divendres, 28 de setembre de 2012

El Sentit del Combat


-Va haver-hi nits en les que vam perdre fins el sentit del combat
Ens estrenyia la por, sols al mig de la plana immensa,
Teníem els braços adolorits 
Va haver nits incertes i molt denses.

Com un ocell ferit gira en l'atmosfera
Abans d'estavellar-se contra el sòl del camí
Tu titubejaves, tot dient mots elementals,
Abans d'enfonsar-te en el sòl de pols;
Jo et prenia la mà.

Havíem de decidir un altre angle d'atac,
Despenjar-nos cap al Bé
Em recorde de les nostres pistoles txecoslovaques
Comprades per quatre duros.

Lliures i condicionats pels nostres dolors antics
Travessàrem la plana
I els terrossos clivellats ressonaven sota els nostres peus;
Abans la guerra, amic meu, hi creixia el blat. 

 
Com una creu plantada en un sòl assecat
He aguantat, germà;
Com una creu de ferro amb els dos braços separats.
Hui, retorne a la casa del Pare.



Michel Houellebecq. Traducció pròpia al català.
Edició bilingüe castellà-francès acabada de publicar per Anagrama.


Le Sens du combat

Il y a eu des nuits où nous avions perdu jusqu'au sens du combat
Nous frissonnions de peur, seuls dans la plaine immense,
Nous avions mal aux bras
Il y a eu des nuits incertaines et très denses.
 

Comme un oiseau blessé tournoie dans l'atmosphère
Avant de s'écraser sur le sol du chemin
Tu titubais, disant des mots élémentaires,
Avant de s'effondrer sur le sol de poussière ;
Je te prenais la main.
 
Nous devions décider d'un autre angle d'attaque,
Décrocher vers le Bien
Je me souviens de nos pistolets tchécoslovaques,
Achetés pour presque rien.
 
Libres et conditionnés par nos douleurs anciennes
Nous traversions la plaine
Et les mottes gercées résonnaient sous nos pieds ;
Avant la guerre, ami, il y poussait du blé.
 
Comme une croix plantée dans un sol desséché
J'ai tenu bon, mon frère ;
Comme une croix de fer aux deux bras écartés.
Aujourd'hui, je reviens dans la maison du Père.

 

dijous, 27 de setembre de 2012

Insomni en Blau

-El brunzit de l’ascensor torna a ressonar cap a les tres del matí. Nova nit d’insomni. Encara roman pel terra de la cuina l'agònica trajectòria d’una panerola després de ser fumigada amb Cucal. En la llunyania, alguns guiris bramen càntics de borratxera. Els carrers humits del Raval acaben de ser arruixats. El vent gronxa insistentment els lledoners, just enfront de la finestra. Penja encara d'una branca la meua samarreta negra a punts blaus, aquella que porte a les fotos dels primers mesos a Barcelona. 

Abans d'adormir-me em sembla percebre el sorollet de les tecles de l’ordinador: frases de farciment, articles de mercenari. Però no, no és cert, tot resta ja apagat, hui no hi ha res a escriure. En la immediata memòria es perpetuen algunes de les escenes de Lost Highway de David Lynch: Bill Pullman s’endinsa en la foscor d’un corredor, inquietant sensació d’estranyament tot i ser la seua pròpia casa. Tornen també aquells quadres d’Hopper
cases aïllades, llum de solitud, personatges—i els poemes d'Houellebecq, que vomiten un tètric París que no té res a veure amb el meu. 


Es torna a sentir el brunzit metal·lic. Intentant conciliar la son estic a punt de somniar, i somnie amb un botó ocult, que al pitjar-lo baixa l'ascensor al soterrani, a l'enorme cova que resta oculta, plena de petroli; algú s'ofega. Just abans d'adormir-me encenc un misto i el llance a la basa negra i llefiscosa. No arribe despert a presenciar la reacció.


dijous, 20 de setembre de 2012

Els Espills de Madrid

"MAX: Los ultraístas son unos farsantes. El esperpentismo lo ha inventado Goya. Los héroes clásicos han ido a pasearse en el callejón del Gato. 
DON LATINO: ¡Estás completamente curda! 
MAX: Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento". 
Luces de Bohemia 

- La densitat de les hores ens feia d'esquer, la cervesa i el vi barat era l’ham. Mentrestant, la humitat del Canal de Saint-Martin se'ns arrapava als ossos. El fred ja era una altra cosa, com després ho serien la primavera i aquell indici d'estiu tot just abans de marxar-nos-en. Aleshores no vaig ser dels primers, no tenia raons de pes; tampoc vaig ser dels últims, car no ho hauria suportat. Amb el temps tot allò va anar solidificant-se, agafant condició de mite. 

