dimarts, 31 de gener de 2012

Projectar les Cendres

-Afortunadament, hi ha alguns vicis a la vida que m'he pogut estalviar. Un d'ells és el de veure contínuament sèries i més sèries, eixe costum més o menys ritual que s'ha posat tan de moda i quecom passa amb el gintònic i la cocaïnala falta de consum en determinats ambients fa de tu poc més que un empestat. Doncs bé, va voler la casualitat que ahir em trobara davant de la pantalla just en el precís instant en què començava una. I sí, em vaig enganxar als dos primer capítols. No per ganes de ser acceptat dins la secta dels serial lovers, ni molt menys, més aviat va ser perquè els temes que tractava m'interessaven bastant: corrupció i País Valencià.

Imatge promocional de Crematorio.
Crematorio (dilluns nit a La Sexta) ens explica la història d'un empresari corrupte fet a si mateix entre l'especulació immobiliària costanera (crema de boscos inclosa), el suborn a polítics, els tràfic de drogues o els contactes amb la màfia. I tot, com no podia ser d'una altra forma, al paradisíac  i inconfusible marc de la costa valenciana. Com a protagonista trobem l'omnipresent Pepe Sancho, recurrent peatge de valencianitat que no sabem si ha preparat el seu paper als despatxos de Teatres de la Generalitat que tant freqüenta, però que en tot cas se'n surt prou bé. 

No sé tampoc com evolucionarà el serial mafiós de La Sexta—m'indiquen els que ja l'han vist via Canal + que els capítols finals decauen, tot i això podem manifestar que el guió dels dos primers episodis ha sabut jugar el tòpic en favor d'una construcció argumental solida i ben estructurada en dos plans narratius discontinus, amb una producció d'un nivell i rigor rarament vist a l'audiovisual estatal. Els personatges, a més, poden semblar un pèl esquemàtics i fins i tot predictibles, però posseïxen certa credibilitat al capdavall. Creïbles per a una ficció, és clar. Nosaltres ja tenim proves més que manifestes de com la realitat supera la ficció, per això el culebró es queda curt. Però aquest és un altre tema corroborat cada dia als diaris. 

De tot aquest assumpte, però, el que a mi m'interessa realment és el pla simbòlic, la collita dels mites, tot allò que restarà a la memòria jacent. El País Valencià s'ha situat al nivell al·legòric de la Itàlia camorrista i Crematorio ho posa damunt la taula. A hores d'ara podem parlar de la casa de putes sense amo de l'Europa enfonsada, i així ho reflectix la premsa mundial: aeroports buits amb estàtues del cacic suposadament corrupte, jurats populars que no condemnen delictes provats, la irracionalitat beata i acientífica manant de tots els púlpits, el retorn de les fosques pràctiques inquisitives, escoles patibulàries enfonsades en la fosca gelor de l'hivern. Tot un país fregant la fallida econòmica i sobretot moral. 

Una de les imatges de la sèrie, maqueta faraònica inclosa.
Només afegir, doncs, la meua felicitació. Ho han aconseguit, d'una forma no esperada però ho han assolit: som referència, som el melic d'Occident. Davant semblant fita qualsevol ficció es queda curta, molt curta. Però tot és qüestió de temps, el gènere negre valencià no ha fet més que començar, i podem augurar-li un futur prometedor.

divendres, 27 de gener de 2012

Visualitzar l'Emergència

Portada de la Hamlet d'aquest de gener.
-Arrel de la publicació de l'entrevista a Sònia Gómez, tema de portada de la revista Hamlet d'aquest mes, s'han fet notar les veus que ens feliciten per l'elecció del personatge. No em sorprèn en absolut que una coreògrafa tan carregada d'imaginació i valentia tinga una nombrosa legió de fans, i tampoc em sobta que ho manifesten. 

Aquest fet, però, invita a reflexionar sobre com tracten els mitjans culturals la seua agenda. La dansa se suposa que no és popular, tampoc una creadora com Sònia Gómez que tot i haver voltat per mig món és pràcticament una desconeguda a ulls del "gran públic". 

