dissabte, 25 de maig de 2013

Una semana en el motor de un autobús


-Aquells murs amb els rostres dels ídols dibuixats, esfinxs d'un petit univers artificial. Allà, els nostres cossos recolzats, imitant postures, absorbint la freda escalfor dels mites, bevent cervesa, i café-licor, és clar. Aquell nihilisme, aquella estèril rebel·lia, l'existencialisme que ens va fonamentar i que ara paguem tan car. El nostre bar es deia Hobby, un com hi ha tants, supose que cadascú té el seu propi. Recorde que era pels volts del canvi de mil·lenni que sonava insistentment Segundo Premio

"Sentado esperando a que llames,
rezando por que des una señal,
los días cada vez van más despacio
y solamente puedo esperar".  

També, i encara més insistentment, Cumpleaños total:

"No será peor de lo que era.
No será peor, seguro que es mejor".

Amb el temps, altres cançons no tan punxables d'aquell mític Una semana en el motor de un autobús van anar calant també. Algunes de les lletres trigarien inclús alguns anys en agafar volada, perquè a voltes al rock va primer la imatge que l'objecte que la inspira. Alguna cosa com aquell vers que tanca el disc:

"Casi pienso que no tengo fuerzas
para hacerlo
y encontrar dentro de mí
algo nuevo".



El festival Primavera Sound acull en unes hores un concert commemoratiu d'un dels discos de referència de la meua generació. El concert pot ser mític... o no, perquè amb Los Planetas mai se sap. 

dijous, 23 de maig de 2013

Del Verd al Gris

-Durant la major part del dia el cercle antigament verd roman ara captiu d'un gris per moments angoixant. La caiguda, el cop; desorientació. Les coses que feien bonic l’any perdut també s’han perdut. L’enumeració de les metàfores serveix ja de poc. Abandonar-se a la música, a qualsevol música. Prendre una decisió abans no acaben les fulles del quadern roig, decisions que resulten cada cop més utòpiques. Teixir i desteixir com Penélope, fer i desfer com fa el matalafer. Llavors arriba la nit. L’intent de treballar altres temes no ha donat més fruit que el silenci. Un full en blanc i, més endavant, un soroll de dits teclejant que es precipita vers la fosca. 


dimecres, 22 de maig de 2013

Encontres de Comiat

-Escena habitual als darrers mesos, massa habitual fins i tot, la qual cosa amoïna una mica. La situació es repeteix: un encontre casual, o una reunió d'amics qualsevol. Arriben les preguntes de cortesia: "què tal?",  "com va?". Llavors l'interlocutor esbossa un somriure no gens habitual als temps del "vaig tirant", "anem fent", "pseee", un mig principi d'expressió feliç, d'allò que anomenàvem esperança. És aleshores quan la persona en qüestió ho amolla: "Me'n vaig del país", que continua amb "vaig a provar sort, total ací no fem res, no es pot suportar aquesta constant depressió col·lectiva, aquesta manca de futur. Com a mínim allà tindré, si més no, la possibilitat d'intentar-ho". S'acostuma a reaccionar oferint ànims, recolzament, clar, a la vista de les circumstàncies és una de les millors opcions disponibles. La cosa acaba amb un "ja quedarem abans no marxe", "total vindré molt, els avions estan barats", "ja saps, vine a visitar-me quan vulgues". Quan acaba la conversa i cadascú reprèn el seu camí, aquests encontres de comiat deixen una estranya sensació barreja de ràbia, impotència i, sobretot i especialment, solitud.


dimecres, 8 de maig de 2013

Una altra Mar és Possible



-La vida no em va preparar per a certes coses. Altres, en canvi, les he anat perdent pel camí, i cada dia es constata com de difícil serà recuperar-les, car queda ja cada poc temps, cada vegada menys temps. Tinc un quadern blau sobre el qual un dia m'agradaria escriure. Tinc un altre quadern roig on vaig prenent nota, acuradament i amb lletra cada cop més petita, de cada una de les hores perdudes dels darrers funestos mesos. El quadern roig, quan arribe el moment, serà cremat de forma oportuna, perquè ha d'arribar el moment. Hi ha d'altres quaderns, amb viatges i despeses, hi ha les agendes passades que també són quaderns. Hi ha l'agenda actual, amb una promesa escrita que s'esborra, deixant un rastre microscòpic com de purpurina. Finalment, com sempre, hi ha la mar. Una mar que evoque molt els darrers dies, i no voldria, perquè no és aquesta la mar que jo esperava.  


diumenge, 5 de maig de 2013

Rajoles Rosa

L'Abhay Cinema, muntanyes nevades, coves, terratrèmols, basses de petroli, senyeres plantades a la branca d’un lledoner. La reminiscència d'un perfum, un atzucac, les escales del Sidecar, el color rosa que reflecteixen les rajoles del lavabo de dalt, una insistència, un intent (encara), i ara ve el foc, el foc com un present o regal, com una urgència per encendre la impossibilitat, per deixar missatges en forma de fum, per les cartes que s'han d'enviar encara. Vull fer-me creure la possibilitat. Vull fer-me creure. Ja és massa gran com per poder oblidar-ho.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...