dilluns, 30 de desembre de 2013

Humanisme



-Emponnar-se als dictàmens de la realitat i, no obstant això, albirar l’escletxa per on es filtra la llum d’un altre món possible. En el fons tot és una qüestió d’ous, de sacrifici i de persistència. Esmolar l’espasa amb les dents. Les coses passen mentre ho intentes. “El humanismo consiste en rebelarse contra todo aquello que va en contra del hombre escriu la Liddell plena de lucidesa. La coherència és un grau difícil d’assolir.

dimarts, 24 de desembre de 2013

Kennedy i els crítics

-Sopar improvisat amb els dos crítics teatrals més importants del país.

Mi mujer y yo recordamos los días que siguieron a la muerte de Kennedy como si se fuera a acabar el mundo. Cada uno en su barrio y en su infancia pero coincidimos en esa sensación.

Jo recordo que estava a les rotatives de guàrdia. Les informacions que arribaven eren molt confuses.

... No puc aportar res, el meu primer record polític és la caiguda del mur de Berlín.

Hahahahaha.

Enhorabona.

divendres, 13 de desembre de 2013

Mónica del Raval

-Hola Mónica, ¿qué tal? ¡Qué alegría de verte!

Dos besos.

-Hola guapo. Pues mira bien, vamos tirando, que hay que ver cómo está la cosa, y esta gente que te hace salir de casa a unas horas que vaya pereza, macho. Pero mira, cómo está todo, cómo está la cosa de mal. Por eso este año llevamos unos calendarios para felicitar el año, que mira… ¡Jose! ¿Dónde llevamos los calendarios? Enséñaselos a este chico a ver si le gusta…

 

dimecres, 11 de desembre de 2013

Esprai de Pebre

 A Esther Pedrós

-Els llauners pakistanesos del carrer d’En Robadors encara em saluden, em reconeixen, no dec d’estar tan fora de mercat com em pense, i mentre vaig pensant tot açò ja intuïsc que al Marsella hi haurà merder, que pel que es veu un rus tocat del bolet ha deixat un esprai de pebre d'eixos d'autodefensa damunt la taula dels companys tot esperonant-los a accionar-lo i ells que no tenien ni idea de com anava la cosa ho han fet amb la conseqüent estampida general carregada de desconcert amb gent d’ulls plorosos i esternuts, amb desallotjament momentani del local mentre es posaven en marxa els ventiladors per mirar de treure tot l’aire esquitxat de la merda de l’esprai de pebre del rus dels collons, i és quasi en aquell moment que aplegue jo, quan tothom estava ja reincorporant-se a les seues taules per recuperar el got d’absenta migcremada amb el seu terròs de sucre desfet, i llavors em veu arribar l’Esther i em fa dos besos encaminats a les galtes i comença a amollar el seu torrent verbal per posar-nos al dia, que si la feina, que si l’oficina del Quebec on està becada per una misèria, que si la seua novia la japonesa vindrà a viure amb ella a Barcelona després d’haver-ho deixat ja no sé quantes vegades, i tota la resta de xafarderies que me va explicant mentre poc a poc vaig fent coneixença amb la resta del grup que són una barreja entre valencians exiliats i valencians de visita pel pont de la Constitució que porten tres dies de festa però tot i això aquesta nit encara apretaran i proposen anar a l’Apolo la qual cosa a mi em causa rebuig així en fred però finalment m’ho pense i em deixe arrossegar pel comboi que ja s’aixeca i s’encamina cap a la porta on encara hi és el rus de l’esprai tot donant la brasa al porter que mira de fer-li entendre que no pensa deixar entrar a cap més rus psicòpata per molt gran i gros que siga, i mentre el picabaralla puja de to el nostre grup s’allunya per no ficar-se en més embolics i abans d’entrar a la disco fa una parada prop de casa on viu el més xerraire dels valencians que vol agafar vodka per al botelló i speed que els hi va sobrar la nit anterior que havien acabat a un after on hi havia un pavos que es tiraven pel terra mig presa de les al·lucinacions que els causava no sé quina merda que “tenia un rollo molt visual”, i quan torna el xic explica que ara cada cop menys te pots fiar del que passen però que no patirem que ell tenia bons contactes que ens podien portar en 10 minuts quasi qualsevol cosa que volguérem a qualsevol part de la ciutat i que podem compartir la despesa, que li fan un bon preu i davant de tanta insistència li he d’explicar que passe de l’speed dels collons que és una droga de punkis, que provoca hemorroides i que t’aboca a “menjar sostre” un cop has tornat a casa, i al pavo este, que té cara de faltar-li una bullida i arrossega les conseqüents paranoies després de tres dies de festa, crec que va ser llavors que se li gira i comença a explicar-me la seua antiga vida de representant de taulell a Vila-real, i que ara fa noséquè d’un treball a una autoescola mentre entrem a un bar argentí a fer una birra abans de l’Apolo i aprofite per conèixer a la resta del grup entre ells a un guapet del Perelló que li agrada aprendre i explicar l’origen de frases fetes castellanes tradicionals com “A buenas horas mangas verdes” i xorrades per l’estil i tot això ho explicava perquè veníem d’eixir de la típica conversa de quan s’ajunten uns quants valencians i entaulen l’eterna discussió sobre quina és l’autèntica paella, que si porta pebrera o no, i és quan salta el bonico i explica l’origen de l’arròs a banda i després tot el seguit de frases fetes castellanes i jo que m’avorrisc del tema me’n vaig a parlar amb un altre xic molt fredolic que tenia tremolors i un altre que era protèsic dental que improvisa tot de consells per a afeccions bucals de tot tipus amb especial atenció al queixal de l’enteniment que sembla faltar-nos quan paguem els 18 euros de l’entrada, i sort que prèviament, mentre tothom treia diners, havia anat a fer-me uns cubates al Can Eusebio d’enfront del Bagdad, la borratxeria que els posen a tres euros i els caribenys que omplen el bar et miren malament però sempre és millor una mirada de gaidó d’un tipet mulato amb samarreta de tirants que no pas pagar els cubates a nou euros que costen a dins i que damunt son tan dolents com la música, perquè un cop hem entrat a l’Apolo trobem la festa Nitsa de música electrònica que és regular i prou i que tampoc està tan ple de gent, amb raó, ningú vol pagar 18 euros més dos de propina pel guarda-roba, ficant-nos de sobte dins un atracament i encara no hem fet més que posar els peus a la discoteca quan, entre conversa i conversa, el pavo que havia estat representat de taulell a Vila-real, presa de les seues paranoies, ve a demanar-me que si vaig de “gracioset” i jo ja sé que se li ha girat, que té la típica cara d’estar amb l’encefalograma aturat des de l’últim after, i passe d’ell, au, au, però la penjada del col·lega ja és el tema de conversa favorit de la colla que comença a llançar mirades furtives, llavors m’adreço a Esther que diu que ella tampoc coneix massa esta colla, que només al de la girada que és novio de la seua companya de pis i que ella ja sospitava que amb eixa cara de penjat no carburava bé, i per tal que les coses no s’embruten fem l’apart i estem la resta de la nit al nostre aire fins que a l’eixida ens el tornem a trobar, l’exrepresentant de taulell tot sol esperant-nos, i sembla més tranquil perquè el que realment està buscant ara són acompanyants per anar d’after i s’ofereix a pagar-nos l’entrada per signar la pau però Esther li ho recrimina tot i comença una estèril i llarga conversa a la porta de l’Apolo acabat de tancar mentre els pakistanesos ens aclaparen amb l’objectiu que els hi comprem cervesa, roses, entrepans o somoses, i ja llavors esgotat de tanta tonteria li comunique a Esther que em retire, no abans de deixar-li clar al de Vila-real el que pense de la seua psique torturada per l’speed, sempre de forma molt irònica, tant que el pavo quasi ni s’adona i segurament tanta perspicàcia augmenta la seua paranoia i és probable la torne a descarregar al següent cau, perquè l’última imatge que tinc del xiqüelo, d’Esther i de la seua amiga albacetenya de qui no he parlat és que agafen un taxi i s’adrecen cap a l’after Puerto Hurraco de Poble Nou, mentre jo me’n torne a casa esquivant llauners que m’ofereixen birra però que no em saluden perquè ja no és tan usual com abans el fet de tornar a casa passades les set.

