dilluns, 31 de desembre de 2012

Revolució de Petroli

-Fragment extret de la Viquipèdia: "Durant la Primera República, Alcoi fou una de les poques ciutats espanyoles on la Revolució Industrial havia quallat. Aleshores, Alcoi era una ciutat proletària, tant o més industrialitzada com ho és en l'actualitat.
L'Arrastrà de Pelletes.

Durant aquesta època, algunes revolucions proletàries anaven sorgint arreu de l'estat espanyol, però al capdavant d'aquestes estigué la Revolució del Petroli, unes jornades sagnants, en les quals els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliol del 1873 en el decurs d'una vaga general que esdevingué un veritable motí contra l'alcalde republicà Agustí Albors i Blanes (més conegut com el Pelletes). Durant la revolució, Albors fou assassinat i es passejà el seu penis com a símbol de triomf per tota la ciutat. També s'empresonà la resta de la corporació municipal en el mateix ajuntament.

La ciutat fou governada del 9 al 13 de juliol per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Els revolucionaris reivindicaren una sèrie de millores salarials i una reducció de la jornada laboral. Finalment, la revolta acabà amb la intervenció de l'exèrcit amb una ocupació militar de la ciutat; unes dures represàlies per als revolucionaris; i pràcticament cap millora per a la classe treballadora. Foren jutjats més de 600 obrers, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. Molts dels jutjats foren condemnats a penes de mort".

diumenge, 30 de desembre de 2012

Desfer-se

-I va passar que continent acaba dissolt en contingut. Que un cadàver submergit en petroli s'acaba per convertir en petroli.

Són processos naturals. Fins i tot biòlegs de la mida de Laigret han arribat a demostrar que organismes com el bacillus perfringens poden produir fermentacions a partir de matèria viva, donant metà i hidrocarburs anàlegs als petrolis.

De la mateixa manera, un got d'aigua dolça llançat a la mar s'acaba convertint, automàticament, en aigua salada.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Tres Parades a València

-Primera parada, compres a la llibreria de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Bona collita: L'ambició d'Aleix d'Enric Valor, una gran novel·la que vaig llegir en la joventut i que em ve de gust recuperar; i també l'assaig La tertúlia de Joan Fuster d'en Xavier Serra.


Segona parada, exposició sobre el poeta Vicent Andrés Estellés al Centre del Carme. El motiu és la declaració d'Escriptor de l'any per part de l'Acadèmica Valenciana de la Llengua. Una mostra esquemàtica i elemental però igualment imperdible.


Tercera i última parada a l'IVAM, exposició d'Antoni Miró, una de les figures fonamentals de l'art valencià, tota una lliçó ètica i estètica. D'obligada visita.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Vicent Andrés, manifesta't!

-Passant com passem mitja vida trontollant entre l'esperança i el desencís, acabem arrossegats pel vent dels dies, per la tempesta de desànim, aquest aiguamoll de present. I acaben els anhels amagats entre les pàgines dels nostres llibres viscuts. Etiquetats amb curioses referències: realisme màgic, novel·la autobiogràfica, crònica negra. Llavors és quan els llibres esdevenen fetitxes, i hom els arriba a pensar amulets. Creure com qui somnia, com qui desvaria, que acabar les obres completes d'Estellés podria haver estat com reunir les set Boles de Drac, amb possibilitat de desig inclosa. Demanar al poeta una raó, una excusa per tirar endavant. “Vicent Andrés, manifesta't!
 

dijous, 13 de desembre de 2012

El Món s'acaba però no hui

-Hi ha preguntes que només es poden contestar amb un cop de puny. Hi respostes, per tant, farcides per una el·lipsi, o acabaríem tots el dia amb els punys xorrant sang.

Entre el tapís gris de la rutina s'aixequen i es desplomen d'un bufit els castells de cartes dels nostres anhels. El reencaix de la raó produeix mostres. 

Tot s'articula al voltant d'una cadena d'odi molt simple: el vianant odia el ciclista, este el motorista, que com tothom sap és enemic declarat del taxista. Però clar, als taxistes els odia tothom. Sempre hi ha una baula en tota cadena a la qual odia tothom.

En conclusió, finalitza el 12/12/12, una coincidència en el calendari que no es tornarà a repetir fins d'ací a 89 anys, és a dir, cap de nosaltres no ho tornarà a veure, afortunadament. El món s'acaba però no hui. 

dimecres, 12 de desembre de 2012

Pertinències

 Extra time, on the ground. 
Air

-Tots aquells llocs que un dia vam intuir grapejats per la tenebra, poen ara de la llum i el perfum d'aquesta primavera oculta entre el gebre, amagada darrere de la llum ataronjada, vacil·lant i corba de les vesprades de final de tardor. Aquelles cançons, mai de la vida les hauríem apercebut com a himnes de no ser per la estranya confluència de matèries insaciablement fidels a la seua natura atòmica. Què podem dir ja dels retorns, què ens queda per escodrinyar entre les branques des d'on penja la vella samarreta, des d'on es precipiten les fulles a terra. Tot tan inoportú i alhora pertinent, necessari.

diumenge, 9 de desembre de 2012

València Enriquida

....amb aquella humitat boscosa, enorme. 
V.A. Estellés.

-La remor nocturna dels cotxes que van i venen per les grans avingudes, els fanals que les il·luminen d'un taronja bord, agredolç. La gent que crida pel carrer Cavallers entrada la nit, esquiven la proliferació de repartidors de flyers, tracten de fer veure que no passa res. Mentrestant, Rita i Fabra es diverteixen envoltants de milionaris a una festa Ferrari dins l'Àgora de la Ciutat de les Arts i les Ciències, tota il·luminada en roig per a l'ocasió.

Tornar als bars de sempre: als Montaditos, al Pinball, al Terra, al Glop; beure café-licor. Tot va canviant molt ràpidament. Ja no deixen aparcar a la gasolinera de l'Avinguda Valladolid. Ja no trec diners del caixer CAM d'Emili Baró, ja no existeix la CAM. Ara el de La Caixa té una mida més adequada, quasi perfecta. 

La porta de l'edifici que grinyola molt fort, cap veí l'engreixa. Grinyola durant la nit, i també durant el matí. Oblidar la pressa. Alçar-se tard, molt tard, oblidar el món. Baixar a dinar a la platja.

