dimarts, 29 de novembre de 2011

De Tapes per Barcelona

-Aquesta setmana torna De Tapes per Barcelona, una de les iniciatives gastronòmiques més suculentes dels últims anys. Es tracta d'una variada ruta per alguns bars i restaurants de la ciutat de Barcelona on, només per uns dies, et serveixen tapa i canya a 2,40 euros.

Però no es tracta només de tirar els preus, la gràcia ressideix en què cadascuna d'aquestes tapes opta a un guardó que s'atorgarà per votació popular. Una oportunitat per descobrir nous espais, nous sabors, per passejar o simplement per sopar i embufar-se a bon preu. Només fins el 4 de desembre.

Podeu trobar el mapa a www.detapesperbarcelona.es.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Postal Tardoral

-Carrers humits encara, la nit vora mar és intensa i espesa. Matinada d'un blau elèctric que anticipa un dia assolellat. Els lledoners del carrer esgrogueïxen ràpidament i cada cop de vent perden un grapat de fulles. En poc més d'una setmana les hauran perdudes totes.

Hi ha també la cridòria dels xicons entrant a estudi i, pels terrats, algunes gavines badallen a l'uníson de forma grotesca. Els gralls es barregen de tant en tant amb el cruixit de les persianes: ara la papereria, ara un bar, ara la botiga de més enllà.  Camions de repartiment i un degoteig constant de bicis que van i tornen.

En alguna finca, la dona de fer feines passa el motxo per l'immediat segment de paviment que envolta el portal on treballa. De més enllà, la mira un vell molt vell que ha eixit a passejar un gos tan pansit i rancallós com ell. L'avi fuma mentre el gos, dins l'escocell de l'arbre, mira d'acomplir el dificultós tràmit de la evacuació diària.

Un parell de bessons d'uns quaranta llargs, discapacitats mentals, remunten a cada dia el carrer Peu de la Creu. El seu pas es lent i descompassat i molts matins, l'un a l'altre, li recrimina de molt mala gana matinera la seua lentitud. Seuran una estona a l'ampit de la finestra que Edicions 62 té al Carrer dels Àngels. Seuen i esperen el minibús que junt a d'altres discapacitats els portarà a les seves activitats diàries. Passar pel seu costat, veure'ls idènticament vestits, mimèticament gestuals en el seu cabreig, produeix una sensació estranya, com un curtcircuit matinal, com un déjà vu convex de matèria onírica.

Aquest matí, aquest dilluns, per primer cop ha fet fred. És ara que s'acosta l'hivern.

dissabte, 26 de novembre de 2011

El Terròs i la Flama

-Un petit got d'absenta, un terròs sucre i una forquilla mida café; el ritual de sempre, el Marsella de sempre. Aquell greixós guiri que el regenta no para d'insultar els clients en tancat anglés britànic. Mire el terròs de sucre fixament. El remulle i li bote foc. Mentre es consumeix encès en la feble flama alcohòlica, per primer cop associe el nom de la plaça amb el del Noi del sucre. No havia caigut encara. 

Aquesta setmana, tot i que els cinèfils ja havien celebrat amb pompa de comiat el tancament de la seu del carrer Sarrià, la nova Filmoteca ajorna per enèsima vegada la seua obertura. La raó d'aquesta nova dilatació és que es vol esperar a la finalització de les obres de la plaça on es troba el principal accés, la Salvador Seguí, la plaça del Noi del sucre. 

I és que el conegut lider anarquista va morir molt prop d'ací. Uns pistolers de la patronal li pegaren un tret al cap el 10 de març de 1923. Ara, la plaça que portarà el seu nom s'obre al bell mig de l'únic vestigi d'autèntic de Barri Xino que quedava al Raval. Segons els plans de l'Ajuntament, el fet d'obrir dotacions culturals contribuirà a "sanejar" la zona. De fet, les putes, els camells i els lateros habituals de la zona ja fa mesos que es queixen de la pressió policial. Paralel·lament, continua la política d'expropiacions d'habitatges a la zona. 

