dimecres, 27 de juliol de 2011

Molta Merda per Sagunt a Escena

-Mentre aquests dies es viu la enèsima posada en escena del ridícul circ de la política valenciana, amb gestació del segon Molt Honorable en una legislatura de menys de dos mesos, en un discret segon pla—com tot allò que afecta a la cultura valenciana—s'inaugura hui una escanyolida edició de Sagunt a Escena, descolorit titella que havia de ser el gran festival escènic del País Valencià.

La mostra és l'enèsima víctima del desgovern cultural de l'executiu del Partit Popular. De sobres són conegudes les notícies que fan referència al desbocat deute que pateix la institució encarregada de les arts escèniques valencianes, Teatres de la Generalitat, el forat de la qual es valora en 10 milions d'euros. Per a més referents, direm que en els seus primers 16 anys de vida Teatres només ha produït huit obres d'autoria valenciana i que a la seua responsable, Inmaculada Gil-Lázaro, se li atribueix el desmantellament de la xarxa d'exhibició pública, el que està deixant sense faena a la major part de professionals i companyies.

L'alcalde de Sagunt, Alfredo Castelló (que no es queixa perquè és també pepero), la consellera Johnson, altrament coneguda com la Goebbels valenciana pel seu paper de directora de Canal 9, i, finalment, Inmaculada Gil-Lázaro, acabada de ratificar el seu càrrec d'esbudelladora del teatre valencià.
Sagunt a Escena, com dèiem, arranca l'edició d'enguany amb una reducció del 30% del pressupost respecte del 2010, 70% si remuntem fins el 2009. Amb tot, la nova consellera de Cultura, Lola Johnson —ex màxima responsable del manipulat Canal 9—va declarar un hipòcrita "decidit suport" a les arts escèniques valencianes durant la presentació del festival el passat 4 de juliol, tractant, a més a més, de maquillar la desfeta assegurant que pràcticament la totalitat de les companyies participants són valencianes. Una endogàmia que no deuria ser motiu d'orgull publicitari.

Amb tot, però, que ningú es pense que la cultura valenciana i les arts escèniques sortiran beneficiades d'un festival que ha decrescut la seua durada en vora trenta dies. La llengua n'és un exemple. Com ja va ser motiu de vergonya l'any passat, es tornarà a repetir l'obscenitat de no programar ni una sola obra en valencià. I el que és més abominable, que la consellera defense aquesta indecència per "evitar discriminar els turistes". Fins i tot companyies com Oscura Teatre hauran de canviar la llengua de creació d'un dels seus espectacles per ser programades. 

Uns pressupostos més "acord als temps", unes decisions que discriminen la cultura pròpia, un despropòsit que no cessa. Hui arranca Sagunt a Escena:  molta merda, en ambdós sentits.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Caldo de Cultiu

-Divendres Noruega patia un dels pitjors atacs que recorda la seua pacífica i democràtica història. La investigació encara en marxa acusa, de moment en solitari, a l'ultradretà Anders Behring Breivik de l'atemptat bomba al centre d'Oslo i la posterior massacre a l'illa d'Utoya, on es calcula que en total van perdre la vida 76 persones, xifra d'avui. 

Com s'ha informat, el presumpte assassí responia a un perfil polític xenòfob, la qual cosa el va portar a atemptar contra el partit laborista, un dels responsables, segons ell, de la "colonització islàmica d'Europa". I encara que molts mitjans acaben per referir-se a Behring Breivik com un boig fora de control, la desgraciada tragèdia no és més que la punta de llança d'un fenomen que s'estén per tot el continent. 

Afortunadament, una de les poques coses bones que té el Partit Popular és la seua capacitat per captar sota l'aixopluc dels seus colors a una bona part de l'electorat radical feixista. Això ens ha estalviat, de moment, la proliferació de partits d'extrema dreta que sí s'ha produït a d'altres països del nord europeu. Algunes excepcions hi ha, com és el cas d'España 2000 al País Valencià o Plataforma per Catalunya al Principat. 

Per mantenir aquesta hegemonia, però, la tendència del PP és la d'anar assumint els cada cop més inflamables discursos de la segregació social. Exemple d'açò és la darrera i reeixida campanya dels populars catalans a les municipals on, cada cop més, el racisme i la xenofòbia tenen un espai preferent als programes. 

