divendres, 28 d’octubre de 2011

Més Coses de Casa

-Continuant amb el post anterior, ens vam estar de dir algunes coses. Per exemple, l'article com a gènere té bastant de dogmàtic. Quan, als diaris, encetem la columna d'un dels nostres escriptors de capçalera, esperem extraure d'ella el reforç positiu d'alguna de les nostres creences.

És aquesta mateixa norma la que fa possible que certes persones s'entusiasmen amb el reaccionarisme naciocarca de la Rahola a La Vanguardia, i en canvi detesten plantejaments semblants—només canviant la proporció de color del drap que besen—de diaris com El Mundo. En resum, que s'ha de tenir ganes de pegar el sermó i de rebre'l. Els articles oberts o vacil·lants no són propis de cap escola ni són demandats.

Quan ahir triava el tema per a l'entrada—arrel del desafortunat article de Sanchis—argumentava que persones com Gerard Quintana puguen defensar en públic consignes que després ignoren a sa pròpia casa, en referència a que un actiu militant catalanista crie als seus fills en castellà. Cal separar la vida privada de la pública, ho pensava i ho pense. El cas és que a partir d'alguna objecció plantejada comence també a pensar el contrari.

Proposar i després no predicar amb l'exemple és, a totes llums, una activitat que comporta un alt grau d'hipocresia. Com tots aquell polítics que defensen codis morals per a després, en la intimitat, passar-se'ls pel forro. No me'ls crec. Això perjudica, sens dubte, el seu missatge, qualsevol missatge.

No crec que la llengua triada per a casa siga tan important com per decidir el destí d'un home, però tal volta sí serà decisiva la seua coherència. Coherència com la que em gaste, escriure una cosa un dia per reflexionar la contraria al sendemà. Clar, em falta el graó de dogmatisme dels bons articulistes.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Coses de Casa

-Sempre he admirat els companys que es dediquen a la tasca de l'articulisme. Modestament, de tant en tant n'he fet algun, però mai, excloent la faceta de blogaire, he tingut una rutina marcada, un tic-tac que recorde periòdicament la necessitat d'un tema, si pot ser interessant i actual, que s'ha de rumiar, pair i escriure'l en espai limitat i amb ànim de donar-lo a conèixer en mitjans generalistes. Tota una pressió psicològica i professional. Patisc per qui publica diàriament.

Hi ha escriptors fantàstics que han fet de l'articulisme la seua vida. Alguns d'ells s'han deixat pel camí el temps i l'esforç que els hi hauria permès ser grans o prolífics novel·listes, asssagistes o alguna cosa de més durada. Perquè l'article, ja ens ho van explicar a la universitat, resta ancorat a l'actualitat, i s'ha de ser molt Ors perquè la cosa perdure, possibilitat esta a l'abast d'un grapat. Clar que la cosa, al ser immediata i continua, posa a l'abast de l'escriptor una liquiditat gens menyspreable en esta professió. Per no parlar de l'ego que suposa saber-se llegit i en la cresta de l'ona. Vanitats sense les quals no existiria el periodisme.

Vicent Sanchis a voltes també pixa fora de test.

I tot açò a què ve? Avui un sensacional periodista, un reconegut articulista i compromesa persona, Vicent Sanchis, ha publicat un article bastant comentat i justament criticat. Un mal dia el pot tenir tothom, errar és humà i perdonable. Imagine Sanchis mirant la tele sense saber de què escriure, assetjat pel temps, potser capficat per altres coses, amb jetlag o de ressaca, no ho sé. 

I de sobte, a pagar-ho Pebrereta! El programa d'Albert Hom, El convidat, un exercici de respectable entreteniment com hi ha pocs a la graella, un merescut èxit de qualitat, acaba sent el blanc d'un article gratuïtament encabritat. La raó són els convidats escollits, que són rics, famosos i símbols de la catalanitat però que—Crassus Errare—utilitzen castellà en la intimitat de les seves llars. 

Gerard Quintana puja en castellà als seus fills, quina sorpresa!

No m'imagine culpable per parlar amb mon pare en castellà. Tampoc tindrà remordiments Gerard Quintana o el doctor Dexeus quan parlen en esta llengua als seus fills/néts. Una cosa és la intimitat casolana que aquest programa escorcolla i una altra ben diferent la imatge i el treball públic que projecta cadascú. Perquè les coses de casa a casa han de quedar, encara que alguns dies dolents acaben per reflectir-se en el nostre treball de cara a la galeria. Disculpat queda.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Principi de Final

"ETA confirma la seua derrota perquè arriba al seu final sense haver aconseguit cap dels seusobjectius. La democràcia i l'Estat de Dret han guanyat, i tot el mal i el patiment causats no els haservit per a res".

