dimecres, 22 de maig de 2013

Encontres de Comiat

-Escena habitual als darrers mesos, massa habitual fins i tot, la qual cosa amoïna una mica. La situació es repeteix: un encontre casual, o una reunió d'amics qualsevol. Arriben les preguntes de cortesia: "què tal?",  "com va?". Llavors l'interlocutor esbossa un somriure no gens habitual als temps del "vaig tirant", "anem fent", "pseee", un mig principi d'expressió feliç, d'allò que anomenàvem esperança. És aleshores quan la persona en qüestió ho amolla: "Me'n vaig del país", que continua amb "vaig a provar sort, total ací no fem res, no es pot suportar aquesta constant depressió col·lectiva, aquesta manca de futur. Com a mínim allà tindré, si més no, la possibilitat d'intentar-ho". S'acostuma a reaccionar oferint ànims, recolzament, clar, a la vista de les circumstàncies és una de les millors opcions disponibles. La cosa acaba amb un "ja quedarem abans no marxe", "total vindré molt, els avions estan barats", "ja saps, vine a visitar-me quan vulgues". Quan acaba la conversa i cadascú reprèn el seu camí, aquests encontres de comiat deixen una estranya sensació barreja de ràbia, impotència i, sobretot i especialment, solitud.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...