diumenge, 29 d’abril de 2012

Somni Lúcid

-S'anomena somni lúcid a la capacitat que té un individu d'adonar-se que està somniant. Quan això ocorre s'acostuma a poder controlar no només el nostre comportament a dins del somni sinó també el contingut mateix, és a dir, el que ens ocorre mentre somniem. No tot el món té la capacitat d'arribar a aquest estat, no obstant, hi ha qui ha dedicat la seua vida a l'estudi d'aquest fenomen i als suposats beneficis que se'n deriven del seu control. 

Pel que sembla, existeix la possibilitat d'ensinistrar-nos en la detecció i control dels nostres estats de descans per generar constantment somnis lúcids. L'avantatge d'aquesta pràctica se suposa que passa per un aprofitament sistemàtic d'un estat de consciènciael del somniadorsuperior en disposició al de l'individu despert, ja que durant el somni el nostre cervell utilitza molta més capacitat i cap de les restriccions dels estats de consciència.

A meitat camí entre la parapsicologia i xarlatanisme, l'institut estatunidenc The Lucidity ha creat un aparell amb forma d'ulleres que se suposa ens prepara per a tenir somnis lúcids. El seu funcionament és simple: uns sensors detecten el moviment ocular ràpid (MOR), la fase del descans on somniem, i a continuació generen un tel de llum i sons suficientment febles com per no despertar-nos però sí prou consistents com per fer un senyal a la nostra consciència somniadora, la qual amb l'entrenament precís prendria coneixement d'ella mateixa i passaria a controlar com, què o amb qui somniem.

dissabte, 28 d’abril de 2012

Col·laboració Ciutadana

-Este blog, sumant-se a la iniciativa de col·laboració ciutadana empresa pel Departament d'Interior de la Generalitat catalana, ha volgut aprofundir en la causa tot compartint la idea clau d'eradicar les accions violentes dels nostres carrers. Per això, tot seguit, publiquem una serie d'imatges en les quals s'observen intolerables agressions i actituds denunciables. Si cap lector coneix o creu que pot conèixer a una o més persones entre les que apareixen en aquestes fotos, per favor, demanin les explicacions oportunes.

Aquesta campanya mostra els atacs patits pels alumnes de l'Institut Lluís Vives de València. Si la iniciativa té èxit apostarem per noves publicacions d'altres jornades de violència encara per resoldre, com el desallotjament de la plaça de Catalunya del 27 de maig de 2011 o la recent vaga general del 29M. Prometem, a més, estar atents a les jornades de l'1 de Maig vinent i a la posterior reunió del Banc Central Europeu que té previst celebrar-se a Barcelona el proper dijous.

Contra la violència policial col·laboració ciutadana.

 
 


dijous, 19 d’abril de 2012

Jaime Albó


-A la desembocadura del carrer Nou de la Rambla, enfront del Teatre Apolo, flanquejat per la bohèmia del cabaret Bagdad i vigilat de prop per l’estàtua de la llegendària cupletista Rachel Meller, es troba un dels racons més genuïnament glamurosos del Paral·lel, El Rincón del Artista. Des de fora sembla un restaurant més però només creuar la porta ens topem amb la seva essència: centenars, milers de fotografies de totes les mides i condicions farceixen els murs del local fins esgotar tot l’espai possible. A totes elles es pot reconèixer el bo i el millor de la faràndula local i estatal, artistes referents de diverses generacions que s’amuntonen fins a formar un barroc museu vivent de l’espectacle. A la major part d’aquestes instantànies, al costat del famós elegit, apareix un senyor somrient i jovial, un personatge més d’aquesta insòlita col·lecció, Jaime Albó. 

Quan ens vam fer amb la gestió del local, ara fa uns nou anys, aquí no entrava ningú, relata l’empresari. Per atraure al públic vam decidir apostar per allò que distingeix el Paral·lel. Aquesta és l’avinguda dels artistes i aquesta seria casa seva. Dit això, don Jaime creuà el carrer i al proper teatre Apolo va caçar al compositor flamenc Manolo Carrasco, primera cara coneguda d’una interminable llista on també figuren còmics com Moncho Borrajo, Paco Moran o Joan Pera, cantants com Falete o Sara Montiel, intèrprets de cada espectacle musical que ha passat per la ciutat o algunes de les cares inoblidables de l’època en què la revista era el gènere preferit del públic popular barceloní. Mitomania? Negoci? Albó ens ho explica: A mi sempre m’ha meravellat el món dels artistes. Jo vaig néixer al Poblesec i durant tota la meva infància vaig recórrer cinemes com el Condal, el Amèrica, el Arenas. Per 1’50 podies veure dues pel·lícules, NO-DO i varietats. Recordo també les grans gales del Victòria, del Español, actuaven Mari Sampere, Paco Martínez Soria o Carmen Morell i Pepe Blanco. Va ser un temps inoblidable per al Paral·lel, i jo sóc dels que creuen que tota aquella energia ha de tornar.  

Arturo Fernández, Merche Mar, Jaime Albó i el Pare Apeles a una de les fotos del Rincón del Artista.

