dissabte, 27 d’octubre de 2012

Epístola Marsellesa: l'Oratge

-Al moment de marxar esperava la neu, la gran nevada capaç d'isolar la segona ciutat francesa, que vindria a congelar tot el paisatge de grues al port, de barques als molls, de terrasses amb gent prenent pintes de cervesa i copes de vi negre. Una glaçada de voreres intransitables, de cotxes atrapats i abandonats al mig del carrer, de vidres entelats. Tan inesperada tempesta de gel a l'octubre hauria causat gran desconcert a la mediterrània vila, tan poc avesada a ensurts semblants, menys encara en aquesta època de l'any. La gent ho hauria viscut amb una sensació de perplexa incredulitat, com si s'hagueren conjurat esperits màgics amb la intenció d'aïllar als marsellesos de la resta del món, de la resta de les conseqüències lògiques de l'oratge, de l'inici de tardor i del que entenem per previsible. S'haurien glaçat les flors del Longchamp, eixiria un fum espès dels motors de les locomotores de la gare de Saint-Charles, flotarien pel Vieux Port fragments solidificats d'aigua salada. De l'estàtua d'or que presideix el campanar de Notre-Dame de la Garde hauria penjat un enorme caramell que, degut a la insistència del vent, hauria acabat apuntant cap a la mar. No cal dir que res d'això va passar. Tot és fantasia, al·lucinació evasora del que podia haver estat però que, malgrat tot, no fou.


En canvi,  sí va haver-hi sol, molt de sol, sol traïdor marítim que sense adonar-te et cremava les galtes. S'hi colava també de vesprada entre finestres, donant llum als passatges d'interior, als instants. Al capvespre, ja somnolent, s'hi enfonsava en la mar, entre coixins i llençols de núvols grisos, rosats i taronges. A boqueta nit s'alçava el llebeig acompanyant la brisa fresca nocturna. Ja, més entrada la foscor, va irrompre el cor de gavines amb la seua dansa de trajectòria circular, amanint el solitari sopar de formatge i Bourgogne. Des d'aquella terrassa s'intuïa el moviment dels estels a milers de milions d'anys llum de distància. Ja no caldrien segles per poder-ho observar o mesurar.   

No va nevar. Però l'últim dia va ploure com volent subratllar la natura humida dels destins particulars, dels fluxos de matèria en col·lisió. No va nevar, però el dia després d'haver marxat dos tornados van sacsejar Marsella; deixaren ferits. Dos tornados engendrats en contra de les conseqüències lògiques de l'oratge,  en contra del que entenem per previsible. Com una força al·lucinatoria vinguda a omplir el buit de tanta llum engolida. Les coses, a voltes, resulten impossibles d'oblidar.  Fins i tot quan ho intentes.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...