divendres, 27 de maig de 2011

#FelipPuigDimissió

-Moltes havien estat les mancances d'un moviment, el 15M, que després de dues setmanes palplantat a Plaça Catalunya amb prou feines ha generat un parell de pamflets plens de faltes d'ortografia. Però molt més ignorants semblen els responsables polítics catalans quan ordenen aquest matí la intervenció dels Mossos per qüestions de "salubritat". 

Felip Puig fa cara de poques llums, i governa la policia...
Sense parar-me a comentar les implicacions del mot—per altra banda estúpid doncs no hi havia cap problema d'aquest tipus i la marxa dels esdeveniments continuava pacífica—, hom pensa naturalment en la possible celebració d'una victòria futbolística demà, i se sorprèn més.  El que el senyor Felip Puig ens vol fer creure és que les seves ordres han ferit a 121 persones i era pel seu bé? Que els estàvem protegint dels veritables bàrbars que vindran demà si guanya el Barça per pixar i cremar-ho tot? Quina classe de política és aquesta, fotre pals a una minoria pacífica per protegir-los d'una encara més minoritària colla de cromanyons violents que poden o no muntar-la demà?

Mai hauria cregut que un conseller podia reunir tant clamor a favor de la seua dimissió en tan poc temps. Felip Puig ho ha fet. Els antiavalots impedeixen avalots, però a no hi havia. Demà si guanya el Barça hi haurà. Mentrestant, la gent que s'havia despenjat de la revolució dels Indignats torna a hores d'ara més motivada que mai, refent tot el que aquest matí s'ha desfet, encoratjats per la pacífica i exemplar resposta donada pels acampats. De què ha servit la violència? De res i per a res. Inútils, han encès la flama, els/ens han donat una nova excusa per fer tot això més gran.  

dilluns, 23 de maig de 2011

El #22M i el #15M

-Entre les ressaques que celebrem hui hi ha la de l’esgarrifosa vela de les invasions bàrbares estenent la seua ombra pel panorama extenuat de les terres ibèriques. Qui no es consola és perquè no vol: pensem que els temps de dreta sempre són un revulsiu de la creativitat, o això diuen... I per cert, per a qui dubtada de la cronicitat d'eixe càncer anomenat PP al País Valencià ja té una nova prova en forma d'aclaparadora majoria absoluta. Sense comentaris.

Em continua creixent, per altra banda, la perplexitat davant la indiferència amb la qual s'han rebut els resultats electorals a les acampades que continuen establertes a moltes de les places de les grans ciutats. Si ja és prou absurd predicar la lògica de l’abstenció a les urnes, més ho és encara romandre indiferent a uns resultats reaccionaris enfront les bufanuvolades del programa indignat. Quan ultrapassem la setmana d'accions relacionades amb el 15M es demostra numèricament el poc pes censal i sociològic combregat. Han tocat la fibra sensible al parlar de la millora del nostre sistema democràtic, però per poder multiplicar primer s'ha d'aprendre a sumar, una simple lliçó que els acampats, generosos en la seua manca d'horitzons, demostren haver passat per alt d'una manera prou suculenta. La política no és la diana sinó el camí. O potser m'equivoque i són els mètodes els que canviaran a partir d'ara.


Els indignats a la plaça de l'Ajuntament de València.

Com a premi de consol Alcoi, on l'alcalde popular Jorge Sedano ha perdut la majoria absoluta i es preveu un govern tripartit entre PSPV, EU i la pujança del BLOC. Aquests últims ja han posat la primera pedra de la presumptuositat demanant l'alcaldia tot i tenir dos regidors menys que els socialistes. S'aveïnen temps moguts al consistori, arrancada de cavall i parada de burro. Temps al temps.

divendres, 20 de maig de 2011

#YesWeCamp

-La cosa se caleta. Amb un mínim consens la Junta Electoral Central ha decidit prohibir les concentracions a partir de les dotze d'aquesta nit, període a partir del qual comença la jornada de reflexió per a les pròximes eleccions de diumenge. Una decisió desencertada a totes llums. 

#AcampadaBCN
Primerament perquè els anomenats indignats no han fet en cap moment propaganda en favor de cap partit, ni està prevista fer-la, per la qual cosa els arguments per aquesta decisió trontollen d'arrel. Seguidament perquè les conseqüències d'un hipotètic desallotjament comportarien una veritable dosi de politització, sobretot perquè darrere la decisió de tallar les concentracions ha d'haver-hi responsables polítics als quals la intervenció els hi pot costar vots. 