dimarts, 3 de desembre de 2013

Exercicis de Fe

ACOTACIÓ: Tardor. Un ventijol malcarat i fred amuntega fulles pels racons. Una ciutat ocupada per la tristor. En havent sopat. 

ACCIONS: Mastegar l’arena de les platges no viscudes. Reblar el clau dels finals precipitats. Enviar a consultes la carta que sosté el castell de naips. Tapiar la porta i després picar. Començar el manual per la darrera pàgina. Utilitzar les muntanyes per tapar l’últim sol del capvespre, o el primer del trec d’alba. Regirar les cendres d’un any perdut. Falsejar-ho tot per tal que semble que aquella onada d’estiu va aturar l’univers.

dilluns, 2 de desembre de 2013

Pingüins II

-La hipocresia és la qualitat més destacable dels pingüins. Disposen d’extensos tractats i llibres de propòsits amb els quals s’omplen la boca i es gasten els diners. En ells s’exemplifica i s’adoctrina sobre com comportar-se i quin és el rumb que hauria de portar l’Iceberg. No cal dir que tots aquests manuals i propòsits s’incompleixen en la major part dels casos i que la veritable llei que endreça tots els lligams, les paraules i les accions és la caòtica deriva d’un mar glacial, corrents tenebroses com una gola de llop que tot ho acaba engolint. Açò no es pot aturar.

dilluns, 25 de novembre de 2013

Què Desdejunen els Dinosaures?

-Categoritzant, hi ha dos tipus de persones al món: els que s’alcen del llit d’un bot i comencen ja la jornada lúcids i enèrgics i els que arrosseguem mandrosament una densa capa de somni que entela actituds, pensaments i decisions de les primeres hores del dia. Fa temps vaig llegir que aquest avantatge/desavantatge tenia a veure amb determinada morfologia del cervell que estava relacionada, a més, amb condicionants genètics.

Max, el dibuixant, que sembla ser dels que es porten els somnis de motxilla, explicava que aprofitava creativament en la primera part del matí aquesta relació entre la consciència desperta i dormida, mirant d’atrapar plàsticament l’empremta més onírica. 



L’altre dia Rodrigo García, a un dels seus esbojarrats espectacles teatrals, esmenava la teoria de la interpretació dels somnis de Freud, afegint que l’il·lustre vienès no va tenir present la poderosa influència del sopar tardà o copiós en els episodis de manca de consciencia. 

