dilluns, 15 d’abril de 2013

Quina lenta agonia, la dels blogs perduts

-Desplegar tot el ventall de figures retòriques disponibles. Tapiar dins l’armari els personatges que la realitat ha anat tornant grisos i avorrits. En realitat la vida ens ha tornant grisos i avorrits. Inèrcia i desídia. La natura dels mots, recordeu, la “palabra es de piedra, impermeable a la emoción, lo vuelvo a recordar”. 

El comprimís no és una opció, és un deure en els temps que corren. Ho he escoltat. Ho estem veient. Aquella xica ha perdut la feina. "Ai, pobra", és lamenten els coneguts amb la boca petita. "Què bé que es treballava amb ella". Mots que cauen com a pedres, perquè el que realment importa ara és quedar-se on estem, com estem. Que a mi no m’agafe. Ací pau, allí glòria. 

A part d’això, encara conserve una immensa acumulació de correus electrònics plens de negatives. Hi ha moltes formes de violència encara no tipificades com a tal. El full en blanc pot arribar a ser també una bona forma de violència.

1 comentari:

Silvia ha dit...

Ja sé que és difícil, però sempre s'ha de mirar tot amb optimisme.
Una mateixa cosa pot semblar i fer sentir diferent a una persona, depenent de com la mirem.
És difícil, però s'ha d'intentar, per la nostra salut mental.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...