dijous, 21 de juny de 2012

David Hare: L'Heroi i el Desencís

Fragment de l'entrevista publicada al número 26 de la Hamlet, Revista d'Arts Escèniques.

-Hi ha també un altre Hare inseparable i paral·lel al dels gran temes i conflictes públics, l'intimista, el dels personatges complexos en pugna per realitzar-se dins un món hostil, el de les petites lluites quotidianes per trobar l'espai personal adient. L'heroi harià, ja sigui un triomfador o un fracassat,  sempre es veu superat pel desencís i els colps d'un món que juga en contra de la seva felicitat. En aquesta direcció es mouen els seus caràcters més emblemàtics, les seues obres més representades internacionalment i també a Catalunya. Com El meu llit de zinc (estrenada a Reus el 2008), o l'aplaudida Celobert que Josep Maria Pou acaba de reposar al Teatre Goya, o també L'habitació blava (The Blue Room) en cartell al Romea. 

Imatge promocional de Celobert, en cartell al Teatre Goya. Foto David Ruano.

És el Hare més íntim el que més èxit de públic té arreu del món?  És molt simple: les obres amb pocs personatges, amb conflictes molt concrets, són fàcils de muntar. Desgraciadament, algunes de les meves millors obres tenen 20 o 25 personatges i gairebé no es representen mai. Celobert (Skylight), amb només tres papers és potser la peça més coneguda de Hare, on s'evidencia de primera mà la doble dimensió, personal i col·lectiva, del seu teatre. El que a molta gent sedueix d'aquesta obra és la història romàntica. Com s'expressa aquesta aspiració per reconduir un una relació d'amor, la possibilitat de recuperar el temps perdut. Però això només és una part de l'argument. De l'altra banda trobem una peça que parla de les diferències entre els valors del món econòmic privat i la noció de servei públic.  

Un ric empresari i la seva jove ex-amant, ara compromesa professora d'un col·legi conflictiu, s'adonen al moment del retrobament que els separa alguna cosa més que les circumstàncies biogràfiques. Un text que tot i haver estat escrit al 1995 és ara que cobra nous sentits. Parlem, d'una banda, d'un ésser que lluita per pel seu propi benefici i té unes idees molt concrets i diferents als de la dona, compromesa amb els valors de l'estat del benestar. És un bon moment per a la peça, perquè avui més que mai continua viu eixe debat, eixa terrible situació de destrucció que estan patint els serveis públics.

dimecres, 20 de juny de 2012

David Hare: Revulsiu Escènic

Fragment de l'entrevista publicada al número 26 de la Hamlet, Revista d'Arts Escèniques.

Acomodats, subvencionats o, el que és pitjor, políticament correctes. David Hare es nega a acceptar-ho però el seu cas és excepcional al si d'un món intel·lectual cada cop més banal i falt de substància. El seu teatre llancívol busca ficar el dit a l'ull, els seus personatges vehiculen el desencís i l'ensorrament dels valors contemporanis. Cap institució no escapa al seu tret qüestionador. No obstant això, és un autor d'èxit, potser el dramaturg britànic del moment, i les seves obres omplen teatres arreu del món. Ens endinsem en la fórmula Hare aprofitant la seva doble presència a la cartellera.



