de 2014

Glòria

"—No sé si t'has fixat que el ciri pasqual s'encén el dissabte de glòria i s'apaga el dijous de l'Ascensió, i fins l'any que ve. Tots vivim amb l'esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principi de la primavera. Però vindrà un any que no s'encendra. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensant mai que l'abril, el de la incerta glòria, se'ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l'única glòria."

Incerta glòria, Joan Sales. 

dijous, 27 de març de 2014

Mapa en Blau

Extase, cauchemar, sommeil dans un nid de flammes.
Nuit de l'enfer, Arthur Rimbaud

-Malgrat que en un primer moment vaig pensar que el blau gegantí que m'ha eixit a la part posterior de la cama era fruit d'una amnèsia etílica fallera avui he descobert que no, que està just a l'alçada de la xapa de la moto, que me'l deuria fer mentre conduïa, que lleument em ve al cap una frenada, potser un taxista malparit, però que ho he oblidat, i no és per l'alcohol perquè mai bec quan he de conduir. 

La memòria, tinc pànic a perdre la memòria. I els pànics tots junts. L'Abhay Cinema com la concentració de tots ells, com el malson recurrent que torna cada cert temps, que incideix una i altra vegada. 

Sé que hi ha un film que parla de tot això, un film que no he vist però del que he sentit parlar. El film es diu Mapa, i ara mateix pense buscar-lo per Internet, i no aniré a dormir fins que el trobe. Totes les hores que furte a la son seran hores guanyades als malsons.


dimecres, 26 de març de 2014

Fibló

¿Por qué un cristal se ha roto para siempre? Enemistados con las dulces esquelas del amor, hemos roto nuestra última frontera, nuestro borde; y aquí estamos, sin límites, a la espera que un piadoso enemigo que clave su aguijón en nuestra carne abierta.

Eduardo Haro Ibars

dilluns, 24 de març de 2014

Le Geste et le Chaos

C'est-à-dire qu'un geste à peine nous sépare encore du chaos
Antonin Artaud.

L'altra nit vaig somiar que Artaud i jo li botàvem foc a la Biblioteca d'Alexandria. Ho féiem per reiniciar-ho tot, per emprendre, ja des d'aleshores, un camí molt diferent del que ara ens veiem obligats a transitar. Era una acció passada, anterior i perifràstica però conjugada en oníric present d'indicatiu. Alguna cosa irrealitzable, algun capítol previ al dietari de malsons que s'han esdevingut aquestes nits presents. Haro Ibars i Panero tindrien alguna cosa per afegir-hi, això segur.

dijous, 20 de març de 2014

Periodisme de Cacaus i Tramussos

Els amics de la revista valenciana Lletraferit m'han demanat una col·laboració i els he lliurat un opuscle xovinista dedicat al meu poble. L'article i la resta de la molt interessant publicació es pot comprar a través de la pàgina web de l'editorial i també a quioscos escollits de la capital del Túria. 

Així mateix, aquest dissabte a les 12 del migdia tindrà lloc la presentació del número al bar la Murta (carrer de la Murta, 14) del barri de Benimaclet. Dins del format Lletravermut, han promés que hi haurà vi d'honor, cacaus i tramussos. Ovella que bela perd bocí.

dissabte, 1 de març de 2014

Lluna Nova

-Veníem d'algunes imatges concretes: Una dona de vora noranta anys arrossega els seus passos ajudada per un caminador. S'hi dirigeix, carregada, al contenidor que hi ha prop de sa casa. Prèviament ha destriat i empaquetat els records de tota una vida (souvenirs dels viatges d'altri, fotos de bodes i comunions, amulets religiosos, objectes d'aixovar que mai van arribar a ser utilitzats), els ha embolicat en paper de periòdic i els ha apilat dins de bosses de plàstic. Sense ajuda de ningú els va portant al contenidor de les deixalles, amb tot el pes de l'embalum recolzat en la part més ampla del caminador. Un exercici d'autoesborrat personal, un ritual no exempt de dolor.

