dissabte, 31 de desembre de 2011

Carles Alfaro. Converses Teatrals Valencianes III

La seua vida es veu abocada al continu desplaçament. Perquè Carles Alfaro, malgrat la seua reconeguda trajectòria com a director, no troba espai per treballar al País València i es veu obligar a fer-ho a Barcelona i Madrid, sobretot. La conversa telefònica discorre entre alguna de les pauses de la seua feina en la diàspora. 

Quina és la teua relació amb les institucions oficials del teatre valencià?
En aquests moments és nul·la. I no es deu a que haja rebutjat cap tipus d'oferta de feina, no, és que no hi ha hagut cap tipus d'oferta. Com saps, a València Teatres de la Generalitat ho copa tot...

Exiliat?
No sé si la paraula és exiliat.... Jo continue residint a València, pague els meus impostos a València, però tot ho guanye fora. Si la meua faena depenguera del que treballe ací ara em dedicaria a una altra cosa. És una realitat absolutament irracional que una persona per dedicar-se al teatre haja de marxar fora. Estem parlant d'un xicotet país que té uns recursos i una demografia suficient per a una vertebració cultural raonable. Estem parlant d'una ciutat, València, que està prop del milió d'habitants.  

Alguna cosa no va bé. 
Evidentment, alguna cosa falla, perquè ni tan sols es poden programar les obres que he dirigit fora. A mi em consta, perquè ha sigut prou habitual, que les productores o els teares públics amb els que he pogut treballar a Madrid o Barcelona han intentat anar a València amb alguns dels meus espectacles, i tampoc hi ha hagut manera. Tot això no ho dic amb cap tipus de victimisme. Jo sóc, evidentment, un privilegiat, el meu cas seria un paradigma perquè almenys tinc feina fora. Ara bé, em pregunte què pot fer un director que comença ara. Quants professionals valencians te trobes a Madrid i Barcelona perquè a València no hi ha hagut manera? Molts.

Imatge promocional de Traïció, uns dels darrers espectacles dirigits per Alfaro al Teatre Lliure de Barcelona.
A finals de la temporada passada, la companyia del Micalet abandonava la gestió del teatre, entre d'altres coses, per problemes d'ofegament administratiu. Tu que vas dirigir una sala privada, el Moma Teatre, penses que és insostenible el teatre de qualitat en valencià?
Jo crec que no és cap utopia una sala a València amb qualitat, en absolut. No és una qüestió de diners, és una qüestió d'un altre tipus. El Moma, com era el cas del Micalet, representava un problema per a les institucions. Eren sales que demostraven que es pot fer un teatre amb vocació inequívocament pública, en la nostra llengua, amb un repertori gens còmode i assumint els riscos que el mercat no pot assolir. I, és clar, hi havia un greuge comparatiu molt fort amb Teatres de la Generalitat. Perquè d'alguna manera estàvem demostrant que es podia fer el que ells no han fet mai.

Com va funcionar, en concret, el cas del Moma Teatre? 
En el cas de Moma, no va ser el fet que no es pogués mantindre. De fet, la mitjana d'ocupació se situava més enllà del 80 % de l'aforament. Recorde un any en concret que vam fer més funcions i vam tenir més públic que l'Abadia o el Lliure. Amb l'afegit que els recursos que se gastaven ells per a una producció a nosaltres ens valien per a tot l'any. Li donàvem una rendibilitat als diners que rebien que mai han tingut els teatres públics.

Imatge de l'espectacle L'altre (Umbral), dirigit per Carles Alfaro a l'Espai Moma el1997.
Quin va ser el problema doncs?
No teníem la possibilitat de créixer, que no vol dir tenir més metres d'escenografia. Vol dir tenir més possibilitats d'intercanvi per produir amb teatres de fora, millors condicions laborals, més racionalitat. Cada any havies de signar un conveni. A nosaltres ens venien ofertes de coproduccions d'Europa, Madrid o Barcelona a tres anys vista, com és lògic, però nosaltres signaven convenis anuals, i mai abans d'octubre de l'any en curs. 

