dimecres, 31 d’octubre de 2012

Epístola Marsellesa: l'Exvot


-A Marsella s’arriba amb la maleta carregada d’himnes revolucionaris, encara que després no s’entonen. No obstant, per a certes reflexions resulta més adient la mecànica quàntica que la retòrica gastada de la utopia. En tot açò hi ha alguna cosa relacionada amb Trento i la Contrareforma, una culpa de cadenes i ombres diürnes en el triangle de l’antiga vila, als carres que fugen, remunten i s'aboquen vers Sainte-Marie-Majeure (s’espera boda), la Vieille Charité (hi remugaven escriptors a la capella reconvertida) o la desèrtica Place des Moulins (absència d'un Montmartre que fuig de la memòria). Al Bar dels 13 Coins, Plaça des 13 Cantons, una gent molt estranya pren pintes de cervesa i copes de vi negre. Entre unes obres i altres, el mercat del peix del Vieux Port ha desaparegut. I, després de tot, inclòs el dinar de pâté i Bordeaux, s’escau una migdiada, sense son però repleta de somnis, passatges assolellats.

Abans, al sol del migdia, la rue d’Aubagne resta encara entapissada de xapes d'ampolla de Heineken. Una mica abans, al cours Lieutaud, la gent aprofita el dissabte per reparar les motos, comprar recanvis. Prop de la Plaça del Marché dels Capucins, on planten el mercat de fruita i verdura, es poden comprar uns crêpes èlfics farcits d'una recepta a meitat camí entre els rostits de la plaça Lahdim de Merknès i les invencions turístiques de la rue Mouffetard de París (també, cal dir-ho, la vella i nocturna crêperie marsellesa em recorda als bistrós parisencs de la rue du Pot de Fer). Ja quan la nit tomba, el jovent s’agrupa a les terrasses del Cours Estienne d’Orves; beuen, xarren i fan la seua aliens a les conductes obscenes. 


A Marsella s’ha d'arribar amb la maleta carregada d'ofrenes. I remuntar la costera que porta a Notre-Dame de la Garde, la Bonne Mère, una o dues vegades, les que calga. Deturar-se, si escau, a l’abadia de Saint-Victor, o al tanc vestigi de la Guerra que a pocs metres apunta a la basílica, o a gaudir del capvespre a les seues escales, mentre madame crida al seu gos, “mon bébé”, mentre fugen els turistes, metre el sol s’enfonsa en la mar repleta de coixins i llençols de núvols grisos, rosats i taronges. Passar per Marsella significa pujar a la Bonne Mère a portar un exvot, com han fet des de sempre les tripulacions dels vaixells quan tornaven d'un llarg i accidentat viatge marítim. Portar una ofrena perquè penge del sostre o òmpliga els murs, un exvot que ens salve de l’hivern, de les tempestes de l'oceà, de la foscor. Un exvot que reproduïsca en miniatura i de forma realista la nostra nau.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

2:47

-Ho vaig mirar mig en broma mig seriosament, i en un primer moment vaig pensar que es tractava d'una casualitat. Però no podia ser. Era això mateix, un nombre, uns minuts ben específics a una hora ben concreta, programats i aturats,  tots ells detinguts a l'espai en blanc de la nit negra.

Quan tornava a casa, però, bufava insistent el gregal, (m'ho va confirmar el mòbil). I amb ell la temperatura queia de forma significativa. L'hora s'acabava d'ajornar per adaptar-se a la nova estació. Pels carrers circulaven moments soterrats en calç. Han de començar a germinar les futures primaveres.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Epístola Marsellesa: l'Oratge