Amb aquestes paraules el lehendakari Patxi López valorava l'anunci del cessament de la violència  terrorista. Un nou futur s'obre als habitants d'Euskal Herria, un horitzó on només la política ocupe l'espai que fins ara havien tacat la mort, la violència, el terror i les amenaces. 


Però açò no és més que el principi del final del conflicte. Ara s'haurà de veure com es fa l'entrega de les armes, com es gestiona la desarticulació definitiva, com es castiga a tots aquells que fins ahir mateix pensaven en l'assassinat com mesura de pressió. La solució definitiva depèn, també, de com es gestiona la memòria de tots aquells han patit, de les víctimes reals i no d'aquells que un dia tornaran a casa com a falsos herois. 

D'entre totes les declaracions de valoració del final d'ETA, he escollit la de López per remarcar, ara amb la possibilitat de la perspectiva, la inutilitat de tanta sang. Hui, si hi ha espai per l'esperança cal, primer de tot, recordar a tots aquells que ja no poden celebrar-ho.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Els Premis de l'Espistolari Blau 10-11

-Un any més, coincidint amb l'aniversari d'aquest blog, elaborarem una llista personal i subjectiva on se referencien algunes de les més destacades manifestacions culturals que ens ha donat la temporada. 

La selecció, recordem, resta circumscrita a les meues coordenades espai-temps, és a dir, que no estaran tots els que són perquè no he vistni de conyatot el cinema que m'hauria agradat, ni tot el teatre, ni he pogut assistir a les exposicions marcades, ni assolir la xifra de llibres desitjada, etcètera.

No oblidem tampoc la tradició del sorteig de la Botella de café-licor Cerol entre el pocs però ben avinguts seguidors habituals d'aquesta bitàcola. Més instruccions a comentaris.

Premi EB a la Millor Obra Audiovisual 
The Tree of life (Terrence Malick). La crisi es reflecteix també en les idees. Qui va dir que en períodes difícils augmenta la creativitat? Segur que no pensaven llavors en un art-indústria com el que ens ocupa.

Un any més el cinema ha mostrat un nivell lamentable, o com a mínim ho han estat la major part de les propostes que ens han arribat a través d'unes exhibidores cada cop més acovardides en veure que el pastís minva ràpidament.

En aquest context, un outsider com Terrence Malik ha sigut capaç d'alçar un producte per moments confús, apte tant per un cinema com per la sala d'un museu, habitat per supestars però adreçat a cors audiovisualment sensibles. Una cinta amb referencialitat pròpia que torna l'art al seu fosc bagul aïllat ple d'ombres projectades. Ni ulleres 3D ni artificis, simplement fragments de vida disposats a través d'un muntatge i oferts al públic quasi de forma crua.


Premi EB a la Millor Obra d'Arts Escèniques
La casa de la fuerza (Angélica Liddell). Quan altres creadors, comprensiblement més preocupats per omplir sales, plantegen la comèdia com única distracció possible per a l'espectador en aquests temps de caos, la Liddell ha continuat passejant el seu desfici per diferents teatres.

I és que, com ella diu, treballar amb el dolor, des del dolor, és una autèntica revolució a un món que tendeix irremeiablement a la superficialitat i l'escapisme.

Cinc hores d'espectacle, una experiència que furga dins l'ull de les formes escèniques "convencionals", barreja personal i intransferible de teatre de sentiments, de denúncia, performance i exercici plàstic; i tot plegat d'una bellesa poètica esglaiadora.

Més informació al Retrat i l'Entrevista que vam publicar per ací al seu moment. 

Accèst: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I de Castila. Passa de tant en tant que petites obres de companyies joves aconsegueixen fer el ple. Ja ho vam veure fa unes temporades amb l'extraordinària Ruddigore o la nissaga maleïda al Versus Teatre. També en aquest espai hem vist durant la temporada la peça de la companyia La Calòrica que, malgrat els pocs mitjans amb els que comptava, ha sobreeixit per la seua imaginació, oportunitat i encert a l'hora de tractar un tema històric a priori tan poc espectacular com és la decrepitud i mort d'una reina castellana del segle XV. 

 Premi EB a la Millor Obra Musical
Lamparetes (Antònia Font). Dir que els Antònia Font han madurat el seu pop és un tòpic. Dir que a força d'anys de treball s'han avançat a la resta de bandes del seu àmbit també ho és.

