dissabte, 31 de març de 2012

Matar el Missatger

-Entre algunes de les moltes reaccions que ha suscitat la vaga general de dijous hi ha algunes de ben curioses. Per exemple, a les xarxes socials circula una convocatòria de manifestació en contra dels sindicats. Hi ha qui l'anomena, fregant ja el ridícul, la vaga anti-sindicats. L'anècdota serveix per il·lustrar un pensament bastant expressat aquests dies, el desprestigi dels sindicats. 

Cert és que el sindicalisme es troba plàcidament instal·lat en les sinergies d'un sistema corrupte i cada cop menys legitimat, que progressivament les seues bases son més febles, que el discurs de l'esquerra es desdibuixa front al poder imbatible del liberalisme extrem. Davant d'aquest panorama i la seua supremacia mediàtica poc es pot fer. Com a prova el fet que durant una vaga general la gent es dediqués a criticar els sindicats i no la injusta reforma laboral que l'ha fet necessària.

Matar el missatger sempre fou estratègia comuna entre els que no volen obrir els ulls a la realitat, una situació indigna on un govern legitimat per unes urnes sense alternatives, poroses a les pors d'una societat sense esperit crític, planteja com a solució als errors del sistema aprofundir en les causes de tots els seus mals. Poques són les eines que ens queden per lluitar, no les llancem a la brossa per molt rovellades que estiguen.

dimecres, 28 de març de 2012

Qüestionari d'Exili

-La periodista Llum Catalan prepara un reportatge sobre els exiliats valencians a Catalunya, sobre eixe conjunt d'éssers que un dia vam abandonar una València de negra perspectiva per establir-nos nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure... Davant la impossible simplesa d'una trobada en persona enllestim l'afer a través d'un qüestionari enviat per correu electrònic. S'expliquem el següent:



    • Què vas estudiar? Quan?
    • Vaig estudiar periodisme-comunicació a la Universitat de València, promoció 2002-07.


    • Com és que has acabat ací? Què et va impulsar a vindre?
    • Primer de tot les oportunitats laborals. El mercat valencià dels mitjans de comunicació no oferia, llavors com ara, oportunitats suficients i/o atractives per una persona acabada de llicenciar que vol aprendre un ofici en condicions dignes i en la seua llengua. 


    • Quant fa que vius a Barcelona? Va ser difícil el trasllat?
    • Visc a Barcelona des de fa 4 quatre anys i mig. I no, el trasllat no va ser dur, al contrari, tenia un bon matalap, un curt grapat d'amics molt ben avinguts que em van acollir i ajudar molt als primers moments. La ciutat, a més, com totes les grans urbs, compta amb moltes opcions d'integració i gents diverses vingudes de tot arreu, per la qual cosa és fàcil trobar el teu espai. L'única cosa negativa, encara la patisc, és la distància respecte de la família i els amics. 


    • Volies vindre a Barcelona a treballar des d'un principi, o et vas decidir per majors facilitats o per alguna oferta laboral?
    • La dinàmica i l'ambient—perquè no dir-ho—provincians que sovint empastifen la vida de València capital sempre són psicològicament desconcertants. Qualsevol persona amb una mica de trellat que s'estime la ciutat pateix aquesta icònica relació amor-odi que ens convida per moments a marxar. 

      A banda d'això, les meues raons van ser primordialment professionals. Tenia la intenció de desenvolupar la meua especialització periodística en un sector, el de la cultura, que al País Valencià té molt poca incidència. Em vaig plantejar un trasllat merament formatiu, que durés una temporada, que em permetera millorar competències amb un nivell de rigor i professionalitat que, en el meu cas, no vaig poder trobar al País Valencià. 

      El factor lingüístic va ser també important. Catalunya demana professionals bilingües, per la qual cosa els valencians tenim fins i tot més facilitats que a casa nostra a l'hora de trobar treball. Personalment, a més, tenia la intenció de formar-me com a periodista en la meua llengua, per la qual cosa confluïen factors. 


    • Et penedeixes de la teua decisió?
    • No, en absolut. 