-Al moment de marxar esperava la neu, la gran nevada capaç d'isolar la segona ciutat francesa, que vindria a congelar tot el paisatge de grues al port, de barques als molls, de terrasses amb gent prenent pintes de cervesa i copes de vi negre. Una glaçada de voreres intransitables, de cotxes atrapats i abandonats al mig del carrer, de vidres entelats. Tan inesperada tempesta de gel a l'octubre hauria causat gran desconcert a la mediterrània vila, tan poc avesada a ensurts semblants, menys encara en aquesta època de l'any. La gent ho hauria viscut amb una sensació de perplexa incredulitat, com si s'hagueren conjurat esperits màgics amb la intenció d'aïllar als marsellesos de la resta del món, de la resta de les conseqüències lògiques de l'oratge, de l'inici de tardor i del que entenem per previsible. S'haurien glaçat les flors del Longchamp, eixiria un fum espès dels motors de les locomotores de la gare de Saint-Charles, flotarien pel Vieux Port fragments solidificats d'aigua salada. De l'estàtua d'or que presideix el campanar de Notre-Dame de la Garde hauria penjat un enorme caramell que, degut a la insistència del vent, hauria acabat apuntant cap a la mar. No cal dir que res d'això va passar. Tot és fantasia, al·lucinació evasora del que podia haver estat però que, malgrat tot, no fou.


En canvi,  sí va haver-hi sol, molt de sol, sol traïdor marítim que sense adonar-te et cremava les galtes. S'hi colava també de vesprada entre finestres, donant llum als passatges d'interior, als instants. Al capvespre, ja somnolent, s'hi enfonsava en la mar, entre coixins i llençols de núvols grisos, rosats i taronges. A boqueta nit s'alçava el llebeig acompanyant la brisa fresca nocturna. Ja, més entrada la foscor, va irrompre el cor de gavines amb la seua dansa de trajectòria circular, amanint el solitari sopar de formatge i Bourgogne. Des d'aquella terrassa s'intuïa el moviment dels estels a milers de milions d'anys llum de distància. Ja no caldrien segles per poder-ho observar o mesurar.   

No va nevar. Però l'últim dia va ploure com volent subratllar la natura humida dels destins particulars, dels fluxos de matèria en col·lisió. No va nevar, però el dia després d'haver marxat dos tornados van sacsejar Marsella; deixaren ferits. Dos tornados engendrats en contra de les conseqüències lògiques de l'oratge,  en contra del que entenem per previsible. Com una força al·lucinatoria vinguda a omplir el buit de tanta llum engolida. Les coses, a voltes, resulten impossibles d'oblidar.  Fins i tot quan ho intentes.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Epístola Marsellesa: la Física

-Tota la ciutat estava en obres, fins i tot l'hotel. I tal volta fou per casualitat però així, tota aixecada, feia el servei de mirall, metonímia del desordre intern. Trobar, també, espargida la perplexa celeritat dels esdeveniments, el marges i els punts de fuga, els anhels. Com un forat negre que desvia la trajectòria d'un estel, que engoleix tot el que passa pel seu davant, inclús la claror; tan i tan intens com per poder ser percebut a milers de milions d'anys llum de distància, mesurat al transcurs d'una vida. Emmudir just en el precís instant. Buscar la més elemental de les respostes acudint a la teoria del bosó de Higgs. Anticipar la fi del món fent col·lidir a l'accelerador de partícules fluxos de matèria irremeiablement complementaris. Les coses, a voltes, no són fàcils d'explicar. Ni tan sols a un mateix.


dimarts, 9 d’octubre de 2012

Cinc Anys

-Aquesta hauria de ser una epístola de reconeixement. D'agraïment inclús si fóra capaç d'encabir-li un didal d'optimisme. Els mots perspectiva, balanç i recompte haurien d'aparèixer també, així com expectativa, possibilitat o desig. Per contra, puc escriure sense embuts les paraules petroli, presència de boira, desorientació.

Puc afirmar, això sí, que Barcelona presenta una una quantitat suficient de bars per capita. A molts d'ells creixen els bohemis tipus gafapasta-barbuts, que conreen un ego considerable, que treballen molt bé el concepte "crear sinergies", sempre al seu voltant,  al servei del seu benefici, òbviament i no obstant.