T'obliguen a improvisar. 
És una bogeria. Nosaltres estaven intentant donar qualitat, amb riscos de teatre públic. Perquè és molt fàcil omplir teatres, i qui diga el contrari està mentint. Omplir teatres és fàcil, omplir-los amb segons quines coses és més complicat. El que no pot fer un teatre públic es programar Mamma Mia! al Principal i després presumir de números. Això és enganyar. A més és d'una competència deslleial respecte de sales privades com l'Olímpia. Això i mil barrabassades més. No hi ha cap tipus de racionalitat o criteri. S'ha de posar nom a les coses, i això que fan és teatre de bar. No hi ha política cultural, no saben el que volen. Estem parlant de molts anys de majoria absoluta d'un partit que no ha tingut cap tipus de sensibilitat respecte de la llengua ni d'un teatre que no siga populista.

La directora de Teatres de la Generalitat, Inmaculada Gil Lázaro (esquerra), amb l'equip del musical Mamma mia!

Després està també el tema de l'aïllament.
Eixa és una altra de les gangrenes del teatre valencià. No hi ha cap tipus d'intercanvi. El País Valencià està totalment aïllat del circuït. No té cap festival de renom. Cap de les grans produccions de volada internacional que passen per, ja no per Madrid i Barcelona, sinó per Sevilla o Bilbao, a València ni s'acosten. Ni el públic ni els propis professionals tenen el contrast del que fan respecte del que es fa.

De cara al futur? 
No cal ser especialment perspicaç per adonar-se que les dificultats són enormes. Jo estic molt, molt preocupat i molt cabrejat amb la situació que està patint la professió teatral valenciana. La situació és tremenda. Pràcticament s'han carregat dues generacions de professionals. Gent que ara té una certa edat i que ja no viu del teatre. I entre la gent jove igual. Seran, com a molt, mitja dotzena d'actors els que ara viuen exclusivament de la seua professió. Hem tirat enrere una barbaritat. 

Malgrat tot, el nivell és altíssim. 
Ara tenim tota una generació que és molt més ariscada, perquè ja no té res a perdre, perquè ja no espera res de la classe política. Però l'esperança aguanta una anys. Si després no hi ha oportunitats, la gent s'acaba exiliant. És la brutal conseqüència d'una política partidista, d'una falta absoluta d'actituds democràtiques, de sentit comú. La cultura és una inversió de futur, no pot estar al servei de signes polítics.

dimarts, 27 de desembre de 2011

Paco Zarzoso. Converses Teatrals Valencianes II

Matí assolellat de tardor. Una taula arrapada contra l'enorme aparador de La Confiteria, bar recurrent de l'ambient escènic del Paral·lel barceloní. Paco Zarzoso és una de les figures de més projecció de la dramatúrgia valenciana. Juntament amb Lluïsa Cunillé i Lola López forma l'Hongaresa, companyia que pateix l'ostracisme generalitzat que viu el teatre valencià.  

Amb muntatges col·lectius com Zero Responsables, o amb la teua obra El alma se serena, hem vist la cara crítica del teatre valencià. La professió havia estat adormida?
Fins fa poc, estàvem vivint una dramatúrgia que parlava d'un moment en què no hi havia grans conflictes. Vivíem en esta mena de màscara, en la què tot més o menys anava bé, sense crisi. Per tant, en eixos moments de suposada prosperitat, la dramatúrgia estava més centrada en els conflictes de l'individu: la solitud, la identitat... Amb la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre.   

I les subvencions? No han actuat tot aquest temps com a mordassa?
El sector teatral depèn de les subvencions. Estic d'acord en que hi ha hagut una autocensura molt forta. Quan vam fer Zero Responsables i El alma se serena algú de la professió ens va dir: "a ma casa mai faltarà un plat de paella", com volent dir que això ens anava a costar car. L'autocensura és molt forta. Existeix la por a perdre un estatus. Una por justificada perquè s'han pres i es prenen decisions de censura. S'hi respira a l'ambient. Hi ha hagut actors que per posicionar-se davant de determinades qüestions han estat censurats i no han entrat en repartiments de Teatres de la Generalitat, o companyies que pel fet de treballar un tipus d'obres no han sigut programades. Hi ha un sentiment de por. Però pensem que ara a València el 90% dels actors estan a l'atur.