San Ramon, En Robadors, ja no són el que eren. Ni els bars, ni la gent. Ja no ve el jovent. Tret del 23 i la Bata de Boatiné, la resta de locals han perdut la seua saba. Ho han aconseguit, l'últim indici de Xino s'esfuma. Tot i ajornada, la inauguració de la Filmoteca és imminent. Llavors, s'instal·laran ací modernes terracetes plenes de gafapastas i de turistes cool que es despengen del luxós hotel limítrof. Tajinder, el nostre barman de sempre, vol marxar, ha traspassat tots els negocis que tenia a la zona: "ja no ens queda res a fer ací", diu molest. Foren bons anys, li recorde.

A Salvador Seguí li va caure el sobrenom de Noi del sucre per la seua afició a menjar-se els terrossos que li servien amb el café. La flama de l'absenta i del sucre és d'un blau pàl·lid i fràgil, quasi es pot tocar amb els dits. De sobte s'apaga i deixa una escalfor tèbia, subtil, com un record de borratxera.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Mala Sort

-Va ocórrer fa un parell de setmanes, segons es comenta en tertúlies periodístiques. Quan el ja president en funcions Zapatero era preguntat pel risc d'erupció volcànica a l'illa del Hierro, afirmava entre lacònic i sarcàstic: "amb la mala sort que tinc segur que em toca a mi". 

L'anècdota serveix hui per valorar els resultats electorals. La històrica victòria del Partit Popular a tot Espanya no té aturador possible. De res ha servit el discurs d'espantar els votants amb el llop liberal i antisocial. Rajoy ha aconseguit una victòria lapidant. No obstant, hui dilluns de ressaca electoral, tot mirant els diaris em preguntava quines qualitats posseïx ara el lider del PP i futur president que no tenia el 2004 o el 2008? En què ha canviat el seu partit? Quines solucions pot aportar a un conflicte que, com s'està demostrant a les últimes setmanes, té poc marge de maniobra en un context local.

Ja ho insinuava Zapatero. La mala sort d'haver coincidit governs, en principi identificats amb el progressisme, i la pitjor crisi econòmica que es recorda tant a Catalunya com a Espanya és un estigma que trigarà lustres en marxar. Això o la cosa no acaba ací i el fosc horitzó d'aquests negres anys ens oferirà la caiguda de més d'un govern, de més d'un color. Ho veurem.

divendres, 18 de novembre de 2011

Pas de Cranc

Si guanya Rajoy, dilluns dirà, "I ara què?"
-A les portes del cap de setmana que ha de definir la política estatal dels pròxims quatre anys, llancem un parell d'apunts per a la reflexió. Si les urnes transformen a Rajoy en el següent habitant de la Moncloa, com totes les enquestes semblen indicar, haurà estat no per la victòria del PP sinó per la derrota del PSOE, que tot i que ho semble no és el mateix. 

Don Mariano, fidel al seu estil, l'única cosa que ha aportat a la desesperant situació que està vivint el País són ambigüitats. La retòrica programàtica dels diferents partits, ho sabem, cada dia és més pobra, més mancada d'idees. És el que els experts anomenen el catch-all party, és a dir, sigues ambigu i no la cagaràs perquè no hauràs dit res. Rajoy, gran expert en aquest aiguamoll, s'ha quedat quietet, ben quietet, a esperar que el vent continue no bufant al seu favor sinó en contra dels altres.

Segon. Sabem per Catalunya com de nefastes són les rodes del bipartidisme, sobretot en matèria de conservadurisme. I amb això no vull dir que no haja d'haver alternança. Res d'això. Per fer-me entendre posaré alguns exemples. Quan encara fumeja la dimissió en bloc del CoNCA, aquesta setmana saltava la notícia de la substitució de Josep Ramoneda al capdavant del CCCB. Dos casos amb un mateix setgell i amb una mateixa conclusió, la cultura no pot estar al servei dels carnets de partit. El CoNCA, en aquest sentit, havia estat creat com a eina per gestionar el món dels ajuts de forma imparcial, amb independència respecte als colors polítics. El seu desmantellament per part de Ferran Mascarell és una pèssima notícia per als que confiàvem en un futur en que la cultura catalana, i el seu suport institucional, deixaren de funcionar com una xarxa clientelar del govern de torn. Res a fer. 