Ens hem trobat al Xino al Glop. M'ha posat al dia. M'explica que Ramon el Yeyé ha tingut un fill i que ara viu a Saragossa. Judith ha passat una temporada al psiquiàtric. Han tancat el Gabba Gabba. Centrifuguen els records. 

He passat la resta de la nit olorant la mar, emocions ben concretes per conjurar passat, connectar present.

dissabte, 22 de febrer de 2014

Quart Minvant

-Totes aquelles idees que no vaig anotar s'han acabant perdent. També molts dels somnis que semblaven tan clars i reveladors al despertar amb el pas de les hores, del dia, s'acaben per esmunyir fins que ja, a boqueta nit, semblen motes de pols. Un tren, novament, traça un arc vora mar. Un llibre a les mans. 


divendres, 21 de febrer de 2014

Lluna Gibosa Minvant (68%)

-Hui l'he tornat a veure, el vídeo Der Lauf Der Dinge, i m'ha vingut al cap París sense moure'm de València. L'IVAM celebra 25 anys, i la seua col·lecció torna a reinventar-se imponent. Un gran museu sobre el paper que amb els anys i la mediocritat imperant ha anat esgrogueint. 



Una escultura de Miquel Navarro, Llavis (1969), m'ha deixat una mica torbat. Era una mena de forma arrodonida i suau, voluptuosa, a l'estil Anish Kapoor però molt més sensual, mediterrània, que feia intuir una vulva. Encara la pense.

dijous, 20 de febrer de 2014

Lluna Gibosa Minvant (77,3%)

La València monstruosa.
-M'he fet amb l'última novel·la de Manuel Baixauli. A un dels capítols hi parla de la pel·lícula de Bergman Vargtimmen, 'Lhora del llop', i descriu la sinopsi: “L'hora del llop: aquella en què ha deixat de ser de nit i encara no és de dia, quan mor més gent, quan els malsons esdevenen més reals, quan l'insomne és assetjat pels pitjors temors, quan els espectres i dimonis prenen cos”.

Recorde la lluna travessant el rectangle de cel que separa els edificis de l'avinguda Guillem de Castro. La fel amarga, esgrogueïda per l'alcohol. Una inesperada trucada telefònica minuts abans de l'hora del llop. Afortunadament, m'he tornat a dormir. He acabat somniant que assistia a un concert privat de Joselito a un antic teatre-cabaret. A la taula del costat seia el President de la Generalitat junt a d'altres càrrecs orgànics del PP valencià. He despertat desconcertat.

dimecres, 19 de febrer de 2014

Lluna Gibosa Minvant (85,3%)

Para volver la tortilla
-La casualitat i les seues lleis tenen una influència molt elevada en les nostres vides. A l'Octubre CCC m'he trobat amb una xica que feia molts anys que no havia vist. Casualment l'altre dia vaig escriure sobre una coneguda comuna. Pensava això estranyat de la coincidència. Ens hem explicat alguns fragments de la nostra vida, que si ara va parella d'un escriptor famossíssim, que si ha obert una tenda, que amb la traducció ja no arriba. Històries d'ara. Tots estos afers m'han fet pensar en la regla dels sis graus de separació, però a un nivell més profund, no sé si m'explique...

dimarts, 18 de febrer de 2014

Lluna Gibosa Minvant (91,7%)

Palau Dos Aigües
-Este matí he recuperat alguns dels documents del dossier, escriptures de fa pocs anys. He començat a llegir-los i de sobte m'he quedat bocabadat. Un matí de faena revisant i aportant, admirat per coses que jo mateix havia escrit i que no recordava. Estil, lèxic, ritme, realment no semblaven meus. Sinó haguera reconegut tema, personatges i ambient afirmaria que tals mots no eren meus, que totes eixes ratlles eren obra d'un escriptor amb prou més dots, amb més traça. He pensant en els dos últims anys, en tot el temps perdut.

