dijous, 28 d’abril de 2011

Lacrimosa

 Lacrimosa dies illa,
qua resurget ex favilla,
judicandus homo reus.

-Va colant-se la humitat de la matinada entre els hàbits que trenquen la rutina, i els carrers cantelluts i ombrosos on s'amaga el desig poc a poc van desfent el seu misteri sota el trenc blau de la primera llum del dia. Una mica més tard em desperta la cridòria universal dels nens que entren a escola, el vell col·legi del Raval ple xiquets pakistanesos, filipins, àrabs. L'aigua de l'aixeta rebenta l'últim vestigi de somni en estavellar-se contra la pica, contra les meues galtes. És hora de començar.

A la roda de premsa de torn, encomanada a corre cuita i a darrera hora, hi ha tota una colla de periodistes arreplegats. Entre ells jo, precisament jo, que semble dels més grans. El bombardeig de xifres per part dels convocants, l'SGAE, és aclaparador. Pràcticament cap dels que estem allí hem tingut ni la preparació ni el temps necessari per fer front a semblant esguitada. La ronda de preguntes final queda òrfena de talent, de possibilitats. L'entitat ha gastat molts més diners en comunicació per aquesta presentació del que cobrarem tots nosaltres al llarg de l'any. És el desequilibri de la transparència, de la democràcia; el doble de mitjans, de personal, per donar informació en contra dels que la recullen. Així res canvia, tothom assoleix l'objectiu de mantenir la seua posició d'eixida.

La nit vora el llit és un neguit de llums grogoses i de llibres polsosos que s'enquisten en la tauleta, arraconats per la manca d'energia, pel solapament dels hàbits. Entra el desinterès a pintar de desfici i parpelles caigudes les bones intencions que se'n deriven d'un dia ple de frustracions. Alguns dels millors propòsits de la jornada es barregen amb la vigília que presideix un oníric món d'inconsciència. Poc a poc s'acluca, i aleshores tot es barreja, tot es perd sota les capes de la inconsciència.




dimarts, 26 d’abril de 2011

Colera

-Prop de les caletes de Colera, allà on els Pirineus s'abracen amb la mar, ronda la nit un vent sinistre que porta l'olor neutra de l'herba glaçada. Allà el xivarri grotesc d'una oculta festa pagana es barreja amb la quietud pia de la vigília de Pasqua. Durant la matinada cau la pluja incessantment sobre els turons escarpats i verds. Hom imagina aleshores tota la quietud d'un hivern sense barques al port, l'amenaça constant que la Tramuntana planta davant les portes d'aquestes petites cases de l'Alt Empordà. Algun dia la mar, que és sempre venjativa, es pintarà de gris per tornar les ofenses comesses per l'oratge de terra ferma, i aquest cop sí que comptarà amb la comprensió dels pocs autèntics pescadors que encara no han mort, els mariners de veritat i no aquests xaves que venen nomes a l'estiu a passejar-se amunt i avall amb les seues barques hivernades. 

El diumenge de resurrecció la petita vila festeja, com tants altres indrets, la fi de la quaresma. És aleshores quan combrega amb la presència de la primavera i es fa visible el seu escut, les flors. Les dones s'abillen amb mantons de Manila i els homes desempolsen un vestit d'amplada i rivets antics. I tots plegats canten havaneres pels carrers, i recorden èpoques mai viscudes, segles gloriosos de vaixells que retornaven d'indrets molts llunyans, i alguns d'ells portaven riquesa i homes de fortuna que fumaven al port tabac de les Amèriques i convidaven els pescadors.

Tot era diferent aleshores, mitifiquen tots mentre cantes les havaneres. Tot era diferent, recorden que els han explicat. Aleshores no hi havia tant de turista, aquelles rates que venen a l'estiu i marxen només comença a bufar el vent de setembre. 