Les discoteques de la Malva-rosa tancades durant l'hivern, l'aire de melancolia inflant moments. La llum de València, l'impagable llum de València i el sol d'hivern que escalfa just el necessari. Els xiringuitos vora mar i les seues paelles, el gitano que canta acompanyat d'una guitarra tan mal afinada. Els capvespres de l'Albufera (amb xivarri de fotògrafs, falleres i tunos). Cau la nit a la platja del Saler; tastar l'aigua salada i evocar tantes coses. 

Tornar als llocs de sempre, tornar-los a vestir de nou, enriquir-los.

dijous, 22 de novembre de 2012

Irremeiablement

-Anticipar la primavera a mitja tardor. Tornar, irremeiablement, al mateix lloc, a les mateixes sensacions. Els mapes no ens serviran ara, ni la previsió. Podem conjecturar, traçar, calcular, establir i, quan menys ens ho esperem, saltaran tots els plans per l'aire. 

(M majúscula) 

Hi ha la idea del destí, descartada. Hi ha les pedres que ens poden servir per ancorar propòsits concrets, però fins i tot el vent les pot moure. I el vent no es controla, igual que no es controla la pluja, ni els tornados, ni els forats negres que a milers de milions d'anys llum de distància són capaços d'engolir-se la llum, de desviar la trajectòria dels estels. 

Mecànica quàntica, una altra vegada. Matèria abstracta per donar forma a coses ben concretes, indefugibles.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Nit, Paisatge, Tardor

-El vol d'un mosquit (aedes), amb el seu brunzir característic, travessa l'obscuritat d'un dormitori, trenca una harmonia de solitud i respiració compassada. El seu merescut esclafament no triga en arribar. Ningú el trobarà a faltar. Vida d'insecte. 

Les branques d'un lledoner (Celtis australis) bressolades per un marítim vent de tardor, fosc. Les seues fulles esgrogueïdes de cansament es balancegen pengim-penjam, esperant que els arribe l’immediat moment de caure. Les acompanyen aquest dies jovenívols fruits d'un verd fosc impertinent. Tard o d'hora, cauran també. A una de les branques penja encara la senyera, aquella vella samarreta negra a punts blaus que porte a les fotos dels primers mesos a Barcelona. 

 Passa una moto. Algun borratxo discuteix amb el mateix. La humitat que quasi es pot amassar. 


(A l’interior d'una bossa de petroli, a molts de quilòmetres de profunditat d'un sòl marí, un cor batega primaveres)

diumenge, 18 de novembre de 2012

Amulet


“…y luego empezamos a caminar por la avenida Guerrero, ellos un poco más despacio que antes, yo un poco más deprisa que antes, la Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni a un cementerio de 1968, ni a un cementerio de 1975, sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo”.

'Amuleto', Roberto Bolaño

dimecres, 7 de novembre de 2012

Virrei Morcillo: Segon Adveniment

-Entre la solitud que circula per carrers, carrerons i avingudes, entre les tasques ajornades, entre el desig d'omplir i el buit interior, entre la melancolia que arrosseguen els coloms solitaris, entre el lament desconcertat de les ambulàncies, entre la rutina bicolor dels semàfors i el blanc desgastat del pas de vianants; ha d'haver-hi alguna cosa que ens mantinga en peu, que ens aferme a l'esperança. 

Hi ha els cicles que s'obren i es tanquen, un hivern que comença perquè puguem tenir primaveres. Hi ha la necessitat de reiniciar, de recuperar el control, de trobar quelcom de màgic entre els objectes de la quotidianitat. Jugar-se la resta a jocs de daus, als indicis que no veiem però que volem veure.  Un número especial, el 17 per exemple, o el 10407. Creuar els dits i, finalment, aconseguir que un dels nostres anhels camine. 

A voltes la necessitat d'esperança ens torna primitius, en fa recuperar la fe en els indicis, supersticions de xaman. Fa cinc anys, un Euromed de poca tardor trencava la boira de l'Horta i posava rumb nord enllà. Fa cinc anys plovia esperança i es vessaven les aspiracions en direcció a la mar. Tot això va passar, i ja va sent hora de recuperar, si més no, una part. Just cinc anys després, casualment o no, torna a escena el Virrei Morcillo, just a temps per al reinici.

dilluns, 5 de novembre de 2012

No hay dónde llorar a los muertos

-No he trobat a faltar les elegies de pluja perquè hi pense constantment. No me les puc treure del cap: les humitats, el ritme de les gotes tamborinejant els ferros, l'escorrentia entre voreres, pedretes i les rodes dels cotxes aparcats. Paisatges industrials abans del comiat, els bars de la gent pobra, sopars que esdevendran rituals de missa; les promeses que cal mantenir i les promeses que cal trencar. 

No he trobat a faltar els records assolellats car no puc parar d'evocar-los. No hi ha més camí: els dies de núvols grisos i clarianes evocadores, les hores per pensar-hi que pesen com una llosa gegantina, els caps de setmana esperant un miracle; un hivern que caldrà desfer abans que l'hivern ens desfaça a nosaltres. 

El dubte que creix com una heura, que s'escampa per les columnes del jardí, que penetra la pedra dels graons amb les seues arrels, que arribarà fins la porta desfent les fustes, fent entrar tot este vent hivernal de les promeses trencades. No hay dónde llorar a los muertos.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Epístola Marsellesa: l'Exvot


-A Marsella s’arriba amb la maleta carregada d’himnes revolucionaris, encara que després no s’entonen. No obstant, per a certes reflexions resulta més adient la mecànica quàntica que la retòrica gastada de la utopia. En tot açò hi ha alguna cosa relacionada amb Trento i la Contrareforma, una culpa de cadenes i ombres diürnes en el triangle de l’antiga vila, als carres que fugen, remunten i s'aboquen vers Sainte-Marie-Majeure (s’espera boda), la Vieille Charité (hi remugaven escriptors a la capella reconvertida) o la desèrtica Place des Moulins (absència d'un Montmartre que fuig de la memòria). Al Bar dels 13 Coins, Plaça des 13 Cantons, una gent molt estranya pren pintes de cervesa i copes de vi negre. Entre unes obres i altres, el mercat del peix del Vieux Port ha desaparegut. I, després de tot, inclòs el dinar de pâté i Bordeaux, s’escau una migdiada, sense son però repleta de somnis, passatges assolellats.