La fascinació d’Albó per l’època daurada de l’Avinguda dels teatres no només es queda al seu restaurant, sota el títol Los martes locos del Paral·lel organitza també gales periòdiques a la Sala Apolo o al local Danzarama de la Gran Via on molts dels artistes de l’època daurada com la vedette Merche Mar—primera dama del renovat Molino—o d’altres supervivents de les varietats continuen mostrant el seu talent. En aquests shows Albó oficia les presentacions i fins i tot s’anima alguna vegada a cantar acompanyat d’El Carpio, el seu inseparable rumbero. He convertit el meu somni en realitat, confessa Albó, Tinc el meu propi espectacle de Music Hall on agafen força nous talents i al mateix temps artistes ja retirats poden reviure els anys en què el Paral·lel era el Brodway català. 

 
Jaime Albó acompanya a El Carpio en la seua rumba en honor al Paral·lel.

diumenge, 15 d’abril de 2012

Caçador Caçat


-Hi ha silencis, hi ha complicitats, subterfugis heretats, escletxes en la hipocresia del sistema. De sobte, la impunitat i la basarda salten per l'aire i s'obre la veda.

Aquesta foto ha suposat tot un canvi tàcit. La figura intocable, l'homo superior comença a ser tractat en funció del que és, del que projecta. Tot això no hauria estat possible sense els nous mitjans, sense les xarxes socials. Fa anys qualsevol foto com aquesta o pitjor s'hauria quedat amagada al calaix d'un diari qualsevol. Ningú no hauria estat capaç de publicar-la.

Hi ha alguna cosa que lentament canvia. Hi ha petits gestos quotidians insignificants, però van deixant una empremta. Poc a poc, gota a gota. 

dissabte, 14 d’abril de 2012

En estos días azules...

"Con el corazón en alto os digo que el Gobierno de la República no puede dar a todos la felicidad, porque eso no está en sus manos, pero sí el cumplimiento del deber".
Niceto Alcalá Zamora, discurs de proclamació de la II República hui fa 81 anys.



-La porta del cementeri de Cotlliure quasi sempre està oberta. Entre la riuada de turistes que els dies de Pasqua visiten la petita vila costanera alguns, sobretot els espanyols, es deixen caure per ell. Venen a conèixer la cèlebre tomba del poeta Machado, mort als pocs dies d'haver-se exiliat tot fugint del terror feixista durant la Guerra Civil. Molts es fan la foto, altres l'observen silenciosos, uns pocs comenten la desgràcia de la mare del poeta, soterrada davall la mateixa làpida i morta tan sols tres dies després del seu fill. La càrrega simbòlica de tot plegat és forta. Es fa inevitable recordar els versos que van trobar-li al poeta, un cop mort, a dins de la butxaca: "Estos días azules y este sol de la infancia". És quan es ve a Cotlliure que cobren un nou sentit. 

Mentre visitem la tomba un home major se'ns adreça: "Sou de Barcelona, no?". És la seua frase per trencar el gel. Correctament vestit, menut, ulls molt vius. És un exiliat català. "Jo sóc encarà d'aquella època". Amb barreja d'accent de Lleida i francès ens explica la seua història. Als tretze anys va passar la frontera fugint de la Guerra. El seu destí, com el de la resta de la seua humil família, va ser l'inevitable, els camps de refugiats. Deu mesos passaria sense veure als seus pares, apilats i tancats als camps veïns. Al capdavall van tenir sort, acabarien sent cridats per treballar al camp, reclamats pels propietaris francesos. Molts altres refugiats foren allistats obligatòriament per a combatre a l'altra guerra. No pot evitar emocionar-se cada cop que recorda aquelles terribles circumstàncies. Mai va tornar al seu petit poble, Franco va viure massa.

"Va ser una època molt dura" explica. "Però poc a poc, lluitant, vam poder tirar endavant. Baixo a Cotlliure de tant en tant, i sempre vinc a visitar la tomba. Durant molts anys venia amb paper i llapis, anotava tots els missatges que la gent anava deixant a la tomba. Ara l'han netejat tota i la gent ja no escriu. Poc a poc s'oblida tot allò. Ja som molts pocs els que quedem vius, els que podem contar el que va passar perquè ho vam veure amb els nostres ulls".

S'ofereix a mostrar-nos un altre secret. Ens condueix pels estrets carrerons que hi ha prop de cementeri. Continua parlant, ara del present. L'amoïna la crisi: "abans com a mínim podíem treballar, hi havia feina. Ara a Espanya ni això. És molt trist tornar a veure la gent emigrar". Voilà, hem arribat. Ens ha conduit a Casa Quintana, el lloc on Machado i sa mare van passar els seus últims días azules. Resulta ser un elegant habitatge de tres plantes assentat a la vora del torrent del poble, molt prop de la mar. "Quina diferència d'això als camps de refugiats", li diem. "Clar", contesta, "sempre hi ha hagut diferències. No érem tots iguals, tampoc els exiliats".
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...