dimecres, 29 de juny de 2011

La Balconada dels Veïns en RGB

-Fa pudor, sentor de no haver passat per la dutxa en molt de temps, encara que mai diries que és bruta ja que sempre respecta una pretèrita noció d'elegància popular, enfosquida, amb monyo mil·limètricament estirat cap al bescoll. Tant ella com el seu home (o germà) viuen misteriosament tancats darrere de les portes d'una pensió on no pernocta mai ningú, a excepció d'un borratxo—sempre el mateix—que les poques nits que el veiem va tan passat que amb prou faena pot parlar o mantenir-se dret. 

A l'home se li veu poc. A l'hostalera la veig molts matins, té aquella embafosa salutació, aquell altisonant Buenos días. Però a part d'això no en sabem res més després d'anys de convivència. Excepte una cosa: al balcó, més o menys contigu al nostre, hi amunteguen una barroca col·lecció d'artefactes misteriosos. Alguns no són més que petits molinets de vent, que els dies de Llevant giren i grinyolen de manera hipnòtica. Tenen també torxes de jardí, un penell amb gall de ferro, restes de tanques que no tanquen, plantes de plàstic, i unes misterioses llums de colors que, a jutjar per la seua creixent activitat a l'estiu, deuen funcionar amb càrrega solar.

Els fanalets són petits, sobresurten per damunt de la reixa del balcó. Tenen tres posicions intermitents: roja, verda, blava, o blava, roja, verda, o verda, blava, roja, o roja, blava, verda, o blava, verda roja, o verda, roja, blava; i així tota la nit.

dimarts, 28 de juny de 2011

Cinc-Cents Anys

-Arribat el dia, em vas dir que t'agradaria viure cinc-cents anys per poder estar amb mi tot eixe temps. I jo, immòbil i ruboritzat, assitia a l'esgarrifós i terrible encongiment de les nostres vides, la condensació del temps que jo fins ara havia mantingut fora de casa, pensant com pensen els xiquets que les coses duren per sempre, que encara hi ha temps, que encara, que encara...

I no és una cosa d'avui per demà, ni de la setmana que ve; és tot allò que té a veure amb l'encongiment del cor, amb la sensació màxima de felicitat que de tant en tant s'estavella contra un eix cronològic, que a voltes té la mida d'una vesprada, altres d'un cap de setmana, i les altres voltes d'una llarga cadena de dècades, insuficients a totes llums. 

Arribat el dia em vas dir que t'agradaria viure cinc-cents anys, i de sobte la vida se'm va fer menuda, encara més menuda, i em faltava temps, i no trobava el moment de trencar les abraçades, ni d'aturar el compte dels batecs o l'acoblament en sincronia de les respiracions una nit qualsevol, en eixe instant d'inconscient plaer infantil. Alguna cosa que te a veure amb les petites besades darrere de les orelles, amb les mans trenades per pur instint, totes eixes coses que no haurien d'acabar mai... mai.

diumenge, 26 de juny de 2011

De-Por-Ti-Vo!

-L'Alcoyano ja és equip de segona divisió i, tot i que com sempre aclarisc d'avançat que me la bufa el futbol, no deixa de ser l'esdeveniment un estèril motiu d'alegria col·lectiva, però alegria al capdavall.

Política, economia, projecció; són tantes les coses que es barregen quan parlem de l'anomenat esport rei que no es pot passar per l'alt la notícia, tampoc en la seua faceta d'element de cohesió, a gran escala o a xicoteta. 

Hui, per estúpid que resulte, molts dels alcoians de casa o els que estem espargits per alguna part de la resta del món, hem aprofitat per comunicar-nos, per escriure un missatge aïllat, per posar en comú alguna cosa que ens unix, encara que siga el futbol.

divendres, 24 de juny de 2011

24

-I el foc, i la cendra, i l'arena que tapa les brases: calenta, bruta, amuntegada. Branques a mig desfer, la màquina que neteja la platja a trenc d'alba. Hi ha poques coses més mediterrànies que l'olor a pólvora.


dilluns, 20 de juny de 2011

Insostenible Sōnar

-Ens volien fer passar gat per llebre, i nosaltres ho intuíem. Primerament per tot això del dubstep, per orquestrar una campanya i assonar amb espècies britàniques un festí de sal grossa germànica, de 4x4, així som, per molt llarga que siga l'ombra de Burial. I de fet, divendres, mentre M.I.A. amollava afrorrodolins, hom intuïa que alguna cosa no marxava bé a la poc concorreguda edició 2011 del Sònar. 

