dimarts, 27 de març de 2012

Epístola Tanguera (Equinoccial i Distant)

Andate a Europa, vos, 
la reputa que te parió. 
Empezá a correr así como estás corriendo 
y te vas a Europa 
y te vas a la concha de tu hermana.


Algunes de les tonalitats daurades de la incipient primavera ens arriben només de retruc, reflectides a través dels vidres d'algun bloc d'oficines que s'alça per damunt de la resta d'edificis, o intuïdes als cants de gavina dels barris que voregen la mar, incipients potser entre els foscos racons d'aquells carrers tan sovintejats i, malgrat tot, cada cop més desconeguts, llum present i no obstant tèbia, els cicles i els retorns cada cop més ansiats, cada volta arriben més salats.

-Benvolguda i estimada Pandèmica i Celeste:

Ja fa uns quants dies d'aquella estranya coincidència, unir per uns moments la partida del Taj amb el teu fugaç retorn europeu. Tots figuràvem, com una estranya col·lisió de taques de pintura dins d'un mural ben poc figuratiu. Tornàvem a ser, anys després, coses després, milers de milions de tones d'aigua a través. El pas del temps o la distància, un bon tema per a uns versos. Alguna cosa més profunda, més consistent, massa fins i tot per a un grapat de paraules cosides les unes darrere de les altres, en filereta, processó nostàlgica o tanguera, exercici o promesa de redempció a través d'una carta, a través d'un grapat d'imatges afilades en ombra, en nostàlgia equinoccial, en regust d'hivern passat o per venir. Uns que tornem, altres que s'endinseu, el cicles, el rollo de siempre.

Les rates abandonen la nau quan senten el perill, el perill d'un foc ben lent i malgrat tot visible des dels angles més inversemblants. Salvar la pell mentre la nau s'enfonsa. Metàfores de naufragi, petits fracassos diaris que maquillem amb la desfeta col·lectiva. Tot era de preveure, tot tenia una trajectòria i, no obstant, no ho vam voler veure. Taj diu que marxa cap a Bèlgica, canvia una estela de contrarietats per una perspectiva incerta. La tornada i/o la permanent fugida, els punts d'ancoratge d'un seguit de xarxes connectades a certs punts, a certes ciutats que van fent i desfent a dins nostre, que són més nosaltres que tu i que jo. 

Sí, ho sé. Estic massa espès i tu ja vas progressivament perdent el català que et quedava. Recorde ara l'Índia, olors sobretot: l'encens als altars, ofrenes diàries, la vaca menjant entre les escombraries, llengua sagrada furgant en la merda, clavegueres a cel obert, camps regats amb l'aigua de la malària, els fregits amb terra, les mosques en la fruita, l'olor de la fam, la malaltia. I bé ara, tot es relativitza, tot allò nostre no sembla tan transcendent. Certs camins que van fent-nos perdre el lirisme poc a poc, malgrat Baudelaire, malgrat tot. 


Des de la distància salina, sòlida, un perllongat comiat cíclic d'anada i retorn. Feliç tardor.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...