dissabte, 23 de novembre de 2013

42,195

- Km O. L'amenaça de pluja no es materialitza. Tampoc la de dia ennuvolat o fred. Tindrem un oratge ideal per córrer, assolellat però sense estridències. La gent als calaixos de sortida es mostra inquieta. Portem moltes setmanes preparant-nos-hi i és el moment de comprovar si ho hem fet bé, si tant d'esforç paga la pena. Atapeïts com bestiar engabiat, només se sent ja olor a Reflex, bàlsam de tigre i adrenalina.  

Km 1. La densitat de participants és elevada. Amb prou faena es pot córrer els primers metres sense anar ensopegant amb altres corredors. Poc a poc el grup es va obrint i cadascú va agafant el seu ritme. Alguns criden de l'emoció, altres fan saltets per descarregar tensions. Açò ja tira. 

Km 2. Entre moltíssimes altres coses, aquesta carrera és un passeig per València, l'ocasió de visitar indrets que fa anys no xafe. Entre ells el Port. El que havia de manifestar-se com la gran transformació urbana, el que havia de portar la F1 i la Copa Amèrica, la reconciliació de la ciutat amb la mar i tots aquells projectes de recuperació dels districtes marítims, tot això, continua en no res. Poc més s'aprecia a banda de quatre hangars buits i la mateixa degradació i solitud habitual. Com ens han enganyat. Quanta incompetència per part dels nostres corruptes governants. Sona el Hope de R.E.M.: "But the last try was a failure/ And the intern was a mess".

Km 3. L'airiet de la mar me rescata de les cabòries polítiques. Hem vingut a gaudir, i aquesta València de les seues platges em porta molts records. Tal volta és millor així. Aquesta part solitària i oblidada de la ciutat té un encant molt especial, sobretot a la tardor i a l'hivern. M'agrada molt València. 

Km 7. Remuntant l'Avinguda Tarongers me n'adone que hi ha noves facultats. Magisteri finalment té un edifici com toca i on toca. Ni rastre encara, però, de la Facultat de Ciències de la Informació. Recorde que els tècnics i el professorat fa deu anys excusaven la barroera disposicions dels equips i estudis de periodisme i audiovisual perquè segons ells (i Conselleria) el trasllat a la nova seu per construir era imminent. Clar que ara amb el tancament de RTTV ja quasi no cal ni facultat nova ni futurs periodistes que l'òmpliguen. Sona Sexy boy dels Air:: "Où sont tes héros aux corps d'athlètes". 

Km 10. Quan vaig començar a córrer els 10 quilòmetres ja semblaven gran esforç. Ara arribe quasi sense adonar-me. Mentre vaig pensant en això, a l'alçada de Blasco Ibáñez, observe els professionals que corren pel carril contrari, que ja ens doblen la distància. Abans els considerava extraterrestres. Ara sé, he après, que el cos fa el que tu li ordenes, que en realitat no té voluntat, que els muscles t'obeïxen. Sona el Nightcall de Kavinsky: "I'm gonna show you where it's dark, but have no fear

Km 13. Comença la part més sentimental del recorregut. Enfilem la Ronda Nord i després la rotonda d'Alboraia ens endinsem a Benimaclet, el meu barri. Els descampats, els passejos, la gasolinera de Dolores Marqués, la mansana on vaig viure a 5 pisos diferents, el balcó del pis del segon any, els bars, la proximitat de la Caixa i de tot Emili Baró. Com la vida és atzar i per tant poesia, just en eixe moment sona l'Smells Like Teen Spirit de Nirvana: "It's fun to lose and to pretend". 

Km 15. Les vies del tramvia marquen la fi de Benimaclet. Acaba la nostàlgia, queden encara quasi 27 kilòmetres. 

Km 17. A l'avituallament aprofite per prendre magnesi. Espantarà la presència a les cames de les tan temudes rampes. També contribuirà a absorbir millor la glucosa que hauré d'anar prenent al llarg del recorregut en diferents formes (gels, plàtans, dolços). L'alimentació i sobretot la hidratació són la clau per superar la prova.

Km 18. Un altre factor crucial del manteniment en cursa perilla, la música. Els cascos deuen d'haver agafat humitat o potser un cop ha espatllat el contacte. No podria córrer sense música. Creue els dits perquè no pete del tot (nota runner: cal que em compre uns auriculars com cal). 

Km 19. Arribe al punt on Rita Barberà pretén ampliar Blasco Ibáñez a costa de carregar-se part del Cabanyal. Torne a cagar-me en la mare que ha parit a la miserable colla de desgraciats que formen la classe política valenciana. Sona l'Enola Gay dels OMD: "you should have stayed at home yesterday".