Com el cas de Ramoneda. Ací no importa gens la trajectòria d'un professional que ha situat al CCCB entre els centres de reflexió més importants d'Europa. Per a més inri, la seua substitució no respon a cap pla alternatiu conegut respecte a la línia que han de seguir les dotacions museístiques barcelonines. Simplement se'l purga per ser més progressista que conservador.

En el pla estatal, Rajoy avisa que en cas de victòria també revisarà algunes de les poques fites aconseguides durant els governs de Zapatero, tals com el matrimoni homosexual, la llei de l'avort, la  del tabac o la de la dependència. Més que bipartidisme ho podríem identificar com passes de cranc, uns fan i els altres desfan. I entremig perdem tots.    


dijous, 17 de novembre de 2011

Censura Teatral no nomès al Teatre

L'encontre amb Xavi Castilo de l'anterior post (tot un èxit de visites segons el comptador de Google) venia a col·lació d'una sèrie d'entrevistes que he mantingut les darreres setmanes amb diferents creadors de l'escena valenciana. I tot arrel d'un reportatge que estic preparant sobre els diversos episodis de censura que estan patint les arts escèniques valencianes, els puntuals i els perllongats, em referisc. I tot removent casos, sembla que la por al totpoderós Consell no només afecta a les arts escèniques. 

El cas del retrat zaplanesc retallat també me l'he deixat al tinter.
Tant Josep Lluís Fitó com Xavi Castillo, m'han explicat, a més de les portes tancades d'alguns teatres, s'estan trobant també les de les editorials. Fitó, el represaliat autor de Corrüptia, una regió de l'Est, després de diversos intents no ha aconseguit més que “excuses peregrines” per part de diversos editors. De moment, els que no heu vist l'obra haureu d'esperar per llegir-la.

Castillo, per la seua banda, editava a l'abril el primer llibre antològic de material de la seua companyia, Pot de Plom, amb l'alcoià títol d'Això ho pague jo. I ho feia a través de la creació d'un segell editorial propi després que Bromera declinés publicar-lo en l'últim moment. Castillo promet, als seus pròxims espectacles, donar més detalls sobre l'afer, que s'aventura sucós. 

Per cert, si algú vol consultar el reportatge del que parlava abans, lamente anunciar que s'haurà de comprar el nou-nou numero de la revista Hamlet que sortirà el més vinent. Tot i això, aquest blog continuarà donant llum a altres passatges molt llaminers que s'han quedat fora de redactat. 

dilluns, 7 de novembre de 2011

Pausa

-Aquest blog romandrà uns dies sense activitat a causa de la càrrega de faena que arrossega el seu autor. Que tot siga sempre això...

dimecres, 2 de novembre de 2011

Xavi Castillo Contraataca

-Ha estat tot el mes a la Sala Muntaner amb Hamlet, això ho pague jo!, i quan encara falten 5 funcions reconeix que no li ha anat malament del tot. I això que s'ha presentat per primer cop davant el públic barceloní sense afluixar ni una miqueta la carrega de valencianitat que embafa els seus espectacles. Part de l'èxit s'ha de d'agrair a la cada cop més nombrosa colònia d'emigrants valencianets, que hem fet córrer la veu. També al fet, ben significatiu, que les misèries de la política autòctona i l'allau de corrupció hagen ultrapassat les fronteres del País Valencià. Matèria primera per al bufó extraoficial, Xavi Castillo, que entaulat, com tots els còmics, sembla molt seriós. Açò ho paga ell!
La cervesa consumida durant esta entrevista la paga ell, per suposat!
Quan va començar a guanyar pes la política en els teus espectacles?
És un pas natural, lògic. Jo en realitat no faig imitacions sinó que passe a crear personatges basats en polítics. Eixos personatges dins d'algunes històries que jo m'imaginava em venien de puta mare. Així, vaig començar a utilitzar en els meus monòlegs a Zaplana, Trillo o Rita Barberà. És a partir de La Vengansa (2002) que l'actualitat política guanya el pes definitiu. 
 