#AcampadaValència
Els grans partits, callats com a putes tota aquesta setmana, s'enfronten ara amb la primera conclusió de tota aquest afer. La solvència i perdurabilitat del moviment #15M es posarà a prova a partir de la mitjanit. Mentrestant la cosa creix a #AcampadaBCN, #AcampadaValencia i fins i tot a #AcampadaAalcoi.

dimecres, 18 de maig de 2011

#AcampadaBCN

-La cosa comença amb ben poca cosa: quatre missatges a Twitter, un grapat de gent amb massa temps lliure, uns anem a veure que passa. Afegim una bona dosi d'incredulitat davant del fet que un fenomen tan ben parit com les revolucions de la Primavera Àrab es puguen estendre a Europa a través de la seua porta natural. Això, crec, és massa somniar. 

Però un, que s'ho pot permetre per proximitat, va passant-se de tant en tant, quan hi ha temps, i va veient com la cosa cada vegada creix més, sobretot a les nits, quan aquest oratge benigne convida a eixir a prendre la fresca i a protestar per tanta misèria diària, per tantes estretors, per tanta injustícia social creixent.  I clar, amb la patxoca que fa la gent fen coses a l'uníson un se sent temptat a pensar: i si açò anara de veres?
L'ambient a Plaça Catalunya sobre les 22.45 h.

Malgrat l'espurna d'entusiasme, una cosa em preocupa d'aquest moviment, l'eslògan No els votes, per l'errònia ambigüitat de la consigna. El diumenge hi ha eleccions, un moviment que es diu Democràcia Real Ja, que fem entre tots, no pot caure en l'error de no fer servir la fins el moment única ferramenta de democràcia real, les urnes. El missatge ha de ser avançar, construir, inventar un nou model a partir de les fites assolides. Per això diumenge, més que mai, cal anar a votar.

I per espantar fantasmes i altres boires que puguen entelar la qüestió, ací deixe un vídeo que han preparat la gent de Melderomer bastant il·lustratiu sobre aquesta qüestió.  Caldria fer-lo circular.

dimarts, 17 de maig de 2011

#SpanishRevolution

-Rastes i cues de cavall, pipes modernes amb tabac de fums exòtics, pantalons amples i samarretes sense mànigues, gossos nugats amb cordes d'estendre la roba, un bon grapat de bicicletes, punkis de particular ferum amb parracs, ferralla i dilatacions però amb una càmera de 600 euros. Hi ha també universitaris, preuniversitaris, postuniversitaris i parisitouniversitaris. Gent amb canes i samarretes que dissimulen poc la panxa. Un noi bronzejat i la seua prima xicona acaben d'aparcar la moto enfront El Corte Inglés i han vingut a vore què passa al mig de Plaça Catalunya amb aquest assentament de gent espontània que xarren entre ells.  

En aquell instant, una de les poques senyores majors (melena llarga, blanca i llisa) es fa notar amb el seu parlament sobre els valors que ha de tenir el moviment. Rep a canvi un fort aplaudiment que celebra alçant-se amb la senyal de la victòria en una mà i a l'altra un llibre que imagine escrit per ella. Una mica més tard, una xica d'uns vint anys encadena un discurs sense relació amb el predecessor, declara que la veritable violència no és la dels polítics i la del FMI sinó la dels productes transgènics que ens empassem sense saber-ho, i també la de menjar carn i beure sang dels animals, que són els que es mereixen una autèntica revolució per salvar les seues torturades vides dels assassinats col·lectius que perpetra la societat del consum. 

A continuació, un altre jove brama violentament sobre el megàfon una proclama en contra del terme els altres, exigeix que cada vegada que es parle de culpables la gent no es conformi en dir els polítics o els banquers sinó La Caixa o Mariano Rajoy. La espontània moderadora que de tant en tant diu la seua es cansa de demanar que es respectin els torns de paraula. Algú es queixa de la desmobilització del vot i el reclama participació en favor de les formacions minoritàries en les eleccions del pròxim diumenge. Un altre xic demana un autèntic esforç de comunicació per sumar a la concentració un veritable ventall de persones i sectors descontents amb la dramàtica situació que pateix el país.

