divendres, 8 de novembre de 2013

Carta a RTVV

Benvolguda Radio Televisió Valenciana, 

Fa un parell de dies que et volia escriure, des que em vaig assabentar de l’afer del tancament. Les coses estan malament, no ens enganyem, però em costa assumir com de profunda és la misèria del país. 

Fa temps, crec que a propòsit de la Gürtel i la dimissió d’en Paquito, vaig deixar escrit que ja poc em podia impactar la realitat política valenciana. M’equivocava, ara ho veig, com també percep que les coses estan lluny d’haver passat el pitjor.

Mantinc un viu record dels teus primers anys. La il·lusió que causava escoltar parlar per primer cop la meua llengua a les notícies o als dibuixos animats. Les falles, la pilota, els noms dels pobles, la retransmissió dels moros i cristians. Amb tu vaig visualitzar un orgull, ximple i provincià si vols, però al capdavall parlem de totes aquelles coses menudes que formen la nostra identitat. 

Més tard arribaria Tómbola i tota la resta de la brossa. El somni de construir uns mitjans de comunicació de qualitat i en valencià s’enfonsava molt ràpidament. Ningú va voler entendre la teua missió, t’evaporaves fent el que feia la resta i no el que realment interessava el teu país, el que et podia distingir, l’accent nostrat. 

Et culpe, és clar, a tu i als teus treballadors que es van deixar portar pel corrent de covardia (clar era això o res), però també et disculpe perquè al capdavall actuaves com un espill del que el País Valencià ha estat als últims 20 anys, un saqueig, un niu de mediocritat, un reialme de porcs unflats i satisfets.


Als meus anys d’estudiant a facultat ja em desmoralitzava pensar que els teus murs foren motor i pòdium del periodisme i l’audiovisual a casa nostra. Mentre t’espoliaven i t’instrumentalitzaven pensava en totes les oportunitats que s’hi perdien, tècniques i humanes. He vist com arraconaven autèntics professionals per col·locar al seu lloc miserables titelles. Podrida i consumida, el deute del teu forat va anar creixent, i amb ell la distància amb el teu públic potencial.

Quan la ficció en valencià i els programes de qualitat van anar demostrant que hi havia marge, poc es podia fer ja. Estaves ja condemnada. I aquests dies et donen el colp de gràcia. Un desastre que com a mínim ha fet reaccionar la teua audiència en la reserva, aquells espectadors que durant anys et va donar l’esquena de la seua atenció. Massa tard ja. El desastre ha arribat i només cal esperar a veure la teua fosa a negre. 

I no és que a hores d’ara preguem gran cosa, no ens enganyem, però perdem la possibilitat. Perquè encara que bruta i rovellada eres una eina, i amb tu perdem eina i feina. El somni del país que volíem, aquell que tu podies haver contribuir a alçar i que ara s’enfonsa una vegada més. 

Si hi ha un més enllà per als mitjans, aniràs a l’infern, no ho dubtes, no t’han donat temps de penedir-te, de reparar-ho. 

Au!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...