No tinc temps ni ganes de parlar dels grups de poder, de les colles de poetes i dels caus de manifest, de les grans famílies que pugen a l'ombra dels barris benestants, dels lobbies culturals, dels que són "un dels nostres" o dels que són "els altres", d'aquells que desdejunen banderes o dels que mengen de la collita del rancor.

No és temps ara de ressentiment, clar, els aniversaris són temps de celebració, o igual no... 

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Abhay Cinema

-Després d'uns quants avisos, vaig caure severament malalt a Delhi. Alta i constant febre, cagarrines agudes fins la deshidratació. Van ser més de tres dies sense poder eixir d'aquell hotel jueu del Main Bazar, esperant que la malaltia persistira per ella mateixa. L'episodi febril més fort va ser el de la primera nit. Havíem passat la jornada recorrent la ciutat, acompanyats d'una temperatura i un sol infernal. A última hora de la vesprada vam visitar aquell atapeït santuari sufí, l'Hazrat Nizam-Ud-Din Dargah, a dins, al voltant, vam topar amb la misèria nua dels suburbis de la capital: nens famèlics, ancianes pidolant, famílies senceres vivint esteses a les voreres de la propera Lodi Road. En arribar a l'hotel el meu front passava ja dels 38 graus. 

Temple of Isolation
Vaig caure rodó al llit. A meitat camí entre la inconsciència i el deliri, escoltava de lluny com la meua veu balbucejava mots inconnexos de negació. Girava el ventilador, algú parlava indi al corredor. La meua ment amb prou faena connectava el cos suat amb l'espai i el moment, dedicant-se a revisitar arbitràriament passatges dels dies anteriors. De sobte, entre el garbuix de records va prendre forma un de consistent, l'Abhay Cinema. 

Feia quasi una setmana que havíem abandonat Varanasi, la nostra primera parada índia. I pràcticament havia oblidat aquell estrany edifici blanc, gran i quadrat, amb indicis d'art decó. Vam intuir que era el cinema que marcaven els mapes per aquella música bollywoodiana amplificada que desprenia (alguna actriu famosa cantant amb eixe to agut característic). El que més ens va cridar l'atenció era la manca de portes. Després de molt estudiar-ho, no vam descobrir forma humana d'entrar-hi, devia tractar-se de la part posterior de la construcció. Poc abans, al mateix carrer polsós i despoblat, havíem trobat un temple solitari. Sense atrevir-nos a entrar, ens vam quedar observant-lo des de la tanca. Un monjo ens mirava fixament assegut a les escales d'accés, no semblava hospitalari. 

Cinc dies després, al bell mig del deliri de la febre, vaig retornar des de Delhi al mateix indret de Varanasi que creia esborrat de la meua ment. Vaig somniar que una muntanya creixia al mateix temple proper al cinema. Al malson apareixia el monjo, encara que no recorde la seua cara. Camí del cim hi havia neu però alguna cosa m'impedia continuar l'ascensió. Era aquell estrany cinema sense portes. Un cop d'efecte em feia trobar l'entrada, tal volta botava el mur o traspassava per místiques arts les seues parets altes i blanques. A dins vaig percebre passadissos, portes tancades, foscor. La sensació d'irracional terror començava a créixer a dins meu, com una metxa en direcció al cartutx de pólvora. Porta, dalt, corredor: trobava una xica o bé una xiqueta, bruna cabells llargs, girada d'esquenes. Li vaig dir que s'aturara i ho va fer, encara que no l'havia vist moure's. En apropar-me, vaig intentar veure-li la cara, agafant-la del muscle per girar-la, i amb el moviment, abans que poguera intuir res, o precisament per això, per veure el que no havia de veure, vaig començar a cridar presa d'un pànic com poques vegades he sentit. El crit real em va tornar a connectar amb la realitat, va ressonar per les cinc plantes de l'hotel, el cor em bategava molt fort, suava copiosament, la febre era encara alta. 