El que no ha estat repetició enguany ha sigut Lamparetes, disc on l'univers poètic de la banda ha fet una nova volta de cargol, creant noves textures, històries i personatges que es venen a unir a la llarga llista de robots espacials, cosmonautes russos i animals humanitzats. Lamparetes és un nou pas endavant, que situa la banda en una posició difícil d'assolir.  


Premi EB a la Millor Obra Escrita
Vida Privada (Josep M. de Sagarra, Butxaca). És fa molt necessària ja una desmediatització de la vida literària. Les llibreries s'assemblen cada dia més a peixateries on es ven mercaderia fresca que es podreix i, per tant, cal llevar-se-la del damunt. En aquest context—esperonat des de els mitjans—la relectura o el descobriment de les grans obres del passat té poc o molt poc espai. 

L'any passat, el premi a l'editorial Cátedra plantejava la necessitat d'una editorial en català que se li assemblés (reedició, accessibilitat, estudi). De moment, i mentre això arriba, la unió de les principals editorials catalanes en  un segell com La Butxaca ens garanteix l'accés a algunes de les grans obres de la nostra literatura. Bé de preu, tot i que encara trobem a faltar la inclusió als títols d'edicions crítiques en condicions. 

Entre les sorpreses de la temporada, Vida privada de Sagarra, una de les millors novel·les del segle XX que cal reivindicar amb vehemència.


Premi EB d'Arts Plàstiques
Illa dels Museus, Berlín. La museística actual es troba mediatitzada per dues tendències convergents però no coincidents en molts casos: el gran públic i la pedagogia efectiva.

El conjunt d'edificis agrupats a la Illa dels Museus de Berlín ha aconseguit un bon equilibri entre el turisme de masses i la difusió efectiva de les seues col·leccions. Audioguies gratuïtes, un discurs coherent, separació dels fons per temàtiques i tècniques i un conjunt d'activitats adreçades a la constant reescriptura dels significats de les seues obres d'art. Molt per aprendre. 

Premi EB al Millor Esdeveniment
FIB 2011. Quan els gurús de la festivalomàquia havien previst una fosca era de recessió en el festival més famós entre tots els que combinen la fórmula càmping, cervesa i música, el FIB 2011 ha posat al seu lloc la llegenda. El cartell difícilment tornarà a ser igualat, les actuacions no van decebre les expectatives i va tornar l'irrenunciable mínim equilibri entre bandes forasteres i locals. Irrepetible.


Premi EB al Millor Espai 
Premi EB al Millor Personatge
Bar Leo i la Leo. Dos dels premi de l'edició d'enguany van a parar a un espai i a la seua ànima i mestressa. Perquè el Bar Leo de la Barceloneta s'ha consolidat aquesta temporada com el gran centre de reunió de tots aquells que volen escapar de l'excessiu nivell d'encarcarament que governa Carcelona, la ciutat de les aparences i el poseteo.

En realitat la fórmula no guarda massa secret: tracte amable i familiar, una parròquia fidel i espontània, estètica kitsch-flamenc que conserva intacta tota la essència perduda i esborrada de la Barceloneta més genuïna i, per suposat, ella, icona i musa que sense plantejar-s'ho s'ha transformat en un referent de la modernitat underground, La Leo.

Si encara no heu anat, afileu les palmes i esteu preparats per a qualsevol cosa. Carrer Sant Carles, 34.




Premi EB al Millor Blog
Busca qui t'ha pegat (al dia) (Razoir Electrique) La velocitat amb que muten les tendències de la Xarxa fa que, en gairebé tres anys, l'efervescència de la comunitat blogaire haja decrescut considerablement. La popularització d'altres canals com Twitter o Facebook vindria a explicar el fenomen. Moltes de les bitàcoles més interessants de la catosfera han reduït molt la seua activitat o han desaparegut. I és una trista notícia perquè els blogs ofereixen un espai de reflexió impossible a d'altres plataformes més adreçades als missatges curts i breus.

Afortunadament, encara queden espais on de forma regular trobem reflexions, històries o entreteniment. O tot alhora, com és el cas de Busca qui t'ha pegat, blog on a més a més s'ofereix una cuidada i coherent estètica, dominada per una suggerent selecció d'imatges. D'on les traurà?

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Quatre Anys

-Recrear, tornar, fer present un passat no tant llunyà, tot i que ho semble. Un viatge en tren, no fa tants anys, quatre en concret. Una vesprada d'octubre, un paisatge d'horta al capvespre, el tren travessant-lo a gran velocitat, com fugint. 