La Nau
De vesprada, he tingut temps per pensar-hi. He fet telefonades que no han aclarit res, he imaginat una predictible tornada cap a Barcelona. Dies de núvols, no es veu el sol ni, òbviament, la lluna. He fet una dutxa, he anat a la Nau a una xarrada molt radical, he pensat que la gent als nostres dies s'exhibix sense el més mínim sentit del rigor. Tot s'hi val. 

He acabat, com casi cada dia de les últimes setmanes, fent canyes, hui amb el Maf. Hem tafanejat sobre antics companys de facultat, hem parlat del futur de la política valenciana, del Japó, i ja al final m'ha encolomat una vella cançó de Björk que encara em retruny cap endins: state of emergency/ how beautiful to be / state of emergency / is where I want to be.

dilluns, 17 de febrer de 2014

Lluna Gibosa Minvant (96,3%)

-Si la gent em pregunta per què sóc a València no dubte, els hi responc que em busca la policia, que he de canviar de residència constantment per tal que no em troben. Este matí he escrit sobre Maria, un nom ben poc significatiu dins la meua existència i que, no obstant això, la literatura és capaç de transformar en alguna cosa amb consistència. No sé per quina raó he començar per eixa part, tal vegada perquè l'altre dia vaig prendre massa quintos en el que va ser el local de l'Omar, allí vaig sopar un dia amb ella.
Soviet Blue Sky és el meu favorit per a la cursa.
Ja de vesprada m'he passat la migdiada interrogant-me, qüestionant-li la lògica al feixuc complex d'obrer que arrossegue, mirant aqueixa nova faena i dubtant si paga o no la pena. Fart de pensar, amb el cap embotat, he marxat en metro cap a rodalia, cap a la llunyana Alfara, on ara hi viu Mompó tot recuperant-se d'un accident de cotxe. M'explica que amb el colp ha perdut alguns records. A mode d'exercici, rememorem algunes de les nostres històriques bandarrades per comprovar que tot continua al seu lloc. Fins i tot hi rescata algunes que jo mateix havia oblidat. Tot açò passa a un bar mentre bevem terços d'Alhambra i els llauros de la rodalia es barregen amb els consentits estudiant del proper CEU, la uni privada i catòlica.

Al cau cerveser hi ha una màquina d'apostes que té tothom hipnotitzat, un invent per deixar-se els diners, un enginy fet a mida de la natura viciosa i ludòpata d'estes contrades. Per provar-la nosaltres també ens deixem uns euros en les carreres de llebrers, esdeveniment que l'aparell retransmet en directe des d'un llunyà canòdrom estatunidenc. Ho perdem tot, no cal dir-ho.

diumenge, 16 de febrer de 2014

Lluna Plena (99,1%)

-En obrir la finestra pel matí ja era primavera. Pels carrers la gent s'abocava als forns, compraven taronges al Mercat Central, prenien tallats i xarraven als bars gastant un to de veu lleugerament més elevat que l'emprat la setmana passada a estes hores. Un tren travessa hortes i tarongers, l'hora de dinar hi ha deler de peix fresc, fruïment de migdiada, unes fotos antigues, una nit de ginebres cares i gintònics que semblen amanides, un negre possible i uns somnis boirosos, i ja pel matí, pluja inesperada, dia gris, un tren de vidres porosos que desfà el camí dels tarongers i de les hortes. He aprofitat la resta de la vesprada per acabar amb tots els llibres pendents. Demà vull recomençar, vull tornar a intentar-ho.

dissabte, 15 de febrer de 2014

Lluna Plena (100%)

-Lluna plena que emergix de la mar i remunta un cel blau pàl·lid que vira cap al fosc, una fràgil esfera de porcellana cosida a la volta d'un hivern agonitzant. Mentre s'alça, el satèl·lit mineralitza de llum el tros d'horta que hi ha entre Benimaclet i la platja, enerva els gossos de les alqueries i convoca el desfici dels habitants de la ciutat. Encara no hem ni aparcat el cotxe que ja gaudim de la precoç primavera a la terrasseta de La Murta. Vint-i-quatre graus a boqueta nit.

