dilluns, 30 de juliol de 2012

Un Finíssim Raig de Llum Pàl·lida

-El desgast dels dies, un cop de vent que mira d'esquerdar les parets de la cova, escletxes per on penetra un finíssim raig de llum pàl·lida. Dreceres del dubte, ja quasi ni es pot parlar d'esperances.

Divendres passat, el company Xavier Aliaga publicava a l'edició digital d'El Punt Avui un article que, sota l'encertat títol Recurrent mediocritat, parlava sobre l'estat general de la professió periodística i dels seus practicants. Fustigació, autocrítica, un escrit per fer presents les cada cop més denigrants condicions laborals dels mitjans de comunicació. 

Darrerament, és comuna la pràctica de la mobilitat, és a dir, anar canviant de faena constantment i amb ella de condicions, cada cop més infames no cal dir-ho. "Com va la cosa?", m'inquiria l'altre dia un estimat company a qui li envege el lloc de treball, "Vaig tirant. Ací i allà", vaig dir abans que em plantés una d'aquelles frases fetes "Això és el més important, mantenir-se". I una merda, pensava jo. Cada cop escric més, cada cop tinc més col·laboracions i, en canvi, cada cop m'agraden menys i les cobre pitjor.

Hi ha més. Hi ha qui fins i tot parla dels contractes fixes, l'extinció dels quals ha suposat el declivi de la dignitat laboral. Ens han espentat a l'almoina del freelance, a haver de dependre d'altres treballs per arribar a fi de més. I que conste que ens havien advertit, que açò no seria gens fàcil, "una carrera de fons" deien els més grans. 

No ens van preparar, això no, per a ésser vençuts per una legió d'editors àvars i mal pagadors, per a ser superats per una tropa de llepaculs que pugen no ja pels seus mèrits sinó per la seua arribista militància política, dòcil i quant més integrista millor. Què té a veure tot això amb la teoria, amb la Imparcialitat-Independència-Objectivitat? Com ens van vendre la moto.    

Hi ha qui encara creu en el cop de sort. Per trobar-lo, però, serà millor tenir bons padrins i un paraigües de color. Tota la resta és foscor de cova, pedra clivellada des d'on s'albira un finíssim raig de llum pàl·lida, que no se sap ben bé des d'on arriba, des d'on es projecta.  

dissabte, 21 de juliol de 2012

Intervinguts

Monument de Ripollés a Fabra, a l'Aeroport de Castelló,
emblema i símbol internacional de balafiament valencià
-Hi ha qui amb la recança macerada aprofita l'ocasió per omplir-se la boca i entonar el "ens ho hem guanyat". Hi ha també, de l'altra banda, els qui patint pel mal de país, encara que ni el reconeguen, ploren pels racons, més que res per la vergonya aliena. Finalment, hi ha qui es deixa veure per la premsa integrista i, fent valer una hipocresia en grau psicopàtica, enganya vilment fent veure que no passa res, que és normal, que continuem sent els millors. 

El País Valencià, exemple i locomotora d'un model econòmic i especulatiu de conseqüències nefastes llargament denunciades, és des d'ahir la primera autonomia intervinguda per un Govern estatal al seu torn intervingut per Brussel·les. La llarga llista de cacics analfabets, de polítics corruptes, d'intermediaris criminals, a tots ells els ha arribat l'hora.

Ens han deixat sense bancs ni caixes, sense mitjans de comunicació, sense els nostre patrimoni paisatgístic, sense la nostra cultura pròpia, han perpetrar el major saqueig que es recorda, de recursos, de moral i de futur. La història els jutjarà. 

A nosaltres, culpables tots per no haver sabut plantar cara, ens toca bastir l'alternativa definitiva, el necessari canvi que esborre la vergonya internacional de la qual som exemple. Només quan s'ha tocat fons es pot començar de zero. Som-hi.

dijous, 19 de juliol de 2012

Que me salve a mí primero


"Si por casualidad alguien oyera esto
y dentro de mil años existiera algún invento
que le permita desplazarse por el tiempo,
que venga a salvarnos mientras pueda hacerlo.

Pero mis palabras se las habrá llevado el viento
y no habrá servido de nada todo el esfuerzo.
O bien no queda nadie en el futuro para hacerlo
y Kang es el señor de todo el universo,
y tiene a la antorcha humana
en un bloque de cemento.
Ni siquiera la alianza
ha podido detenerlo.
Y se acaba la película
y los malos van venciendo.
Y si alguien del futuro
casualmente oyera esto,
que venga a salvarnos,
que me salve a mí primero,
que me salve a mí primero".


