dilluns, 7 de maig de 2012

Nicolas Sarkozy

-Només el vaig veure un cop. Va ser a la Place de la République, a París, el 28 de març de 2006. Ell era llavors ministre de l'Interior; jo estudiant en vaga. Tots els que es vam manifestar aquell any recordem la seua forma marcial i populista d'afrontar el conflicte, l'arenga pseudofeixista que emprava al referir-se a l'escòria (negra o mora) que segons ell hi havia darrere de la resistència. Tot formava part de la seua estratègia d'assalt a l'Elisi, un discurs especialment dissenyat per picar l'ullet a tots aquells que sentien la diversitat pròpia de França com una amenaça. Un ideari tan fosc com irracional, tan perillós com manifestament inútil. Un homenot de cap buit, un reaccionari en tota regla, un ésser en el qual només destacaven la seua incommensurable egolatria i l'ambició sense aturador que es gastava.

Aquell dia va passar per Place de la République a fer la ronda. Acostumava a fer un "paseillo" torero davant els mitjans de comunicació després de dissoldre violentament als manifestants. Mentre feia les declaracions davant les càmeres, un jove estudiant negre de banlieue que encara quedava per allà va voler dir la seua. No vaig comprendre molt bé allò que va intentar expressar, automàticament uns dotze policies el van detenir a cops de porra i l'engarjolaren sense miraments. Jo, que estava prop, quasi em duc un pal també. El policia no em va calfar perquè va veure que era blanc i estranger. (...) Recorde llavors la seua mirada freda, com va esperar a que l'escena acabés per continuar les seves declaracions davant els robotitzats periodistes.

Els tipets com Sarko recordaven constantment que sota les llambordes no hi havia cap platja. El que encara no sap—ni sabrà maiés que sota l'arena de la platja hi ha llambordes.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...