Abans, al sol del migdia, la rue d’Aubagne resta encara entapissada de xapes d'ampolla de Heineken. Una mica abans, al cours Lieutaud, la gent aprofita el dissabte per reparar les motos, comprar recanvis. Prop de la Plaça del Marché dels Capucins, on planten el mercat de fruita i verdura, es poden comprar uns crêpes èlfics farcits d'una recepta a meitat camí entre els rostits de la plaça Lahdim de Merknès i les invencions turístiques de la rue Mouffetard de París (també, cal dir-ho, la vella i nocturna crêperie marsellesa em recorda als bistrós parisencs de la rue du Pot de Fer). Ja quan la nit tomba, el jovent s’agrupa a les terrasses del Cours Estienne d’Orves; beuen, xarren i fan la seua aliens a les conductes obscenes. 


A Marsella s’ha d'arribar amb la maleta carregada d'ofrenes. I remuntar la costera que porta a Notre-Dame de la Garde, la Bonne Mère, una o dues vegades, les que calga. Deturar-se, si escau, a l’abadia de Saint-Victor, o al tanc vestigi de la Guerra que a pocs metres apunta a la basílica, o a gaudir del capvespre a les seues escales, mentre madame crida al seu gos, “mon bébé”, mentre fugen els turistes, metre el sol s’enfonsa en la mar repleta de coixins i llençols de núvols grisos, rosats i taronges. Passar per Marsella significa pujar a la Bonne Mère a portar un exvot, com han fet des de sempre les tripulacions dels vaixells quan tornaven d'un llarg i accidentat viatge marítim. Portar una ofrena perquè penge del sostre o òmpliga els murs, un exvot que ens salve de l’hivern, de les tempestes de l'oceà, de la foscor. Un exvot que reproduïsca en miniatura i de forma realista la nostra nau.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

2:47

-Ho vaig mirar mig en broma mig seriosament, i en un primer moment vaig pensar que es tractava d'una casualitat. Però no podia ser. Era això mateix, un nombre, uns minuts ben específics a una hora ben concreta, programats i aturats,  tots ells detinguts a l'espai en blanc de la nit negra.

Quan tornava a casa, però, bufava insistent el gregal, (m'ho va confirmar el mòbil). I amb ell la temperatura queia de forma significativa. L'hora s'acabava d'ajornar per adaptar-se a la nova estació. Pels carrers circulaven moments soterrats en calç. Han de començar a germinar les futures primaveres.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Epístola Marsellesa: l'Oratge

-Al moment de marxar esperava la neu, la gran nevada capaç d'isolar la segona ciutat francesa, que vindria a congelar tot el paisatge de grues al port, de barques als molls, de terrasses amb gent prenent pintes de cervesa i copes de vi negre. Una glaçada de voreres intransitables, de cotxes atrapats i abandonats al mig del carrer, de vidres entelats. Tan inesperada tempesta de gel a l'octubre hauria causat gran desconcert a la mediterrània vila, tan poc avesada a ensurts semblants, menys encara en aquesta època de l'any. La gent ho hauria viscut amb una sensació de perplexa incredulitat, com si s'hagueren conjurat esperits màgics amb la intenció d'aïllar als marsellesos de la resta del món, de la resta de les conseqüències lògiques de l'oratge, de l'inici de tardor i del que entenem per previsible. S'haurien glaçat les flors del Longchamp, eixiria un fum espès dels motors de les locomotores de la gare de Saint-Charles, flotarien pel Vieux Port fragments solidificats d'aigua salada. De l'estàtua d'or que presideix el campanar de Notre-Dame de la Garde hauria penjat un enorme caramell que, degut a la insistència del vent, hauria acabat apuntant cap a la mar. No cal dir que res d'això va passar. Tot és fantasia, al·lucinació evasora del que podia haver estat però que, malgrat tot, no fou.


En canvi,  sí va haver-hi sol, molt de sol, sol traïdor marítim que sense adonar-te et cremava les galtes. S'hi colava també de vesprada entre finestres, donant llum als passatges d'interior, als instants. Al capvespre, ja somnolent, s'hi enfonsava en la mar, entre coixins i llençols de núvols grisos, rosats i taronges. A boqueta nit s'alçava el llebeig acompanyant la brisa fresca nocturna. Ja, més entrada la foscor, va irrompre el cor de gavines amb la seua dansa de trajectòria circular, amanint el solitari sopar de formatge i Bourgogne. Des d'aquella terrassa s'intuïa el moviment dels estels a milers de milions d'anys llum de distància. Ja no caldrien segles per poder-ho observar o mesurar.   

No va nevar. Però l'últim dia va ploure com volent subratllar la natura humida dels destins particulars, dels fluxos de matèria en col·lisió. No va nevar, però el dia després d'haver marxat dos tornados van sacsejar Marsella; deixaren ferits. Dos tornados engendrats en contra de les conseqüències lògiques de l'oratge,  en contra del que entenem per previsible. Com una força al·lucinatoria vinguda a omplir el buit de tanta llum engolida. Les coses, a voltes, resulten impossibles d'oblidar.  Fins i tot quan ho intentes.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Epístola Marsellesa: la Física

-Tota la ciutat estava en obres, fins i tot l'hotel. I tal volta fou per casualitat però així, tota aixecada, feia el servei de mirall, metonímia del desordre intern. Trobar, també, espargida la perplexa celeritat dels esdeveniments, el marges i els punts de fuga, els anhels. Com un forat negre que desvia la trajectòria d'un estel, que engoleix tot el que passa pel seu davant, inclús la claror; tan i tan intens com per poder ser percebut a milers de milions d'anys llum de distància, mesurat al transcurs d'una vida. Emmudir just en el precís instant. Buscar la més elemental de les respostes acudint a la teoria del bosó de Higgs. Anticipar la fi del món fent col·lidir a l'accelerador de partícules fluxos de matèria irremeiablement complementaris. Les coses, a voltes, no són fàcils d'explicar. Ni tan sols a un mateix.


dimarts, 9 d’octubre de 2012

Cinc Anys

-Aquesta hauria de ser una epístola de reconeixement. D'agraïment inclús si fóra capaç d'encabir-li un didal d'optimisme. Els mots perspectiva, balanç i recompte haurien d'aparèixer també, així com expectativa, possibilitat o desig. Per contra, puc escriure sense embuts les paraules petroli, presència de boira, desorientació.

