dilluns, 5 de novembre de 2012

No hay dónde llorar a los muertos

-No he trobat a faltar les elegies de pluja perquè hi pense constantment. No me les puc treure del cap: les humitats, el ritme de les gotes tamborinejant els ferros, l'escorrentia entre voreres, pedretes i les rodes dels cotxes aparcats. Paisatges industrials abans del comiat, els bars de la gent pobra, sopars que esdevendran rituals de missa; les promeses que cal mantenir i les promeses que cal trencar. 

No he trobat a faltar els records assolellats car no puc parar d'evocar-los. No hi ha més camí: els dies de núvols grisos i clarianes evocadores, les hores per pensar-hi que pesen com una llosa gegantina, els caps de setmana esperant un miracle; un hivern que caldrà desfer abans que l'hivern ens desfaça a nosaltres. 

El dubte que creix com una heura, que s'escampa per les columnes del jardí, que penetra la pedra dels graons amb les seues arrels, que arribarà fins la porta desfent les fustes, fent entrar tot este vent hivernal de les promeses trencades. No hay dónde llorar a los muertos.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...