dijous, 20 de setembre de 2012

Els Espills de Madrid

"MAX: Los ultraístas son unos farsantes. El esperpentismo lo ha inventado Goya. Los héroes clásicos han ido a pasearse en el callejón del Gato. 
DON LATINO: ¡Estás completamente curda! 
MAX: Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento". 
Luces de Bohemia 

- La densitat de les hores ens feia d'esquer, la cervesa i el vi barat era l’ham. Mentrestant, la humitat del Canal de Saint-Martin se'ns arrapava als ossos. El fred ja era una altra cosa, com després ho serien la primavera i aquell indici d'estiu tot just abans de marxar-nos-en. Aleshores no vaig ser dels primers, no tenia raons de pes; tampoc vaig ser dels últims, car no ho hauria suportat. Amb el temps tot allò va anar solidificant-se, agafant condició de mite. 

Vaig aprendre a estimar Madrid des de París. A simple vista pot sonar estrany, Lawrence Durrell ho explicava millor: “Una ciutat es torna un Món quan s’estima un dels seus habitants”. Abans podia haver estat turista de museu, borratxo de barra de bar i tovalló de paper al terra, caçador de racons de postal i d’història, un xic amb stendhalisis castissa, però al fons no havia entès res.


Col·locats de forma que reflectien la llum del dia però sobretot aquella de la nit, els espills de Madrid ens oferien la imatge de l’heroi mític que—birra en mà—es precipita cap un vell soterrani en penombra per ballar soul, que va amollant els complexos com qui es desfà de la roba en un strip-tease, matèria per les nostres novel·les crepusculars de vellea, festes i més festes presidides pel fulgor de les hores solidificades. Madrilenys meus, certament memorables.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...