Aquesta nit ha estat molt moguda, he representat en somnis moltes de les coses que no sóc capaç d’alçar de dia. Han quedat algunes traces emocionals durant les primeres hores (sensació de viatge, noves ciutats, trens, neu) però pràcticament ho he oblidat tot, a excepció d’una pregunta: “Què desdejunen els dinosaures?“

dissabte, 23 de novembre de 2013

42,195

- Km O. L'amenaça de pluja no es materialitza. Tampoc la de dia ennuvolat o fred. Tindrem un oratge ideal per córrer, assolellat però sense estridències. La gent als calaixos de sortida es mostra inquieta. Portem moltes setmanes preparant-nos-hi i és el moment de comprovar si ho hem fet bé, si tant d'esforç paga la pena. Atapeïts com bestiar engabiat, només se sent ja olor a Reflex, bàlsam de tigre i adrenalina.  

Km 1. La densitat de participants és elevada. Amb prou faena es pot córrer els primers metres sense anar ensopegant amb altres corredors. Poc a poc el grup es va obrint i cadascú va agafant el seu ritme. Alguns criden de l'emoció, altres fan saltets per descarregar tensions. Açò ja tira. 

Km 2. Entre moltíssimes altres coses, aquesta carrera és un passeig per València, l'ocasió de visitar indrets que fa anys no xafe. Entre ells el Port. El que havia de manifestar-se com la gran transformació urbana, el que havia de portar la F1 i la Copa Amèrica, la reconciliació de la ciutat amb la mar i tots aquells projectes de recuperació dels districtes marítims, tot això, continua en no res. Poc més s'aprecia a banda de quatre hangars buits i la mateixa degradació i solitud habitual. Com ens han enganyat. Quanta incompetència per part dels nostres corruptes governants. Sona el Hope de R.E.M.: "But the last try was a failure/ And the intern was a mess".

Km 3. L'airiet de la mar me rescata de les cabòries polítiques. Hem vingut a gaudir, i aquesta València de les seues platges em porta molts records. Tal volta és millor així. Aquesta part solitària i oblidada de la ciutat té un encant molt especial, sobretot a la tardor i a l'hivern. M'agrada molt València. 

Km 7. Remuntant l'Avinguda Tarongers me n'adone que hi ha noves facultats. Magisteri finalment té un edifici com toca i on toca. Ni rastre encara, però, de la Facultat de Ciències de la Informació. Recorde que els tècnics i el professorat fa deu anys excusaven la barroera disposicions dels equips i estudis de periodisme i audiovisual perquè segons ells (i Conselleria) el trasllat a la nova seu per construir era imminent. Clar que ara amb el tancament de RTTV ja quasi no cal ni facultat nova ni futurs periodistes que l'òmpliguen. Sona Sexy boy dels Air:: "Où sont tes héros aux corps d'athlètes". 

Km 10. Quan vaig començar a córrer els 10 quilòmetres ja semblaven gran esforç. Ara arribe quasi sense adonar-me. Mentre vaig pensant en això, a l'alçada de Blasco Ibáñez, observe els professionals que corren pel carril contrari, que ja ens doblen la distància. Abans els considerava extraterrestres. Ara sé, he après, que el cos fa el que tu li ordenes, que en realitat no té voluntat, que els muscles t'obeïxen. Sona el Nightcall de Kavinsky: "I'm gonna show you where it's dark, but have no fear

Km 13. Comença la part més sentimental del recorregut. Enfilem la Ronda Nord i després la rotonda d'Alboraia ens endinsem a Benimaclet, el meu barri. Els descampats, els passejos, la gasolinera de Dolores Marqués, la mansana on vaig viure a 5 pisos diferents, el balcó del pis del segon any, els bars, la proximitat de la Caixa i de tot Emili Baró. Com la vida és atzar i per tant poesia, just en eixe moment sona l'Smells Like Teen Spirit de Nirvana: "It's fun to lose and to pretend". 

Km 15. Les vies del tramvia marquen la fi de Benimaclet. Acaba la nostàlgia, queden encara quasi 27 kilòmetres. 

Km 17. A l'avituallament aprofite per prendre magnesi. Espantarà la presència a les cames de les tan temudes rampes. També contribuirà a absorbir millor la glucosa que hauré d'anar prenent al llarg del recorregut en diferents formes (gels, plàtans, dolços). L'alimentació i sobretot la hidratació són la clau per superar la prova.

Km 18. Un altre factor crucial del manteniment en cursa perilla, la música. Els cascos deuen d'haver agafat humitat o potser un cop ha espatllat el contacte. No podria córrer sense música. Creue els dits perquè no pete del tot (nota runner: cal que em compre uns auriculars com cal). 

Km 19. Arribe al punt on Rita Barberà pretén ampliar Blasco Ibáñez a costa de carregar-se part del Cabanyal. Torne a cagar-me en la mare que ha parit a la miserable colla de desgraciats que formen la classe política valenciana. Sona l'Enola Gay dels OMD: "you should have stayed at home yesterday".

Km 21. Quan passe per la marca de la mitja marató al Carrer de la Reina el meu cos encara està relativament fresc i sencer. La música se sent ja sense problemes, ha passat la crisi. Ara sí, ho pressent, serà una bona carrera. 

Km 25. M'ha agafat fam. Mai m'havia passat durant una competició. No li done importància, això vol dir que tot funciona correctament. A l'avituallament agafe un grapat de dolços en gominola i me'ls empasse amb a glops de Powerade. La imatge deu semblar lamentable: un tio sense alè, vestit de rosa i amb malles, menjant gominoles taronja i bevent un estrany beuratge roig, #postmodernitat!