Vaig aprendre a estimar Madrid des de París. A simple vista pot sonar estrany, Lawrence Durrell ho explicava millor: “Una ciutat es torna un Món quan s’estima un dels seus habitants”. Abans podia haver estat turista de museu, borratxo de barra de bar i tovalló de paper al terra, caçador de racons de postal i d’història, un xic amb stendhalisis castissa, però al fons no havia entès res.


Col·locats de forma que reflectien la llum del dia però sobretot aquella de la nit, els espills de Madrid ens oferien la imatge de l’heroi mític que—birra en mà—es precipita cap un vell soterrani en penombra per ballar soul, que va amollant els complexos com qui es desfà de la roba en un strip-tease, matèria per les nostres novel·les crepusculars de vellea, festes i més festes presidides pel fulgor de les hores solidificades. Madrilenys meus, certament memorables.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Ligne 2

-Escollir un dels camins plausibles d'entre tots aquells que s'anuncien com el retorn a la pàtria. Un record insistent: travessar un pont, el pont de Cervantes d'Alcoi. Un matí molt fred d'hivern, amb guants, barret i molta son. Travessar el pont i el parc immediat envoltat de boira gelada. Boira que no és boira, que és el fum d'aquelles fàbriques que han perviscut fins fa poc a la vora del riu. Alè de xemeneia  insistent, mig dolç, que es queda atrapat en l'aire gelat, fum brut sense ales. Un matí molt fred d'hivern caminant entre falsa boira, probablement en direcció al Centre de Salut.

Triar una de les opcions possibles entre totes aquelles que se'ns presenten com a via de fugida. Un paisatge recurrent: Rue Manin, sortir de bon matí pel portal, o tornar-hi amb les butxaques carregades de vida, però sempre a les mateixes hores. Carrers per on discorre l'aigua, persianes per on s'escapa l'olor de pa i croissants mantegosos. Humitats recurrents i un finíssim tel de pluja cristal·litzant el fred de París. Una simfonia de sons recurrents (brunzits de porta, anuncis de parada, rodes de tren esgarrant ferro de vies). Les línies de metro tallant distàncies, destinacions, destins.


dissabte, 8 de setembre de 2012

Cançó del Tren

Nicanor Parra

-Recorde haver creuat la boira. Em recorde a mi mateix intentant-ho, establint certes treves, recreant-me en les momentànies victòries que ens anàvem trobant abandonades pel camí. Eren temps d'espases en alt, eren temps per l'èpica. Recorde, només, haver gaudit del que estava fent cada dia, de la pols de la rutina quan era indici d'altres rutes a seguir. I la quantitat de versos que no he escrit en tot este tempsqui diu versos diu cossos, diu esperança. I ara el plec, i ara el solc. Què és el que he fet malament? El caràcter de l'home és el seu destí (cita requerida). I ara aquella pregunta que és com un requeriment, que no em puc treure del cap des de fa segles: Com collons puc recuperar el control de la meua vida?

dimarts, 4 de setembre de 2012

Cala dels Corbs



-L’imperceptible xiuxiueig de les passes blanques d’un gat, entre la nit i la gana. Les ones gratant la minúscula porció de terra (espai per dues tendes de campanya, poca cosa més). Als cims dels penya-segats la tramuntana acarona els pins, res més ens arriba, l'entorn ens manté arrecerats. 

De tant en tant, un cop de mar esperona l'aigua cap a les coves: en quedar-se l'aire atrapat s'escolta llavors una ronca queixa de pedra, com un lament d'animal prehistòric. Al poc temps, presagiada per la claror, la Lluna Blava ens il·lumina el paisatge dels somnis. 

Al matí obrim la tenda. Les primeres llums evaporen els rastres de la dormida confusió, la somnolència. Torna la remor del mar a omplir-nos el dia.  


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...