dissabte, 25 de maig de 2013

Una semana en el motor de un autobús


-Aquells murs amb els rostres dels ídols dibuixats, esfinxs d'un petit univers artificial. Allà, els nostres cossos recolzats, imitant postures, absorbint la freda escalfor dels mites, bevent cervesa, i café-licor, és clar. Aquell nihilisme, aquella estèril rebel·lia, l'existencialisme que ens va fonamentar i que ara paguem tan car. El nostre bar es deia Hobby, un com hi ha tants, supose que cadascú té el seu propi. Recorde que era pels volts del canvi de mil·lenni que sonava insistentment Segundo Premio

"Sentado esperando a que llames,
rezando por que des una señal,
los días cada vez van más despacio
y solamente puedo esperar".  

També, i encara més insistentment, Cumpleaños total:

"No será peor de lo que era.
No será peor, seguro que es mejor".

Amb el temps, altres cançons no tan punxables d'aquell mític Una semana en el motor de un autobús van anar calant també. Algunes de les lletres trigarien inclús alguns anys en agafar volada, perquè a voltes al rock va primer la imatge que l'objecte que la inspira. Alguna cosa com aquell vers que tanca el disc:

"Casi pienso que no tengo fuerzas
para hacerlo
y encontrar dentro de mí
algo nuevo".



El festival Primavera Sound acull en unes hores un concert commemoratiu d'un dels discos de referència de la meua generació. El concert pot ser mític... o no, perquè amb Los Planetas mai se sap. 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...