Això és matèria primera de contestació.
Jo crec que sí, perquè com no hi ha res a perdre es faran moviments per canviar molt poderosos. És un moment terrible per a que és un moment fèrtil perquè puguen passar coses, i jo crec que estan passant. En aquest sentit, El alma se serena va ser tot un fenomen, la gent va respondre d'una forma increïble.

Tot i això, no es va poder veure a València capital.
Després d'haver-la estrenada a grans teatres de Sevilla, Madrid o Mallorca, a València no es va poder veure a cap sala, pública o privada, vam haver de recórrer a una sala per a xiquets per poder exhibir-la. Els programadors de teatres poden dir que no ha estat un acte de censura sinó que no els ha interessat. Però jo sé que la censura ha estat molt important, perquè quan hem intentat parlar d'esta obra no ens han rebut.

El repartiment d'El alma se serena durant la representació.
Com es conviu amb la censura?
És molt dolorós, perquè hi ha grans creadors com Carles Alfaro, Carles Santos, els Sirera, que d'alguna manera han tingut una veu pròpia i brillant i que s'han vist obligats a marxar,  a exiliar-se. En el nostre cas continuem allí per una qüestió personal, perquè és el lloc de viure i tenim molts amics. Però en cap moment per tenir cap connexió o recolzament institucional. Vull continuar allà, però és molt frustrant. Jo vinc ara d'estar programat tres mesos a Buenos Aires, han produït la meua obra, però ací directament ni et reben.

Conseqüentment, la relació de la teua companyia, l'Hongaresa, amb Teatres de la Generalitat és...
Terrible. Fins i tot ara anem a entrar en un contenciós administratiu per la manera de tractar-nos. En 17 anys de vida de la companyia ens han donat menys ajuda de la que rep anualment el casa faller més menut de València. El fet que Lluïsa [Cunillé] siga Premi Nacional de Literatura dramàtica hauria de ser important, però no, i és molt penós. Perquè la censura no és nomes ideològica, és també estètica. No li donen importància a projectes amb una coherència. Només importen les relacions d'amistat o projectes molt comercials que poden omplir teatres.

I això no contribueix a crear un repertori propi.
És clar. Està molt bé fer un Txèkhov, però si tu vols fer un teatre nacional d'una qualitat, amb veu pròpia, hauràs de veure quina és aquesta veu pròpia de l'autoria. I mai ha hagut des de Teatres de la Generalitat la voluntat de recolzar els autors. Ells diuen que sí, i de tant en tant es programa alguna cosa, però mai en teatres grans i amb el suport decidit de les institucions.

La gaviota de Txèkhov és una de les obres produïdes aquesta temporada per Teatres de la Generalitat.
De cara al futur?
Jo crec que hi haurà una reconversió, i serà molt positiva en este sentit. Com va haver també a Buenos Aires, on a partir de la crisi es van buscar maneres diferents de fer teatre. Perquè eixe impuls de fer teatre no es pot matar d'un dia per l'altre. I jo espere que en un moment de crisi com el que estem vivint  es generen reconversions.

De quin tipus?
Les persones que estan en el teatre públic han de canviar perquè són persones a les que no els agrada el teatre, i no tenen un criteri per pensar com d'important és el teatre per a una societat. Ells no se n'adonen de que és un aliment per a l'esperit de les persones. I, per tant, s'ha de fer un teatre de repertori, de qualitat, s'ha de confiar en la veu dels professionals, recolzant els autors propis. S'ha de dignificar uns actors que porten molts anys i són molt bons. És, simplement, el que necessiten els ciutadans, la possibilitat de tenir un teatre públic de qualitat.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Josep Ll. Sirera. Converses Teatrals Valencianes I

València, migdia, lloc cèntric: cafeteria de l'Octubre. Josep Lluís Sirera—autor, crític, polític i meitat del tàndem dels germans Sireraarriba amb un pesat paquet postal ple de documents. Demana un tallat, s'asseu i comença la conversa. Se sent més còmode amb la gravadora, coneix de les tergiversacions periodístiques, per això rumia bé cada paraula.
#ConversesTeatralsValencianes.