Km 26. Pare a estirar 30 segons. Mentrestant aprofite per recarregar gel i per untar-me els mugrons amb vaselina, imprescindible per evitar els tan temuts escaldaments. Sort també de comptar amb reforços a peu de cursa per proporcionar complements.

Km 27. Camí del Centre. Enfilem el carrer de la Pau ple de gent que anima, els xiquets que alcen la ma per xocar. La ciutat s'entrega, cosa rara fora de Falles. S'agraïx. 

Km 30. A partir d'ací els entesos diuen que hi ha el Mur, punt a partir del qual el cos comença a queixar-se més marcadament. Recarregue un nou gel i una mica més de magnesi. Estire 30 segons i m'acomiade de mon pare que ha eixit a animar-me. Agafe un plàtan del punt d'avituallament i m'aventure més enllà del Mur.

Km 31. Com si d'una maledicció sobrenatural es tractara, el Mur es fa present en creuar el Pont de les Arts. Alguns corredors comencen a aturar-se en sec. Alguns xisclen de dolor per una sobtada rampa. Avance un parell de xics que corren agafant-se les cames. Els passe una mica de magnesi que em resta a la botella. És una putada després de tres hores de córrer haver de tirar la tovallola. Recordaré l'Avinguda Burjassot com el més lúgubre dels trams. Poca gent animant, molts corredors passant-ho malament. Jo m'escape, sembla. Dec tenir una pujada de sucre després d'haver menjat tot el que m'anava trobant. 

Km 32. Passe la meua frontera. Mai havia corregut més de trenta-dos quilòmetres. Em sent encara bé tot i que comence a tenir molèsties normals als quàdriceps i també als glutis (nota runner: he de comprar-me unes maies compressores per al cul)

Km 34. Pare trenta segons a estirar els glutis. No hi ha cap necessitat de trobar els límits del cos. Em basta el poder trobar una entesa per estar els dos satisfets. Jo perquè acomplesc reptes, ell per la sobredosi d’endorfines que s’hi troba. 

Km 39. Al Carrer Colom m’entren ganes de plorar, l'emoció per veure que ja ho tinc, que la meta és més assolible que mai. Queda ja poc temps i es redueixen les possibilitats d’un contratemps físic. L’emoció m’atrapa mentre sona Running to the sea dels Röyksopp. A l’instant, però, me n’adone que els singlots m’alteren la respiració i que em pot entrar flat. A la darrera deu mil vaig patir-ne i no vull tornar-me a trobar. Mire el rellotge i descobrisc que tinc possibilitat d’entrar per davall de quatre hores. Més raó per deixar de banda el sentimentalisme. Decidesc llevar-me el cascos per evitar l’emoció dels temazos i d’aquesta manera centrar-me en l’arribada. Córrer sense música per escoltar el meu cos, com fan els professionals.

Km 40. De tant escoltar el meu os, i per prendre precaucions davant d'una hipotètica pájara (estic ja paranoic), agafe un tros de plàtan final a l'últim punt d'avituallament. Molta gent, molta emoció. Ja veig la Ciutat de les Arts, la meta. 

Km 41. Estic perplex davant determinades emocions que el meu cos genera.

Km 42. Últims metres. El marc de la Ciutat de les Arts i el seu llac que travessa la passarel·la de meta em semblen més bonicos que mai, tot agafa una textura com de somni. La llum de València ho inunda tot S'acosta el final.

42,195. En travessar la meta, sense adonar-me, alce el braç en senyal de victòria. L'emoció deixa pas a una buidor plena de calma. Em torne a posar els auriculars, sona Wir setzen uns mit Tränen nieder, últim moviment de la Passió segons Sant Mateu de Bach. Pense, en eixe moment, que no hi ha composició més perfecta al món.




 


dijous, 14 de novembre de 2013

El Vol dels Estornells

-Els fugaços i precipitats capvespres de novembre, primer ataronjats, després roig violat. L’acrobàtic i nerviüt voleteig dels estornells que es barreja al cel amb la parsimònia marina i amenaçat del planatge de les gavines. Acaronament de tardor, alertes latents. Després arribarà la nit, i després el comiat, i més endavant—encara—la solitud.

Com eixe silenci mai no escoltat de quan abandones per sempre un pis i tanques la porta, i a dins se solidifiquen els records més bells, i gires l’esquena i comences a caminar i mai no tornes sinó de pensament. La nostàlgia i l’enyor com a pedres que van bastint un mur que a poc a poc ho va tapant tot, quasi sense adonar-nos-en.

Els trens que surten a boqueta nit de l’oblidada i solitària Estació de França. La fredor cristal·lina de la nova terminal del Prat com una elemental al·legoria d’avió que conté avions. Andanes desertes i silencioses que conviden a fotre un crit, o tal volta a plorar.  

dimarts, 12 de novembre de 2013

Arriar

-Hi ha dies, hi ha missatges explicitats, hi ha coincidències que a força d'insistir-hi deixen de ser-ho. La poesia esdevé més real que la pròpia vida i és llavors que tot agafa un regust de somni, un tel d'irrealitat. La simbologia ens arrossega, al·legories per mirar de trencar aquest atzucac. Arriar les veles, plegar insígnies, senyeres recobrades.

