dijous, 22 de novembre de 2012

Irremeiablement

-Anticipar la primavera a mitja tardor. Tornar, irremeiablement, al mateix lloc, a les mateixes sensacions. Els mapes no ens serviran ara, ni la previsió. Podem conjecturar, traçar, calcular, establir i, quan menys ens ho esperem, saltaran tots els plans per l'aire. 

(M majúscula) 

Hi ha la idea del destí, descartada. Hi ha les pedres que ens poden servir per ancorar propòsits concrets, però fins i tot el vent les pot moure. I el vent no es controla, igual que no es controla la pluja, ni els tornados, ni els forats negres que a milers de milions d'anys llum de distància són capaços d'engolir-se la llum, de desviar la trajectòria dels estels. 

Mecànica quàntica, una altra vegada. Matèria abstracta per donar forma a coses ben concretes, indefugibles.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Nit, Paisatge, Tardor

-El vol d'un mosquit (aedes), amb el seu brunzir característic, travessa l'obscuritat d'un dormitori, trenca una harmonia de solitud i respiració compassada. El seu merescut esclafament no triga en arribar. Ningú el trobarà a faltar. Vida d'insecte. 

Les branques d'un lledoner (Celtis australis) bressolades per un marítim vent de tardor, fosc. Les seues fulles esgrogueïdes de cansament es balancegen pengim-penjam, esperant que els arribe l’immediat moment de caure. Les acompanyen aquest dies jovenívols fruits d'un verd fosc impertinent. Tard o d'hora, cauran també. A una de les branques penja encara la senyera, aquella vella samarreta negra a punts blaus que porte a les fotos dels primers mesos a Barcelona. 

 Passa una moto. Algun borratxo discuteix amb el mateix. La humitat que quasi es pot amassar. 


(A l’interior d'una bossa de petroli, a molts de quilòmetres de profunditat d'un sòl marí, un cor batega primaveres)

diumenge, 18 de novembre de 2012

Amulet


“…y luego empezamos a caminar por la avenida Guerrero, ellos un poco más despacio que antes, yo un poco más deprisa que antes, la Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni a un cementerio de 1968, ni a un cementerio de 1975, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo”.

'Amuleto', Roberto Bolaño

dimecres, 7 de novembre de 2012

Virrei Morcillo: Segon Adveniment

-Entre la solitud que circula per carrers, carrerons i avingudes, entre les tasques ajornades, entre el desig d'omplir i el buit interior, entre la melancolia que arrosseguen els coloms solitaris, entre el lament desconcertat de les ambulàncies, entre la rutina bicolor dels semàfors i el blanc desgastat del pas de vianants; ha d'haver-hi alguna cosa que ens mantinga en peu, que ens aferme a l'esperança. 

Hi ha els cicles que s'obren i es tanquen, un hivern que comença perquè puguem tenir primaveres. Hi ha la necessitat de reiniciar, de recuperar el control, de trobar quelcom de màgic entre els objectes de la quotidianitat. Jugar-se la resta a jocs de daus, als indicis que no veiem però que volem veure.  Un número especial, el 17 per exemple, o el 10407. Creuar els dits i, finalment, aconseguir que un dels nostres anhels camine. 

A voltes la necessitat d'esperança ens torna primitius, en fa recuperar la fe en els indicis, supersticions de xaman. Fa cinc anys, un Euromed de poca tardor trencava la boira de l'Horta i posava rumb nord enllà. Fa cinc anys plovia esperança i es vessaven les aspiracions en direcció a la mar. Tot això va passar, i ja va sent hora de recuperar, si més no, una part. Just cinc anys després, casualment o no, torna a escena el Virrei Morcillo, just a temps per al reinici.

dilluns, 5 de novembre de 2012

No hay dónde llorar a los muertos

-No he trobat a faltar les elegies de pluja perquè hi pense constantment. No me les puc treure del cap: les humitats, el ritme de les gotes tamborinejant els ferros, l'escorrentia entre voreres, pedretes i les rodes dels cotxes aparcats. Paisatges industrials abans del comiat, els bars de la gent pobra, sopars que esdevendran rituals de missa; les promeses que cal mantenir i les promeses que cal trencar. 

No he trobat a faltar els records assolellats car no puc parar d'evocar-los. No hi ha més camí: els dies de núvols grisos i clarianes evocadores, les hores per pensar-hi que pesen com una llosa gegantina, els caps de setmana esperant un miracle; un hivern que caldrà desfer abans que l'hivern ens desfaça a nosaltres. 

El dubte que creix com una heura, que s'escampa per les columnes del jardí, que penetra la pedra dels graons amb les seues arrels, que arribarà fins la porta desfent les fustes, fent entrar tot este vent hivernal de les promeses trencades. No hay dónde llorar a los muertos.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...