Arribats el moment, i en vista dels rumors d'èxit de participació a Madrid en comparació amb Barcelona, un trentanyer panxacontent convida la gent a fer córrer la veu sobre la concentració, Madrid no pot guanyar a Barcelona, i acaba dient Força Barça. Un noi de barba s'aixeca indignat i irascible crida: El futbol és la ideotització de la societat, cal eradicar-lo! Creix en reacció una divertida esbroncada. 

Al fons de tot, una estilitzadíssima reportera de Tele 5 fa el seu afectat speech en minifalda rasparrús davant una càmera que connecta en directe. És jove, guapa, i des de l'estant on venen llibres autoeditats sobre anarquisme i altres corrents polítiques dos nois se la miren amb desig. Cau la nit a Plaça Catalunya i cada cop arriba més gent.

dimecres, 11 de maig de 2011

Solidaritat amb Acció Cultural pel País Valencià

-Reproduïsc a continuació l'editorial d'Acció Cultural del País València en solidaritat i per mostrar el meu rebuig a la persecució política que està patint una de les entitats cabdals de la cultura valenciana. 

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill. 

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol. 

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

dissabte, 7 de maig de 2011

La Doble Moral

-Els reialmes de la hipocresia i fariseisme s'estenen cada cop més dins la desorientació general d'aquests anys de confusió. Al circ global de la doble moral que hi ha muntat aquesta setmana vull afegir—sense  que tinga el grau de comparació possible—la narració d'un petit fet local encara que simptomàtic.

Alguns francòfils morbosos recordaran el cas del famós assassinat de l'actriu Marie Trintignant a mans del seu marit, el polèmic exlíder del grup rock Noir Desir, Bertrand Cantat. Ella va morir com a conseqüència dels cops i ell va ser jutjat i condemnat a presó el 2004. Fi de la primera part.  

Imatge promocional de l'espectacle Des femmes.
Anys després, l'interessant director teatral Wadji Mouawad hi veu la necessitat d'incloure un rocker a un dels seus espectacles, li pregunta al reinserit Cantat—que va eixir del presidi als quatre anys per bona conducta—si coneix algú. Ell li respon que ell mateix ho pot fer i a Mouawad li sembla perfecte.

Finalment l'espectacle es dirà Des femmes i Cantat ha de renunciar a la funció prevista a Avinyó per no haver de coincidir amb el pare de la víctima, el també actor Jean-Louis Trigtignant. Canadà també va amenaçar de negar-li el visat ja que el país és molt restrictiu amb els delictes d'aquesta mena.

Aquesta setmana, finalment, l'Ajuntament de Barcelona a través de l'Institut de Cultura (ICUB) ha posat a Mouawad en la disjuntiva: o l'espectacle venia al Festival Grec sense Cantat o no venia. Finalment no vindrà i, òbviament, des de la companyia denuncien censura argumentat que no hi ha cap raó legal que ho impedisca. 

Des de l'ICUB reconeixen que la decisió no ha estat fàcil, però que finalment ha pogut el respecte a les víctimes, més encara quan l'espectacle parla de les dones. Jo llegisc també la por d'un partit arraconat davant les imminents eleccions, la por a què un escàndol molt al gust de la moral de dretes acabe monopolitzant el discurs cultural, un punt fort dels socialistes. 

A ningú, novament, sembla importar-li la teoria: Bertrand Cantat ha estat condemnat per assassinat, sí, però ja ha pagat la seua pena. Si creiem en la justícia i les seues condemnes no com a mètode punitiu sinó com a via per a la reinserció, quin sentit té tot aquest escàndol? Novament la doble moral.  

dimarts, 3 de maig de 2011

Dead or Alive (Ull per Ull)

-De l'esgarrifós circ mediàtic que s'ha muntat avui com a conseqüència de la mort d'Osama Bin Laden—l'oportú anticrist de la primera dècada del segle XXI—sorprèn la flagrant hipocresia que es gasta l'anomenada opinió global. El missatge simplificador del periodisme de l'espectacle s'ha limitat a difondre en cru la roda de declaracions dels diferents líders del món dit civilitzat. Zapatero, Sarkosy, Merkel, cap d'ells no ha volgut perdre la possibilitat de felicitar el brillant Nobel de la Pau, Barack Obama, per haver autoritzat una atrotinada acció de terrorisme d'estat. 