Estimo el teatre quan serveix per qüestionar les conviccions socials del món en què vivim. Dit això fa una pausa, deixa que la frase respiri. Només un teatre amb aquesta intenció és veritablement important i adult. Sir David Hare (1947) mai s'ha vist reflectit en aquella pesada etiqueta que l'acompanya: autor polític. Segons ell serveix per simplificar el conjunt dels seus treballs. Clar que són, polítiques les meves obres. Tot teatre ho és. Del que veritablement es queixen molts és que el meu teatre tingui contingut. Una gran part de la crítica prefereix obres que no parlin de res o resulten trivials. Sigui com sigui, no és tasca senzilla identificar avui en dia la idea d'autor mediàtic—amb reiterats èxits al West End, Broadway o Hollywwod—amb la d'un declarat home d'esquerres, incòmode i combatiu. Quan jo era petit genis de la mida de Sartre o Camus tenien els teatres com espai absolutament natural per treballar. També al nostre temps, intel·lectuals tan importants com Havel han fet servir els escenaris per explicar problemes i idees complexes del món d'avui, com molts altres filòsofs i pensadors. Per mi resulta una idea totalment natural que el dramaturg hagi d'estar preocupat pels per les qüestions socials. Tota la resta resulta teatre improvisat. A principis dels noranta va dinamitar gairebé tots els poders estamentals de la societat britànica. Amb la seva trilogia Racing Demon (1990), Murmuring Judges (1991) i The Absence of War (1993) s'atrevia a qüestionar, ni més ni més, que l'església anglicana, el sistema legal i judicial o el nomenat nou laborisme, respectivament. La privatització dels ferrocarrils britànics, la premsa sensacionalista (dècades abans que esclatés l'escàndol Murdoch), l'educació, la invasió d'Iraq, el conflicte israelià... res no escapa a l'embranzida del seu prolífic torrent creatiu, tampoc la crisi.

Són els actuals temps de desconcert un bon moment a nivell creatiu?
Penso que sí. L'any que va esclatar la crisi financera vaig escriure una peça sobre el tema, The Power of Yes, representada el 2009. Bàsicament el que feia és explicar el que estava passant, fer una narració amb això. La crisi ens fa sentir exclosos i apocats perquè no som capaços d'entendre-la.

Quina va ser la reacció de la gent davant d'una peça que parlava d'economia?
Va ser excel·lent. La gent ho va agrair, perquè de sobte va entendre gràcies al teatre el que no era capaç d'entendre a través dels mitjans de comunicació. Els bancs han creat deliberadament productes que no comprèn ningú. Al remat d'això aquests productes creen una crisi que estem pagant tots. Em va semblar una tasca social meravellosa, una de les més democràtiques que el teatre podia complir, explicar el que estava passant.

No és aquesta la tasca dels mitjans?
No, o no totalment. En certa mesura, vaig assumir el paper que el periodisme no era capaç d'acomplir. Hi ha una forta crisi al periodisme des de la Guerra d'Iraq. Aleshores no van ser capaços d'explicar-nos el procés diplomàtic que hi havia amagat al darrere de d'aquella discutible i estúpida invasió. El mateix ha passat a l'hora tractar les causes i els orígens de la crisi econòmica. A Occident, els mitjans es troben desdibuixats. Només en aquest sentit sí vaig fer un treball periodístic, però sempre des d'un punt de vista metafòric.

Plantejat en perspectiva, no resulta un tema fugisser?
No ho crec pas. Estem parlant del lideratge i les idees que ens governen, qüestionant-nos sobre quin futur volem. Tot això és tan profund i suggestiu com qualsevol altre conflicte íntim de l'home.

dilluns, 18 de juny de 2012

#ChimoBayoalSonar 3

-Es bastant habitual escoltar entre els més veterans allò de: “la vesprada de dissabte és només la transició entre les dues nits”. El darrers anys així ho ha semblat, també en aquesta edició on només va reeixir per exòtic el J-pop d’experimentació vocàlica i instrumental dels  Cornelius presents salyu x salyu, i també The Suicide Of Western Culture, electrònica rabiosa metrallada de rock i de molts postsons sintètics carregats d’industrial nostàlgia; pràcticament l’única aportació pàtria de rellevància al cartell 2012. 