Alguna cosa s'hi va girar amb aquell deliri, amb aquell malson. Tendisc a recordar-ho prou sovint. He intentat recuperar aquell paisatge amb la intenció de saber quina part hi ha de veritat i què és el que he fabulat amb el mesos i la insistència. Utilitzant el Google Maps m'he assabentat del nom del santuari: Temple of Isolation, el Temple de l'Aïllament, fins i tot hi ha una foto penjada. També sé que l'edifici sense portes és l'Abhay Cinema. Prop d'ambdós, es pot apreciar un altre element desconcertant. "Què és això", em va demanar un amic que em va sorprendre ahir analitzant el mapa, "No ho sé, sembla un llac", vaig dir-li sense saber respondre, car jo havia passat i no recorde res semblant d'aquesta mida. "Un llac?", va continuar el meu col·lega, "tan negre com és sembla un llac de petroli".

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Clément

Siempre me refugio en mi Houellebecq cuando siento un miedo mortal

-Publicar les fotos de Clément, plàcidament dipositat al seu taüt, acompanyat d'una seua joguina en forma de porc i altres pelutxos, arropat amb una tela blanca com de pelfa rivetejada amb coentor. Acompanyar-ho de l'epístola que Arrabal li va enviar a Houellebecq amb motiu de la pèrdua de la seua tan estimada mascota. Deia: "...perquè era ell, perquè era vostè, estimat Houellebecq, Clément va saber mantenir, en les cotangents de l'amor, el seu paper de mascota de coautor i de company. Va ser tan abnegat i fidel com discret. Sense decibels. Fins i tot les hores en cotxe amb ell passaven com un himne a l'amistat. Xuclava l'existència i els seus després en safata. Quedarà en la seua memòria i en la dels nostres arxius fotografiat al seu costat. Fins i tot respectant immòbil els deltes de les seues migdiades. Molt ha tingut i ha de pagar les roses del Goncourt (...) una fallada del cor, el més bell de Clément, li va impedir, papal, acabar tan horrorosament com en la novel·la. Accepteu el nostre sentiment de tristesa pensant en els moments inoblidables que gaudim amb ell i amb vostè, els arra-beaux..."


…enterrement du chien de Houellebecq… cimetière d’Asnières…
Per alguna raó relacionada amb el dolor, o tal volta amb el pudor, ho vas esborrar, Angélica, i vas penjar a continuació eixos autoretrats teus cada cop més pornogràfics, amb sofriment creixent i eixe descarat sentiment de solitud que només són capaces de transmetre les habitacions d'hotels quan hi dormim sols. Imatges susceptibles d'una palla desesperada i visceral, per què no dir-ho, com les que et vas prendre al Ruijin Hotel de Shangai. Tot per tapar la foto de Clément, pensant que no quedaria constància. No hi contaves amb el rastre. Perquè quan Clément va morir diuen que Houellebecq va caure en profunda depressió, que encara va trobar l'espai per replegar-se cap a endins. I tal volta és morbo, però intuir el seu patiment és com parar-se a escoltar les llavors germinar, alguna cosa lenta i sorda que ens acabarà esguitant.

dijous, 4 d’octubre de 2012

Hissar Bandera

-Paisatges desenvolupats a força de solitud, malsons recurrents: aquelles fàbriques del riu, espais buidats a cop de temps.

Imitar la realitat a través dels més foscos pigments i encara treure vida. Gratar contra els murs de la cova aquest cudol arrodonit que va passar tants anys submergit al petroli. Utilitzar-lo com a pinzell. Dibuixar perspectives a cops de roc.

Agafar aquella vella samarreta negra a punts blaus, aquella que porte a les fotos dels primers mesos a Barcelona, llançar-la vers la nit, hissar-la qual bandera a la branca d'un lledoner. Esperar que empelti ara que la tardor tot just comença.


El gos mort de Michel Houellebecq lladra des d'una pel·lícula de David Lynch que encara no he vist, que potser encara no s'ha filmat. Lladra i espera a dins d'una carpeta situada a l'escriptori del meu ordinador. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...