dilluns, 8 d’octubre de 2012

Abhay Cinema

-Després d'uns quants avisos, vaig caure severament malalt a Delhi. Alta i constant febre, cagarrines agudes fins la deshidratació. Van ser més de tres dies sense poder eixir d'aquell hotel jueu del Main Bazar, esperant que la malaltia persistira per ella mateixa. L'episodi febril més fort va ser el de la primera nit. Havíem passat la jornada recorrent la ciutat, acompanyats d'una temperatura i un sol infernal. A última hora de la vesprada vam visitar aquell atapeït santuari sufí, l'Hazrat Nizam-Ud-Din Dargah, a dins, al voltant, vam topar amb la misèria nua dels suburbis de la capital: nens famèlics, ancianes pidolant, famílies senceres vivint esteses a les voreres de la propera Lodi Road. En arribar a l'hotel el meu front passava ja dels 38 graus. 

Temple of Isolation
Vaig caure rodó al llit. A meitat camí entre la inconsciència i el deliri, escoltava de lluny com la meua veu balbucejava mots inconnexos de negació. Girava el ventilador, algú parlava indi al corredor. La meua ment amb prou faena connectava el cos suat amb l'espai i el moment, dedicant-se a revisitar arbitràriament passatges dels dies anteriors. De sobte, entre el garbuix de records va prendre forma un de consistent, l'Abhay Cinema. 

Feia quasi una setmana que havíem abandonat Varanasi, la nostra primera parada índia. I pràcticament havia oblidat aquell estrany edifici blanc, gran i quadrat, amb indicis d'art decó. Vam intuir que era el cinema que marcaven els mapes per aquella música bollywoodiana amplificada que desprenia (alguna actriu famosa cantant amb eixe to agut característic). El que més ens va cridar l'atenció era la manca de portes. Després de molt estudiar-ho, no vam descobrir forma humana d'entrar-hi, devia tractar-se de la part posterior de la construcció. Poc abans, al mateix carrer polsós i despoblat, havíem trobat un temple solitari. Sense atrevir-nos a entrar, ens vam quedar observant-lo des de la tanca. Un monjo ens mirava fixament assegut a les escales d'accés, no semblava hospitalari. 

Cinc dies després, al bell mig del deliri de la febre, vaig retornar des de Delhi al mateix indret de Varanasi que creia esborrat de la meua ment. Vaig somniar que una muntanya creixia al mateix temple proper al cinema. Al malson apareixia el monjo, encara que no recorde la seua cara. Camí del cim hi havia neu però alguna cosa m'impedia continuar l'ascensió. Era aquell estrany cinema sense portes. Un cop d'efecte em feia trobar l'entrada, tal volta botava el mur o traspassava per místiques arts les seues parets altes i blanques. A dins vaig percebre passadissos, portes tancades, foscor. La sensació d'irracional terror començava a créixer a dins meu, com una metxa en direcció al cartutx de pólvora. Porta, dalt, corredor: trobava una xica o bé una xiqueta, bruna cabells llargs, girada d'esquenes. Li vaig dir que s'aturara i ho va fer, encara que no l'havia vist moure's. En apropar-me, vaig intentar veure-li la cara, agafant-la del muscle per girar-la, i amb el moviment, abans que poguera intuir res, o precisament per això, per veure el que no havia de veure, vaig començar a cridar presa d'un pànic com poques vegades he sentit. El crit real em va tornar a connectar amb la realitat, va ressonar per les cinc plantes de l'hotel, el cor em bategava molt fort, suava copiosament, la febre era encara alta. 


Alguna cosa s'hi va girar amb aquell deliri, amb aquell malson. Tendisc a recordar-ho prou sovint. He intentat recuperar aquell paisatge amb la intenció de saber quina part hi ha de veritat i què és el que he fabulat amb el mesos i la insistència. Utilitzant el Google Maps m'he assabentat del nom del santuari: Temple of Isolation, el Temple de l'Aïllament, fins i tot hi ha una foto penjada. També sé que l'edifici sense portes és l'Abhay Cinema. Prop d'ambdós, es pot apreciar un altre element desconcertant. "Què és això", em va demanar un amic que em va sorprendre ahir analitzant el mapa, "No ho sé, sembla un llac", vaig dir-li sense saber respondre, car jo havia passat i no recorde res semblant d'aquesta mida. "Un llac?", va continuar el meu col·lega, "tan negre com és sembla un llac de petroli".

1 comentari:

Silvia ha dit...

A vegades els somnis transcorren a llocs que s'han visitat i que on han quedat preguntes sense resposta, i es per això pot ser que precisament en una nit de febre alta els teus somnis hagin transcorregut precisament en un lloc en el que feia poc havies estat i et va resultat inquietant... la resta... deliris de la febre.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...