La nit ja va ser una altra cosa. New Order van estar a l’alçada del que s’esperava d’ells. Molt de hit, molta veterania, un d’eixos moments que justifiquen per ell sol tota la resta del festival. Escoltar Bizarre Love Triangle, Blue Monday o Love Will Tear Us Apart interpretats en un més que acceptable directe és una experiència per la qual tot melòman hauria de passar, o tot mitòman si es permet. Els repetidors van deixaven clar que dissabte van estar molt més encertats que en l'actuació publicitada de dijous. Per damunt de l'exel·lent, també, els Hot Chip, que amb els seus cada cop més sofisticats directes van camí de convertir-se en uns clàssics del festival. Ens encanta l'essència de big band pop-futurista i gens tacada de divisme. Esperem que es mantinga la tònica de portar-los amb cada nou disc que posen en circulació

Finalment, Modeselektor i Laurent Garnier van tancar el Sònar 2012 amb la tralla i soroll que hom espera d'un final de festa. Edició rodona, edició rècord (98.000 persones, esgotades entrades per a dissabte nit). Organització hauria de començar a plantejar-se ampliar els espais, sobretot els de dia. Perquè el preu no se toca, ha de continuar tenint l'irrenunciable esperit popular. Seguirem atents, ja tenim els abonaments 2013. Fins aleshores, seguirem reclamant #ChimoBayoalSonar.

dissabte, 16 de juny de 2012

#ChimoBayoalSonar 2

- Aquest any s'estila la barba llarga tipus grec en ells i els pantalons alts que a mostrem mitja galta del cul per a elles. Parlem dels més moderns, és clar, la resta va que tira amb una samarreta cridanera i el somriure de "gran festival" 

De la vesprada de divendres ens tornem a quedar amb l'efectivitat de les barreges negres de Flying Lotus, un gran aperitiu per anar enlairant la jornada. El show de John Talabot va agradar també, la seua no aposta vocal i orgànica (una altra de les paraules molt de moda enguany) acomboià de valent el poc públic que va poder entrar al SonarHall. Protestat desencert per part de l'organització ubicar un dels pocs nom sonants a un espai amb aforament limitat: "tots hem pagat el mateix" cridava la gent. 

Ja la nit va començar enlluernada amb l'impressionant espectacle audiovisual que havia preparat Amon Tobin. Calia veure'l tot i que musicalment fos eixordant per moments. El joc visual i plàstic dels hologrames projectats ens va deixar amb la boca oberta. Amb contundència va defendre Nicolas Jaar la seua posició de xiquet consentit d'aquestes dues últimes edicions. Vam trobar a faltar, això sí, que s'hagés escabussat una mica més en les sonoritats del seu últim i sensacional disc, que portàvem tots aprés de memòria i gairebé no es va fer present, a part d'un parell o tres de samples i bases rítmiques. Destacables també les contribucions de Friendly Fires i Simian Mobile, i previsibles en el seu paper Richie Hawtin i sobretot Fatboy Slim, al que fa massa anys que li cal un lifting. 

Avui tercer assalt, encara amb molta collita per arreplegar. Continuem reclamant a #ChimoBayoalsonar!


divendres, 15 de juny de 2012

#ChimoBayoalSonar

El #Sònar2012 ja està ací. Tenim la fortuna d’intuir que els programadors de tendències—els mateixos que prou sovint empastifen l’ambient amb les seues ocurrències—enguany han deixat de tenir present aquell mot tan suat l’any passat: dubstep. L’ham publicitari discorre en aquesta edició per la nova onada de grups més o menys electropop que la crítica s’encabota a titllar de “ressorgiment del house”, amb la finalitat última, és clar, d’omplir titulars. Mercadotècnia a banda, el cartell 2012 presenta sobre el paper un equilibri bastant zen, excloent la “morbosa presència” de Lana del Rey, segon paraules de direcció.

L’entrant d’ahir a la vesprada va tenir el seu entrellat. Destaquem la combinació gotipop de Trust, que va lluir a un espai tan adient com la capella del MACBA, i fins i tot va sonar bé entre tanta pedra històrica. La ploma exòtica del vestuari del cadell Totally Enormous Extinct Dinosaurs (i les seues go-go rescatades del tancament de Puzzle) també es van pair amb entusiasme per part d’un auditori amb incommensurables ganes de gresca, diuen que per oblidar la crisi.