Els tràgics successos de Noruega són un bon termòmetre per analitzar si el nostre cas és molt diferent al de zones amb més presència del feixisme a les institucions. Aquest dies, per exemple, hem pogut llegir a un editorial del diari El Mundo que "Ni las ideas que guiaron al asesino de Oslo pueden ser criminalizadas". Segons el rotatiu, de referència entre la premsa conservadora, "injusto sería identificar con la violencia a quienes creen que la identidad de Europa se diluye por culpa de un multiculturalismo que no está funcionando". Encara sort que ells mateixos reconeixen que idees tan integristes com les el suposat autor de la barbàrie "se deslizan a diario en algunos medios de comunicación".

Sense que quede clar que és això de la "identidad de Europa" i tampoc s'explique el suposat fracàs del  "multiculturalisme"—com si es tractara d'un pla quinquennal i no d'un fet inherent a les nostres societats—, l'editorial d'El Mundo és un clar exemple de com va col·lant-se poc a poc la tolerància cap les idees de l'extrema dreta, sordament, quasi sense adonar-nos.

I perquè no acabe ací la cosa, recomane l'article de Javier Vizcaíno Un asesino como nosotros, on fa una repassada de com altres il·lustres opinadors ibèrics s'afanyen a salvar les idees que van motivar la massacre d'Oslo. Pura retòrica feixista. 

El xenòfob Josep Anglada agraeix el suport popular al seu partit de tendències feixistes.

dijous, 21 de juliol de 2011

Dia Perfecte (El FIB 2011, Part III)

-Agafe prestat el títol d'aquest post d'una altra crònica del memorable diumenge al FIB, la de Xavier Aliaga, que vaig tenir el pler de conèixer en persona al concert d'Antònia Font que obriria la jornada a la franja matinera de la vesprada. 

Un inici certament notable. Entre d'altres raons perquè els mallorquins ja fa temps que s'han guanyat, a força de treball i dedicació, una clara posició com un dels grups pop de referència, i ara no només parle de la música cantada en català. L'estil combinat de les lletres de Joan Miquel Oliver i la posada en escena de Pau Debon s'auto-recrea en la permeabilitat digestiva de les acolorides melodies, en l'accessible i senzilla comercialitat de la seua proposta. Un cop s'aprofundeix una mica, però, hom resta atrapat dins una teranyina estel·lar de robots, astronautes i exploradors domèstics. Una doble lectura molt més fonda, repleta de paisatges sonors i històries un pèl endolcides però mai coentes, perquè respiren totes elles una nostàlgica barreja d'univers propi i lloc comú. POP, així, amb les tres lletres en majúscula.

Pau Debon s'arrapa al micro com si fora el volant d'un submarí transatlàntic, interestel·lar i robotitzat.

Al FIB porten el seu darrer treball Lamparetes, i altres grans èxits dels seus vora 15 anys de carrera. Al repertori, i a l'escena, certa prevalença de l'intimisme de la gira que actualment els envisca. Un pessic més d'eixa patxanga que tant bé controlen hauria animat encara més a un públic molt i molt entregat, rendit a la primera proposta íntegrament en català que xafava un festival anglès muntat en sòl valencià. Un més que apropiat aperitiu d'un dia per a enregistrar a la memòria. 

Memorable, per tant, per dues raons més, per dues esperades actuacions que van posar a Benicàssim al nivell que esperàvem. Primer, de forma cronològica, la de Portishead, els amos d'eixe clixé musical conegut com trip-hop—amb permís de Massive Attack—que no són massa prolífics en matèria d'àlbums però sí en talent. Exemple d'açò és la publicació Third (2008), un dels millors discos d'aquest segle que va servir de base a un recital on també estigueren presents els seus èxits dels noranta.

La posada en escena potenciaria tota la carrega aborronadora de la veu de Beth Gibbons, d'eixes melodies amb regust simfònic i mecànic que s'escampen també a través d'un festival audiovisual molt acurat. Hi ha fragments de vídeos, hi ha també una realització intrusiva dels moments d'intimitat. Primers plans sobreposats d'accent pertorbador, com la seua música, com eixa seua essència inquietant que va hipnotitzar-nos a tots, com si ens hagueren congelat l'orgasme durant l'hora i escaig que va durar el miracle. 

Beth Gibbons, amb la seva veu, posa la gallina de piel.