Km 21. Quan passe per la marca de la mitja marató al Carrer de la Reina el meu cos encara està relativament fresc i sencer. La música se sent ja sense problemes, ha passat la crisi. Ara sí, ho pressent, serà una bona carrera. 

Km 25. M'ha agafat fam. Mai m'havia passat durant una competició. No li done importància, això vol dir que tot funciona correctament. A l'avituallament agafe un grapat de dolços en gominola i me'ls empasse amb a glops de Powerade. La imatge deu semblar lamentable: un tio sense alè, vestit de rosa i amb malles, menjant gominoles taronja i bevent un estrany beuratge roig, #postmodernitat!

Km 26. Pare a estirar 30 segons. Mentrestant aprofite per recarregar gel i per untar-me els mugrons amb vaselina, imprescindible per evitar els tan temuts escaldaments. Sort també de comptar amb reforços a peu de cursa per proporcionar complements.

Km 27. Camí del Centre. Enfilem el carrer de la Pau ple de gent que anima, els xiquets que alcen la ma per xocar. La ciutat s'entrega, cosa rara fora de Falles. S'agraïx. 

Km 30. A partir d'ací els entesos diuen que hi ha el Mur, punt a partir del qual el cos comença a queixar-se més marcadament. Recarregue un nou gel i una mica més de magnesi. Estire 30 segons i m'acomiade de mon pare que ha eixit a animar-me. Agafe un plàtan del punt d'avituallament i m'aventure més enllà del Mur.

Km 31. Com si d'una maledicció sobrenatural es tractara, el Mur es fa present en creuar el Pont de les Arts. Alguns corredors comencen a aturar-se en sec. Alguns xisclen de dolor per una sobtada rampa. Avance un parell de xics que corren agafant-se les cames. Els passe una mica de magnesi que em resta a la botella. És una putada després de tres hores de córrer haver de tirar la tovallola. Recordaré l'Avinguda Burjassot com el més lúgubre dels trams. Poca gent animant, molts corredors passant-ho malament. Jo m'escape, sembla. Dec tenir una pujada de sucre després d'haver menjat tot el que m'anava trobant. 

Km 32. Passe la meua frontera. Mai havia corregut més de trenta-dos quilòmetres. Em sent encara bé tot i que comence a tenir molèsties normals als quàdriceps i també als glutis (nota runner: he de comprar-me unes maies compressores per al cul)

Km 34. Pare trenta segons a estirar els glutis. No hi ha cap necessitat de trobar els límits del cos. Em basta el poder trobar una entesa per estar els dos satisfets. Jo perquè acomplesc reptes, ell per la sobredosi d’endorfines que s’hi troba. 

Km 39. Al Carrer Colom m’entren ganes de plorar, l'emoció per veure que ja ho tinc, que la meta és més assolible que mai. Queda ja poc temps i es redueixen les possibilitats d’un contratemps físic. L’emoció m’atrapa mentre sona Running to the sea dels Röyksopp. A l’instant, però, me n’adone que els singlots m’alteren la respiració i que em pot entrar flat. A la darrera deu mil vaig patir-ne i no vull tornar-me a trobar. Mire el rellotge i descobrisc que tinc possibilitat d’entrar per davall de quatre hores. Més raó per deixar de banda el sentimentalisme. Decidesc llevar-me el cascos per evitar l’emoció dels temazos i d’aquesta manera centrar-me en l’arribada. Córrer sense música per escoltar el meu cos, com fan els professionals.

Km 40. De tant escoltar el meu os, i per prendre precaucions davant d'una hipotètica pájara (estic ja paranoic), agafe un tros de plàtan final a l'últim punt d'avituallament. Molta gent, molta emoció. Ja veig la Ciutat de les Arts, la meta. 

Km 41. Estic perplex davant determinades emocions que el meu cos genera.

Km 42. Últims metres. El marc de la Ciutat de les Arts i el seu llac que travessa la passarel·la de meta em semblen més bonicos que mai, tot agafa una textura com de somni. La llum de València ho inunda tot S'acosta el final.

42,195. En travessar la meta, sense adonar-me, alce el braç en senyal de victòria. L'emoció deixa pas a una buidor plena de calma. Em torne a posar els auriculars, sona Wir setzen uns mit Tränen nieder, últim moviment de la Passió segons Sant Mateu de Bach. Pense, en eixe moment, que no hi ha composició més perfecta al món.




 


2 comentaris:

Paola ha dit...

he sentit como si jo mateixa haguera fet la marató... no et va semblar que córrer per València és una meravella?

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

València és la ciutat perfecta per córrer, tot planeta. I l'organització un luxe. Si no costara tant preparar-se-la te deia de fer-la també l'any que ve.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...