I és que el mal humor ja es va instal·lar des del començament. La vaselina nostàlgica engreixava bé als fans de The Human League, però no a la resta d'un públic que a eixes hores quasi de la tarda encara ni hauria sopat. I als que havíem acudit ens entristia la manca de respecte horari que s'adreçava a un clàssic d'aquesta mida. I és que aquesta imatge de l'euro d'engunay semblava haver-ho entufat tot. Ens ho recordava el senyor Samaniego tot passejant-se pel recinte venent el festival de la imatge més pobra que es recorda en lustres. Crisi? Difícil de creure després de la més que reeixida, quasi mítica, edició de l'any passat. I és que tampoc estava tan malament el cartell. El que va ser delictiu fou concentrar tanta teca en tant poc temps. Pràcticament van solapar-se en el cartell la ja comentada lliga humana, un dels millors shows de la nit, el de Trentemøller, i l'esperada i minsa proposta dels Cut & Copy. I després? Res. Ens van obligar a acudir a Gran Via molt abans de la mitja nit per deixar-nos tirats a dos quarts, aplacant-nos la fam amb dietètica pseudo-rap tipus Dizzee Rascal, la ja vessada M.I.A. i el seu indigest retard o l'insípid Scuba.


Per sort, aquells tristos moments van passar, i la làpida de no ser prou modern per a les noves tendències rítmiques va deixar de pesar cap les tres del matí. Va ser tot just quan un clàssic desclassificat com Aphex Twin va venir a salvar la nit de divendres, com després confirmarien Boys Noize o el sempre efectiu Tiga amb el seu set. Unes quantes de fredes i unes poques de calentes, un Sònar que tampoc no alçaria el vol en sortir el sol. L'edició dissabte dia va estar governada per la indeterminació i les no sempre grates sorpreses d'un cartell desorientat en essència.

Faltava la imaginació, faltava bastardisme, faltava gent respecte l'any passat. L'edició ens vol colar una darrera trola, una última moda, ens diuen que és l'edició més sostenible. Però jo dic que molts anys així i ja no ho aguanta ningú.

De moment ja m'he comprat l'abonament de l'any que ve. I és clar, el Sònar es mereix més d'una i dues oportunitats.

divendres, 17 de juny de 2011

Arrabassant

-Després del cansament, després de les nits que vam passar vetlant esperances, hi ha un esdevenir que es precipita irremeiablement vers les zones planes de la vall, allà on els rius discorren tant lentament que hom no sap si pugen o baixen. 

S'instal·la l'estupor a les consciències, arrela com el corcó sobreviu corcant. I ja no tenim ni el dret a desitjar principis, la novetat sembla la darrera estació d'un tren abandonat, el tren que creuava el pont entre la possibilitat i les il·lusions. 

No són temps per fer volar catxirulos, i mira que a la primavera encara li queda una última ranera abans no arribe el mezzo del cammin di nostra vita.

dimarts, 7 de juny de 2011

Amics en la Xarxa

-Els amics d'Ara Multimèdia–mitjà electrònic de referència de les comarques centrals del País Valencià–han encetat una iniciativa que dinamitza encara més la seua interessant oferta com a espai informatiu. Amb el títol de Blogs amics estan donant forma a una secció que repassa algunes de les bitàcoles més suggestives de la catosfera, sempre lligades d'una o altra forma a l'actualitat valenciana, alcoiana, ontinyentina, etc.

I aquesta setmana li ha tocat el torn a este espai en el que ara us trobeu. Gest que agraïsc des d'ací tornat una mica de la publicitat gratuïta i desinteressada, tot recomanant l'article que la periodista Lídia Vila ens dedica.

dilluns, 6 de juny de 2011

Amsterdam

-Trenquen els bramuls de fortor alcohòlica la mansa quietud dels canals d'Amsterdam a l'alçada del barri de les llums roges, un aparador de carn on s'evidencien els estira i arronsa de la hipocresia benpensant.

Uns minuts abans, solament uns minuts abans, el taronja agonitzant d'un capvespre dilata fins a límits quasi sobrenaturals l'irregular contorn de les façanes. Aquest deu ser el color que presenta el sol durant la nit, un sol caramel·litzat i ja dorment que ací se'ns mostra per la tafaneria pornogràfica d'un país sense muntanyes, de terres més fondes que la mar.