Aquell concert perfecte que incendià el goig molts de nosaltres també motivà la ira d'uns pocs desubicats, que no van voler entendre el regust d'homilia que havia agafat tot plegat a tan primerenca hora de la nit. Fins i tot la propera atracció de fira va ser convidada, per prescripció del grup, a tancar les seues desafiants llums. Res no havia de distorsionar la retorçuda comunió, els dogmàtics fans portàvem una dècada esperant aquest moment, davant dels nostres ulls s'estava executant un dels millors concerts de la nostra vida.

Per a d'altres, en canvi, el segon dels gran esdeveniments del dia seria el passatge pel qual havien remogut cel i terra, jornades de maldormir a una tenda de campanya torrada al sol, de ressaques criminals passades sota un bri d'ombra a la platja. Tot per a escoltar en directe a unes llegendes en estat de gestació, els Arcade Fire.

Els canadencs tampoc van decebre—ni molt menys—en la seua posada en escena, un show regat de superfícies projectables que en aquesta ocasió fan referència a l'univers pseudo retro del seu últim disc, The Suburbs (2010), un homenatge a la cultura popular contemporània, als barris, objectes i referents artístics que van acompanyar la infància dels lletristes i germans Win i William Butler, ànimes visibles d'un conjunt que conserva essències de big band (7 membres amplificables en directe) al qual li han penjat l'etiqueta—a falta de res millor—de composar un pop barroc, facturat d'essències experimentals, de sonoritats evocadores, de violins i violes de roda, de trobadors que combinen l'impuls elèctric de la guitarra amb la delicada mestria del contacte amb el públic.


Arcade Fire, tot i que la foto faça entendre que són un grup rockabilly, no ho son pas, són més friki que tot això.

Poques vegades, vis rere vis, s'ha vist una audiència tan entregada a un festival aixecat en la unió de tendències. Tothom va quedar convençut pels Arcade, satisfet. No va quedar més remei que admetre-ho, que rendir-se als peus de l'incommensurable encert. Un cartell com el d'enguany difícilment es repetirà. Vam renovar els vots amb el FIB, i això no té preu.

dimecres, 20 de juliol de 2011

Dia de transició (El FIB 2011, Part II)

-El 1991 Primal Scream publicava Screamadelica, el seu disc de referència que ara en temps de crisi rescaten, reediten i el trauen de gira. La cosa acaba per recalar a un FIB on es dóna la paradoxa que la major part del públic encara no havia nascut o tenia molts pocs anys quan els escocesos van pegar el seu tret definitori. Aquest seria el plat fort de la jornada de transició, dissabte, que havia de connectar el dia dels The Strokes amb el de Portishead i Arcade Fire. I ho va ser, sense més. 

Bobby Gillespie es conserva molt bé, la seua música no.
Perquè tota l'artilleria norantera va impactar fredament al mur d'un públic que, tret d'uns pocs incondicionals i decrescuts fans, va romandre indiferent al conjunt de cançons glam-alternatiu d'Screamadelica, tocat íntegrament. El pont que travessa la carretera estava ja a la franja tardana atapeït de jovent que marxava, passat de bufera, a dormir la mona a les tendes de campanya. I en girar cua plantaven mig somriure burleta en veure les pantomimes un pèl demodés de l'esforçat líder de Primal Scream, Bobby Gillespie.

Eren precisament quasi el mateixos que no feia ni dues hores havien botat de valent amb el concert dels Artic Monkeys, eixa banda els membres de la qual no tenien ni 5 anys quan es publicava Screamadelica, eixos mateixos músics que atresoren com estil un zum-zum de guitarres bastant monocord i unes lletres on abunden els oh, oh, yeah, yeah. Un d'aquells conjunts, en definitiva, que no arriba als mínims estàndards de qualitat però que, malgrat tot, figuren com a caps de cartells i, és més, fan les delícies d'un públic que es comporta com si el FIB fora Woodstock i açò l'edat de bolquers del rock.

Alguna cosa semblant els hi passa als granadins Lori Meyers, que són un no arribe, que amb el seu show de corbates i tornades agre-pop no suposen el relleu de res, basal de la mediocritat, el gran grup nacional del cartell als quals els guiris miraven amb merescuda indiferència mentre preparaven la seua borratxera a sol tombant. L'ombra de Los Planetas continua sent allargada, i sembla que no deixa créixer l'herba.