I arriba el punt de dir con la iglesia hemos topao
La primera anècdota va ser durant una entrega de premis que conduïa. Davant una imitació del Papa Joan Pau, un home del públic va començar a dir-me cerdo, i fins i tot un regidor del PP el va recolzar pujant a l'escenari per demanar disculpes. Davant d'això, la gent del públic va començar a demanar llibertat d'expressió. Es va armar molt de rebombori. Això va ser amb el Papa, l'estrella del món de la censura. Poc després començarien els vetos i les prohibicions.

Tu entens que la gents s'emprenye?
A vore, jo no ho pense massa. Jo faig els espectacles com me'ls imagine. Jo crec que tant en la qüestió eclesiàstica com en la política, depèn molt del sentit de l'humor de la persona. Jo ho faig amb molt de catxondeo. Té mala llet, d'acord, però ho faig intentant que la gent es descollone al màxim. Fins i tot ma mare, que era molt beata, reia quan em veia fer de papa. Depèn de l'humor de la persona. Puc entendre que s'ofenguen però si ho fan tenen dues faenes...

Treus molt profit de la censura. 
Tinc assumit que la censura m'ha portat més públic. Però també s'ha de tenir present que estem vetats i hi ha molts pobles en els quals no podem treballar. Contractar en estos moments a Pot de Plom s'ha transformat en una qüestió quasi política, i jo no vull això, jo vull treballar pels pobles, perquè en els pobles hi ha gent de totes classes. Perquè un alcalde mana al poble però no en el poble. No tothom és del PP. Les instal·lacions públiques no són finques privades de cap gestor, són també d'aquells que volen veure'ns. Hi ha moltíssima gent que ens seguix arrel de la censura però, clar, els vetos ens obliguen a estar molt actius, a fer moltes actuacions, a treballar per dos duros. S'ha d'actuar on siga.

El Capità Moro paga també els bolos de Barcelona, encara que els catalans mai hagen vist un boato.

Llistes negres?
Al País Valencià cada companyia té una visió diferent del que és la censura. Uns te diran a mi no em deixen actuar per allí o allà. Altres, fins i tot, se senten exclosos i diuen que el circuït els arracona per treballar en castellà. Evidentment, hi ha llistes negres. Jo estic a una. Al principi no m'ho creia però després la realitat ha anat demostrant que sí. Però a més m'ho han dit a la cara. Des de Diputació diuen que Castillo no lo podemos publicar.

És pitjor la censura o l'autocensura?
El pitjor de la censura és la por. La gent té por de dir les coses. Alguns diuen dos cosetes i ja se creuen estar fent un alegato antifascista. Aneu a prendre pel cul! S'han de dir les coses clares. Al Centre Dramàtic diuen que parlen de la crisi amb un Lope de Vega. Fan un Txèkhov i els creadors se poden sentir trencadors i subversius. Però em suda la polla per davant i per darrere. Tenen por!

A què?
Anem a dir-ho clarament: la gent té por de perdre les subvencions, de perdre les seues ajudes econòmiques. Ja n'hi ha prou de parlar d'ajudes i de subvencions, anem a parlar del teatre tan poc compromès que tenim al País Valencià. A mi, fent de director, un actor ha tingut por de parlar de Canal 9, perquè resulta que eixe actor vivia de les sèries. No ens enganyem, perden el cul per actuar a Canal 9. Estan acovardits. Quan he tingut problemes amb la censura, la mateixa gent de la professió m'ha dit: eh, clar, com dient, clar que te passaria això, que no saps on vius?. Jo preferisc quedar-me ben a gust damunt d'un escenari, no rebre subvencions i que no em telefone Canal 9. 

Et sents un outsider?
No ho sé. Jo no pense en eixes coses. En tot cas, jo el que faig no té misteri, faig que la gent es descollone, però com a mínim mantinc la coherència. Al País Valencià s'ha de parlar de creativitat, de quins temes escollim per fer una obra de teatre, quins autors. Es fa un teatre burgès i acomodat i a més tenen poreta. Si això ho ampliem, al final, farem un show. Mira, es podria titular Artistes, Culturetes, Xupapolles i Tocacollons. Els agrada ser com alternatius i dir, ay, yo soy comunista, tu lo que tens és una bescollada que en déu, fill de puta!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...