divendres, 12 d’abril de 2013

Paradís en Blanc

-Un llibre. Esgrogueït. La portada, com és habitual, indica el títol i l'autor. "Joan Valls Jordà" a mi sempre em recordarà la placeta del Fossar, el lloc més adient per anar a posar-hi el seu bust, aquella estàtua a la qual recorde parlar-li entre jocs infantils. El volum es titula Paradís en blanc i un petit afegit ens recorda que va ser Premi de Poesia Catalana "Ciutat de Barcelona" l'any 1964, amb tot el que això implicava aleshores. 

A la solapa, un tast de biografia, res que no es puga trobar a la Viquipèdia,  excepte una frase curiosa: "Joan Valls, cercador d'alens poètics, creador de paraula autèntica, poeta per la gràcia de Déu i el domini del verb". Entre la portada i el primer full, una targeta afegida amb el nom de l'editor: "EL PRESIDENTE DEL INSTITUTO ALCOYANO DE CULTURA "ANDRÉS SEMPERE". El nom em sona per l'institut de batxillerat homònim del meu poble. Arribe a l'elemental conclusió que Andreu Sempere fou una persona important i que arrossegue una greu mancança de rigor en el meu acostament a la història alcoiana  (apunte mentalment la necessitat de fer una recerca al voltant del personatge). Encara em sobta que la segona pàgina i les notes d'edició estiguen en castellà quan es tracta d'un llibre en valencià. Posa: "Esta edición consta de 500 ejemplares numerados. Ejemplar Nºi amb tinta101".

Abans no arribe la pàgina de la dedicatòria encara trobe una altra nota a peu escrita amb bolígraf: "Àgueda Vitòria, 2001". Finalment, la darrera de les sorpreses, una petita nota afegida manuscrita per les dues cares. Diu el següent: 


"Hola Manelet!

Este és l'altre llibre que vull que me cuides, és el que més m'agrada de Joan Valls. Com ja vaig escriure al blog, és com clavar-se de nou dins del trage de comunió abans de que al convit te'l taxen de tomaca, que té poemes que són realment un paradís blanc com de nen no xafigat, el paradís ja perdut per sempre de la cada volta més llunyana infància.

Sé que el deixe en bones mans, cuida-me'l que a més té valor sentimental: la germana menuda de ma mare copiava els seus poemes quan casi no sabia escriure per a aprendre a fer". 

I encara al llibre, una cita de Joan Fuster: 
"aquell país real on no entrà la memòria,
és només la memòria?"

Un dels poemes subratllats comença amb uns versos que diuen:  
"Conec també el blau neulós d'horabaixa,
les hores solitàries".


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...