Puc afirmar, això sí, que Barcelona presenta una una quantitat suficient de bars per capita. A molts d'ells creixen els bohemis tipus gafapasta-barbuts, que conreen un ego considerable, que treballen molt bé el concepte "crear sinergies", sempre al seu voltant,  al servei del seu benefici, òbviament i no obstant.

No tinc temps ni ganes de parlar dels grups de poder, de les colles de poetes i dels caus de manifest, de les grans famílies que pugen a l'ombra dels barris benestants, dels lobbies culturals, dels que són "un dels nostres" o dels que són "els altres", d'aquells que desdejunen banderes o dels que mengen de la collita del rancor.

No és temps ara de ressentiment, clar, els aniversaris són temps de celebració, o igual no... 

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Abhay Cinema

-Després d'uns quants avisos, vaig caure severament malalt a Delhi. Alta i constant febre, cagarrines agudes fins la deshidratació. Van ser més de tres dies sense poder eixir d'aquell hotel jueu del Main Bazar, esperant que la malaltia persistira per ella mateixa. L'episodi febril més fort va ser el de la primera nit. Havíem passat la jornada recorrent la ciutat, acompanyats d'una temperatura i un sol infernal. A última hora de la vesprada vam visitar aquell atapeït santuari sufí, l'Hazrat Nizam-Ud-Din Dargah, a dins, al voltant, vam topar amb la misèria nua dels suburbis de la capital: nens famèlics, ancianes pidolant, famílies senceres vivint esteses a les voreres de la propera Lodi Road. En arribar a l'hotel el meu front passava ja dels 38 graus. 

Temple of Isolation
Vaig caure rodó al llit. A meitat camí entre la inconsciència i el deliri, escoltava de lluny com la meua veu balbucejava mots inconnexos de negació. Girava el ventilador, algú parlava indi al corredor. La meua ment amb prou faena connectava el cos suat amb l'espai i el moment, dedicant-se a revisitar arbitràriament passatges dels dies anteriors. De sobte, entre el garbuix de records va prendre forma un de consistent, l'Abhay Cinema. 

Feia quasi una setmana que havíem abandonat Varanasi, la nostra primera parada índia. I pràcticament havia oblidat aquell estrany edifici blanc, gran i quadrat, amb indicis d'art decó. Vam intuir que era el cinema que marcaven els mapes per aquella música bollywoodiana amplificada que desprenia (alguna actriu famosa cantant amb eixe to agut característic). El que més ens va cridar l'atenció era la manca de portes. Després de molt estudiar-ho, no vam descobrir forma humana d'entrar-hi, devia tractar-se de la part posterior de la construcció. Poc abans, al mateix carrer polsós i despoblat, havíem trobat un temple solitari. Sense atrevir-nos a entrar, ens vam quedar observant-lo des de la tanca. Un monjo ens mirava fixament assegut a les escales d'accés, no semblava hospitalari. 

Cinc dies després, al bell mig del deliri de la febre, vaig retornar des de Delhi al mateix indret de Varanasi que creia esborrat de la meua ment. Vaig somniar que una muntanya creixia al mateix temple proper al cinema. Al malson apareixia el monjo, encara que no recorde la seua cara. Camí del cim hi havia neu però alguna cosa m'impedia continuar l'ascensió. Era aquell estrany cinema sense portes. Un cop d'efecte em feia trobar l'entrada, tal volta botava el mur o traspassava per místiques arts les seues parets altes i blanques. A dins vaig percebre passadissos, portes tancades, foscor. La sensació d'irracional terror començava a créixer a dins meu, com una metxa en direcció al cartutx de pólvora. Porta, dalt, corredor: trobava una xica o bé una xiqueta, bruna cabells llargs, girada d'esquenes. Li vaig dir que s'aturara i ho va fer, encara que no l'havia vist moure's. En apropar-me, vaig intentar veure-li la cara, agafant-la del muscle per girar-la, i amb el moviment, abans que poguera intuir res, o precisament per això, per veure el que no havia de veure, vaig començar a cridar presa d'un pànic com poques vegades he sentit. El crit real em va tornar a connectar amb la realitat, va ressonar per les cinc plantes de l'hotel, el cor em bategava molt fort, suava copiosament, la febre era encara alta. 


Alguna cosa s'hi va girar amb aquell deliri, amb aquell malson. Tendisc a recordar-ho prou sovint. He intentat recuperar aquell paisatge amb la intenció de saber quina part hi ha de veritat i què és el que he fabulat amb el mesos i la insistència. Utilitzant el Google Maps m'he assabentat del nom del santuari: Temple of Isolation, el Temple de l'Aïllament, fins i tot hi ha una foto penjada. També sé que l'edifici sense portes és l'Abhay Cinema. Prop d'ambdós, es pot apreciar un altre element desconcertant. "Què és això", em va demanar un amic que em va sorprendre ahir analitzant el mapa, "No ho sé, sembla un llac", vaig dir-li sense saber respondre, car jo havia passat i no recorde res semblant d'aquesta mida. "Un llac?", va continuar el meu col·lega, "tan negre com és sembla un llac de petroli".

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Clément

Siempre me refugio en mi Houellebecq cuando siento un miedo mortal

-Publicar les fotos de Clément, plàcidament dipositat al seu taüt, acompanyat d'una seua joguina en forma de porc i altres pelutxos, arropat amb una tela blanca com de pelfa rivetejada amb coentor. Acompanyar-ho de l'epístola que Arrabal li va enviar a Houellebecq amb motiu de la pèrdua de la seua tan estimada mascota. Deia: "...perquè era ell, perquè era vostè, estimat Houellebecq, Clément va saber mantenir, en les cotangents de l'amor, el seu paper de mascota de coautor i de company. Va ser tan abnegat i fidel com discret. Sense decibels. Fins i tot les hores en cotxe amb ell passaven com un himne a l'amistat. Xuclava l'existència i els seus després en safata. Quedarà en la seua memòria i en la dels nostres arxius fotografiat al seu costat. Fins i tot respectant immòbil els deltes de les seues migdiades. Molt ha tingut i ha de pagar les roses del Goncourt (...) una fallada del cor, el més bell de Clément, li va impedir, papal, acabar tan horrorosament com en la novel·la. Accepteu el nostre sentiment de tristesa pensant en els moments inoblidables que gaudim amb ell i amb vostè, els arra-beaux..."