Un personatge—era jo però ja no ho sóc—, a dins del tren, a gran velocitat, fugint, fugint d'una boira, d'un glaç, d'una humitat freda i apegalosa on suraven fantasmes, éssers tots bastits de foscor, criatures sempre despertes que s'alimentaven d'allò que els sobrava als porcs. 

Adéu, i el tren travessa un paisatge d'horta al capvespre, com fugint, com acorconant suaument aquell estat entre la vigília i el somni, entre un present tornat passat i un futur fet d'esperances.

Refer, aconseguir, pretendre. L'establiment d'un cicle, d'una perspectiva. Què hi ha de nou? Quina solució? 

He sentit dir que, pels singles d'alguna d'aquestes properes muntanyes, els pastors d'il·lusions han tornat a veure boira. Ja no és la mateixa boira—tampoc som els mateixos nosaltres—, però continua sent boira, boira al cap i a la fi.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Les Pomes de l'Arbre de la Ciència

-Un visionari és aquell individu que gràcies a una idea, i al seu desenvolupament, aconsegueix canviar el mode d'entendre la realitat d'altres persones. No sé si el recentment desaparegut magnat d'Apple, Steve Jobs, era un visionari. El que no es pot negar és que va transformar els hàbits de consums de milers de persones, i això, en la societat de consum es cataloga com a revolució. 

Per a molts de nosaltres Jobs era d'allò més paregut a un camell. Per dir-ho més fi, s'assemblava a la serp del paradís que ens convidava de tant en tant a mossegar la seua collita de pomes tecnològiques. Malauradament, com a bon miratge de la postmodernitat, el seu llegat de gadgets no trigarà més de tres o quatre temporades en estar passat de moda. 

El que sí romandrà, potser per alguns decennis, és la manera com molts milions de persones a tot el món hem canviat la nostra manera de consumir tecnologia. Molt resumidament, el que la revolució Apple ha introduït en l'electrònica és la democratització del consum de luxe. Una cosa ben estranya així escrita.
 

Les màquines Apple tenien les mateixes prestacions que la resta de competidors del mercat, però eren més boniques i, sobretot, funcionaven i funcionen molt millor. La necessitat per part de molts usuaris d'assolir un rendiment concret, de viure a un món sense ordinadors penjats i amb un programari que apropés el consum domèstic al professional creà un nínxol de mercat prou ampli com per ficar cullera. Després, ja se sap, oferta i demanda s'equilibraren. Alguns anys més tard vindrien els iPod, la revolució de l'iPhone, l'iPad, i un llarg etcètera; fer créixer en horitzontal el que ja era un imperi, mentre la competència perdia poder i prestigi a força d'entestar-se en el vell model obsolet.

Als Estats Units, la desaparició de Jobs s'equipara als mitjans a la d'un artista o president. Avui se l'acomiada com al segle XIX França deia adéu a prohoms com Victor Hugo. Les idees dels revolucionaris del nostre temps, però, són considerablement diferents.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Xavi Castillo Aterra a Barcelona

-El mil voltes censurat còmic alcoià, Xavi Castillo, s'ha establit aquesta setmana a la Sala Muntaner de Barcelona, de la qual no pensa moure's en tot el mes. 

El seu assalt a la capital del Principal ve precedit per la legió de fans valencians que el segueixen i que l'idolatren com el Pepe Rubianes de Sènia cap abaix... bé, ara de Sènia cap amunt també...

En fi, que en donarem més detalls en aquest blog en pròximes entregues. De moment, com a mostra de l'espectacle, ací us deixe la seua pròpia explicació, que no aclarix molt les coses, però que és suficientment explícita per aquells que ja el coneixen i prou llaminera per tots els que no l'han vist mai en acció.
 


dimarts, 4 d’octubre de 2011

Octubre, Estiu

-Com gestionar aquesta normalitat que no ho és? Com? Si cada dia, si la sequera, si la cosa no millora. 

Al temps, a la paciència, arriba un un petit alleugeriment, mentre anem a pams o bé a les palpentes, mentre gratem els marges amb un pal, mentre es perllonga la vida útil dels objectes, tasses que s'esmicolen i després es tornen a unir, mitjons sargits, totes aquestes coses que els nostres pares van tractar d'evitar-nos. 

Mentrestant, passem les nits a camp ras, a carrerons on bufa el vent de la desesperança, ací prop dormen bojos alcohòlics que parlen obertament de guerra, la guerra com una opció possible.

El sol del migdia, octubre, fals estiu. Una nova faena mentre creix l'atur sense aturador. No et pots queixar, diuen, i jo els hi conteste: a no?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...