dilluns, 31 de desembre de 2012

Revolució de Petroli

-Fragment extret de la Viquipèdia: "Durant la Primera República, Alcoi fou una de les poques ciutats espanyoles on la Revolució Industrial havia quallat. Aleshores, Alcoi era una ciutat proletària, tant o més industrialitzada com ho és en l'actualitat.
L'Arrastrà de Pelletes.

Durant aquesta època, algunes revolucions proletàries anaven sorgint arreu de l'estat espanyol, però al capdavant d'aquestes estigué la Revolució del Petroli, unes jornades sagnants, en les quals els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliol del 1873 en el decurs d'una vaga general que esdevingué un veritable motí contra l'alcalde republicà Agustí Albors i Blanes (més conegut com el Pelletes). Durant la revolució, Albors fou assassinat i es passejà el seu penis com a símbol de triomf per tota la ciutat. També s'empresonà la resta de la corporació municipal en el mateix ajuntament.

La ciutat fou governada del 9 al 13 de juliol per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Els revolucionaris reivindicaren una sèrie de millores salarials i una reducció de la jornada laboral. Finalment, la revolta acabà amb la intervenció de l'exèrcit amb una ocupació militar de la ciutat; unes dures represàlies per als revolucionaris; i pràcticament cap millora per a la classe treballadora. Foren jutjats més de 600 obrers, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. Molts dels jutjats foren condemnats a penes de mort".

diumenge, 30 de desembre de 2012

Desfer-se

-I va passar que continent acaba dissolt en contingut. Que un cadàver submergit en petroli s'acaba per convertir en petroli.

Són processos naturals. Fins i tot biòlegs de la mida de Laigret han arribat a demostrar que organismes com el bacillus perfringens poden produir fermentacions a partir de matèria viva, donant metà i hidrocarburs anàlegs als petrolis.

De la mateixa manera, un got d'aigua dolça llançat a la mar s'acaba convertint, automàticament, en aigua salada.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Tres Parades a València

-Primera parada, compres a la llibreria de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Bona collita: L'ambició d'Aleix d'Enric Valor, una gran novel·la que vaig llegir en la joventut i que em ve de gust recuperar; i també l'assaig La tertúlia de Joan Fuster d'en Xavier Serra.


Segona parada, exposició sobre el poeta Vicent Andrés Estellés al Centre del Carme. El motiu és la declaració d'Escriptor de l'any per part de l'Acadèmica Valenciana de la Llengua. Una mostra esquemàtica i elemental però igualment imperdible.


Tercera i última parada a l'IVAM, exposició d'Antoni Miró, una de les figures fonamentals de l'art valencià, tota una lliçó ètica i estètica. D'obligada visita.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Vicent Andrés, manifesta't!

-Passant com passem mitja vida trontollant entre l'esperança i el desencís, acabem arrossegats pel vent dels dies, per la tempesta de desànim, aquest aiguamoll de present. I acaben els anhels amagats entre les pàgines dels nostres llibres viscuts. Etiquetats amb curioses referències: realisme màgic, novel·la autobiogràfica, crònica negra. Llavors és quan els llibres esdevenen fetitxes, i hom els arriba a pensar amulets. Creure com qui somnia, com qui desvaria, que acabar les obres completes d'Estellés podria haver estat com reunir les set Boles de Drac, amb possibilitat de desig inclosa. Demanar al poeta una raó, una excusa per tirar endavant. “Vicent Andrés, manifesta't!
 

dijous, 13 de desembre de 2012

El Món s'acaba però no hui

-Hi ha preguntes que només es poden contestar amb un cop de puny. Hi respostes, per tant, farcides per una el·lipsi, o acabaríem tots el dia amb els punys xorrant sang.

Entre el tapís gris de la rutina s'aixequen i es desplomen d'un bufit els castells de cartes dels nostres anhels. El reencaix de la raó produeix mostres. 

Tot s'articula al voltant d'una cadena d'odi molt simple: el vianant odia el ciclista, este el motorista, que com tothom sap és enemic declarat del taxista. Però clar, als taxistes els odia tothom. Sempre hi ha una baula en tota cadena a la qual odia tothom.

En conclusió, finalitza el 12/12/12, una coincidència en el calendari que no es tornarà a repetir fins d'ací a 89 anys, és a dir, cap de nosaltres no ho tornarà a veure, afortunadament. El món s'acaba però no hui. 

dimecres, 12 de desembre de 2012

Pertinències

 Extra time, on the ground. 
Air

-Tots aquells llocs que un dia vam intuir grapejats per la tenebra, poen ara de la llum i el perfum d'aquesta primavera oculta entre el gebre, amagada darrere de la llum ataronjada, vacil·lant i corba de les vesprades de final de tardor. Aquelles cançons, mai de la vida les hauríem apercebut com a himnes de no ser per la estranya confluència de matèries insaciablement fidels a la seua natura atòmica. Què podem dir ja dels retorns, què ens queda per escodrinyar entre les branques des d'on penja la vella samarreta, des d'on es precipiten les fulles a terra. Tot tan inoportú i alhora pertinent, necessari.

diumenge, 9 de desembre de 2012

València Enriquida

....amb aquella humitat boscosa, enorme. 
V.A. Estellés.

-La remor nocturna dels cotxes que van i venen per les grans avingudes, els fanals que les il·luminen d'un taronja bord, agredolç. La gent que crida pel carrer Cavallers entrada la nit, esquiven la proliferació de repartidors de flyers, tracten de fer veure que no passa res. Mentrestant, Rita i Fabra es diverteixen envoltants de milionaris a una festa Ferrari dins l'Àgora de la Ciutat de les Arts i les Ciències, tota il·luminada en roig per a l'ocasió.

Tornar als bars de sempre: als Montaditos, al Pinball, al Terra, al Glop; beure café-licor. Tot va canviant molt ràpidament. Ja no deixen aparcar a la gasolinera de l'Avinguda Valladolid. Ja no trec diners del caixer CAM d'Emili Baró, ja no existeix la CAM. Ara el de La Caixa té una mida més adequada, quasi perfecta. 

La porta de l'edifici que grinyola molt fort, cap veí l'engreixa. Grinyola durant la nit, i també durant el matí. Oblidar la pressa. Alçar-se tard, molt tard, oblidar el món. Baixar a dinar a la platja.

Les discoteques de la Malva-rosa tancades durant l'hivern, l'aire de melancolia inflant moments. La llum de València, l'impagable llum de València i el sol d'hivern que escalfa just el necessari. Els xiringuitos vora mar i les seues paelles, el gitano que canta acompanyat d'una guitarra tan mal afinada. Els capvespres de l'Albufera (amb xivarri de fotògrafs, falleres i tunos). Cau la nit a la platja del Saler; tastar l'aigua salada i evocar tantes coses. 

Tornar als llocs de sempre, tornar-los a vestir de nou, enriquir-los.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...