dijous, 27 de setembre de 2012

Insomni en Blau

-El brunzit de l’ascensor torna a ressonar cap a les tres del matí. Nova nit d’insomni. Encara roman pel terra de la cuina l'agònica trajectòria d’una panerola després de ser fumigada amb Cucal. En la llunyania, alguns guiris bramen càntics de borratxera. Els carrers humits del Raval acaben de ser arruixats. El vent gronxa insistentment els lledoners, just enfront de la finestra. Penja encara d'una branca la meua samarreta negra a punts blaus, aquella que porte a les fotos dels primers mesos a Barcelona. 

Abans d'adormir-me em sembla percebre el sorollet de les tecles de l’ordinador: frases de farciment, articles de mercenari. Però no, no és cert, tot resta ja apagat, hui no hi ha res a escriure. En la immediata memòria es perpetuen algunes de les escenes de Lost Highway de David Lynch: Bill Pullman s’endinsa en la foscor d’un corredor, inquietant sensació d’estranyament tot i ser la seua pròpia casa. Tornen també aquells quadres d’Hopper
cases aïllades, llum de solitud, personatges—i els poemes d'Houellebecq, que vomiten un tètric París que no té res a veure amb el meu. 


Es torna a sentir el brunzit metal·lic. Intentant conciliar la son estic a punt de somniar, i somnie amb un botó ocult, que al pitjar-lo baixa l'ascensor al soterrani, a l'enorme cova que resta oculta, plena de petroli; algú s'ofega. Just abans d'adormir-me encenc un misto i el llance a la basa negra i llefiscosa. No arribe despert a presenciar la reacció.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...