S'ho van treballar els de Lori Meyers, llàstima de la matèria primera de la qual partien.


El dia fluix s'acabaria de completar amb el folk descafeïnat de Mumford and Sons, que van passar avorrint a propis i estranys. Com també en aquest sentit anava de desorientada la barreja un punt més àcida dels estatunidencs Beirut, que presentaren el seu fast-food-folk amb pretensions globals a un escenari bastant mancat de públic. 

Aprovat per als barcelonins Astrud, que van arribar acompanyats del Col·lectiu Brossa i les seues cordes. Si el seu nivell no es pot qualificar de primera divisió, com a mínim les post-lletres de les seues cançons, l'encertada instrumentalització i les pallassades de Genís, el seu co-lider, ens van entretenir, que ja és prou.

Astrud acompanyats del Col·lectiu Brossa van destacar per originals en un dia dedicat als llocs comuns i el passat.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Amb diners, torrons (El FIB 2011, Part I)

-Va saltar el pilot roig. La tan temuda paraula crisi es va fer present. La valoració del FIB 2010 va ser tensa, hom conspirava. Havia baixat l'assistència de públic. La marxa dels germans Morán, fundadors del negoci, i el desembarcament del nou amo, Vince Power, carregaria encara més l'accent britànic del cartell. Van ser els primers moviments d'una partida d'escacs on entreven noves fitxes: el Low Cost de Benidorm o el Sos de Múrcia, per exemple, propostes menys guiris i sobretot més econòmiques. A l'ambient, per tant, la sensació de veure un gegant trontollar, ni més ni menys que el FIB, i en la seua quinzena edició.

Però qui matina fa farina, i lluny d'arrufar-se el FIB ha tret pit enguany, també per mirar de fer callar les veus crítiques. I com ho ha fer? Seguint aquella dita per la qual amb diners, torrons. Poques cites europees es poden vantar de tenir un cartell tan complet com el que ha lluit aquest passat cap de setmana Benicàssim. Les xifres del que ha costat tot plegat romanen secretes. El que sí queda clar és que ha merescut la pena.

Julian Casablancas no sua la tòrrida primera nit gran de FIB, per tant, no és humà
Sonava aquella no tan nova cançó de Herman Dune (la de l'anunci de la cervesa Estrella d'enguany) quan entràvem a l'atapeït recinte. Una calor d'escàndol, l'energia del jovent a ple rendiment. Un jovent primordialment britànic i menor de trenta anys, fins i tot de vint-i-cinc. Amb ells han importat aquell porc costum de llançar el got amb la cervesa sobrant per damunt de la gentada. I costa entrar en el joc, sobretot la primera nit es fa necessari un període d'adaptació. Interval que conclou amb l'arribada de The Strokes.


Alguns redactors recorden encara que aquesta banda estava cridada a somoure els fonaments del rock després de la inesperada publicació de This is it  el 2001. L'esquer publicitari va anar apagant-se, i un poc també l'embranzida artística. Però enguany arriba l'àlbum Angles i els torna a situar en una ben merescuda primera línia. Això sí, sacrificant guitarres, fatxenderia i sonoritats rebels en favor d'unes litúrgies pop un tant ensucrades. Tot i això, la banda ho compensa sobradament en directe a través de la combinació dinàmica dels enèrgics propòsits de joventut i les noves cançons de "maduresa". Julian Casablancas actua com a líder i rockstar perfecta, xupa negra una nit d'estiu i ni una gota de suor. Públic amb ganes de donar-ho tot, entregat per complet a un recital impol·lut. El gran concert que esperaven nostàlgics i neòfits per obrir aquest FIB.

El nostre primer dia (el segon del Festival si compten la jornada de dijous amb Julieta Venegas) no pot tancar-se sense destacar la participació de Friendly Fires. El fet que actuaren a la franja més tardana no va deslluir l'entregada posada en escena d'uns corredors de fons amb només dos discos d'estudi publicats. I és que si Casablancas va representar a la perfecció el paper d'impertorbable divo de la nit (amb el permís d'un Brandon Flowers una mica desorientat sense la resta de The Killers), el jove Ed Macfarlane, en canvi, va suar de valent per aixecar aquesta imaginativa i personal barreja de funki, dance i guitarra que es gasten els Friendly. La seua forma de ballar mig hipnòtica mig ridícula és la guinda d'una proposta cuinada amb molta cura, amb una delicada intenció de fugir als llocs comuns dels estils i els clixés. Són gent que, de mantenir-se, se'ls haurà de fer un forat en cada festival ja que el seu bastardisme encaixa a tot arreu.