Açò no ha fet més que començar, i enguany reclamarem la ja massa ajornada presència al festival de Chimo Bayo.

diumenge, 10 de juny de 2012

Democràcia Intervinguda

-Mariano Rajoy acaba de comparèixer per oferir la seua versió triomfalista del rescat europeu de l'economia espanyola. Una roda de premsa forçada i encabida dins una agenda presidencial en la qual només estava prevista l'assistència al partit de futbol de la Selecció a l'Eurocopa de Polònia. Dos esdeveniments entrecreuats la coincidència dels quals sembla feta a mida. 

En dies com aquest és molt trist ponderar els temps que els mitjans dediquen, d'una banda, a la terrible situació econòmica que patim i, d'altra, al futbol. El caràcter assolit per les empreses periodístiques a les últimes dècades, marcadament comercial, dóna com a fruit una agenda informativa bàsicament centrada en la superficialitat i, per tant, en molts casos contraria als interessos generals. Rajoy tranquil·lament hauria pogut marxar a Polònia a fer veure que no passa res, i la gent "normal" s'ho hauria empassat. Perquè en la era de la comunicació, contràriament al que cabia esperar, importa més com es diuen les coses que directament el que es diu. Imagine un gabinet d'assessors presidencials, professionals de la comunicació que en molts casos cobren molt més que qualsevol periodista ras. Els imagine traçant estratègies per ocultar el que es evident, enginyers de subterfugis. "Marxe, President, a Polònia, hem de donar sensació de normalitat. Els mitjans estaran pendents del futbol i escamparem la boira". 

La crisi del periodisme és un símptoma més de la degeneració d'un model de democràcia on la funció de control exercit pels mitjans ha deixat de ser tan rellevant. Tot ve provocat per la manca de recursos del periodisme i la cohabitació de les empreses mediàtiques amb els partits polítics. El creixement, a més, de la quantitat però no de la qualitat dels missatges ha provocat també la sobreestimulació del públic que cada cop és menys receptiu a les notícies, sobretot a les dolentes que ens aclaparen en moments tant greus com els que vivim ara. 

Potser el següent pas de Rajoy siga seguir els passos d'un altre gran mestre del subterfugi, Zapatero, i ens els pròxims mesos el vejam assumir la cartera de Ministre de l'Esport. Això dependrà, és clar,  de si la Selecció fa un bon paper o es queda a quarts com era, fa no molt, el costum habitual.

divendres, 1 de juny de 2012

Males Notícies

-Aquest matí coneixíem la notícia: "Després de 31 mesos d'aventura, l'Informatiu es veu obligat a tancar en el seu actual format. La inexistent ajuda als mitjans en valencià, unida a la falta de suport tant d'anunciants com d'organitzacions socials, fan insostenible un projecte que, en canvi, sí ha aconseguit una gran recepció per part del públic". Aquest breu paràgraf servia al mitjà digital per acomiadar-se però també per resumir la terrible situació que viu el periodisme en general i el valencià-independent en particular.  



Estructuralment, cal que ens qüestionem en un dia com aquest, com s'han d'encarar les perspectives de futur, com hem de gestionar la realitat d'una professió que ja fa temps que no acompleix òptimament la seua tasca social, que depèn cada cop més de les sinèrgies estructurals de la seua empresa o del partit polític en el qual s'emmiralla. Afrontar la fallida d'un mitjà tant popular entre el públic i, en canvi, tan poc recolzat per part de les institucions posa de manifest la creixent puixança de la plutocràcia partidista. Tot plegat ens espenta a refermar la idea d'una democràcia malalta, d'una metàstasi social d'impossible cura.

Companys, us trobarem a faltar. Gràcies per tot.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...