dilluns, 29 d’abril de 2013

Instant vs. Inèrcia

-Van generar-s’hi de sobte. Una lenta i pesada distorsió atmosfèrica que transforma la llum grisa d'un dia de pluja en un tamisat rogenc quasi apocalíptic. Va passar, davant els nostres ulls. Una possible porta oberta a l'infern, un lleuger trànsit que ens aparta momentàniament de la realitat i que, no obstant, va durar pocs instants. Passats els segons tornem a la rutina. La llum torna a virar cap al gris tempesta. Una mica torbats encara, recol·loquem les inèrcies fonamentals, amb un lleuger tel de somni o déjà vue persistint-hi. I malgrat que tothom ho va percebre com jo ningú li dóna la menor importància, i continuem fent i desfent com si res haguera passat.

La porta de l'infern s'obre als llocs menys insospitats.





dimarts, 23 d’abril de 2013

Chica conoce a chico

-Malgrat la seua insistència m’hi vaig negar. No em podia presentar a aquell concurs de relats curts. Mai he tingut gràcia per escriure ficció, per inventar-me històries, personatges... Em va dir, “envia-hi ni que sigui un twitt, només cal que escriguis unes poques línies, menys de cent paraules”, però continuava sense veure-ho clar, no era capaç de trobar un relat prou interessant, de concebre una situació imaginativa. El full en blanc esdevenia tot un mur infranquejable. Vaig pensar de presentar-hi una ximpleria tipus “Chica conoce a chico”. Però no, no era capaç ni d’això. Finalment, vaig deixar-ho córrer. 


dilluns, 15 d’abril de 2013

Quina lenta agonia, la dels blogs perduts

-Desplegar tot el ventall de figures retòriques disponibles. Tapiar dins l’armari els personatges que la realitat ha anat tornant grisos i avorrits. En realitat la vida ens ha tornant grisos i avorrits. Inèrcia i desídia. La natura dels mots, recordeu, la “palabra es de piedra, impermeable a la emoción, lo vuelvo a recordar”. 

El comprimís no és una opció, és un deure en els temps que corren. Ho he escoltat. Ho estem veient. Aquella xica ha perdut la feina. "Ai, pobra", és lamenten els coneguts amb la boca petita. "Què bé que es treballava amb ella". Mots que cauen com a pedres, perquè el que realment importa ara és quedar-se on estem, com estem. Que a mi no m’agafe. Ací pau, allí glòria. 

A part d’això, encara conserve una immensa acumulació de correus electrònics plens de negatives. Hi ha moltes formes de violència encara no tipificades com a tal. El full en blanc pot arribar a ser també una bona forma de violència.

divendres, 12 d’abril de 2013

Paradís en Blanc

-Un llibre. Esgrogueït. La portada, com és habitual, indica el títol i l'autor. "Joan Valls Jordà" a mi sempre em recordarà la placeta del Fossar, el lloc més adient per anar a posar-hi el seu bust, aquella estàtua a la qual recorde parlar-li entre jocs infantils. El volum es titula Paradís en blanc i un petit afegit ens recorda que va ser Premi de Poesia Catalana "Ciutat de Barcelona" l'any 1964, amb tot el que això implicava aleshores. 

A la solapa, un tast de biografia, res que no es puga trobar a la Viquipèdia,  excepte una frase curiosa: "Joan Valls, cercador d'alens poètics, creador de paraula autèntica, poeta per la gràcia de Déu i el domini del verb". Entre la portada i el primer full, una targeta afegida amb el nom de l'editor: "EL PRESIDENTE DEL INSTITUTO ALCOYANO DE CULTURA "ANDRÉS SEMPERE". El nom em sona per l'institut de batxillerat homònim del meu poble. Arribe a l'elemental conclusió que Andreu Sempere fou una persona important i que arrossegue una greu mancança de rigor en el meu acostament a la història alcoiana  (apunte mentalment la necessitat de fer una recerca al voltant del personatge). Encara em sobta que la segona pàgina i les notes d'edició estiguen en castellà quan es tracta d'un llibre en valencià. Posa: "Esta edición consta de 500 ejemplares numerados. Ejemplar Nºi amb tinta101".

Abans no arribe la pàgina de la dedicatòria encara trobe una altra nota a peu escrita amb bolígraf: "Àgueda Vitòria, 2001". Finalment, la darrera de les sorpreses, una petita nota afegida manuscrita per les dues cares. Diu el següent: 


"Hola Manelet!

Este és l'altre llibre que vull que me cuides, és el que més m'agrada de Joan Valls. Com ja vaig escriure al blog, és com clavar-se de nou dins del trage de comunió abans de que al convit te'l taxen de tomaca, que té poemes que són realment un paradís blanc com de nen no xafigat, el paradís ja perdut per sempre de la cada volta més llunyana infància.

Sé que el deixe en bones mans, cuida-me'l que a més té valor sentimental: la germana menuda de ma mare copiava els seus poemes quan casi no sabia escriure per a aprendre a fer". 

I encara al llibre, una cita de Joan Fuster: 
"aquell país real on no entrà la memòria,
és només la memòria?"

Un dels poemes subratllats comença amb uns versos que diuen:  
"Conec també el blau neulós d'horabaixa,
les hores solitàries".


dimecres, 10 d’abril de 2013

Insistir en l'Alegria

"Una ocupació tinc, des d'ara, per tu. 
Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria."
Coral Romput 

-És la sedició una possibilitat més dintre dels actes de rebel·lia que poc a poc van instal·lant-se entre els plecs de la rutina. Una passejada pel Barri Armeni de Jerusalem em recorda alguna cosa més que un llunyà viatge, que una expectant vesprada de juliol. El metro de París (Ligne 13), protagonista indirecte d'un precari curt d'escola de cinema. La pluja monsònica que trasbalsa de forma caribenya un capvespre a Trinidad, Sancti Spíritus, Cuba. El misteri de l’Abhay Cinema palplantat al bell mig d'un malson, punt i a part, un paràgraf desconcertant que caldria reconduir dins d'una narració que als últims temps s’ha tornat molt complexa. “L'alegria és el mot que em resistesc a escriure”.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...