Freqüentment són tirades pel terra per part de diligents caps de capçalera propostes i temes que miren de fer visible la cara emergent de les nostres arts, i són rebutjades perquè se suposa que allò "minoritari" no interessa. Donant-li la volta a la truita és més que lícit reformular la qüestió: però veritablement les tan amanides cares de la "popularitat", tan omnipresents com insistents, continuen sent l'única opció? El cas de Sònia Gómez hauria de servir com exemple,  hi ha una altra forma de fer les coses.

Un brindis per acabar—encara que no siguen temps benignes, pel periodisme que descobreix, que innova.

dimecres, 18 de gener de 2012

Polititzar el Teatre

-Ahir es va celebrar la taula redona sobre la nova censura, organitzada per la revista Hamlet dins el seu programa d'Accions reflexives entorn al fet escènic. Entre alguns dels temes que es van fer presents hi havia el de la politització de l'actual teatre català.

Diversos parlaments van fregar-la. Josep Maria Loperena o Romà Gubern, per exemple, van posar l'accent en l'autocensura, aquell mecanisme intern i sord que es contagia a creadors a través de pressions comercials, administratives o per la dictadura del que es considera políticament correcte. Bastant clara ha estat la qüestió quan ens hem referit en aquest blog al panorama del País Valencià. Però, i Catalunya?

Francesc Foguet no es va tallar a l'hora de relacionar algunes de les més prestigioses signatures del nostre teatre i l'escassa politització dels seus textos. I no es tracta de reclamar pamflets per als escenaris, simplement cal constatar el fet que estem travessant una època convulsa en què no fer referència al poder i als seus mecanismes suposa tractar de forma superficial els problemes de la nostra societat.

Hi ha excepcions, afortunadament. Guillem Clua (autor acostumat a poar dels conflictes entre poder i individu) publicava al número 20 de la revista Hamlet un article per referir-se a l'assumpte, tot recordant com la dramatúrgia estatunidenca té més que assumit que les picades d'ull al món de la política formen part natural de qualsevol obra que vulga dir-se ambiciosa.

Clua, a més, cita al seu escrit altres camarades catalans que, com Pere Riera i l'obra Desclassificats o Josep Maria Miró amb Gang Bang, han transgredit la norma fent referència explícita a la forma com el poder s'immisceix en les relacions humanes. Altres veus es podrien citar com les de Nao Albet i Marcel Borràs (amb la seua aclamada Democràcia), a més d'altres petites transgressions de l'off com les que habitualment visiten l'Antic Teatre.


Democràcia, una original repassada al GAL i als conflictes de l'individu amb el poder (Foto Ros Ribas)


Fa poc, el dramaturg Paco Zarzoso, el teatre del qual darrerament ha girat cap a posicions més polititzades, vaticinava que amb "la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre". Les retallades en l'estat del benestar, l'innegable desgast del model polític i econòmic o l'obsoleta versió de democràcia que patim, són totes elles xacres que cal denunciar, també al teatre. I nosaltres, els espectadors, que comencem a estar una mica farts de la comèdia evasiva, no només esperem dels autors que fiquen canya sinó que a més ho exigim.

dissabte, 14 de gener de 2012

Referències en Xarxa

-El company Miquel Valls dedica un detallat i detallista article des del web Artez Blai al canvi d'imatge que està experimentat la revista d'arts escèniques Hamlet, que poc a poc es va fent visible entre els aficionats al teatre.

La poc agraïda pràctica del periodisme (i el petit component d'ego que comporta, per què no dir-ho) facilita que siguen sempre benvinguts els afalacs, sobretot si són per a un reportatge com el de la censura al País Valencià que denúncia la terrible situació que estan patint molts creadors valencians en la seua relació amb el poder imperant. Gràcies, doncs, per la difusió, repetint—una vegada més—que el tema s'ho mereix.

divendres, 13 de gener de 2012

Hamlet Accions: la Nova Censura

-La censura no ha desaparegut malgrat la creença general. La censura no és la pretèrita anècdota d'un passat totalitari, continua viva i vigent a través de recargolats mecanismes que van adaptant-se a la dinàmica social dels nostres dies. Sempre, això sí, es pot identificar la seua essència: l'interès d'aquell qui té el poder en silenciar la informació que amenaça el seu estatus. 