La música en valencià, la literatura, s'han mostrat sempre crítiques amb la situació política. Per què al teatre li costa tant?
La societat valenciana es troba lleugerament adormida. És una societat on no hi ha mecanismes de crítica. Per tant, el teatre no es pot excloure de la situació d'apatia, de desencís. En el cas de la música, no existeix de veritat una estructura econòmica que la sustente. Quantes vegades al mes actua Rafa Xambó? No viu d'això. Són pocs els grups que tenen un públic que els permet viure. Què passa amb el teatre? Que aquelles persones que generacionalment podrien intervenir de forma política són creadors que estan desvinculats del procés productiu. És a dir, si els teatres públics són institucions i el mecanisme que por existir per a la seua organització s'assembla al model Canal 9, ja et pots fer una idea. Rodolf [Sirera] i jo no hem estrenat en un teatre públic de València des del 1995. 

És el que Rodolf anomena autoexili
És l'autoexili, o l'exili interior que comentava Gil-Albert. Nosaltres no hem escrit cap obra, com ha fet Paco Zarzoso [El alma se serena], parlant sobre una situació social concreta. Ací el problema no és que la teua obra puga ser conflictiva, no t'estrenen perquè la persona no és grata per als polítics. 

Llistes negres?
Les llistes negres que no existeixen, però hi ha una norma velada. El meu germà ha accedit a una obra de teatre públic perquè un director li ha demanat una dramatúrgia. I es pot estrenar Una jornada particular amb dramatúrgia de Rodolf però no una obra de Rodolf. L'única estrena en estos anys va ser la del T6 de Nacional de Catalunya [Raccord, 2005], que el llavors director de Teatres de la Generalitat (TGV)—cessat poc desprésva programar al Rialto.

Imatge promocional de l'espectacle Raccord, dirigit per Carme Portaceli.
En eixe sentit, Rodolf i tu ja escriviu pensant que les vostres obres no s'estrenaran?
Som conscients de la situació que hi ha al País, i donades les circumstàncies no estrenarem en molts anys. En última instància, però, considerem que si la nostra obligació és donar testimoniatgeencara que no puguem estrenar—com a mínim podem publicar i fer circular els textos que tenim escrits. Professionalment tenim la sort que no necessitem estrenar per viure, la qual cosa és important, lògicament.

Això comporta un greu problema de professionalització. El teatre necessita de la resposta de l'espectador, per no parlar dels hàbits de consum del públic, que s'habituen a la discutible línia de programació de TGV.
El problema no és allò que es fa sinó el que no es fa. Són, al capdavall, decisions estètiques però que en el fons són polítiques. És inqüestionable que es puga produir un Txèkhov, com fa TGV, però igual al públic li agradaria més saber el que els està passant ara mateix. La dramatúrgia occidental està plena d'obres que estan reflexionant sobre l'actual crisis i ací s'estrena Los locos de Valencia. Algú pot atacar Lope de Vega? Mai de la vida! Però si estes obres estan impedint que s'estrene al meu germà, o a Paco Zarzoso, o que Lluïsa Cunillé puga exhibir les seues obres a València, doncs jo m'ho qüestione. Estem parlant de les no censures. Estem parlant d'espectacles tan notables com El alma se serena, que no s'ha pogut veure a cap teatre de València ciutat.

Alternatives?
Vaig a ser esperançador: tota aquesta gent jove de menys de 40 anys, o la gran promoció de creadors com Carles Alberola o Paco Zarzoso, han descobert la solució al problema de com viure comercialment del teatre. Quan una obra va a un poble necessita omplir el teatre, doncs es pot dur Bessos. Mentrestant, apliquem el sistema Buenos Aires, que és que aquesta mateixa gent que està treballant dedique una part dels seus ingressos, una part del seu temps i la seua energia, a fer el teatre que no es pot fer comercialment. Recents exemples com Cabanyal Íntim són una bona mostra.

El Festival Cabanyal Íntim, microteatre a cases particulars, va celebrar la seua primera edició el passat octubre.

I mentrestant, el model públic, què en fem d'ell?
Si jo ara fos un gestor, diria no al teatre públic. Tal i com està plantejat no. Un teatre públic no hauria de tenir locals, no hauria de tenir espais. La situació d'ara tal i com la tenim és un entrebanc. I la qüestió de les subvencions, evidentment, crea un sistema captiu del poder.