…enterrement du chien de Houellebecq… cimetière d’Asnières…
Per alguna raó relacionada amb el dolor, o tal volta amb el pudor, ho vas esborrar, Angélica, i vas penjar a continuació eixos autoretrats teus cada cop més pornogràfics, amb sofriment creixent i eixe descarat sentiment de solitud que només són capaces de transmetre les habitacions d'hotels quan hi dormim sols. Imatges susceptibles d'una palla desesperada i visceral, per què no dir-ho, com les que et vas prendre al Ruijin Hotel de Shangai. Tot per tapar la foto de Clément, pensant que no quedaria constància. No hi contaves amb el rastre. Perquè quan Clément va morir diuen que Houellebecq va caure en profunda depressió, que encara va trobar l'espai per replegar-se cap a endins. I tal volta és morbo, però intuir el seu patiment és com parar-se a escoltar les llavors germinar, alguna cosa lenta i sorda que ens acabarà esguitant.

dijous, 4 d’octubre de 2012

Hissar Bandera

-Paisatges desenvolupats a força de solitud, malsons recurrents: aquelles fàbriques del riu, espais buidats a cop de temps.

Imitar la realitat a través dels més foscos pigments i encara treure vida. Gratar contra els murs de la cova aquest cudol arrodonit que va passar tants anys submergit al petroli. Utilitzar-lo com a pinzell. Dibuixar perspectives a cops de roc.

Agafar aquella vella samarreta negra a punts blaus, aquella que porte a les fotos dels primers mesos a Barcelona, llançar-la vers la nit, hissar-la qual bandera a la branca d'un lledoner. Esperar que empelti ara que la tardor tot just comença.


El gos mort de Michel Houellebecq lladra des d'una pel·lícula de David Lynch que encara no he vist, que potser encara no s'ha filmat. Lladra i espera a dins d'una carpeta situada a l'escriptori del meu ordinador. 

divendres, 28 de setembre de 2012

El Sentit del Combat


-Va haver-hi nits en les que vam perdre fins el sentit del combat
Ens estrenyia la por, sols al mig de la plana immensa,
Teníem els braços adolorits 
Va haver nits incertes i molt denses.

Com un ocell ferit gira en l'atmosfera
Abans d'estavellar-se contra el sòl del camí
Tu titubejaves, tot dient mots elementals,
Abans d'enfonsar-te en el sòl de pols;
Jo et prenia la mà.

Havíem de decidir un altre angle d'atac,
Despenjar-nos cap al Bé
Em recorde de les nostres pistoles txecoslovaques
Comprades per quatre duros.

Lliures i condicionats pels nostres dolors antics
Travessàrem la plana
I els terrossos clivellats ressonaven sota els nostres peus;
Abans la guerra, amic meu, hi creixia el blat. 

 
Com una creu plantada en un sòl assecat
He aguantat, germà;
Com una creu de ferro amb els dos braços separats.
Hui, retorne a la casa del Pare.



Michel Houellebecq. Traducció pròpia al català.
Edició bilingüe castellà-francès acabada de publicar per Anagrama.


Le Sens du combat

Il y a eu des nuits où nous avions perdu jusqu'au sens du combat
Nous frissonnions de peur, seuls dans la plaine immense,
Nous avions mal aux bras
Il y a eu des nuits incertaines et très denses.
 

Comme un oiseau blessé tournoie dans l'atmosphère
Avant de s'écraser sur le sol du chemin
Tu titubais, disant des mots élémentaires,
Avant de s'effondrer sur le sol de poussière ;
Je te prenais la main.
 
Nous devions décider d'un autre angle d'attaque,
Décrocher vers le Bien
Je me souviens de nos pistolets tchécoslovaques,
Achetés pour presque rien.
 
Libres et conditionnés par nos douleurs anciennes
Nous traversions la plaine
Et les mottes gercées résonnaient sous nos pieds ;
Avant la guerre, ami, il y poussait du blé.
 
Comme une croix plantée dans un sol desséché
J'ai tenu bon, mon frère ;
Comme une croix de fer aux deux bras écartés.
Aujourd'hui, je reviens dans la maison du Père.

 

dijous, 27 de setembre de 2012

Insomni en Blau

-El brunzit de l’ascensor torna a ressonar cap a les tres del matí. Nova nit d’insomni. Encara roman pel terra de la cuina l'agònica trajectòria d’una panerola després de ser fumigada amb Cucal. En la llunyania, alguns guiris bramen càntics de borratxera. Els carrers humits del Raval acaben de ser arruixats. El vent gronxa insistentment els lledoners, just enfront de la finestra. Penja encara d'una branca la meua samarreta negra a punts blaus, aquella que porte a les fotos dels primers mesos a Barcelona. 

Abans d'adormir-me em sembla percebre el sorollet de les tecles de l’ordinador: frases de farciment, articles de mercenari. Però no, no és cert, tot resta ja apagat, hui no hi ha res a escriure. En la immediata memòria es perpetuen algunes de les escenes de Lost Highway de David Lynch: Bill Pullman s’endinsa en la foscor d’un corredor, inquietant sensació d’estranyament tot i ser la seua pròpia casa. Tornen també aquells quadres d’Hopper
cases aïllades, llum de solitud, personatges—i els poemes d'Houellebecq, que vomiten un tètric París que no té res a veure amb el meu. 


Es torna a sentir el brunzit metal·lic. Intentant conciliar la son estic a punt de somniar, i somnie amb un botó ocult, que al pitjar-lo baixa l'ascensor al soterrani, a l'enorme cova que resta oculta, plena de petroli; algú s'ofega. Just abans d'adormir-me encenc un misto i el llance a la basa negra i llefiscosa. No arribe despert a presenciar la reacció.


dijous, 20 de setembre de 2012

Els Espills de Madrid

"MAX: Los ultraístas son unos farsantes. El esperpentismo lo ha inventado Goya. Los héroes clásicos han ido a pasearse en el callejón del Gato. 
DON LATINO: ¡Estás completamente curda! 
MAX: Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento". 
Luces de Bohemia 

- La densitat de les hores ens feia d'esquer, la cervesa i el vi barat era l’ham. Mentrestant, la humitat del Canal de Saint-Martin se'ns arrapava als ossos. El fred ja era una altra cosa, com després ho serien la primavera i aquell indici d'estiu tot just abans de marxar-nos-en. Aleshores no vaig ser dels primers, no tenia raons de pes; tampoc vaig ser dels últims, car no ho hauria suportat. Amb el temps tot allò va anar solidificant-se, agafant condició de mite. 