Ed Macfarlane sua, i molt, el que demostrà que és humà.


dimecres, 13 de juliol de 2011

Sobre el Nou/Vell Periodisme Teatral

-L'internacionalíssim dramaturg Guillem Clua ens envia per mail una Proposta arrel d'un estèril debat generat a través de les limitacions de Twitter. El receptors som un grapat de periodistes especialitzats en major o menor grau en el complicat marc de la cultura, i més concretament en les arts escèniques. L'escrit ve a queixar-se de la manca de relleu generacional en el que s'entén com a "crítica" i ens espenta a crear plataformes i sinergies que ens identifiquen com a col·lectiu. Li responc el següent:


"El tema que planteges, Guillem, és força interessant.

És evident que als últims anys s'ha produït una revolució considerable al panorama teatral català. No només parle de l'emergència d'un necessari i importantíssim relleu generacional, sinó també del canvi de moltes altres coses com ara l'obertura dels referents, gèneres, temes, estructures i un suculent etcètera. Amb això no vull dir que tots els treballs joves/nous siguen bons—ni molt menys—de la mateixa manera que no tots els "vells" s'han quedat sense res a dir.

La crítica teatral, en canvi, com apuntes, no ha vist reflectida tota aquesta evolució ni en els seus referents ni, sobretot i més important, en seu àmbit d'acció. Pense ara en els grans diaris, única tribuna on a hores d'ara es pot fer amb més o menys rigor i projecció el que anomenem “crítica teatral”. La crisi d'aquest tipus de comentari i el seu desprestigi és el propi de les capçaleres que els editen. Cada cop hi ha menys espai, recursos i voluntat, i això òbviament espenta els professionals a caure en faltes, com haver de valorar espectacles de dues hores en 15 línies, entre d'altres mancances greus. No els culpe. Un altre tema són els clixés i dèries que puguen tenir; açò pense que continuarà mentre siguen persones les que facen els comentaris, hi haja o no relleu entre els professionals d'allò que anomenem “crítica”.

Per altra banda, l'aparició de revistes com Hamlet tampoc no està contribuint a crear nous públics i a difondre substancialment el fet escènic, vist el seu format, l'alt grau d'especialització i tenint present que publiquen estrictament els mateixos que ho fan als diaris. Desaparicions de magazins com TeatreBCN—perdoneu el proselitisme—o l'espai marginal dedicat al teatre a la major part de publicacions, encara tanca més el ventall, allunya el teatre del públic en majúscula i coarta la difusió i la independència del periodista front a les estructures empresarials i les famílies teatrals. De la televisió, ni en parlem. A la ràdio es poden fer cosetes, i de fet n'hi ha, però sempre limitades al caràcter del mitjà. A Internet tampoc hi ha recursos des d'on aixecar temples (gran excepció quixotesca és Teatralnet). Tot plegat indica, sota el meu parer, que de crisi no només n'hi ha a la “crítica” sinó al periodisme que s'aboca al teatre i, si m'apures, al periodisme cultural en general.

Arribats fins aquest punt, coincidisc amb tu, l'aportació de la crítica teatral barcelonina és a totes llums limitada i insuficient, com la del periodisme cultural.

I ara entraríem nosaltres, una nova generació de periodistes caracteritzats per la nostra relativa naturalitat de moviment entre la/les xarxes i el que això representa a nivell de projecció, que fins i tot alguns guanyem diners—pocs, molt pocs—pel que anem fent o pel que ens deixen fer, un grapat fan tribuna des del seu blog i podem trobar inclús qui es fa dir “crític”. La facilitat per comunicar-nos, però, no sempre ve acompanyada del temps ni de la dedicació que a molts de nosaltres ens agradaria per aprofundir encara més en el periodisme teatral, des del rigor que es mereix. Supose que la immediatesa és allò que en diuen el “signe dels temps”, com també ho és en molts casos la precarietat que patim pel fet de dedicar-nos al que ens dediquem.