No era Bin Laden un corderet, precisament, que tinga ganes de defensar jo ací, però amb el seu assassinat damunt la taula no puc evitar pensar que els EUA i tots els que han donat el seu vist-i-plau s'han posat al seu nivell. Algú vol fer-me creure que l'exèrcit més poderós del món no tenia la possibilitat d'arraconar a un grup de  fanàtics morts de gana amb metralletes rovellades i detenir-los? Allò del judici, de l'obligada presumpció d'innocència, els drets humans i la resta de papers amb els que hui es neteja el cul Occident, són normes d'estar per casa de les quals podem prescindir quan ens interessa o quan algú s'ho mereix? Jo em pensava que en democràcia la justícia la feien els tribunals i no sicaris a sou.

Un té hui la sensació de viure al Far West, de viatjar damunt els muscles d'un gegant amb peus de fang, un món que es pixa en la boca del seu propi reglament, que construïx i omple Guantanamo, que enderroca o aprecia dictadures en funció de la seua capacitat econòmica, o que torna agressiva i recurrentment al bíblic i primitiu Talió: ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, colp per colp.

I segur que molts ximples es creuen que ara el món és un lloc més segur, que la mort d'un home ho canvia tot, que morta la bèstia mort el verí. Quanta imbecil·litat.

dilluns, 2 de maig de 2011

Carta Oberta a Mario Santacreu i Mira

-Senyor Regidor de Festes i Esports de l'Ajuntament d'Alcoi.

Intuïsc que este no és l'únic requeriment que vosté rep als últims dies relacionat amb el tema al qual em referiré. Sospite també que vosté, si conserva algun tipus d'estima als valors democràtics que representa, començarà a tenir justificats dubtes respecte d'alguna de les seves accions com a gestor municipal. Per si encara no sap del que li parle tractaré de fer-li un resum. 

M'arriben notícies sobre un acte de censura esperonat per vosté. Segons tinc entés—si m'equivoque faça-m'ho saber—el seu departament va negar els permisos a un concert tan sols un dia abans de la data en la qual tenia previst celebrar-se, el passat dissabte 30 d'abril. Segons la versió oficial, es recolzà per prendre la decisió en "informes de la policia" (local, supose, a la qual vostés els hi paguen el sou) que al·leguen  problemes de "seguretat".

Amb el permís de vosté, i caient si vol en la comparació fàcil, estos arguments que apunten recorden lleugerament als que adduïxen darrerament els dictadors de la mediterrània per sotmetre a trets a l'oposició, perquè m'he estat d'escriure-ho abans però el concert en el qual tenien previst actuar els grups en valencià Ortxata Sound System i Arthur Caravan estava organitzat per les joventuts d'un partit en l'oposició, el Bloc.

Li diré, si m'ho permet, el que pense, com alcoià, com a ciutadà anònim sense cap lligam ni amb el Bloc ni amb cap altre partit polític, pense i sostinc que em sembla repugnant que dins del joc democràtic s'hi puga caure en la vilesa de tractar de criminalitzar, gratuïtament i sense cap precedent  que ho justifiqui, a l'oposició o a qualsevol tipus d'activitat cultural amprada per la llibertat d'expressió i de reunió. Així mateix, li faig arribar la meua repulsa al fet que els càrrecs electes com vosté, que tenen el deure de servir a la ciutadania, utilitzen la seua influència per boicotejar l'oposició a través dels poders públics.

Li diré també, amb el degut respecte, que si aquest fet no vingués precedit d'altres lamentables casos de censura directa comesa per altres càrrecs electes del seu partit—com els ja cèlebrement tristos successos de l'exposició al MuVIM de l'Unió de Periodistes o el de l'obra teatral Corrüptia a Xàtiva, per posar només dos exemples—açò podia passar per una anècdota puntual, però venint d'un ajuntament governat pel PP em permetrà que dubti de l'honestedat del seus arguments. Als precedents em remet.

Vull afegir, finalment, que l'última cosa que m'esperava de l'equip de govern d'una vila com és i serà Alcoi—oberta, culta i d'una sòlida tradició democràtica—era precisament que es posara al nivell dels pitjors exemples d'extralimitació i despotisme d'altres consistoris governats per companys seus de partit. Però clar, ja fa temps que una part ben important de la societat valenciana hem hagut de perdre  la capacitat per sorprendre'ns amb les barbaritats comesses per càrrecs electes del Partit Popular.

Tinga bon dia.

Carta enviada a msantacreu@alcoi.org
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...