Plisplay, terços i quintos, olives trencades. Al canviar de lloc, tornem al que va ser el restaurant de l'Omar que ara ha reobert com a centre-social-cultural-gastrobar o que sé jo. Encara recorde alguna cita, més d'un sopar, o la d'aprofitats que s'amuntonaven prop de la porta quan l'Omar venia a recollir la caixa dels dissabtes. És espatarrant la d'amics que floreixen quan les coses van bé, quan a les butxaques portes el farcell de bitllets i tens el línia directa amb els millors camells de València. Tot això va caure molt més ràpid del que va trigar a bastir-se. Però anys després torne a esta terrassa, amb gent tallada del mateix patró, semblants vicis i virtuts, ara, però, sóc jo qui els treu un grapat curt d'anys. El temps s'esmuny.

La Comtessa vol cardar amb aquell xic tan ben plantat d'historial beatarantinanoalmodovarià, i en l'escalfament entraran un colpet de cassalla del Glop, una partida de dards amb universitaris desconeguts saturats d'hidrats, quintos i més quintos, alguna mitjana al Tulsa Café i unes quantes converses a estones literàries i en altres moments esguitades d'una sexualitat bruta i violenta, incloem-hi pel mig un falàfel extremadament picant i la tornada al café-licor.

Ja cap al tard, mentre deixa a la Comtessa a remulla a cal galant, aprofite la càlida nit pre-Falles per recórrer camí de casa els més emblemàtics racons de València. He tornat, feia temps que no havia tornat.

dijous, 6 de febrer de 2014

Rodrigogarciades (Vol 3)

"Y yo aprovecho y me río del respeto, de ese respeto azul, y pienso que generalmente a uno le enseñan a respetar a los que no merecen el menor respeto, y que cuando vas por la vida sin ostentación, cuando escondes a tu manera tu secreto, QUE ES TU CONOCIMIENTO, es ahí cuando te empiezan a ignorar.

Así que le suelto a mi madre, en la última visita, cuando mi padre palmaba y al final se salvó, la frase: "la inteligencia y la educación están en las antípodas""

Borges de Rodrigo García. 

dimecres, 5 de febrer de 2014

Tres Haikus d'Hivern

Viento del oeste:
amontona las hojas
hacia el este

 

Buson [蕪村]

西吹けば東にたまる落葉かな       
Nishi fukeba higashi ni tamaru ochiba kana



Hojas que caen
sobre otras hojas
Gotas que caen sobre gotas


Kyôrai [暁台]

落ち葉おちかさなりて雨雨をうつ     
Ochiba ochi kasanarite ame ame wo utsu



La ventisca le trae
a mi fuego un montón
de hojarasca

Ryôkan [良寛]

焚くほどは風もて来る落ち葉かな
Taku hodo wa kaze motekitaru ochiba kana
 


  
[Versió i traducció d'Alberto Silva] 

divendres, 24 de gener de 2014

dimecres, 15 de gener de 2014

L'Assassinat del Carrer de la Cera

-Els crits amb prou faena se les apanyen per obrir-se camí entre la densa capa d’humitat que assetja el barri, una foscor boscosa arrapada pel tebi taronja dels fanals, cossos o bé ombres travessen fulgurants banda i banda del carrer i des dels llampants comerços de tubs florescents blancs (fruiteries, forns àrabs, electrodomèstics de segona mà, perruqueries pakistaneses de tall a quatre euros) es miren el carrer de gaidó, mig sospitant mig esperant algú que s’acoste a consumir.