Quin seria, doncs, el model de teatre públic que caldria fer?
Les subvencions, fins ara, s'han orientat al producte. Jo pense que la subvenció s'hauria d'encaminar a l'acció social dels grups. El que s'ha d'avaluar no és si muntes un Txèjhov o una Lluïsa Cunillé, sinó directament cap a quin públic t'adreces, quin compromís social amb l'entorn té la teua sala. Es tracta de pagar a gestors culturals amb plena independència. El sistema francés dels anys 60 funcionava així. Se rep una subvenció si aquesta reverteix en la societat.

I els centres de producció catalans, funcionen com toca respecte del català i no només dels catalans?
Jo crec que no. Hi ha hagut un desinterès. L'única proposta del Teatre Nacional de Catalunya que ha rebut Rodolf ha estat una adaptació. Li va semblar un poc insultant. No es tracta de tenir una quota de participació, però hi ha autors que podrien estrenar textos al Nacional i no ho han fet mai. El mateix problema amb les companyies. Fa vint anys, en el moment que les companyies catalanes decideixen estrenar en castellà a València, això provoca una fractura que no s'ha pogut superar. En aquell moment, a finals dels 80 principis dels 90, les companyies de pes podien haver pressionat, perquè tenien un públic. El mateix passa amb el model lingüístic, que a Catalunya és exclusivament l'oriental, i quan un actor com Pep Cortès no ha estat capaç de perdre l'accent valencià doncs queda limitat a fer papers marginals. És lògic, t'estan preparant per un mercat, però per un mercat limitat, que ha deixat escapar la possibilitat d'acostumar el públic a diferents varietats lingüístiques. 

dilluns, 12 de desembre de 2011

Converses Teatrals Valencianes

-Ja deu d'estar distribuint-se pels quioscos el número 20 de la revista d'arts escèniques Hamlet, on s'inclou un plural monogràfic dedicat a estudiar la relació entre censura i teatre. La meua aportació va centrar-se en el cas valencià, en l'actual cas valencià, que no necessita de fonts hemerogràfiques. 


L'alarmant situació de les arts escèniques valencianes, però, donaria per a un llibre sancer, i malauradament molts dels temes s'han quedat al tinter. Amb la convicció que dóna saber que un reportatge és com un porcque d'ell s'aprofita tot, utilitzarem aquest blog per publicar el contingut d'algunes de les entrevistes realitzades durant la preparació del text. 

Ja hem parlat ací del cas Corrüptia i de les represàlies que està patint el seu autor, Josep Lluís Fitó,  o de Xavi Castillo, i dels problemes que ambdós creadors es troben també a l'àmbit editorial. És ara el torn d'altres participants com Josep Lluís Sirera, Paco Zarzoso o Carles Alfaro, que aniran dient la seua als pròxims dies, als pròxims posts. Agrair-los a tots ells la participació i la no sempre senzilla sinceritat en un moment tan crític per als professionals del teatre valencià. 

dimecres, 7 de desembre de 2011

Professionalització Teatral

-La ràbia que em fas, un volum al que li tenia ganes. Des que va guanyar al 2008 el Ciutat d'Alcoi de Teatre li havien florit elogis ací i allà. Malauradament, tampoc vaig poder assistir al muntatge que va tancar l'Altre Espai de València el 2009. Fa uns dies, però, regirant la pila de llibres que vaig heretar del tancament d'alguna revista de teatre, vaig trobar-me el text. Edicions 62 ens el va enviar en el moment de la seua publicació. Ja no tenia excusa. 

Una de les terribles xacres que ofega el teatre valencià és la professionalització. Les xifres de l'atur entre els actors superen el 80%, el doblatge ha pràcticament desaparegut i la ficció televisiva resta parada per impagaments. Si a tot això afegim les poques opcions de treball que tenen les joves veus del teatre en valenciàdonat l'escàs suport institucional i socialarribem a l'actual desesperada situació.