Vaig aprendre a estimar Madrid des de París. A simple vista pot sonar estrany, Lawrence Durrell ho explicava millor: “Una ciutat es torna un Món quan s’estima un dels seus habitants”. Abans podia haver estat turista de museu, borratxo de barra de bar i tovalló de paper al terra, caçador de racons de postal i d’història, un xic amb stendhalisis castissa, però al fons no havia entès res.


Col·locats de forma que reflectien la llum del dia però sobretot aquella de la nit, els espills de Madrid ens oferien la imatge de l’heroi mític que—birra en mà—es precipita cap un vell soterrani en penombra per ballar soul, que va amollant els complexos com qui es desfà de la roba en un strip-tease, matèria per les nostres novel·les crepusculars de vellea, festes i més festes presidides pel fulgor de les hores solidificades. Madrilenys meus, certament memorables.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Ligne 2

-Escollir un dels camins plausibles d'entre tots aquells que s'anuncien com el retorn a la pàtria. Un record insistent: travessar un pont, el pont de Cervantes d'Alcoi. Un matí molt fred d'hivern, amb guants, barret i molta son. Travessar el pont i el parc immediat envoltat de boira gelada. Boira que no és boira, que és el fum d'aquelles fàbriques que han perviscut fins fa poc a la vora del riu. Alè de xemeneia  insistent, mig dolç, que es queda atrapat en l'aire gelat, fum brut sense ales. Un matí molt fred d'hivern caminant entre falsa boira, probablement en direcció al Centre de Salut.

Triar una de les opcions possibles entre totes aquelles que se'ns presenten com a via de fugida. Un paisatge recurrent: Rue Manin, sortir de bon matí pel portal, o tornar-hi amb les butxaques carregades de vida, però sempre a les mateixes hores. Carrers per on discorre l'aigua, persianes per on s'escapa l'olor de pa i croissants mantegosos. Humitats recurrents i un finíssim tel de pluja cristal·litzant el fred de París. Una simfonia de sons recurrents (brunzits de porta, anuncis de parada, rodes de tren esgarrant ferro de vies). Les línies de metro tallant distàncies, destinacions, destins.


dissabte, 8 de setembre de 2012

Cançó del Tren

Nicanor Parra

-Recorde haver creuat la boira. Em recorde a mi mateix intentant-ho, establint certes treves, recreant-me en les momentànies victòries que ens anàvem trobant abandonades pel camí. Eren temps d'espases en alt, eren temps per l'èpica. Recorde, només, haver gaudit del que estava fent cada dia, de la pols de la rutina quan era indici d'altres rutes a seguir. I la quantitat de versos que no he escrit en tot este tempsqui diu versos diu cossos, diu esperança. I ara el plec, i ara el solc. Què és el que he fet malament? El caràcter de l'home és el seu destí (cita requerida). I ara aquella pregunta que és com un requeriment, que no em puc treure del cap des de fa segles: Com collons puc recuperar el control de la meua vida?

dimarts, 4 de setembre de 2012

Cala dels Corbs



-L’imperceptible xiuxiueig de les passes blanques d’un gat, entre la nit i la gana. Les ones gratant la minúscula porció de terra (espai per dues tendes de campanya, poca cosa més). Als cims dels penya-segats la tramuntana acarona els pins, res més ens arriba, l'entorn ens manté arrecerats. 

De tant en tant, un cop de mar esperona l'aigua cap a les coves: en quedar-se l'aire atrapat s'escolta llavors una ronca queixa de pedra, com un lament d'animal prehistòric. Al poc temps, presagiada per la claror, la Lluna Blava ens il·lumina el paisatge dels somnis. 

Al matí obrim la tenda. Les primeres llums evaporen els rastres de la dormida confusió, la somnolència. Torna la remor del mar a omplir-nos el dia.  


divendres, 31 d’agost de 2012

Tomorrow is my Turn





-Aprofitar l’avinentesa per furgar la terra, entre els solcs que van deixant els anys, entre aquelles pedres abans cantelludes, gastades ja de gratar-les contra els murs.

Hi ha també el petroli que empastifa els dies, i també el perfum a salnitre que ens corca l’ànima. Cares transformant-se una i altra vegada entre els plecs dels somnis. Ha retornat tot això i no em queden ni  forces ni esperances per afrontar-ho.

I malgrat tot prosseguim, continuem fingint com si encara poguérem assolir-ho. Qui sap, potser és cert i ara ens toca a nosaltres. Tombar la taula del revés per construir una barca. 


divendres, 24 d’agost de 2012

Scentless Apprentice


-Varem parlar de perfums i altres lletanies de cambra, de matinada. Coses tan fosques que serien impossibles d'anomenar a la llum del dia. Després vindria el trenc d’alba i tots aquells sorolls amb els quals la rutina anticipa la mediocritat. Més tard, despertats indexats, i les dutxes de primera hora seguides de les rutes vectorials de sempre, camins en què van dissipant-se totes les sentors catacterístiques, les empremtes d'hores lliurats al desig de somnis. 


La confrontació del paisatge industrial. El port, per exemple, o aquella refineria gegant que hi ha prop de Tarragona, la que es veu quan passes amb el tren. Recorde haver-la vist en mig de la boira, sense arribar ben bé a comprendre el seu ordre de tubs, llums, xemeneies i dipòsits. Artificis per desfigurar la terra, desnaturalitzar un ritme natural. Una lletjor sense perfum aparent per la qual, no obstant, sentim una irracional atracció.
  

dimecres, 22 d’agost de 2012

Karma Police


-Ens rebentaran la porta una nit qualsevol. Ens arrossegaran fins  la garjola més fosca i humida. Allà dormirem la innocència (si és que ens queda), allà sentirem com la foscor va solidificant-se progressivament, fins esdevenir petroli regalimós, una bassa plena. Davallarà el petroli per les parets de la cel·la. 

