dilluns, 25 de novembre de 2013

Què Desdejunen els Dinosaures?

-Categoritzant, hi ha dos tipus de persones al món: els que s’alcen del llit d’un bot i comencen ja la jornada lúcids i enèrgics i els que arrosseguem mandrosament una densa capa de somni que entela actituds, pensaments i decisions de les primeres hores del dia. Fa temps vaig llegir que aquest avantatge/desavantatge tenia a veure amb determinada morfologia del cervell que estava relacionada, a més, amb condicionants genètics.

Max, el dibuixant, que sembla ser dels que es porten els somnis de motxilla, explicava que aprofitava creativament en la primera part del matí aquesta relació entre la consciència desperta i dormida, mirant d’atrapar plàsticament l’empremta més onírica. 



L’altre dia Rodrigo García, a un dels seus esbojarrats espectacles teatrals, esmenava la teoria de la interpretació dels somnis de Freud, afegint que l’il·lustre vienès no va tenir present la poderosa influència del sopar tardà o copiós en els episodis de manca de consciencia. 

Aquesta nit ha estat molt moguda, he representat en somnis moltes de les coses que no sóc capaç d’alçar de dia. Han quedat algunes traces emocionals durant les primeres hores (sensació de viatge, noves ciutats, trens, neu) però pràcticament ho he oblidat tot, a excepció d’una pregunta: “Què desdejunen els dinosaures?“

dissabte, 23 de novembre de 2013

42,195

- Km O. L'amenaça de pluja no es materialitza. Tampoc la de dia ennuvolat o fred. Tindrem un oratge ideal per córrer, assolellat però sense estridències. La gent als calaixos de sortida es mostra inquieta. Portem moltes setmanes preparant-nos-hi i és el moment de comprovar si ho hem fet bé, si tant d'esforç paga la pena. Atapeïts com bestiar engabiat, només se sent ja olor a Reflex, bàlsam de tigre i adrenalina.  

Km 1. La densitat de participants és elevada. Amb prou faena es pot córrer els primers metres sense anar ensopegant amb altres corredors. Poc a poc el grup es va obrint i cadascú va agafant el seu ritme. Alguns criden de l'emoció, altres fan saltets per descarregar tensions. Açò ja tira. 

Km 2. Entre moltíssimes altres coses, aquesta carrera és un passeig per València, l'ocasió de visitar indrets que fa anys no xafe. Entre ells el Port. El que havia de manifestar-se com la gran transformació urbana, el que havia de portar la F1 i la Copa Amèrica, la reconciliació de la ciutat amb la mar i tots aquells projectes de recuperació dels districtes marítims, tot això, continua en no res. Poc més s'aprecia a banda de quatre hangars buits i la mateixa degradació i solitud habitual. Com ens han enganyat. Quanta incompetència per part dels nostres corruptes governants. Sona el Hope de R.E.M.: "But the last try was a failure/ And the intern was a mess".

Km 3. L'airiet de la mar me rescata de les cabòries polítiques. Hem vingut a gaudir, i aquesta València de les seues platges em porta molts records. Tal volta és millor així. Aquesta part solitària i oblidada de la ciutat té un encant molt especial, sobretot a la tardor i a l'hivern. M'agrada molt València. 

Km 7. Remuntant l'Avinguda Tarongers me n'adone que hi ha noves facultats. Magisteri finalment té un edifici com toca i on toca. Ni rastre encara, però, de la Facultat de Ciències de la Informació. Recorde que els tècnics i el professorat fa deu anys excusaven la barroera disposicions dels equips i estudis de periodisme i audiovisual perquè segons ells (i Conselleria) el trasllat a la nova seu per construir era imminent. Clar que ara amb el tancament de RTTV ja quasi no cal ni facultat nova ni futurs periodistes que l'òmpliguen. Sona Sexy boy dels Air:: "Où sont tes héros aux corps d'athlètes". 