    • Enyores València? Què penses de la situació en la qual està la ciutat? Tens pensat tornar-hi?
    • Sí, m'enyore molt el País Valencià, trobe a faltar la meua ciutat, Alcoi, a la qual no puc baixar tant com abans, i València, una ciutat que em va donar molt. I clar, és la meua terra i em resulta indignant la situació de molts professionals que han de marxar per poder assolir un estatus de dignitat d'acord amb el seu nivell formatiu. A València, malgrat els anys de bonança de l'anterior dècada, no s'ha creat treball de qualitat. L'actual crisi ha vingut a complicar encara més aquesta situació, que sens dubte és conseqüència directa d'un seguit de nefastes polítiques econòmiques i culturals, que han donat com a fruit un model productiu ara ensorrat i del qual paguem les conseqüències. 

      La idea de tornar, per tant, tot i que no ha desaparegut encara del meu cap, resulta complicada d'acord a com estan les coses a València a nivell laboral. La porta de tornada, però, resta sempre oberta. 


    • Què et proporciona treballar ací? T'enriqueix?
    • Barcelona a nivell laboral ofereix més oportunitats i de millor qualitat. 


    • Quines diferències trobes entre València i Barcelona? Respecte al nivell de vida, cultural i a les oportunitats laborals.
    • Tot i que laboralment és més atractiva, l'elevat nivell de vida barceloní sovint dificulta molt el dia a dia. En canvi, la vida a València capital és més agradable, et permet assolir un altre estatus, passant en la major part dels casos per feines poc gratificants o mal pagades que, no obstant, et permeten viure bé en una ciutat relativament barata. Cas contrari és Barcelona, on treballs normals et permeten amb prou feines fer front a les despeses corrents. 

      És una tria personal, viure bé a València amb un treball de merda o viure just a Barcelona fent el que t'agrada. És el meu cas, òbviament, perquè molts dels emigrants valencians han acabat vivint a Catalunya com a funcionaris i gaudeixen d'un bon estatus a tots els nivells. 

      Culturalment no hi ha comparació possible. Catalunya gaudeix d'unes mínimes capacitats de generar una política cultural, de vehicular un discurs coherent recolzat, a més, a un mercat i uns mitjans de comunicació porosos i conscienciats amb els drets culturals del poble. Al País Valencià, al contrari, no existeix una política cultural més enllà dels quatre potents motors folklòrics de sempre: falles, moros i cristians, etc. 

    • Tornes sovint a València?
    • No tant com m'agradaria. Cada cop menys. 


    • Com penses que pot incidir en el País Valencià que les persones qualificades marxen.
    • Els centres formatius valencians són d'una qualitat heroica tenint present la circumstància que els envolta. D'ells surten professionals capacitats per gestionar un sistema econòmic i cultural plenament eficient, ric i plural. La nefasta gestió dels recursos per part d'institucions públiques però també del teixit econòmic valencià, dóna com a resultat un sistema corrupte, rovellat i ineficient on factors com el talent, la tècnica o el recursos emprats de forma sostenible són menystinguts quan no ignorats. El sistema social del País València encara pateix un alt grau de caciquisme, ara però vestit d'empresari d'èxit, on només importa el diner fàcil i manca per complet la noció de país o d'interès general. 

      Davant d'aquest perspectiva és normal que les persones amb un bon nivell formatiu marxen a buscar oportunitats fora. Malauradament, tot aquest capital humà que es perd i no reverteix en el territori, amb la qual cosa la situació de mala administració es perpetua creant un cercle viciós. Cal un canvi de mentalitat molt profund per poder donar-li la volta a la situació. 


    • Recomanaries l'experiència? O la situació ha canviat respecte a quan decidires vidre?
    • Tot i que ara les circumstàncies en cinc anys han canviat molt respecte de les que jo vaig gaudir en el seu moment, recomane com a sistema que tothom que puga marxe una temporada per forma-se professionalment a un territori que no siga estrictament el seu. Aporta experiència i et dóna perspectiva respecte del teu propi entorn i les seues circumstàncies.

    dimarts, 27 de març de 2012

    Epístola Tanguera (Equinoccial i Distant)

    Andate a Europa, vos, 
    la reputa que te parió. 
    Empezá a correr así como estás corriendo 
    y te vas a Europa 
    y te vas a la concha de tu hermana.