Com ja hem comentat en aquest blog, la Revista Hamlet publicava en el seu número doble de novembre-desembre un dossier amb diversos textos que abordaven el tema de la censura al teatre des de prismes molts diferents. Com l'assumpte és sucós i es pot estirar molt més, aquest proper dimarts 17 de gener, a les 19 hores, algunes de les veus presents al l'informe seran al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla de Catalunya, 10).

Francesc Foguet i Romà Gubern (UAB), l'advocat i escriptor Josep Maria Loperena i el periodista i dramaturg Josep Lluís Fitó (els encontres amb la censura del qual han estat tractats ací una i dues vegades) seran els protagonistes de la taula redona a la qual, no cal dir-ho, esteu convidats. Tota difusió, a més, serà ben rebuda, el tema s'ho mereix.


divendres, 6 de gener de 2012

Escales, Patges i Regals


-Entre les moltes claus per entendre d'arrel l'alt nivell de xovinisme alcoià s'ha d'haver presenciat in situ, a banda de les festes de moros i cristians, la Cavalcada de Reis. Sí, que és la més antiga del món, que el seu desplegament de medis i l'acurat manteniment del detalls tradicionals de la seua estructura la fan única. A més, les jornades complementaries com la de la Burreta i les Pastoretes contribueixen a donar forma a la màgia del Nadal alcoià. 



Sense menystenir la resta dels rituals, de tot plegat em quede amb el costum del repartiment de regals a la Cavalcada per part dels tradicional patges, eixa barreja de donyet i tòpic huitcentista del que els alcoians entenien llavors com a negre


El negre és potser la mes forta icona, si més no, la que més profundament t'impacta quan ets una criatura de pocs anys: eixos llavis rojos i la cara pintada com de betum, eixe ésser misteriós que apareix en ramat junt als Reis Mags i que, armat d'una escala, perpetua a través dels ansiats regals eixe conte fantàstic de quan érem xiquets.

dimecres, 4 de gener de 2012

Deutes

La notícia del dia la publica en portada el diari El País i respon al següent titular: "El Gobierno central sale al rescate de la Comunidad Valenciana". L'afer no és per a broma. Comencen a ser dramàticament visibles els efectes de vint anys de política de malbaratament, de creixement sense desenvolupament. És la materialització flagrant d'un mode de viure i d'una manera d'entendre la realitat valenciana que haurem de pagar durant dècades.

Dóna la casualitat, a més, que els protagonistes d'aquesta societat espectacular que ens van voler fer creure acaben devorats pels propis ressorts que van covar. Així, aquest dies veiem com el torrent mediàtic arrossega prohoms i pròcers, símbols encara bategants d'aquelles dècades de mamella plena. Parle, òbviament, del judici al pochonorable Francisco Camps, seguit d'altres presidents com el balear Jaume Matas, o el exvolgut cunyadíssim del Rei, Iñaki Urdangarín, tots ells acusats pels fiscals d'haver estat tot un símbol del seu temps, de no haver deixat pèl eixut.

Camps a la banqueta dels acusats per suborn impropi
Hui mateix, el Govern valencià en la seua línia de transparència definia tot l'assumpte com "un problema puntual de liquiditat". Alguns des de les xarxes socials han fet contes, i aquest primer impagament de la Generalitat al seu prestador, el Deutsche Bank, es podria haver resolt amb aquest senzill compte:

Emarsa 40 + Gürtel 20 + Urdangarín 3 + Brugal 30 + Naranjax 15 + Calatrava 15 = deute Deutsche Bank (123 milions).
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...