divendres, 24 de febrer de 2012

La Tomata: Fruita Desafinada que Creix a l'Euromed

 ...darrere de les existències més convencionals es poden amagar vides desafinades, successos increïbles, punyents...
Vides desafinades

-A l'última pàgina del llibre vaig anotar, com sempre acostume a fer, la data de finalització de la lectura: "Barcelona, 19 de desembre de 2011". No vaig afegir més cometaris. Recorde, però, que la novel·la em va agradar, i que de seguida vaig pensar en un grapat ben important d'amics a qui havia de recomanar-la. 

Vides desafinades de Xavier Aliaga (Edicions 62)
Dos factors hi confluïen: l'acció discorre entre individus que travessen la confusa frontera de la trentena en aquest país de mil·leuristes i generacions perdudes. Geogràficament, a més, l'argument se situa en l'espectral ficció d'una Barcelona poblada d'ombres valencianes i, també i sobretot, a una València visitada per la misteriosa catalanitat. Les dues ciutats són molt més que una elucubració per a molts de nosaltres, raó per la qual l'ànsia de lectura havia estat enorme al seu moment.

No va ser fins algunes setmanes després quan vaig interioritzar-ho del tot, just quan vaig patir el miratge. Caminava de nit per la Barceloneta, un d'aquells carrerons humits i foscos que resulten tan tètrics durant l'hivern. De sobte vaig tenir un confús déjà vu que m'indicava la veïna presència del pis d'un amic. Per un instant, només durant una fracció de segon, vaig intentar recompondre les coordenades temporals entre confuses anades i tornades de memòria. 

L'estrany viatge mental em va portar a un boirós i atrotinat pis del barri, que de sobte es transfigurava en els prolegòmens cervesers d'un concert. Tot seguit, em venia a la ment algun dels himnes de Los Planetas o Antònia Font, i algú—no sé quique llegia Plataforma d'Houellebecq. Recordava també andanes de tren (o terminals d'aeroport), oposicions a mestre o professor, teatrals reunions de poetes, converses burletes al voltant d'accents catalanovalencians o, fins i tot, sense esperar-ho, un sopar casolà amb una bella pel-roja que per circumstàncies X acabava en cardada.

Però clar, açò últim no podia ser real, me'n recordaria de totes totes. Em vaig adonar que tot això no eren ni molt menys records meus, però que podien haver-ho estat. Va ser aleshores quan vaig comprendre com de profundament m'havia colpit Vides desafinades de Xavier Aliaga, com havia arribar a interioritzar la naturalitat dels personatges, de les situacions, com d'encertada havia estat la radiografia del desconcert d'una generació concreta, la meua. 

***
Hui, divendres 24 de febrer, a les 20 h., Xavier Aliaga presentarà la novel·la a un dels seus recintes seminals, l'Espai País Valencià de Barcelona (Pere Serafí, 7, Gràcia). Conduirà la cerimònia el poeta i actor Elies Barberà, un dels nostres. L'acte estarà ple de retrats desafinats, de potencials personatgesi lectorsde novel·la generacional.

3 comentaris:

Carmela ha dit...

llegint el teu post, penso que vaig a llegir-la

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

Ja saps, cap a al carrer Elisabets, a finançar-li la piscina i la pista de padel al senyor Central.

Sílvia ha dit...

Llavors jo quina m'he de llegir primer, aquesta o los Detectives Salvajes???

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...