Un tren passa sense aturar-se, ho farà només arribe a la immediata frontera francesa, travessa a tota velocitat l'enorme viaducte elevat que talla per la meitat el paisatge del poble.

dijous, 21 d’abril de 2011

Mites Barthians

Escriu Roland Barthes: En el mite, les coses perden el record de la seva execució... S'ha produït una prestidigitació, en la qual la realitat ha estat invertida, buidada d'història i emplenada de naturalesa, la qual ha retirat de les coses el sentit humà, de manera que ja només representen insignificances per a les persones. La funció del mite consisteix a buidar la realitat; es tracta literalment d'un constant fluir, desgranar, o si es vol, d'una sublimació, d'una manifesta absència. 
Roland Barthes, Mythologies (1957)

dimecres, 20 d’abril de 2011

El Hobby (Part III - Decadència)

-Rebels, ens havien cregut una sort de rebels, encara que la resta del parasitari jovent del poble ens penjara això de heaviates, adjectiu poc encertat ja que cap de nosaltres va escoltar mai heavy ni tampoc recorde que posaren al Hobby cap cançó de grups metal o res per l'estil. I això que a nosaltres la cosa que ens produïa més fàstic eren, precisament, les etiquetes, sentir-se massa, deixar-se portar pel corrent de la vulgar mediocritat. Érem així d'estúpids, no s'adonàvem que allà dins tots reproduíem altres tipus de regles, un altre aparador—més fosc i més pudent si de cas—però que al capdavall tots buscàvem un port on amarrar la flota del nostre desfici.  

Amb els anys les conviccions es van esvair, les argumentacions i els credos se'ns esmunyien entre els dits, entre les dents, deixatant-nos un regust d'avergonyida fel a la boca. La mediocritat va resultar ser el reialme de tots, una presó col·lectiva de la qual només ens podríem escapar tallant de soca-rel l'hàbit de la supèrbia, del nihilisme. I no va ser aquesta l'única lliçó que vam poder aprendre allà dins: alguns també vam assimilar que per molt boniques que siguen les cambreres mai acabaran la nit al nostre llit, car són com vestals inassolibles per al més borratxo dels mortals, estan acostumades a l'afalac gratuït i es creixen, i se saben poderoses per aquesta eròtica del poder, tot i que siga el poder que té una birra servida damunt d'una barra plena de records, una birra que al capdavall era l'única cosa que alimentava el nostre pobre esperit adolescent.

Recorde en especial aquella bruna: milers de cerveses, centenars de xupitos, mirades, paraules i ella sempre amb un mig somriure, mig irònic mig complaent, quasi indiferent. Amb el temps va marxar a Barcelona a estudiar fotografia, i ja després d'aquell intens i platònic fracàs mai més vaig prendre'm seriosament la tasca d'entabanar cambreres. Crec que va ser aleshores quan vaig començar a perdre el gust pel local, van deixar d'interessar-me els idealismes de qualsevol tipus.


Anys després li vaig comentar al Huesy que les cambreres no estaven tan bones com abans. Llàstima que la víctima del comentari fos, precisament i sense jo saber-ho, la seua novia. Huesy era un habitual del nostre primer pis de València. Al nostre sofà el vaig veure més d'un cop protagonitzant alguna escena sobrecarregada de romanticisme. Amb el temps va acabar sent l'últim gran gestor del Hobby. Entre les seves fites figurava l'obertura del pis de dalt, la posada en marxa d'una programació de concerts bastant ambiciosa pel nivell cultural de la vila, i una direcció bastant més amable i propera del que havia estat fins aleshores. Durant un curt espai de temps el Hobby va viure una altra època daurada, segons s'explica. La nit, però, és un àmbit sacrificat i exigent, crema, i la gestió del local afegida a la d'altres projectes més ambiciosos van erosionar  la paciència i la butxaca de l'insigne socarrat. Huesy va voler tapar forats amb el comodí del Hobby i és així com quasi acaba aquesta història.

L'última vegada que vaig entrar al Hobby em vaig quedar de pedra. Febrer, dissabte nit, les cinc del matí, buit. Cada cop hi anava menys gent. Veure el Hobby sense públic a la seua hora punta era una sensació ben estranya. Després de la primera birra em van entrar per les oïdes algunes respostes. Els clàssics hits de Rage Against the Machine, Nirvana, R.E.M., The Doors, estaven sent servits en fred acompanyats d'altres elements grotescos del tipus friki-pop: Raffaella Carrà, Julieta Venegas o coses pitjors. Estava cantat l'ensorrament, la cosa no podia funcionar. Els nous gestors havien transformat el temple de la litúrgia mitòmana en un circ esperpèntic, barroc i poca-solta, sense trellat ni coherència. El colp de gràcia, la ridiculització de tota una estètica que necessita creure en ella mateixa per aguantar-se dreta.

