dimecres, 20 de juny de 2012

David Hare: Revulsiu Escènic

Fragment de l'entrevista publicada al número 26 de la Hamlet, Revista d'Arts Escèniques.

Acomodats, subvencionats o, el que és pitjor, políticament correctes. David Hare es nega a acceptar-ho però el seu cas és excepcional al si d'un món intel·lectual cada cop més banal i falt de substància. El seu teatre llancívol busca ficar el dit a l'ull, els seus personatges vehiculen el desencís i l'ensorrament dels valors contemporanis. Cap institució no escapa al seu tret qüestionador. No obstant això, és un autor d'èxit, potser el dramaturg britànic del moment, i les seves obres omplen teatres arreu del món. Ens endinsem en la fórmula Hare aprofitant la seva doble presència a la cartellera.



Estimo el teatre quan serveix per qüestionar les conviccions socials del món en què vivim. Dit això fa una pausa, deixa que la frase respiri. Només un teatre amb aquesta intenció és veritablement important i adult. Sir David Hare (1947) mai s'ha vist reflectit en aquella pesada etiqueta que l'acompanya: autor polític. Segons ell serveix per simplificar el conjunt dels seus treballs. Clar que són, polítiques les meves obres. Tot teatre ho és. Del que veritablement es queixen molts és que el meu teatre tingui contingut. Una gran part de la crítica prefereix obres que no parlin de res o resulten trivials. Sigui com sigui, no és tasca senzilla identificar avui en dia la idea d'autor mediàtic—amb reiterats èxits al West End, Broadway o Hollywwod—amb la d'un declarat home d'esquerres, incòmode i combatiu. Quan jo era petit genis de la mida de Sartre o Camus tenien els teatres com espai absolutament natural per treballar. També al nostre temps, intel·lectuals tan importants com Havel han fet servir els escenaris per explicar problemes i idees complexes del món d'avui, com molts altres filòsofs i pensadors. Per mi resulta una idea totalment natural que el dramaturg hagi d'estar preocupat pels per les qüestions socials. Tota la resta resulta teatre improvisat. A principis dels noranta va dinamitar gairebé tots els poders estamentals de la societat britànica. Amb la seva trilogia Racing Demon (1990), Murmuring Judges (1991) i The Absence of War (1993) s'atrevia a qüestionar, ni més ni més, que l'església anglicana, el sistema legal i judicial o el nomenat nou laborisme, respectivament. La privatització dels ferrocarrils britànics, la premsa sensacionalista (dècades abans que esclatés l'escàndol Murdoch), l'educació, la invasió d'Iraq, el conflicte israelià... res no escapa a l'embranzida del seu prolífic torrent creatiu, tampoc la crisi.

Són els actuals temps de desconcert un bon moment a nivell creatiu?
Penso que sí. L'any que va esclatar la crisi financera vaig escriure una peça sobre el tema, The Power of Yes, representada el 2009. Bàsicament el que feia és explicar el que estava passant, fer una narració amb això. La crisi ens fa sentir exclosos i apocats perquè no som capaços d'entendre-la.

Quina va ser la reacció de la gent davant d'una peça que parlava d'economia?
Va ser excel·lent. La gent ho va agrair, perquè de sobte va entendre gràcies al teatre el que no era capaç d'entendre a través dels mitjans de comunicació. Els bancs han creat deliberadament productes que no comprèn ningú. Al remat d'això aquests productes creen una crisi que estem pagant tots. Em va semblar una tasca social meravellosa, una de les més democràtiques que el teatre podia complir, explicar el que estava passant.

No és aquesta la tasca dels mitjans?
No, o no totalment. En certa mesura, vaig assumir el paper que el periodisme no era capaç d'acomplir. Hi ha una forta crisi al periodisme des de la Guerra d'Iraq. Aleshores no van ser capaços d'explicar-nos el procés diplomàtic que hi havia amagat al darrere de d'aquella discutible i estúpida invasió. El mateix ha passat a l'hora tractar les causes i els orígens de la crisi econòmica. A Occident, els mitjans es troben desdibuixats. Només en aquest sentit sí vaig fer un treball periodístic, però sempre des d'un punt de vista metafòric.

Plantejat en perspectiva, no resulta un tema fugisser?
No ho crec pas. Estem parlant del lideratge i les idees que ens governen, qüestionant-nos sobre quin futur volem. Tot això és tan profund i suggestiu com qualsevol altre conflicte íntim de l'home.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...