dissabte, 9 de novembre de 2013

Pingüins

-Els pingüins caminen ferma i decididament. El seu pas ens pot semblar vacil·lant i vincladís però no ho és pas, es troba perfectament adaptat a la natura llefiscosa i mutable del terra de gel i neu. També el seu plomatge compleix una estricta funció social: el dels mascles per competir entre ells en elegància, el de les femelles pretén no destacar massa per damunt de la manada, sobresortir  les convertiria en blanc fàcil dels atacs d’altres competidoresEn realitat, els pingüins són una espècie molt ben adaptada al seu entorn. Tenen, fins i tot, formes de comunicació molt eficient dissenyades per intercanviar els seus esquemàtics models de comprensió amb altres famílies o colònies de l’espèciePatrons sintàctics molt elementals, no ens enganyem, però transmissió de conceptes suficient que els hi serveix per organitzar el seu petit univers de regles de poder, territori i supervivència.

divendres, 8 de novembre de 2013

Carta a RTVV

Benvolguda Radio Televisió Valenciana, 

Fa un parell de dies que et volia escriure, des que em vaig assabentar de l’afer del tancament. Les coses estan malament, no ens enganyem, però em costa assumir com de profunda és la misèria del país. 

Fa temps, crec que a propòsit de la Gürtel i la dimissió d’en Paquito, vaig deixar escrit que ja poc em podia impactar la realitat política valenciana. M’equivocava, ara ho veig, com també percep que les coses estan lluny d’haver passat el pitjor.

Mantinc un viu record dels teus primers anys. La il·lusió que causava escoltar parlar per primer cop la meua llengua a les notícies o als dibuixos animats. Les falles, la pilota, els noms dels pobles, la retransmissió dels moros i cristians. Amb tu vaig visualitzar un orgull, ximple i provincià si vols, però al capdavall parlem de totes aquelles coses menudes que formen la nostra identitat. 

Més tard arribaria Tómbola i tota la resta de la brossa. El somni de construir uns mitjans de comunicació de qualitat i en valencià s’enfonsava molt ràpidament. Ningú va voler entendre la teua missió, t’evaporaves fent el que feia la resta i no el que realment interessava el teu país, el que et podia distingir, l’accent nostrat. 

Et culpe, és clar, a tu i als teus treballadors que es van deixar portar pel corrent de covardia (clar era això o res), però també et disculpe perquè al capdavall actuaves com un espill del que el País Valencià ha estat als últims 20 anys, un saqueig, un niu de mediocritat, un reialme de porcs unflats i satisfets.


Als meus anys d’estudiant a facultat ja em desmoralitzava pensar que els teus murs foren motor i pòdium del periodisme i l’audiovisual a casa nostra. Mentre t’espoliaven i t’instrumentalitzaven pensava en totes les oportunitats que s’hi perdien, tècniques i humanes. He vist com arraconaven autèntics professionals per col·locar al seu lloc miserables titelles. Podrida i consumida, el deute del teu forat va anar creixent, i amb ell la distància amb el teu públic potencial.

Quan la ficció en valencià i els programes de qualitat van anar demostrant que hi havia marge, poc es podia fer ja. Estaves ja condemnada. I aquests dies et donen el colp de gràcia. Un desastre que com a mínim ha fet reaccionar la teua audiència en la reserva, aquells espectadors que durant anys et va donar l’esquena de la seua atenció. Massa tard ja. El desastre ha arribat i només cal esperar a veure la teua fosa a negre. 

I no és que a hores d’ara preguem gran cosa, no ens enganyem, però perdem la possibilitat. Perquè encara que bruta i rovellada eres una eina, i amb tu perdem eina i feina. El somni del país que volíem, aquell que tu podies haver contribuir a alçar i que ara s’enfonsa una vegada més. 

Si hi ha un més enllà per als mitjans, aniràs a l’infern, no ho dubtes, no t’han donat temps de penedir-te, de reparar-ho. 

Au!

dimarts, 5 de novembre de 2013

Iceberg

-L’iceberg sura a la deriva tot travessant una inabastable mar freda i despietada. Com tot bon iceberg, conserva la seua part elemental oculta als nostres ulls, enfonsada en la tèrbola foscor. La part que se’ns mostra, per compensar, sembla brillar sota l’esmorteït sol del cíclic hivern. L'iceberg dóna recer a una colònia de pingüins molt cofois. Amb la impressió trobar-se resguardats i segurs, els pingüins romanen totalment indiferents al rumb de la nau, només els interessa que no s'enfonse.

dijous, 31 d’octubre de 2013

De què parlo quan parlo d'equilibri

"Penso que, llevat de quan ets jove, a la vida és molt important saber establir prioritats. Has de decidir clarament a què vols dedicar l'energia i el temps de què disposes. Si arribes a una certa edat i no tens aquest sistema integrat dins teu, la vida es converteix en una cosa sense equilibri ni objectiu"
Haruki Murakami

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Actuacions en l'Arbrat

-Antologia inventada dels moments que romanen ocults. Successió d'escrits classificats de sobte com a no publicables. Exercicis de solitud adreçats al més planer dels impulsos, mancats de coherència interna i gairebé sense continuïtat formal. 

De sobte hi han aparegut, clavats als arbres. Quan et penses que la cosa està estancada un gir inesperat et recorda que res no és immutable, que malgrat els vents, el sol o l'aigua, es manifesten encara a l'aire embafat d'humitat ravalera amenaces simbòliques de caire destructor. 

Als cartells que han aparegut fixats al troncs dels lledoners figuren unes dates, "de l'11 al 13 de novembre de 2013", i a la inscripció una missiva meridianament clara: "Actuacions en l'arbrat".