Km 10. Quan vaig començar a córrer els 10 quilòmetres ja semblaven gran esforç. Ara arribe quasi sense adonar-me. Mentre vaig pensant en això, a l'alçada de Blasco Ibáñez, observe els professionals que corren pel carril contrari, que ja ens doblen la distància. Abans els considerava extraterrestres. Ara sé, he après, que el cos fa el que tu li ordenes, que en realitat no té voluntat, que els muscles t'obeïxen. Sona el Nightcall de Kavinsky: "I'm gonna show you where it's dark, but have no fear

Km 13. Comença la part més sentimental del recorregut. Enfilem la Ronda Nord i després la rotonda d'Alboraia ens endinsem a Benimaclet, el meu barri. Els descampats, els passejos, la gasolinera de Dolores Marqués, la mansana on vaig viure a 5 pisos diferents, el balcó del pis del segon any, els bars, la proximitat de la Caixa i de tot Emili Baró. Com la vida és atzar i per tant poesia, just en eixe moment sona l'Smells Like Teen Spirit de Nirvana: "It's fun to lose and to pretend". 

Km 15. Les vies del tramvia marquen la fi de Benimaclet. Acaba la nostàlgia, queden encara quasi 27 kilòmetres. 

Km 17. A l'avituallament aprofite per prendre magnesi. Espantarà la presència a les cames de les tan temudes rampes. També contribuirà a absorbir millor la glucosa que hauré d'anar prenent al llarg del recorregut en diferents formes (gels, plàtans, dolços). L'alimentació i sobretot la hidratació són la clau per superar la prova.

Km 18. Un altre factor crucial del manteniment en cursa perilla, la música. Els cascos deuen d'haver agafat humitat o potser un cop ha espatllat el contacte. No podria córrer sense música. Creue els dits perquè no pete del tot (nota runner: cal que em compre uns auriculars com cal). 

Km 19. Arribe al punt on Rita Barberà pretén ampliar Blasco Ibáñez a costa de carregar-se part del Cabanyal. Torne a cagar-me en la mare que ha parit a la miserable colla de desgraciats que formen la classe política valenciana. Sona l'Enola Gay dels OMD: "you should have stayed at home yesterday".

Km 21. Quan passe per la marca de la mitja marató al Carrer de la Reina el meu cos encara està relativament fresc i sencer. La música se sent ja sense problemes, ha passat la crisi. Ara sí, ho pressent, serà una bona carrera. 

Km 25. M'ha agafat fam. Mai m'havia passat durant una competició. No li done importància, això vol dir que tot funciona correctament. A l'avituallament agafe un grapat de dolços en gominola i me'ls empasse amb a glops de Powerade. La imatge deu semblar lamentable: un tio sense alè, vestit de rosa i amb malles, menjant gominoles taronja i bevent un estrany beuratge roig, #postmodernitat!

Km 26. Pare a estirar 30 segons. Mentrestant aprofite per recarregar gel i per untar-me els mugrons amb vaselina, imprescindible per evitar els tan temuts escaldaments. Sort també de comptar amb reforços a peu de cursa per proporcionar complements.

Km 27. Camí del Centre. Enfilem el carrer de la Pau ple de gent que anima, els xiquets que alcen la ma per xocar. La ciutat s'entrega, cosa rara fora de Falles. S'agraïx. 

Km 30. A partir d'ací els entesos diuen que hi ha el Mur, punt a partir del qual el cos comença a queixar-se més marcadament. Recarregue un nou gel i una mica més de magnesi. Estire 30 segons i m'acomiade de mon pare que ha eixit a animar-me. Agafe un plàtan del punt d'avituallament i m'aventure més enllà del Mur.

Km 31. Com si d'una maledicció sobrenatural es tractara, el Mur es fa present en creuar el Pont de les Arts. Alguns corredors comencen a aturar-se en sec. Alguns xisclen de dolor per una sobtada rampa. Avance un parell de xics que corren agafant-se les cames. Els passe una mica de magnesi que em resta a la botella. És una putada després de tres hores de córrer haver de tirar la tovallola. Recordaré l'Avinguda Burjassot com el més lúgubre dels trams. Poca gent animant, molts corredors passant-ho malament. Jo m'escape, sembla. Dec tenir una pujada de sucre després d'haver menjat tot el que m'anava trobant. 