Un dia, un estúpid periodista de rock va fer-li una pregunta estúpida a Alice Cooper i aquest va respondre: ¿Per què som estrelles del rock? Perquè som idiotes. Això una mica ens passava també a nosaltres dins del Hobby. Tothom, però, necessita de l'auto-engany, creure una mica en el que fa, en el que és.

dijous, 14 d’abril de 2011

El Hobby (Part II - Els Caiguts)

-Poc havia canviat des dels seus inicis. Jo recorde un altra pintura als murs anterior a la que ha estat tants anys. Els protagonistes, això sí, eren el mateixos: Cobain, Hendrix, Joplin, Lennon, Morrison... només van canviar de posició, d'expressió, rostres tòpics, històries clàssiques, llocs comuns i recurrents per al cau alternatiu d'una menuda vila que no arriba, limitada com és, ni a provinciana. Eren, això sí, els caiguts, màrtirs moderns de la nostra religió de pa i figa.

Arribat el moment, i en un intent per personalitzar una mica més, als responsables del moment se'ls va ocórrer realitzar un seguit de fotografies de la parròquia habitual de l'establiment. Les  improvisades sessions van durar un bon grapat de mesos. Un cop revelades, anàvem ficant les imatges davall del vidre de la barra, de tal forma que allà baix van quedar immortalitzades les expressions, els moments i els ambients d'un Hobby determinat, d'una època podem dir que daurada que coincidix, ni més ni menys, amb els anys de plàstic i café licor, de fum de la cigarreta del dissabte, de cervesa cada cop més negra,  de colpets de tequila, dels toca-me los güevos, de gratar-se encara la galta per la picor de barba, de l'assoliment de l'estupidesa com un ictus de vida, fer el gall per atraure les gallines; coartades ridícules de fadrinots que s'hi viuen al marge de les conviccions i que, ben al contrari, en són el seu reflex més hipòcrita. 

Lustres van romandre les mateixes fotografies davall dels vidres de la barra. I els dissabtes tapàvem les nostres cares del passat amb gots plens d'elixirs de l'etern i vergonyós oblit, i ens callàvem els brindis; per tot allò que no va poder ser, per tot allò que no vam ser capaços d'aconseguir, per totes les anècdotes opaques que sempre hem volgut oblidar. Als feliços casats poc els importava ja la seva imatge de paladí de la hipèrbole, altres prestigiosos retirats contemplaven la llum glaçada amb indiferència i pretèrita  simpatia,  tampoc els  importava ja massa als addictes al narcisisme, que  al local n'eren uns quants. Però entre totes aquelles fotos hi havia tres—només tres em sembla recordar—que produïen encontrades reaccions: aquelles on eixia Saül el mort.


El xic va morir amb poc més de vint anys. Una gran desgràcia, la primera gran desgràcia. Una d'aquelles horribles experiències que acaba sent engolida pel subconscient i la diposita al lloc més profund del record per, d'aquesta manera, poder continuar amb la nostra vida de sempre. Encara hui, soterrat sota capes de pretextos i coartades mentals, se m'apareix el fantasma de Saül governant el seu reialme, un sinistre Hobby, imaginari epicentre i revers dels moments més alegres, més irreverents. Perquè si en vida hi havia un monarca de l'establiment, este era Saül, i per això el destí va voler que la seua imatge es repetira, que presidira diferents racons de la barra, que el seu record-mite es fera present i constant en la nostra comunió setmanal.