    Algunes de les tonalitats daurades de la incipient primavera ens arriben només de retruc, reflectides a través dels vidres d'algun bloc d'oficines que s'alça per damunt de la resta d'edificis, o intuïdes als cants de gavina dels barris que voregen la mar, incipients potser entre els foscos racons d'aquells carrers tan sovintejats i, malgrat tot, cada cop més desconeguts, llum present i no obstant tèbia, els cicles i els retorns cada cop més ansiats, cada volta arriben més salats.

    -Benvolguda i estimada Pandèmica i Celeste:

    Ja fa uns quants dies d'aquella estranya coincidència, unir per uns moments la partida del Taj amb el teu fugaç retorn europeu. Tots figuràvem, com una estranya col·lisió de taques de pintura dins d'un mural ben poc figuratiu. Tornàvem a ser, anys després, coses després, milers de milions de tones d'aigua a través. El pas del temps o la distància, un bon tema per a uns versos. Alguna cosa més profunda, més consistent, massa fins i tot per a un grapat de paraules cosides les unes darrere de les altres, en filereta, processó nostàlgica o tanguera, exercici o promesa de redempció a través d'una carta, a través d'un grapat d'imatges afilades en ombra, en nostàlgia equinoccial, en regust d'hivern passat o per venir. Uns que tornem, altres que s'endinseu, el cicles, el rollo de siempre.

    Les rates abandonen la nau quan senten el perill, el perill d'un foc ben lent i malgrat tot visible des dels angles més inversemblants. Salvar la pell mentre la nau s'enfonsa. Metàfores de naufragi, petits fracassos diaris que maquillem amb la desfeta col·lectiva. Tot era de preveure, tot tenia una trajectòria i, no obstant, no ho vam voler veure. Taj diu que marxa cap a Bèlgica, canvia una estela de contrarietats per una perspectiva incerta. La tornada i/o la permanent fugida, els punts d'ancoratge d'un seguit de xarxes connectades a certs punts, a certes ciutats que van fent i desfent a dins nostre, que són més nosaltres que tu i que jo. 

    Sí, ho sé. Estic massa espès i tu ja vas progressivament perdent el català que et quedava. Recorde ara l'Índia, olors sobretot: l'encens als altars, ofrenes diàries, la vaca menjant entre les escombraries, llengua sagrada furgant en la merda, clavegueres a cel obert, camps regats amb l'aigua de la malària, els fregits amb terra, les mosques en la fruita, l'olor de la fam, la malaltia. I bé ara, tot es relativitza, tot allò nostre no sembla tan transcendent. Certs camins que van fent-nos perdre el lirisme poc a poc, malgrat Baudelaire, malgrat tot. 


    Des de la distància salina, sòlida, un perllongat comiat cíclic d'anada i retorn. Feliç tardor.

    divendres, 23 de març de 2012

    Fàtues

    -Apunts pendents escrits a principis de març: "Entre brunzits metàl·lics, un horitzó d'ascensors amb botons que pampalluguegen; xiuxiueig de telèfons constant i un tel de sinistre vidre industrial que s'interposa entre la realitat i nosaltres". 

    Els dies esgotadors, parèntesis. Hi havia horitzons més amplis, el poal de les il·lusions ple d'aigua cristal·lina. Hi ha realitats, però, per a les quals no ens van ensinistrar. Bramen les gavines car s'acosta la primavera i han de niuar, reproduir-se, donar vida. Què és el que hem fet malament?

    Dilatem el dia a dia, quefers varis, i entre tota la rutina polsosa van instal·lant-se, encara, les esperances; cada cop més inassolibles, fàtues. 

    divendres, 2 de març de 2012

    Silenci Romput

    Did you know when you lost?
    Did you know when I wanted?
    Did you know what I lost?
    Do you know what I wanted?
    Silence, Portishead



    Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...