Unes hores abans, quatre o cinc hores abans, dos turistes han recorregut la distància que va de la caseta que ven els típics entrepans d'arengs a la tenda dels bolets al·lucinògens que hi ha al mig del Bloemenmarkt (Mercat de les flors), al canal Singel. Han preguntat al dependent i aquest els ha explicat el procediment: panxa buida, ganes de passar-s'ho bé i un suc de taronja o dolços per a quan passe el viatge. Els parcs de la ciutat estan plens de turistes amb les pupil·les dilatades pixant-se de riure, i un suc de taronja per encetar molt prop d'ells.

Uns dies dies abans, només uns dies abans, a l'antic molí de Browerij, reconvertit ara en dispensador de cervesa casolana, dues xicones grosses i madures han fet amistat amb un parell d'homes entrats en anys, arrogància i alcohol. La cosa s'ha escalfat i han marxat tots a continuar la festa en la petita motora. Els canals són plens de barques en este petit estiu del mes de juny. Una d'elles, la rossa, marxarà a follar-se al capità de la nau. L'altra, la més alta, decideix tornar a casa quan els genolls ja no poden aguantar tanta desesperança.

Aqueix matí, precisament, un carterista havia vist recompensada a seua paciència amb un mòbil d'última generació. La feina va resultar tan precisa que fins i tot ell es va quedar sorprès. Afortunadament, aquest és un país amb molt poca delinqüència.

dimecres, 1 de juny de 2011

Desdibuixar-nos

-M'arriba el so del matí, cada matí igual, la cridòria del col·legi del Raval ple de xiquets pakistanesos, filipins, magribins; cap d'ells no te pares europeus, cap. A la porta gairebé no es barregen entre ells, es distribuïxen en funció de la nacionalitat dels seus pares, al capdavall, de la cultura que han après a casa, i molts d'ells també parlen i criden en les llengües que han après dels seus pares.

Uns minuts més tard, m'arriba un altre so, una melodia, aquest cop no tan dispersa. Es tracta d'aquella coenta cançó del drac Paff que ensenyen als esplais. Ara, tota aquella amalgama de criatures canten en un perfecte català i a l'uníson. I és que resulta que van a una escola pública, i en aquesta institució els eduquen i aprenen, entre d'altres coses, aquella coenta cançó. Segurament aquesta melodia mai els ajude a trobar una feina, com a mi mai em va servir de res saber-me el Joan Petit

El conseller valencià d'Educació, Font de Mora, creu que al mateix temps que aprenem el Paff o el Joan Petit hauríem d'aprendre també La Tarara i el Old McDonald had a farm, que la lectura de les Rondalles d'Enric Valor hauria de ser simultània a la dels contes dels germans Grimm i si pot ser a la dels Analectes de Confunci; i dic jo, per què no?

Però hi ha una cosa que al forense Font de Mora se li escapa, o més aviat que ho deixa anar intencionadament. Al País Valencià persisteix des de fa ja massa temps una culturicida i discriminatòria diglòssia, que requerix polítiques d'equilibri,  que demana de l'esforç de tots per rescabalar anys d'extermini lingüístic i desprestigi social. I això va ser i era una Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, que encara després 28 anys no està del tot desenvolupada, que s'hauria de combinar amb un polítiques de revalorització social, de normalització, amb uns mitjans de comunicació públics i privats que donaren prioritat al parlar autòcton. Perquè per entonar el Good Save The Queen ja estan els anglesos però per cantar La manta al coll només estem nosaltres, i potser se'ns oblide. 

Tant de bo es poguera suprimir la línia i fer una escola trilingüe, quatrilingüe o babeliaca.  Malauradament, si volem continuar dient-nos valencians hem de recordar com fer-ho, i l'escola és la nostra eina, i ha de tenir polítiques prioritàries vers la nostra llengua, i diners per fer-les, i un espai digne, lluny ja dels barracons.

Pense ara els xiquets filipins, pakistanesos i magribins del col·legi del Raval que algun dia, d'ací a molts anys, potser tornen a escoltar la coenta cançó del drac Paff, i estiguen on estiguen, i parlen el que parlen, els invadirà una ensucrada sensació, un benestar probablement inútil però seu al capdavall, inintercanviable.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...