Tot això no vindrà de nou. Ja apareixia transfigurat entre els més antics textos de la literatura vèdica. Tot de profecies per a no creients; voler mistificarinnecessàriamentallò profà. Ja ho va dir Heràclit temps després, el caràcter de l'home és el seu destí.



dimarts, 21 d’agost de 2012

September’s Coming Soon


La remor de les mirades, dels gestos, tot això que no es veu però que hi és, no obstant. Retorns i fugides, algun camí serpentejant ones de calor. Les hores de mar, alguna platja. Les ombres de la nit, projectades. Tota la llum de dia cremant-nos els ulls. 

Mentrestant aquell disc sonava una i altra vegada. Mai havia estat enganxat a un disc tant coent. Ens fem grans, el pop ens venç. Deu ser això. Recuperar alguna cosa com de l’adolescència. L’estiu és ja ben bé això. Dilatar les hores fins a convertir uns pocs dies de calitja en un estiu memorable. 

Setembre arribarà i després d’ell l’hivern. Pel camí tantes coses.

dilluns, 30 de juliol de 2012

Un Finíssim Raig de Llum Pàl·lida

-El desgast dels dies, un cop de vent que mira d'esquerdar les parets de la cova, escletxes per on penetra un finíssim raig de llum pàl·lida. Dreceres del dubte, ja quasi ni es pot parlar d'esperances.

Divendres passat, el company Xavier Aliaga publicava a l'edició digital d'El Punt Avui un article que, sota l'encertat títol Recurrent mediocritat, parlava sobre l'estat general de la professió periodística i dels seus practicants. Fustigació, autocrítica, un escrit per fer presents les cada cop més denigrants condicions laborals dels mitjans de comunicació. 

Darrerament, és comuna la pràctica de la mobilitat, és a dir, anar canviant de faena constantment i amb ella de condicions, cada cop més infames no cal dir-ho. "Com va la cosa?", m'inquiria l'altre dia un estimat company a qui li envege el lloc de treball, "Vaig tirant. Ací i allà", vaig dir abans que em plantés una d'aquelles frases fetes "Això és el més important, mantenir-se". I una merda, pensava jo. Cada cop escric més, cada cop tinc més col·laboracions i, en canvi, cada cop m'agraden menys i les cobre pitjor.

Hi ha més. Hi ha qui fins i tot parla dels contractes fixes, l'extinció dels quals ha suposat el declivi de la dignitat laboral. Ens han espentat a l'almoina del freelance, a haver de dependre d'altres treballs per arribar a fi de més. I que conste que ens havien advertit, que açò no seria gens fàcil, "una carrera de fons" deien els més grans. 

No ens van preparar, això no, per a ésser vençuts per una legió d'editors àvars i mal pagadors, per a ser superats per una tropa de llepaculs que pugen no ja pels seus mèrits sinó per la seua arribista militància política, dòcil i quant més integrista millor. Què té a veure tot això amb la teoria, amb la Imparcialitat-Independència-Objectivitat? Com ens van vendre la moto.    

Hi ha qui encara creu en el cop de sort. Per trobar-lo, però, serà millor tenir bons padrins i un paraigües de color. Tota la resta és foscor de cova, pedra clivellada des d'on s'albira un finíssim raig de llum pàl·lida, que no se sap ben bé des d'on arriba, des d'on es projecta.  

dissabte, 21 de juliol de 2012

Intervinguts

Monument de Ripollés a Fabra, a l'Aeroport de Castelló,
emblema i símbol internacional de balafiament valencià
-Hi ha qui amb la recança macerada aprofita l'ocasió per omplir-se la boca i entonar el "ens ho hem guanyat". Hi ha també, de l'altra banda, els qui patint pel mal de país, encara que ni el reconeguen, ploren pels racons, més que res per la vergonya aliena. Finalment, hi ha qui es deixa veure per la premsa integrista i, fent valer una hipocresia en grau psicopàtica, enganya vilment fent veure que no passa res, que és normal, que continuem sent els millors. 

El País Valencià, exemple i locomotora d'un model econòmic i especulatiu de conseqüències nefastes llargament denunciades, és des d'ahir la primera autonomia intervinguda per un Govern estatal al seu torn intervingut per Brussel·les. La llarga llista de cacics analfabets, de polítics corruptes, d'intermediaris criminals, a tots ells els ha arribat l'hora.

Ens han deixat sense bancs ni caixes, sense mitjans de comunicació, sense els nostre patrimoni paisatgístic, sense la nostra cultura pròpia, han perpetrar el major saqueig que es recorda, de recursos, de moral i de futur. La història els jutjarà. 

A nosaltres, culpables tots per no haver sabut plantar cara, ens toca bastir l'alternativa definitiva, el necessari canvi que esborre la vergonya internacional de la qual som exemple. Només quan s'ha tocat fons es pot començar de zero. Som-hi.

dijous, 19 de juliol de 2012

Que me salve a mí primero


"Si por casualidad alguien oyera esto
y dentro de mil años existiera algún invento
que le permita desplazarse por el tiempo,
que venga a salvarnos mientras pueda hacerlo.

Pero mis palabras se las habrá llevado el viento
y no habrá servido de nada todo el esfuerzo.
O bien no queda nadie en el futuro para hacerlo
y Kang es el señor de todo el universo,
y tiene a la antorcha humana
en un bloque de cemento.
Ni siquiera la alianza
ha podido detenerlo.
Y se acaba la película
y los malos van venciendo.
Y si alguien del futuro
casualmente oyera esto,
que venga a salvarnos,
que me salve a mí primero,
que me salve a mí primero".


Que no sea Kang, por favor, Los Planetas.

dimecres, 18 de juliol de 2012

Escriure com abans

Foto:dailymatador
-Voldria seure i escriure llarg. Lletres d’esperança d’aquelles que abans m’eixien gairebé sense esforç, com quan s’aturava la música, molts cops a última hora de la vesprada, just abans que arribés la nit. Les tecles com un llapis, sons pidolant un ritme, amb una ambigua ambició de poeta, amb el cor en carn viva i la veu esgrogueïda per la cervesa. Escriure al capvespre o bé a trenc d’alba, just en el moment en què s’alça un rajolí de Llevant. Tot sense presses, sense veritats aparents, sense intenció de transcendència. 

