dissabte, 14 d’abril de 2012

En estos días azules...

"Con el corazón en alto os digo que el Gobierno de la República no puede dar a todos la felicidad, porque eso no está en sus manos, pero sí el cumplimiento del deber".
Niceto Alcalá Zamora, discurs de proclamació de la II República hui fa 81 anys.



-La porta del cementeri de Cotlliure quasi sempre està oberta. Entre la riuada de turistes que els dies de Pasqua visiten la petita vila costanera alguns, sobretot els espanyols, es deixen caure per ell. Venen a conèixer la cèlebre tomba del poeta Machado, mort als pocs dies d'haver-se exiliat tot fugint del terror feixista durant la Guerra Civil. Molts es fan la foto, altres l'observen silenciosos, uns pocs comenten la desgràcia de la mare del poeta, soterrada davall la mateixa làpida i morta tan sols tres dies després del seu fill. La càrrega simbòlica de tot plegat és forta. Es fa inevitable recordar els versos que van trobar-li al poeta, un cop mort, a dins de la butxaca: "Estos días azules y este sol de la infancia". És quan es ve a Cotlliure que cobren un nou sentit. 

Mentre visitem la tomba un home major se'ns adreça: "Sou de Barcelona, no?". És la seua frase per trencar el gel. Correctament vestit, menut, ulls molt vius. És un exiliat català. "Jo sóc encarà d'aquella època". Amb barreja d'accent de Lleida i francès ens explica la seua història. Als tretze anys va passar la frontera fugint de la Guerra. El seu destí, com el de la resta de la seua humil família, va ser l'inevitable, els camps de refugiats. Deu mesos passaria sense veure als seus pares, apilats i tancats als camps veïns. Al capdavall van tenir sort, acabarien sent cridats per treballar al camp, reclamats pels propietaris francesos. Molts altres refugiats foren allistats obligatòriament per a combatre a l'altra guerra. No pot evitar emocionar-se cada cop que recorda aquelles terribles circumstàncies. Mai va tornar al seu petit poble, Franco va viure massa.

"Va ser una època molt dura" explica. "Però poc a poc, lluitant, vam poder tirar endavant. Baixo a Cotlliure de tant en tant, i sempre vinc a visitar la tomba. Durant molts anys venia amb paper i llapis, anotava tots els missatges que la gent anava deixant a la tomba. Ara l'han netejat tota i la gent ja no escriu. Poc a poc s'oblida tot allò. Ja som molts pocs els que quedem vius, els que podem contar el que va passar perquè ho vam veure amb els nostres ulls".

S'ofereix a mostrar-nos un altre secret. Ens condueix pels estrets carrerons que hi ha prop de cementeri. Continua parlant, ara del present. L'amoïna la crisi: "abans com a mínim podíem treballar, hi havia feina. Ara a Espanya ni això. És molt trist tornar a veure la gent emigrar". Voilà, hem arribat. Ens ha conduit a Casa Quintana, el lloc on Machado i sa mare van passar els seus últims días azules. Resulta ser un elegant habitatge de tres plantes assentat a la vora del torrent del poble, molt prop de la mar. "Quina diferència d'això als camps de refugiats", li diem. "Clar", contesta, "sempre hi ha hagut diferències. No érem tots iguals, tampoc els exiliats".
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...