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Lluna Plena de Tardor

-És costum entre els haijin (escriptors de haikus) i els seus antòlegs el classificar el tema de la lluna dins la tardor. Cal afegir a mode d'aclariment que les recopilacions de haikus solen agrupar els petits poemes per estacions. A cada estació s'associen els temes més diversos. Per exemple, són propis de la tardor també les garses, els crisantems, els corbs, els espantaocells... Em va semblar curiós. Mai pensaria la lluna com un element de tardor. Avui sí, ara sí.

Ara mateix, dia de lluna plena, passen Moon per la televisió. Es tracta d'aquella pel·lícula [atenció spoiler] en la qual el solitari treballador d'una base lunar descobreix que no és més que un clon en una llarga llista de rèpliques dissenyades en sèrie. Quan un clon caduca i mor, desperten el següent. Fins que la cadena es trenca. El Groundhog day en versió Space Oddity.


.

dimecres, 25 de setembre de 2013

El Casament Blau

"Los que hemos viajado mucho y amado mucho; los que hemos...no dire sufrido, pues a traves del sufrimiento hemos alcanzado siempre la autonomia, solo nosotros apreciamos el complejo mundo de la ternura, y comprendemos el estrecho vinculo que existe entre el amor y la amistad." 

Justine, Durrell. 


dilluns, 23 de setembre de 2013

Temps precipitat

-Quan el meu llibre de haikus va arribar a l'estiu va resultar que aquest ja s'havia acabat, quasi sense que ens adonem. No sóc l'únic que té aquesta sensació, estic segur, que les estacions passen cada vegada més ràpid, que ens precipitem, que els mesos ens arrosseguen, la vida desfermada.

Fer-se visitar pel subconscient. Sóc d'una raça maleducada i no estic criat per mostrar el meus sentiments. Tot va fent solatge i quan vessa apareixen formes cruentes, a voltes horripilants.

Aquest cap de setmana he fet coses que havia promès no tornar a fer i, és clar, passen factura, tot té conseqüències.

dijous, 19 de setembre de 2013

Un Arc Vora Mar

-Ho intente, en va però ho intente. Intente trobar més motius compositius. I llavors mire pel balcó. Encara oneja la senyera, una mica descolorida ja. Casualment (o no) la branca de la qual penja està començant a assecar-se i es mostra feble i pansida, amb prou faena hi broten fulles, les poques que ho fan són bastant més petites i grogoses que la resta.

Tornar a aquella ciutat, amb altres motius. Tornar a remuntar una ruta i passar per certs llocs, sempre vora mar, amb les onades traçant ritmes de vals, amb sal, sol, suor. Estacions, trens; passen, tornen i s'aturen i es posen de nou en marxa. Les vies per connectar punts del mapa que mai són innocents.

El capvespre, l'alegria d'eixe instant a boqueta nit quan som més febles i crèduls.

dimarts, 17 de setembre de 2013

Blog Nou: Destriar el Gra de la Palla

-Encetem nou blog, encetem nova temporada. L'objectiu, com indica el títol, destriar el gra de la palla, recopilar dins d'una mateixa adreça tots aquells apunts de caire més divulgatiu per separar-los d'altres més divagadors amb segell L'Epistolari Blau

Per això, d'ara endavant, deveu acudir al Retaule de Meravelles per trobar tots aquelles entrades destinades a reflexionar sobre les arts i la cultura, sempre amb una especial predilecció pel teatre en totes les seues manifestacions. 

Us convide a fe-li una ullada: http://retauledemeravelles.blogspot.com.es/


Retaule 
- DIEC: 2 m. [LC] Evocació escènica de fets històrics, religiosos, llegendaris, etc. 
- DCVB: 4 m. fig. Descripció viva i animada d'un espectacle o esdeveniment. 

 Meravella 
-DIEC: 1 f. [LC] Cosa que colpeix d’admiració per la seva bellesa, grandesa, etc. 
-DCVB: 1 f. Cosa que causa gran admiració

dimarts, 10 de setembre de 2013

Lletra

 "que tot és com abans, que res no muda
profundament si no ho toquem nosaltres"
Miquel Martí i Pol


-L'olor de nit. Aquells carrers foscos de ciutat vella que coneixem. Pel dia s'acumula la pols i altres immundícies. De nit passa un camionet i ho empastifa tot d'aigües freàtiques, d'una humitat boscosa i pudenta. No és la pluja... no és la pluja. Feia anys que no tornava al Macarena. Recorde algunes nits, algunes situacions. Molt prop s'hi troba el vell carreró. Cal acudir a retre-li homenatge. Certs punts que recorden perfums concrets, i és llavors que la realitat torna a esmicolar-se, s'evapora qualsevol intent. No es pot viure de records.

Són coses difícils d'explicar, difícils d'entendre. És com tenir a la butxaca una bomba a punt d'esclatar, a la butxaca i al cap. Passatges difícils d'evocar, una pluja llunyana a Tàrrega, un vent que a la serena portava aires de camp, d'adob. Pluja i vent per reconstruir fragments de vida que arriben amb comptagotes. Poques paraules però molts números, diferents hores però sempre el mateix número. Un tros de vida intuït, somniat, que creix en silenci com només creixen els arbres.

dimarts, 3 de setembre de 2013

Tornar-hi

"Y yo la vi desvanecerse,
la vi fundirse en la distancia,
hacerse sueño para siempre".
'Distancia', de José Hierro.

