dimecres, 18 de gener de 2012

Polititzar el Teatre

-Ahir es va celebrar la taula redona sobre la nova censura, organitzada per la revista Hamlet dins el seu programa d'Accions reflexives entorn al fet escènic. Entre alguns dels temes que es van fer presents hi havia el de la politització de l'actual teatre català.

Diversos parlaments van fregar-la. Josep Maria Loperena o Romà Gubern, per exemple, van posar l'accent en l'autocensura, aquell mecanisme intern i sord que es contagia a creadors a través de pressions comercials, administratives o per la dictadura del que es considera políticament correcte. Bastant clara ha estat la qüestió quan ens hem referit en aquest blog al panorama del País Valencià. Però, i Catalunya?

Francesc Foguet no es va tallar a l'hora de relacionar algunes de les més prestigioses signatures del nostre teatre i l'escassa politització dels seus textos. I no es tracta de reclamar pamflets per als escenaris, simplement cal constatar el fet que estem travessant una època convulsa en què no fer referència al poder i als seus mecanismes suposa tractar de forma superficial els problemes de la nostra societat.

Hi ha excepcions, afortunadament. Guillem Clua (autor acostumat a poar dels conflictes entre poder i individu) publicava al número 20 de la revista Hamlet un article per referir-se a l'assumpte, tot recordant com la dramatúrgia estatunidenca té més que assumit que les picades d'ull al món de la política formen part natural de qualsevol obra que vulga dir-se ambiciosa.

Clua, a més, cita al seu escrit altres camarades catalans que, com Pere Riera i l'obra Desclassificats o Josep Maria Miró amb Gang Bang, han transgredit la norma fent referència explícita a la forma com el poder s'immisceix en les relacions humanes. Altres veus es podrien citar com les de Nao Albet i Marcel Borràs (amb la seua aclamada Democràcia), a més d'altres petites transgressions de l'off com les que habitualment visiten l'Antic Teatre.


Democràcia, una original repassada al GAL i als conflictes de l'individu amb el poder (Foto Ros Ribas)


Fa poc, el dramaturg Paco Zarzoso, el teatre del qual darrerament ha girat cap a posicions més polititzades, vaticinava que amb "la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre". Les retallades en l'estat del benestar, l'innegable desgast del model polític i econòmic o l'obsoleta versió de democràcia que patim, són totes elles xacres que cal denunciar, també al teatre. I nosaltres, els espectadors, que comencem a estar una mica farts de la comèdia evasiva, no només esperem dels autors que fiquen canya sinó que a més ho exigim.

2 comentaris:

JRibot_Th ha dit...

d'acord amb la idea que un teatre connectat als problemes de l'avui és necessari, i d'acord en què no vol dir que hagin de sorgir plamflets. Però reflectir el desencís es pot fer de maneres no necessàriament literals. Al cap i la la fi, la falta de concreció i de rumb també són un símpotma del món en què vivim... mmmmh hi ha molt terreny per la reflexió. Més o menys sobre el mateix tema, una reflexió al bloc: movingandthoughts.blogspot.com

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

Estic d'acord, el discurs del teatre té molts mecanismes per fer surar la problemàtica social dels nostres dies.

Molts cops, però, s'instal·la al procés de creació una dictadura del que se suposa que és políticament correcte. I les posicions compromeses no són comercials, perquè un espectacle veritablement punyent ofèn un perfil d'espectador concret.

S'ha de trencar amb tot això, i si no es pot fer a una sala de teatre que es faça al carrer, però que es faça. Patim unes arts escèniques massa condescendents amb la realitat que vivim.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...