Km 32. Passe la meua frontera. Mai havia corregut més de trenta-dos quilòmetres. Em sent encara bé tot i que comence a tenir molèsties normals als quàdriceps i també als glutis (nota runner: he de comprar-me unes maies compressores per al cul)

Km 34. Pare trenta segons a estirar els glutis. No hi ha cap necessitat de trobar els límits del cos. Em basta el poder trobar una entesa per estar els dos satisfets. Jo perquè acomplesc reptes, ell per la sobredosi d’endorfines que s’hi troba. 

Km 39. Al Carrer Colom m’entren ganes de plorar, l'emoció per veure que ja ho tinc, que la meta és més assolible que mai. Queda ja poc temps i es redueixen les possibilitats d’un contratemps físic. L’emoció m’atrapa mentre sona Running to the sea dels Röyksopp. A l’instant, però, me n’adone que els singlots m’alteren la respiració i que em pot entrar flat. A la darrera deu mil vaig patir-ne i no vull tornar-me a trobar. Mire el rellotge i descobrisc que tinc possibilitat d’entrar per davall de quatre hores. Més raó per deixar de banda el sentimentalisme. Decidesc llevar-me el cascos per evitar l’emoció dels temazos i d’aquesta manera centrar-me en l’arribada. Córrer sense música per escoltar el meu cos, com fan els professionals.

Km 40. De tant escoltar el meu os, i per prendre precaucions davant d'una hipotètica pájara (estic ja paranoic), agafe un tros de plàtan final a l'últim punt d'avituallament. Molta gent, molta emoció. Ja veig la Ciutat de les Arts, la meta. 

Km 41. Estic perplex davant determinades emocions que el meu cos genera.

Km 42. Últims metres. El marc de la Ciutat de les Arts i el seu llac que travessa la passarel·la de meta em semblen més bonicos que mai, tot agafa una textura com de somni. La llum de València ho inunda tot S'acosta el final.

42,195. En travessar la meta, sense adonar-me, alce el braç en senyal de victòria. L'emoció deixa pas a una buidor plena de calma. Em torne a posar els auriculars, sona Wir setzen uns mit Tränen nieder, últim moviment de la Passió segons Sant Mateu de Bach. Pense, en eixe moment, que no hi ha composició més perfecta al món.




 


dijous, 14 de novembre de 2013

El Vol dels Estornells

-Els fugaços i precipitats capvespres de novembre, primer ataronjats, després roig violat. L’acrobàtic i nerviüt voleteig dels estornells que es barreja al cel amb la parsimònia marina i amenaçat del planatge de les gavines. Acaronament de tardor, alertes latents. Després arribarà la nit, i després el comiat, i més endavant—encara—la solitud.

Com eixe silenci mai no escoltat de quan abandones per sempre un pis i tanques la porta, i a dins se solidifiquen els records més bells, i gires l’esquena i comences a caminar i mai no tornes sinó de pensament. La nostàlgia i l’enyor com a pedres que van bastint un mur que a poc a poc ho va tapant tot, quasi sense adonar-nos-en.

Els trens que surten a boqueta nit de l’oblidada i solitària Estació de França. La fredor cristal·lina de la nova terminal del Prat com una elemental al·legoria d’avió que conté avions. Andanes desertes i silencioses que conviden a fotre un crit, o tal volta a plorar.  

dimarts, 12 de novembre de 2013

Arriar

-Hi ha dies, hi ha missatges explicitats, hi ha coincidències que a força d'insistir-hi deixen de ser-ho. La poesia esdevé més real que la pròpia vida i és llavors que tot agafa un regust de somni, un tel d'irrealitat. La simbologia ens arrossega, al·legories per mirar de trencar aquest atzucac. Arriar les veles, plegar insígnies, senyeres recobrades.