Vull que torne la sensació. I vull deixar d’escriure totes eixes collonades absurdes de finalitat concreta, deixar d’omplir fulls com qui emplena un formulari. Tornar a escriure des de dins. Vull recuperar la convicció. Vull sortir al carrer amb el que he escrit, i sentir-me orgullós. Vull convidar la gent a fer el mateix.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Davalla el Petroli per les Parets de la Cova

-Ens llevaren el merescut descans, el dret a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat. Ens llevaren el Dret. En feren més pobres a força de fer-se ells més rics. Ens van humiliar i estafar després fins i tot d'haver-nos escurat i, mentre ho feien, encara es permetien el luxe d'insultar-nos. Van aconseguir fer-nos sentir culpables dels seus propis errors, de la seua pròpia incompetència, de la mediocritat en la qual suraven. Ho vam anar perdent tot. Va passar. I mentre passava no vam fer res.  


divendres, 13 de juliol de 2012

Restarà la Cendra


-Es mouen entre el silenci de la nit, crepitant, espetegant tot el que troben al seu pas. Les flames recorren el paisatge de la serra, com corcons, corcons o cuques de llum, arrossegant sinistres clarors amb elles. I el fum o cortina, llençols on es projecta un teatre sinistre, que evoca esplendors, que anticipa deserts.

Foto Copérnico García.

divendres, 6 de juliol de 2012

De com l'esciptura va acabar amb la literatura

"Ya que nisiquiera tenemos el consuelo de un caos"
Nicanor Parra

-Ho hem vist: les nits sense dormir, els períodes d’entrega ajustant-se com el nus de la corbata, constrenyent la gola. Des d'aquesta perspectiva la senda del llit es desfigura, encara que el tinga ací a la vora, encara que em puge per les cames entumides el desig de gitar-me. Es-go-ta-ment.
 
Qui no ha patit mal d’ulls no ho pot arribar a entendre. Són les puntes dels dits les que m'haurien de fer mal després d'escriure catorze hores. Però no són els dits, ni les mans, ni les cames,  són els ulls que em couen. Massa nits ja, massa seguit tot plegat. 

Cosir les paraules les unes darrere les altres, com si foren... què sé jo, una processó de formigues fent l'aplec per l'hivern. Rituals com de llumeneta encesa fins ben entrada la matinada. Mesurar les hores amb visites al vàter, amb canes tallades. Un xic poètic vist des de fora, certament patètic quan t'hi poses. 

Escriure per diners: a tant l'article, a tant la pàgina, a tant el tema, ara d'açò, ara d'allò, que si aquest enfocament quedaria bé aixina, que si això passat a l'indirecte millora l'estructura. Quantes collonades. De carn pàl·lida i taques d'ombra omplirem aquesta nit el darrer full en blanc, quasi sense convicció.

(per cert, l'addicció al café amenaça d'esgarrar amb la seua urpa la llum blanca del migdia)

dimarts, 3 de juliol de 2012

Les Cendres del Futur

-Mentre les serres de l’interior de València cremaven en el pitjor incendi forestal dels últims 20 anys, un altre foc devorava el futur, en aquest cas de forma metafòrica. 


Dissabte, el polèmic artista Santiago Serra plantava al Cabanyal una enorme instal·lació de 17 metres d'ample per 2,5 d’alt formada amb les lletres de la paraula “Future”. En la construcció de fusta havia col·laborat l’artista faller Manolo Martín y es contava amb el comissariat de Rafa Tormo, del col·lectiu Perifèries. Com no podia ser d’una altra forma tot acabà consumit per les flames .


De les cendres de la intervenció fumegen múltiples i diverses connotacions, totes elles adients al trist panorama del país. Terra calcinada, un territori esventrat de perspectiva. I ara què?

dijous, 21 de juny de 2012

David Hare: L'Heroi i el Desencís

Fragment de l'entrevista publicada al número 26 de la Hamlet, Revista d'Arts Escèniques.

-Hi ha també un altre Hare inseparable i paral·lel al dels gran temes i conflictes públics, l'intimista, el dels personatges complexos en pugna per realitzar-se dins un món hostil, el de les petites lluites quotidianes per trobar l'espai personal adient. L'heroi harià, ja sigui un triomfador o un fracassat,  sempre es veu superat pel desencís i els colps d'un món que juga en contra de la seva felicitat. En aquesta direcció es mouen els seus caràcters més emblemàtics, les seues obres més representades internacionalment i també a Catalunya. Com El meu llit de zinc (estrenada a Reus el 2008), o l'aplaudida Celobert que Josep Maria Pou acaba de reposar al Teatre Goya, o també L'habitació blava (The Blue Room) en cartell al Romea. 

Imatge promocional de Celobert, en cartell al Teatre Goya. Foto David Ruano.

És el Hare més íntim el que més èxit de públic té arreu del món?  És molt simple: les obres amb pocs personatges, amb conflictes molt concrets, són fàcils de muntar. Desgraciadament, algunes de les meves millors obres tenen 20 o 25 personatges i gairebé no es representen mai. Celobert (Skylight), amb només tres papers és potser la peça més coneguda de Hare, on s'evidencia de primera mà la doble dimensió, personal i col·lectiva, del seu teatre. El que a molta gent sedueix d'aquesta obra és la història romàntica. Com s'expressa aquesta aspiració per reconduir un una relació d'amor, la possibilitat de recuperar el temps perdut. Però això només és una part de l'argument. De l'altra banda trobem una peça que parla de les diferències entre els valors del món econòmic privat i la noció de servei públic.  

Un ric empresari i la seva jove ex-amant, ara compromesa professora d'un col·legi conflictiu, s'adonen al moment del retrobament que els separa alguna cosa més que les circumstàncies biogràfiques. Un text que tot i haver estat escrit al 1995 és ara que cobra nous sentits. Parlem, d'una banda, d'un ésser que lluita per pel seu propi benefici i té unes idees molt concrets i diferents als de la dona, compromesa amb els valors de l'estat del benestar. És un bon moment per a la peça, perquè avui més que mai continua viu eixe debat, eixa terrible situació de destrucció que estan patint els serveis públics.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...