En aquest aiguamoll, Juli Disla (actor, dramaturg, director) ha estat un nadador de fons. En la seua completa trajectòria ja figuren importants premis d'escriptura com el ja anomenat Ciutat d'Alcoi, el Micalet o el Ciutat de València, entre d'altres. A més, va treballar el terreny televisiu al celebrat Autoindefinits, i això es nota. Perquè el text de La ràbia que em fas transpira una mil·limetrada economia de la paraula, amb acotacions brevíssimes, el que fa necessària una màxima expressivitat en cada frase. I l'obté, sense la necessitat de forçar situacions ni d'encabir crescendos injustificats. Molts dramaturgs triguen anys de professió en aconseguir uns diàlegs tan naturals, poques vegades vistos al teatre en valencià, encara perdut entre la normativa, l'adequació i la parla del carrer tan deteriorada. Tota aquesta espontaneïtat es transmet als personatges, a la història, que flueix tan absurda com la realitat, tan terrible com ridícula, tan divertida com colpidora. Tota una lliçó de bona arquitectura teatral.

I clar, després de llegir peces com aquesta, un es pregunta com aconsegueixen determinats creadors superar tants entrebancs, tants pals a la roda posats per un sistema podrit, on la culturai més la pròpiaés no només ignorada sinó maltractada. Malgrat tot, hi ha persones que aconsegueixen bastir una professionalitat quasi sobrenatural. No cal dir que en altre país tant La ràbia que em fas com Disla estarien a un altre nivell, gaudirien d'un altre estatus, d'una altra projecció. I no deuria, però això ho fa encara més admirable. 

diumenge, 4 de desembre de 2011

Tapes d'Avantguarda

-El Tickets és un d'aquest establiments de cuina d'avantguarda on el mecànic ritual del nodriment es transforma en espectacle. Gràcies al segell de la família Adrià, la fruita agafa textura de còctel solidificat, l'amanida sabors d'explosiva evocació. Les olives són essències esferificades, el peix fregit presenta forma de xip, i el fresc té gust de pernil. Les postres prenen forma de conte, i els gelats tenen gust a paisatge. Ni la repulsiva presència de Salvador Sostres va aconseguir llevar-nos la gormanderia. Quin tiberi més espectacular:

Olives esferificades.
Pescadito Frito.

Sembla pernil, fa gust de pernil però en realitat és tonyina.
Mini airbags de formatge acompanyades de pernil.
Xuxi mató (entre d'atres coses)
Amanida de taronja.
Ostres en escabetx.
L'advocat es pot transformar en pasta de canelons.

Peixos que agafen forma d'altres peixos.
EL LLAMANTOL, i res es pot ja comparar.

Canapè de pollastre.

El McDonalds del Tickets.

El Bosc Animat.

Pastis Tebi d'Ametlles.

divendres, 2 de desembre de 2011

Mirofret

-Fa ja uns anys, mentre transitàvem alguna de les runoses carreteres irlandeses, ens va avançar de forma violenta un enorme camió frigorífic. Els companys exclamaren llavors, puto camió, i jo vaig dir amb la dosi de xovinisme característic: ei, insulteu al conductor però no us fiqueu amb el camió, que està fet a Alcoi

Aquesta setmana tancava definitivament un símbol de la indústria alcoiana, l'empresa Mirofret, que durant 134 anys havia fabricat tot tipus de carrosses frigorífiques per al transport de mercaderies. El fracàs del concurs de creditors és un exemple més en la insuportable crisi. Desapareix, doncs, un dels pocs exemples d'indústria no tèxtil que encara dotava la ciutat d'una certa brillantor, d'aquella aura que en el passat va forjar el caràcter alcoià en l'orgull de pròspera ciutat industrial, de cas a banda, de som alguna cosa. Tot miratge.

Imatge que encara penja del web fantasma de Mirofret.
Recorde una nit de 1996, un espectacular incendi va destruir la factoria de Mirofret a la carretera d'Alacant. Mai havia vist res semblant. Poc temps després la van reconstruir, i fins i tot van obrir una segona nau no molt lluny de la primera. Totes les institucions van bolcar-s'hi. Eren altres anys. Fa només 15 anys, ningú podia arribar a imaginar-se que hi hauria coses més destructores que el foc.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...