dissabte, 9 de novembre de 2013

Pingüins

-Els pingüins caminen ferma i decididament. El seu pas ens pot semblar vacil·lant i vincladís però no ho és pas, es troba perfectament adaptat a la natura llefiscosa i mutable del terra de gel i neu. També el seu plomatge compleix una estricta funció social: el dels mascles per competir entre ells en elegància, el de les femelles pretén no destacar massa per damunt de la manada, sobresortir  les convertiria en blanc fàcil dels atacs d’altres competidoresEn realitat, els pingüins són una espècie molt ben adaptada al seu entorn. Tenen, fins i tot, formes de comunicació molt eficient dissenyades per intercanviar els seus esquemàtics models de comprensió amb altres famílies o colònies de l’espèciePatrons sintàctics molt elementals, no ens enganyem, però transmissió de conceptes suficient que els hi serveix per organitzar el seu petit univers de regles de poder, territori i supervivència.

divendres, 8 de novembre de 2013

Carta a RTVV

Benvolguda Radio Televisió Valenciana, 

Fa un parell de dies que et volia escriure, des que em vaig assabentar de l’afer del tancament. Les coses estan malament, no ens enganyem, però em costa assumir com de profunda és la misèria del país. 

Fa temps, crec que a propòsit de la Gürtel i la dimissió d’en Paquito, vaig deixar escrit que ja poc em podia impactar la realitat política valenciana. M’equivocava, ara ho veig, com també percep que les coses estan lluny d’haver passat el pitjor.

Mantinc un viu record dels teus primers anys. La il·lusió que causava escoltar parlar per primer cop la meua llengua a les notícies o als dibuixos animats. Les falles, la pilota, els noms dels pobles, la retransmissió dels moros i cristians. Amb tu vaig visualitzar un orgull, ximple i provincià si vols, però al capdavall parlem de totes aquelles coses menudes que formen la nostra identitat. 

Més tard arribaria Tómbola i tota la resta de la brossa. El somni de construir uns mitjans de comunicació de qualitat i en valencià s’enfonsava molt ràpidament. Ningú va voler entendre la teua missió, t’evaporaves fent el que feia la resta i no el que realment interessava el teu país, el que et podia distingir, l’accent nostrat. 

Et culpe, és clar, a tu i als teus treballadors que es van deixar portar pel corrent de covardia (clar era això o res), però també et disculpe perquè al capdavall actuaves com un espill del que el País Valencià ha estat als últims 20 anys, un saqueig, un niu de mediocritat, un reialme de porcs unflats i satisfets.


Als meus anys d’estudiant a facultat ja em desmoralitzava pensar que els teus murs foren motor i pòdium del periodisme i l’audiovisual a casa nostra. Mentre t’espoliaven i t’instrumentalitzaven pensava en totes les oportunitats que s’hi perdien, tècniques i humanes. He vist com arraconaven autèntics professionals per col·locar al seu lloc miserables titelles. Podrida i consumida, el deute del teu forat va anar creixent, i amb ell la distància amb el teu públic potencial.

Quan la ficció en valencià i els programes de qualitat van anar demostrant que hi havia marge, poc es podia fer ja. Estaves ja condemnada. I aquests dies et donen el colp de gràcia. Un desastre que com a mínim ha fet reaccionar la teua audiència en la reserva, aquells espectadors que durant anys et va donar l’esquena de la seua atenció. Massa tard ja. El desastre ha arribat i només cal esperar a veure la teua fosa a negre. 

I no és que a hores d’ara preguem gran cosa, no ens enganyem, però perdem la possibilitat. Perquè encara que bruta i rovellada eres una eina, i amb tu perdem eina i feina. El somni del país que volíem, aquell que tu podies haver contribuir a alçar i que ara s’enfonsa una vegada més. 

Si hi ha un més enllà per als mitjans, aniràs a l’infern, no ho dubtes, no t’han donat temps de penedir-te, de reparar-ho. 

Au!

dimarts, 5 de novembre de 2013

Iceberg

-L’iceberg sura a la deriva tot travessant una inabastable mar freda i despietada. Com tot bon iceberg, conserva la seua part elemental oculta als nostres ulls, enfonsada en la tèrbola foscor. La part que se’ns mostra, per compensar, sembla brillar sota l’esmorteït sol del cíclic hivern. L'iceberg dóna recer a una colònia de pingüins molt cofois. Amb la impressió trobar-se resguardats i segurs, els pingüins romanen totalment indiferents al rumb de la nau, només els interessa que no s'enfonse.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...