Cobain, Hendrix, Joplin, Lennon, Morrison; mites de cartó pedra. Però entre trompada i caiguda  vàrem anar trobant els nostres propis herois, la inèrcia els va constituir. I allà estava Saül, el nostre Cobain, desafiant a la grogor que pinten els anys, atrapat per la pols de plata, combatent el corcó de la desídia. Cap dels adeptes va gosar mai  tapar-li la cara amb un cubata, amb una cervesa.

dilluns, 11 d’abril de 2011

El Hobby (Part I - La Notícia)

-Dissabte nit a la Nau Ivanow de Barcelona es va produir un esdeveniment musical d'especial importància per a Nosaltres els alcoians. Sis dels millors grups de la Ciutat dels Ponts es reunien per escenificar el projecte Música de telers, que com ja hem comentat, és un disc col·lectiu, variat i necessari per ubicar al mapa cultural una vila ofegada però no morta. Molts dels assistents al concert, moltes de les cares que van desfilar per l'escenari, moltes de les de les referències properes o llunyanes que es van poder escoltar, fins i tot quatre o cinc dels lligams personals de l'aplec, van circular i fins fa poc temps circulaven per un espai al qual la música alcoiana deu molt: el Hobby.

I era casualment dissabte nit, al concert, quan un d'aquells estranys personatges alcoians relacionat persistentment amb determinats i recurrents esdeveniments de la meua vida em donava la notícia, la trista notícia del tancament. Tal i com anava el donyet—mig arraconat, segons ell, pels efectes d'un mongui al·lucinogen—les seues paraules em van semblar en un primer moment una broma de mal gust. Encara ara no puc arribar a concebre com seran a partir d'ací les nits de marxa alcoianes sense el nostre racó recurrent, la nostra guarderia, corral, abeurador, consulta de psiquiatria, monument funerari als caiguts o als que caurien, temple sagrat on algun dia vam adorar en públic o en silenci una deessa pagana i profana qualsevol, la casa on, a més, vam desflorar-nos les oïdes amb música, amb La Música.

El Hobby, la seua memòria, arriba fins a l'inici de la meua (i la de tants altres) carrera alcohòlica. De bell començament, segons expliquen els veterans, ningú hauria donat un duro pel local; oferia la mateixa merda comercial pantxanguera que la resta de caus de la zona. Poc a poc, però, la cosa va anar transformant-se al vore els amos que existia entre jovent (sempre rebel) la necessitat d'escapar a les fórmules de la imbecil·litat. Era la nostra obligació generacional, retrobar i anar a caure dins l'últim mite-mirall del qual hem pogut i hagut de beure ja massa generacions: el rock.



A molts de nosaltres encara ens retrunyia el tret al cap que es va disparar Kurt Cobain. Alguns havíem caigut enganxats per l'enrampada desvetllada d'alguns dels homenatges que va patir l'heroi, i demanàvem per correu al catàleg Tipo les samarretes estampades amb la cara del profeta en el negre dol, color que constituiria durant un bon grapat d'anys el nostre uniforme de militància, la nostra targeta de visita que facilitava presentacions i prejudicis. Això i unes grenyes mal tallades. Una forma pueril, innocent, ximple i simplista, de demostrar-li al món que érem hormonalment oposats a ell.

El Hobby, doncs, actuava com a parròquia, homilia setmanal on combregarem com a comunitat de rebotats els nostres primers excessos. I fins ara, dècada i escaig després, ens continuava servint de punt de trobada anual on  anàvem a purgar el fantasmes de la maduresa i el trellat, declaracions dels principis fracassats, decadència, una cambra de gel on el temps s'havia aturat, tot crepuscle ja.

Perquè si el Hobby haguera tancat fa cinc, set anys, hauria mort com els grans herois de la guitarra, jove i amb un cadàver bonic. Però no, nosaltres els arqueòlegs, vampirs de moments passats, el manteníem viu, enganxat a l'heroïna d'una discoteca caducada l'any 2000, repetida fins només assemblar-se a ella mateixa.  Malgrat tot, lluny de finir com una estrella i esdevenir mite etern, el Hobby baixa la persiana en silenci, com un vell músic oblidat per tots, mort de fam, sense que cap empresari vullga programar una darrera gira, o tal volta un reciclatge en ídol de noves generacions. Res d'això sembla que puga arribar  a passar a hores d'ara.