Estem al Carrer de la Cera, i al passar el mític restaurant Can Lluis hom sempre té la visió de l’esperit de Vázquez Montalbán, però no avui,  en aquest moment, en aquest punt les escridassades es fan més denses, xivarri ravaler que sembla provenir d’un bar. A dins discutixen o s’increpen, o tal volta riuen—mai se sap—, homes i dones de moviments sinistrament vacil·lants, alcoholitzats sota la freda llum barata i les parets pàl·lides, amb l’escurabutxaques fent pampallugues i taules mostoses plenes de gots i mitjanes a mig buidar. Els crits venen del bar, o tal volta no, perquè pel cantó del carrer Reina Amàlia s’escola un tibant aire de mort.


Minuts més tard, des de l’interior de la veïna  pizzeria Tres i no res, es veuen passar patrulles d’urbans, un parell d’ambulàncies, una certa acceleració d’esdeveniment precipitat. Ningú a l’interior sembla donar-li importància, mirem a través dels enormes aparadors l’exercici policial com si d’una ficció televisiva es tractara, amb sinistra apatia d’habitants habituats a les rutines del Raval. Ningú sap què succeïx ni sembla importar-li el més mínim.

En acabant, al pagar el compte i marxar, trobem a pocs metres el mort, embolicat amb un llençol, envoltat d’unes rudimentàries cortines improvisades, com una espècie d’assaig de grotesc campament mortuori. Segons s’ha publicat aquest matí als mitjans, es tractava d’un dominicà d’uns cinquanta anys assassinat a ganivetades. Em va sorprendre la gelada indiferència amb què ho vaig viure tot.

diumenge, 12 de gener de 2014

Rodrigogarciades (Vol 2)

     "Quien afirma que: «soñar no cuesta nada», a ese deberíamos explicarle que soñar sí que cuesta, cuesta una vida de frustraciones, una vida de rodillas, una vida atado a compromisos adquiridos por error
     Una triste vida de vigilia recompensada cada noche por los sueños, a veces luminosos, a veces oscuros como abismos, a veces con vistas al paraíso..., a veces un simple y definitivo ahogarse en el Fondo del Mar
     Soñar no cuesta nada si eres un pringado: luego de dieciséis humillantes horas despierto, llega la gratificación: ocho horas viviendo en un universo fastuoso y mágico, en el mundo de los sueños, si aceptamos que soñar es parte de vivir"

Daisy de Rodrigo García.

dijous, 9 de gener de 2014

Rodrigogarciades (Vol 1)

"Nuestra época es un chollo para los humoristas
 La pos-pos-modernidad nos ha hecho irónicos hasta la médula
Estáis por encima de todo
Todo lo conocéis
Todo lo habéis vivido
Habéis construido, conmigo, la metrópolis irónica
Las paradas de metro se llaman Mordacidad, Sátira, Cinismo
No podéis hacer nada con gesto serio
Pasó la época de arriesgar la vida por causas perdidas, de jugarnos el pellejo
Todo se ejecuta ahora con distancia, a la distancia, con frialdad y supuesta inteligencia. Mentira"

Gólgota Picnic, Rodrigo García.

dimarts, 7 de gener de 2014

Aparença de Quietud

-Volíem escoltar el silenci. Ho hem intentat. Al seu lloc hem descobert, sota la capa d’aparença de quietud, un brunzit metàl·lic, constant, quasi sòlid, com una gruixuda capa de pintura que amaga el mur, una impossibilitat descarnada d’aconseguir silenci. Se’ns nega la possibilitat del Silenci. Fins i tot quan res no s’escolta, percebem soroll, inabastables quantitats de soroll.

No es pot escriure si no es llegeix. Tampoc ens ha d’importar si els lingüistes proscriuen un gerundi o assetgen un barbarisme concret. Recuperar el costum del quadern. Ajocar-se en neologismes que només duren una frase pronunciada a mitjanit.

Comença l'any. Ara va de bo.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...