-Allà a la fi d'Europa, entre tramvies i gossos de carrer, hi ha els ponts entre els quals s'escola l'aigua del continent vers la mar infinita, la basta extensió salada que recorre i acarona cada pam de costa. Llançar a la mar un desig el transforma en etern. Deixar un mal record compta amb la garantia de veure'l enfonsat en la fosa de l'oblit.

Istanbul, trenc d'alba. La vida encara porprada abans que es desperte la ferocitat del sol de juliol. Un vol de gavines mandroses, uns carrers deshabitats i sensiblement bruts. Una lentitud endiumenjada de ramadà. La cúpula de Santa Sofia amb la seua majestuositat. Entrarà per les finestres la llum tamisada de segles.
Santa Sofia a trenc d'alba.
Ja no recorde el quadern roig roín. Ha passat ja el temps suficient per intuir totes les seues pàgines enfonsades en la profunditat d'algun abisme. Recuperar el control, tornar a un mateix. S'aixeca el teló, comença la temporada.

dissabte, 20 de juliol de 2013

dijous, 18 de juliol de 2013

dimecres, 17 de juliol de 2013

Haiku Nº11

A la terrassa, 
geisha fotografiada.
Al riu, garsa camina.
Kashiwayacho, passeig vora riu de Kyoto.

dilluns, 15 de juliol de 2013

Haiku Nº9

Absència;
gratacels d'oficines
en jornada festiva.
Gratacels a Shinjuku, Tòquio.

diumenge, 14 de juliol de 2013

Haiku Nº8

Aiguat a Shibuya, 
paraigües de plàstic transparent.
Antonio Inoki fa un discurs.
Shibuya després de la tempesta.

dissabte, 13 de juliol de 2013

Haiku Nº7

Treballa el pescador,
es creua a trenc d'alba
amb el bufat que no dorm.
Tsukiji, el mercat de peix més gran del món. 

divendres, 12 de juliol de 2013

Haiku Nº6

Relleus que cobren vida,
els arbres toquen el cel.
El cap de buda és una pedra.
Passeig dels Budes incomptables, Nikko.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Haiku Nº4

Camps de wasabi,
corre l'aigua pels solcs,
creix l'arrel amb música.
Granges de wasabi a Hotaka. 


dimarts, 9 de juliol de 2013

Haiku Nº3

Perfum de fusta,
(cedre tocat pel sol)
el riu l'acarona.

Centre de la vila de Takayama.



dilluns, 8 de juliol de 2013

Haiku Nº2

Puja la marea, capvespre, 
reviuen tots els cargols de mar.
Ferri, el monjo deixa l'illa. 

Torii del santuari de Itsukushima a l'illa de Miyajima.



diumenge, 7 de juliol de 2013

Haiku Nº1

Yakuza despitralat,
suen els tatuatges 
davant la policia.

Districte de Shinnekai, prop de la Torre d'Osaka (Tsūtenkaku)


.

dijous, 4 de juliol de 2013

Sala 3

-Resistiríem la tensa espera de la caiguda esbossant excuses de mal pagador. L'impacte contra el terra us farà lliures. Recompondrem la nostra misèria després del colp. L'aprenentatge serà crucial. Extraurem moralismes de tot plegat. Ara ho veiem: com de recta resulta la precipitació, com de sinuosa la senda que torna a pujar-hi. S'esmuny la taca de les mans, resta la roba bruta. Seure i respirar, contemplar, l'avorriment com utopia. La insistència dels cicles, la irracional tendència dels patrons a repetir-se. Alguna cosa que que vol dir, que significa. Ho esperàvem. Qualsevol canvi sempre és bo.

dijous, 27 de juny de 2013

Frases

-El primer dia d’estiu va ploure. Els experts pronostiquen que—de la mateixa forma que no vam tenir primavera—és ben probable que 2013 siga també un any sense estiu. El primer dia d’estiu va ploure, podria ser perfectament la frase d'inici d'un bon llibre. Un dia tal volta escriga un llibre on només apareguen frases per començar un llibre. Seria un llibre per col·locar al mateix prestatge que aquell altre llibre que parlarà dels llibres que un dia m'agradaria escriure i pels quals, no obstant, no tindré ja temps. Tal volta em done temps sinó d'un llibre potser sí un quadern, escrit en dos sentits oposats, per una banda frases per enrogir, de l'altra comodins de lirisme. Aquesta última part començaria amb la frase El primer dia d'estiu va ploure.

dimarts, 11 de juny de 2013

400, 399, 398...

"I remember running to the sea
Alone and blinded by the fear"
Röyksopp



dissabte, 1 de juny de 2013

Promeses esborrades de l'agenda de l'any sense primavera

-Els 10º d’un matí barceloní de finals de maig han estat només un indici d’avenir, d’allò que vam intuir però no volíem creure, que 2013 serà recordat com l’any perdut. Ja les promeses de l’agenda blanca s’han anat esborrant. L’agenda de l’any perdut va esborrant-se ella sola abans no acabe l’any sense primavera. 

M'he trobat a un dels poemaris que reposa al vàter (sempre llegisc poesia al vàter) uns versos subratllats, llegits en algun moment d’embriaguesa que ara no recorde, potser dissabte passat:

"Potser un dia, un dia
demà potser
                        fugir 
                                   potser 
                                                demà."