Sense voler enrotllar-me més, servisca tot açò de primera i improvisada reflexió per anar fent o desfent, per tenir present aquesta unió de la qual parles Guillem, a la qual, òbviament, hauríem d'estar oberts i receptius. Els repetits i continuats intents de crear des del periodisme professional dedicat a les arts escèniques un vincle d'unió han fracassat, fins i tot quan ho intentava bastir José Monleón. Ara, però, hi ha una novetat, i és que estem acostumats a tractar els uns amb els altres a través de les diferents xarxes, connectats permanentment, i gaudim també de la possibilitat real d'obrir blogs i altres recursos i mitjans directes, com qualsevol altre aficionat. I encara no sabem els efectes que això pot tenir.

No es pot negar, però, que tens raó Guillem, i hauríem de fer alguna cosa continuada i consistent que anés més enllà dels 140 caràcters que ens permet el Twitter. Parlar-ho i discutir-ho pot ser un primer pas. D'agrair és el teu “brindis al sol”, que no per ximple deixa de ser encertadament positiu".


dijous, 7 de juliol de 2011

Paralitzat

-S'escampa per la sang un verí de fórmula molt antiga, com la picada d'una bèstia mitològica, que em paralitza, que m'encadena a les ombres que es vessen pel sostre de la meua habitació. 

Ara, a l'estiu, romanen tota la nit les finestres obertes a la fresca brisa que arriba del port. I de tant en tant passa un camió de neteja, i vesa en totes direccions primíssimes columnes de llum pampalluguejant. També, de forma intermitent, les gavines que dormen als terrats es desperten, i llavors en cor canten cançons de mort salada. 

Quan arribe el trenc d'alba potser s'escolte ací dalt el xiulit d'un transatlàntic que arriba, o que se'n va. 

diumenge, 3 de juliol de 2011

Abans No Arribe el Dilluns

-Faré propòsits, esborraré desconeguts del Facebook, actualitzaré el currículum, portaré el vestit de mudar a la tintoreria, faré el recompte dels tiquets esgrogueïts, assentaré pagaments, tindré cura de les relacions amb els veïns i, potser, em recorde també d'enviar la lectura del gas, malgrat que a casa no hi haja gas: tot és llum, de llum.

dissabte, 2 de juliol de 2011

Judes Iscariot

-La història presenta una pueril tendència a buscar culpables, a crear dolents. I sens dubte el més famós dels dolents de la nostra tradició mitològica és Judes Iscariot. Com es creu, abans de ser un dels dotze, Judes es dedicava a la recaptació d'impostos, tasca que més endavant el capacitaria per a ésser el gestor de les finances del grup. 

Una de les poques notes de color que ens ofereix la Bíblia al voltant d'aquest personatge la podem trobar als evangelis de Joan (12:4-8). Estant guarits els apòstols i el seu mestre a casa del ressuscitat Llàtzer, la Magdalena va utilitzar un perfum car per ungir els peus de Jesús. Quan Judes ho veu, suggereix que aquell perfum es podria haver venut per tres-cents denaris i que els diners haurien servit per ajudar els pobres. Llavors, el narrador interpreta aquestes paraules de la següent manera: "Això ho va dir no perquè s'interessara pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven". 

Molt més tard, i sens dubte influenciats per la tendència de recuperació de la figura de Judes que s'ha emprés al llarg del segle XX—que culmina el 2006 amb la recuperació i traducció dels Evangelis gnòstics—Tim Rice i Andrew Lloyd Webber van interpretar el passatge de la Unció de Jesús a Betània per a una de les escenes de l'òpera rock Jesus Christ Superstar, un trio on la força de l'enfrontament dialèctic Judes-Jesús protagonitza un crescendo que ve a calmar la dolça tornada que marca la veu de la Magdalena.

Ah, per cert, una nota més: a la més mítica de les versions de Jesus Christ Superstar feta a Espanya, Ángela Carrasco i el paisà Camilo Sesto interpretaven a Maria i Jesús respectivament, mentre que el paper de Judes va ser, sens dubte, el punt àlgid de la carrera musical d'un senyor que aquests dies apareix molt als mitjans, Teddy Bautista.

Teddy Bautista, Camilo Sesto i Ángela Carrasco als anys setanta, durant les reeixides representacions de Jesus Christ Superstar en versió en castellà. Curiosa camisa la del primer.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...