Que no sea Kang, por favor, Los Planetas.

dimecres, 18 de juliol de 2012

Escriure com abans

Foto:dailymatador
-Voldria seure i escriure llarg. Lletres d’esperança d’aquelles que abans m’eixien gairebé sense esforç, com quan s’aturava la música, molts cops a última hora de la vesprada, just abans que arribés la nit. Les tecles com un llapis, sons pidolant un ritme, amb una ambigua ambició de poeta, amb el cor en carn viva i la veu esgrogueïda per la cervesa. Escriure al capvespre o bé a trenc d’alba, just en el moment en què s’alça un rajolí de Llevant. Tot sense presses, sense veritats aparents, sense intenció de transcendència. 

Vull que torne la sensació. I vull deixar d’escriure totes eixes collonades absurdes de finalitat concreta, deixar d’omplir fulls com qui emplena un formulari. Tornar a escriure des de dins. Vull recuperar la convicció. Vull sortir al carrer amb el que he escrit, i sentir-me orgullós. Vull convidar la gent a fer el mateix.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Davalla el Petroli per les Parets de la Cova

-Ens llevaren el merescut descans, el dret a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat. Ens llevaren el Dret. En feren més pobres a força de fer-se ells més rics. Ens van humiliar i estafar després fins i tot d'haver-nos escurat i, mentre ho feien, encara es permetien el luxe d'insultar-nos. Van aconseguir fer-nos sentir culpables dels seus propis errors, de la seua pròpia incompetència, de la mediocritat en la qual suraven. Ho vam anar perdent tot. Va passar. I mentre passava no vam fer res.  


divendres, 13 de juliol de 2012

Restarà la Cendra


-Es mouen entre el silenci de la nit, crepitant, espetegant tot el que troben al seu pas. Les flames recorren el paisatge de la serra, com corcons, corcons o cuques de llum, arrossegant sinistres clarors amb elles. I el fum o cortina, llençols on es projecta un teatre sinistre, que evoca esplendors, que anticipa deserts.

Foto Copérnico García.

divendres, 6 de juliol de 2012

De com l'esciptura va acabar amb la literatura

"Ya que nisiquiera tenemos el consuelo de un caos"
Nicanor Parra

-Ho hem vist: les nits sense dormir, els períodes d’entrega ajustant-se com el nus de la corbata, constrenyent la gola. Des d'aquesta perspectiva la senda del llit es desfigura, encara que el tinga ací a la vora, encara que em puge per les cames entumides el desig de gitar-me. Es-go-ta-ment.
 
Qui no ha patit mal d’ulls no ho pot arribar a entendre. Són les puntes dels dits les que m'haurien de fer mal després d'escriure catorze hores. Però no són els dits, ni les mans, ni les cames,  són els ulls que em couen. Massa nits ja, massa seguit tot plegat. 

Cosir les paraules les unes darrere les altres, com si foren... què sé jo, una processó de formigues fent l'aplec per l'hivern. Rituals com de llumeneta encesa fins ben entrada la matinada. Mesurar les hores amb visites al vàter, amb canes tallades. Un xic poètic vist des de fora, certament patètic quan t'hi poses. 

Escriure per diners: a tant l'article, a tant la pàgina, a tant el tema, ara d'açò, ara d'allò, que si aquest enfocament quedaria bé aixina, que si això passat a l'indirecte millora l'estructura. Quantes collonades. De carn pàl·lida i taques d'ombra omplirem aquesta nit el darrer full en blanc, quasi sense convicció.

(per cert, l'addicció al café amenaça d'esgarrar amb la seua urpa la llum blanca del migdia)

dimarts, 3 de juliol de 2012

Les Cendres del Futur

-Mentre les serres de l’interior de València cremaven en el pitjor incendi forestal dels últims 20 anys, un altre foc devorava el futur, en aquest cas de forma metafòrica. 


Dissabte, el polèmic artista Santiago Serra plantava al Cabanyal una enorme instal·lació de 17 metres d'ample per 2,5 d’alt formada amb les lletres de la paraula “Future”. En la construcció de fusta havia col·laborat l’artista faller Manolo Martín y es contava amb el comissariat de Rafa Tormo, del col·lectiu Perifèries. Com no podia ser d’una altra forma tot acabà consumit per les flames .


De les cendres de la intervenció fumegen múltiples i diverses connotacions, totes elles adients al trist panorama del país. Terra calcinada, un territori esventrat de perspectiva. I ara què?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...