Aquell poema, escrit per un poeta que l'altre dia m'esperonava a llegir en públic els meus textos, "Ai, el pudor", m'excusava. "A tu el que passa és que vas de maleït". No és cert, jo no voldria. És aquest any perdut, és aquesta ombra d'un any sense primavera, amb promeses que van esborrant-se i queda el blanc, un any de senyeres d'un vaixell a la deriva, pous de petroli el fons dels quals es resisteix a arribar. Quants de llibres que no he llegit, quantes platges encara, quanta sal...


Promeses esborrades de l'agenda de l'any sense primavera

dissabte, 25 de maig de 2013

Una semana en el motor de un autobús


-Aquells murs amb els rostres dels ídols dibuixats, esfinxs d'un petit univers artificial. Allà, els nostres cossos recolzats, imitant postures, absorbint la freda escalfor dels mites, bevent cervesa, i café-licor, és clar. Aquell nihilisme, aquella estèril rebel·lia, l'existencialisme que ens va fonamentar i que ara paguem tan car. El nostre bar es deia Hobby, un com hi ha tants, supose que cadascú té el seu propi. Recorde que era pels volts del canvi de mil·lenni que sonava insistentment Segundo Premio

"Sentado esperando a que llames,
rezando por que des una señal,
los días cada vez van más despacio
y solamente puedo esperar".  

També, i encara més insistentment, Cumpleaños total:

"No será peor de lo que era.
No será peor, seguro que es mejor".

Amb el temps, altres cançons no tan punxables d'aquell mític Una semana en el motor de un autobús van anar calant també. Algunes de les lletres trigarien inclús alguns anys en agafar volada, perquè a voltes al rock va primer la imatge que l'objecte que la inspira. Alguna cosa com aquell vers que tanca el disc:

"Casi pienso que no tengo fuerzas
para hacerlo
y encontrar dentro de mí
algo nuevo".



El festival Primavera Sound acull en unes hores un concert commemoratiu d'un dels discos de referència de la meua generació. El concert pot ser mític... o no, perquè amb Los Planetas mai se sap. 

dijous, 23 de maig de 2013

Del Verd al Gris

-Durant la major part del dia el cercle antigament verd roman ara captiu d'un gris per moments angoixant. La caiguda, el cop; desorientació. Les coses que feien bonic l’any perdut també s’han perdut. L’enumeració de les metàfores serveix ja de poc. Abandonar-se a la música, a qualsevol música. Prendre una decisió abans no acaben les fulles del quadern roig, decisions que resulten cada cop més utòpiques. Teixir i desteixir com Penélope, fer i desfer com fa el matalafer. Llavors arriba la nit. L’intent de treballar altres temes no ha donat més fruit que el silenci. Un full en blanc i, més endavant, un soroll de dits teclejant que es precipita vers la fosca. 


dimecres, 22 de maig de 2013

Encontres de Comiat

-Escena habitual als darrers mesos, massa habitual fins i tot, la qual cosa amoïna una mica. La situació es repeteix: un encontre casual, o una reunió d'amics qualsevol. Arriben les preguntes de cortesia: "què tal?",  "com va?". Llavors l'interlocutor esbossa un somriure no gens habitual als temps del "vaig tirant", "anem fent", "pseee", un mig principi d'expressió feliç, d'allò que anomenàvem esperança. És aleshores quan la persona en qüestió ho amolla: "Me'n vaig del país", que continua amb "vaig a provar sort, total ací no fem res, no es pot suportar aquesta constant depressió col·lectiva, aquesta manca de futur. Com a mínim allà tindré, si més no, la possibilitat d'intentar-ho". S'acostuma a reaccionar oferint ànims, recolzament, clar, a la vista de les circumstàncies és una de les millors opcions disponibles. La cosa acaba amb un "ja quedarem abans no marxe", "total vindré molt, els avions estan barats", "ja saps, vine a visitar-me quan vulgues". Quan acaba la conversa i cadascú reprèn el seu camí, aquests encontres de comiat deixen una estranya sensació barreja de ràbia, impotència i, sobretot i especialment, solitud.


dimecres, 8 de maig de 2013

Una altra Mar és Possible



-La vida no em va preparar per a certes coses. Altres, en canvi, les he anat perdent pel camí, i cada dia es constata com de difícil serà recuperar-les, car queda ja cada poc temps, cada vegada menys temps. Tinc un quadern blau sobre el qual un dia m'agradaria escriure. Tinc un altre quadern roig on vaig prenent nota, acuradament i amb lletra cada cop més petita, de cada una de les hores perdudes dels darrers funestos mesos. El quadern roig, quan arribe el moment, serà cremat de forma oportuna, perquè ha d'arribar el moment. Hi ha d'altres quaderns, amb viatges i despeses, hi ha les agendes passades que també són quaderns. Hi ha l'agenda actual, amb una promesa escrita que s'esborra, deixant un rastre microscòpic com de purpurina. Finalment, com sempre, hi ha la mar. Una mar que evoque molt els darrers dies, i no voldria, perquè no és aquesta la mar que jo esperava.  


diumenge, 5 de maig de 2013

Rajoles Rosa

L'Abhay Cinema, muntanyes nevades, coves, terratrèmols, basses de petroli, senyeres plantades a la branca d’un lledoner. La reminiscència d'un perfum, un atzucac, les escales del Sidecar, el color rosa que reflecteixen les rajoles del lavabo de dalt, una insistència, un intent (encara), i ara ve el foc, el foc com un present o regal, com una urgència per encendre la impossibilitat, per deixar missatges en forma de fum, per les cartes que s'han d'enviar encara. Vull fer-me creure la possibilitat. Vull fer-me creure. Ja és massa gran com per poder oblidar-ho.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...