dijous, 31 de maig de 2012

Cicatrius d'Asfalt

-Arribaren de matí i amb ben pocs estris. Quatre operaris, a tot estirar, i un camió assortit del tot el necessari. Gairebé no van tenir ni necessitat de tallar el trànsit del cèntric carrer. Molts cotxes només van haver de pujar parcialment a la vorera per poder passar sense interrompre els treballs.

Primer van utilitzar una talladora de paviment. Tot seguit, amb un martell pneumàtic van alçar una part de la calçada. Poc després cobriren la clapa amb asfalt calent i regalimós. Remataren la faena amb una màquina piconadora de la mida d'un tallagespa. Marxaren abans que s'amagara el sol.

Cirurgia institucional. Només un grapat d'hores per esborrar el resultat, per fer desaparèixer eixos solcs que deixen al paviment les restes de l'incendi, les conseqüències d'un contenidor cremat un dia d'ira qualsevol. Ben poca cosa al bell mig del soroll de tanta bala, de tantes bombes en forma de paraules buides. Acció-reacció. 

Queden, però, cicatrius d'asfalt, l'indici reparat del que va ser, per uns segons només, una insignificant i cega revolució. Revolució, no obstant.


dimarts, 29 de maig de 2012

Ryanair Estafa


Michael O'Leary, propietari de Ryanair.
-Farà uns 7 anys vaig agafar el meu primer vol amb Ryanair, un París-Girona que va resultar—per moltes raons prou conegudes pels usuaris de la companyia—el trajecte en avió més desagradable que he tingut mai. Vaig decidir no tornar a agafar cap més bitllet amb ells. Amb  l’obertura de la línia Alacant-Barcelona però, i donades les cada cop més abusives tarifes de Renfe, vaig decidir donar una segona oportunitat a la companyia aèria irlandesa. Una decisió de la qual me’n penedisc  profundament. 

La raó principal d'aquest nou encontre és l'abusiva taxa d'impressió física del bitllet, un muntant de 64,80€, més del doble del preu del vol. L'empresa s'excusa en l'acceptació de les condicions de compra però som molts els usuaris que, extraviant el comprovant o oblidant les condicions, no tenen més remei que combregar amb el frau de la companyia un cop s'hi troben a la terminal de l'aeroport. 

No és la primera estafa en qual incorre l'empresa, àmpliament coneguda per ser la més denunciada a España (només superada per les operadores de mòbil). Ja són coneguts i popularitzats els seus sobrecosts per equipatge o per fer servir determinades targetes de crèdit durant els pagaments. Ara, amb el frau de cobrar per imprimir el bitllet, Ryanair espera tornar a establir precedent en la seua cursa cap a la degradació dels drets dels viatgers. 

Michael O'Leary presentant el calendari eròtic de l'aerolínia 2011.
A principis de 2011, el Jutjat mercantil número 1 de Barcelona ja va  sentenciar que la pràctica de cobrar la impressió del bitllet era "abusiva i nul·la", entenent que entre les obligacions de qualsevol transportista figuren les de proveir els seus viatgers de documents de transport adequats. Com era d'esperar, la companyia va posar a funcionar la seua cort d'advocats, per a la qual no estalvien ni un cèntim, i després del recurs corresponent una instància superior va rebutjar la primera sentència, entre d'altres raons per no representar el cost de la denúncia una suma important. El conflicte està previst que termine al Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea. 

Mentrestant, Ryanair continua aplicant les seues pràctiques fraudulentes amb el beneplàcit d'autoritats i fins i tot amb un bon pessic dels nostres impostos en forma de subvencions, de les quals sangonegen quasi la meitat de les destinades al sector. El boicot i la denúncia són algunes de les poques armes que ens queden als consumidors, impotents davant el poder d'una companyia capaç de doblegar les institucions d'un Estat tan depenent del turisme com és el nostre. 

Al capdavall, Ryanair és un dels més clars exemples de companyia tòxica global, ideal nefast de pràctiques empresarials carronyaires. I si algú no li para els peus la desmesura pot arribar a extrems infrahumans. I no exagere emportat per la ràbia del moment. Com a mostra, el pròxim tripijoc que ja prepara la companyia, autoritzar els vols amb seients verticals. Increïble però cert. 

dissabte, 12 de maig de 2012

Fer Dissabte

m. [LC] fer dissabte Fer la neteja i endreça de la casa, d’una habitació, etc. Demà, que no has de sortir, farem dissabte. Fer dissabte d’una habitació.
DIEC2
 
Alçar-se prompte un dissabte, passejar fins a una estació. Tornar a casa i, pel camí, comprar segells. Preparar sobres, enviar cartes... Alguna minsa esperança. Ganes de retrobar el camí d'aquell lirisme absent. Tantes coses passades ja. I la nostàlgia de present.  

dilluns, 7 de maig de 2012

Nicolas Sarkozy

-Només el vaig veure un cop. Va ser a la Place de la République, a París, el 28 de març de 2006. Ell era llavors ministre de l'Interior; jo estudiant en vaga. Tots els que es vam manifestar aquell any recordem la seua forma marcial i populista d'afrontar el conflicte, l'arenga pseudofeixista que emprava al referir-se a l'escòria (negra o mora) que segons ell hi havia darrere de la resistència. Tot formava part de la seua estratègia d'assalt a l'Elisi, un discurs especialment dissenyat per picar l'ullet a tots aquells que sentien la diversitat pròpia de França com una amenaça. Un ideari tan fosc com irracional, tan perillós com manifestament inútil. Un homenot de cap buit, un reaccionari en tota regla, un ésser en el qual només destacaven la seua incommensurable egolatria i l'ambició sense aturador que es gastava.

Aquell dia va passar per Place de la République a fer la ronda. Acostumava a fer un "paseillo" torero davant els mitjans de comunicació després de dissoldre violentament als manifestants. Mentre feia les declaracions davant les càmeres, un jove estudiant negre de banlieue que encara quedava per allà va voler dir la seua. No vaig comprendre molt bé allò que va intentar expressar, automàticament uns dotze policies el van detenir a cops de porra i l'engarjolaren sense miraments. Jo, que estava prop, quasi em duc un pal també. El policia no em va calfar perquè va veure que era blanc i estranger. (...) Recorde llavors la seua mirada freda, com va esperar a que l'escena acabés per continuar les seves declaracions davant els robotitzats periodistes.

Els tipets com Sarko recordaven constantment que sota les llambordes no hi havia cap platja. El que encara no sap—ni sabrà maiés que sota l'arena de la platja hi ha llambordes.

dimarts, 1 de maig de 2012

Censura als Max

-Molta gent recordarà que el recurs televisiu del diferit immediat va fer-se molt popular als Estats Units arrel del cas de la mamella de Janet Jackson. Quan la cantant va deixar anar el seu pit al bell mig de la retransmissió de la Super Bowl va causar un escàndol que riu-te de la Sabrina als huitanta. Per no molestar més als sensibles puritans estatunidencs es va prendre la decisió de retransmetre l'esdeveniment amb uns segons-minuts de marge, per donar temps així als oportuns censors d'evitar qualsevol visió pecaminosa.

Per a la retransmissió dels Premis Max de les arts escèniques d'anit també es va optar pel recurs del diferit immediat. L'excusa en aquesta ocasió no era evitar que ningú mostrara el pit, o alguna cosa pitjor, sinó evitar que la gala s'eternitzara amb els tradicionals parlaments d'agraïment. No obstant, en la pràctica el que vam viure anit va ser un acte de censura en tota regla. Davant dels nostres estupefactes ulls es va anar tallant molt poc dissimuladament aquells discursos que, com va ser el cas de Salvador Sunyer (director del Temporada Alta) o el del dramaturg José Sanchis Sinisterra, van mirar de ficar el dit a l'ull de la terrible situació a la que es veu sotmès el món de la cultura. Els responsable de la realització podran dir que els talls responen a criteris de ritme però altres discursos encara més llargs però menys punyents (com va ser el cas del del director del festival Translatinas) es va poder escoltar en tota la seua extensió.

Tornen velles pràctiques, o el que és pitjor, torna un model de televisió on tot el que és estrictament retallable no són els mil i un moments soporífers que la gala va tenir sinó l'intent per part d'uns pocs de provocar la tan necessària crítica. L'any vinent, els premiats poden mirar de mostrar la mamella, així com a mínim tindran bones excuses per censurar-los.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...