Per això des d'ací, com si açò es tractara d'una emissora pirata, en la matinada  de sofre i llit d'argilagues, recordarem al vell camarada, al pretèrit Hobby, que potser ara comprenga tot el vulgar sarcasme d'aquella popular i tòpica frase que hui pronunciarem per darrer cop: Els vells roquers mai moren.

dimecres, 6 d’abril de 2011

El Pinche Wey

-El Steady Aim és una qualificació de nivell tres al videojoc Call of Duthy que permet un control més precís de determinades armes, en especial aquelles que, com el rifle de franctirador, necessiten de la destresa i del pols ferm del jugador. Un cop assolit aquest nivell és relativament més senzill fer blanc a les zones sensibles dels personatges controlats per altres jugadors, tals com el front o la boca on, si cap protecció no ho evita, l'impacte penetra rebentant el crani i espargint increïbles quantitats de sang per l'escena virtual de la competició.  

El rap, les rimes suïcides dels negres que volen declarar-li la guerra mundial als altres negres del barri, encara que no sigues ni negre ni hages xafat mai el conflictiu barri d'Hackney, voldràs ensenyar la teua pipa i a la teua xicona, que està tan bona perquè eres el més violent, perquè t'hi jugues la cara cada dia només eixint al carrer, eres el més valent i tens el millor carro, tens els collons com a llimes, i el teu aire de perdonavides et distingeix, també el fet que siguis el camell de la residència i passes aquesta merca que no és merca, que més dóna, si són estatunidencs, brossa blanca del centre del país, mai han tastat merda,  mai han vist un padrote tan xulo, amb aquest accent tan de negre sense ser negre, el mexicà que parla francès i que sempre fuma amb aquest posat de buscar brega a la porta de la residència. No importa qui siguis, sinó qui aparentes ser, qui vulgues ser.

Torna a estar allí, a la porta de la residència, a Kings Road, London my friend, sempre fuma i a cada xamada agafa la cigarreta amb tres dits, com si se la volgueren furtar, recolzant-la amb el polze, tira el fum com si escopira i més tard la bureta ben lluny, encara encesa travessa tot el carrer. Chiapas (el conflicte), més tard els Estats Units  (els suburbis) acabar a França (cremen els barris), ara Londres, tot forma part d'un pla per llicenciar-se en econòmiques pel pla americà, economista de prestigi, i si pot ser professor d'economia, com son pare, com sa mare, un currículum brillant i una família feta a mida del somni americà, del somni indígena de sortir del sud del centre i vore món, i tocar torrons.  Un xiquet, en definitiva, de bona família, res més llunyà de la imatge d'un gànster de barri, d'un raper rimador i narcotraficant.

Les petites i suaus xiquetes rosses d'Iowa o Utah se li acosten tothora, volen fumar aquesta merda que ell les passa, que aconsegueix dels negres i que subministra prèvia retirada de l'impost en espècies corresponent. A elles els hi agrada la seua pinta de pinxo, de gall de combat, la fosca mirada índia enterbolida de resina i herbes. A elles no els importa aquest físic tan poc agraciat que sempre va dissimulat sota el corresponent uniforme hip-hop, cinc o sis talles més gran. Hi ha un no-sé-què de rítmic en el seu caminar, com si sempre estigués a punt de saltar a fer una cabriola  breakdance pel terra. Els auriculars sempre l'acompanyen i quan canta mou les mans d'una manera desproporcionada, verseja i rima en un anglés incomprensible, esguitat de pistoles, carros de luxe i fills de puta a tort i a dret. Durant mesos al seu Facebook va penjar la foto d'un amic mort. Mai va revelar perquè morí.

Anys després dels fets de Londres, Eduardo Steady Aim, el Pinche Wey, agafa un vol directe des de París fins a Barna, que òbviament no és San Cristobal de las Casas, ni L.A., ni el Set de París. Hi ha una cosa, però, que es pot trobar igual a tots quatre ambients: tequila. Quan las chelas ja no aplaquen aquesta set brutal, quan els sostres cada cop són més petits i la música eixorda de valent el cervell, quan tota la gent que riu es riu de nosaltres, mentre tot això passa, i més, sempre ens queda el consol del tequila, el tequila infinit que mai s'acaba, que mai ens abandona, perquè per molt lluny que s'hi viatge, per molt lluny que et portin els teus pares, per molts insults que reba el xiquet gros a cada nou país al qual l'obliguen a adaptar-se, a cada nova llengua que haurà d'aprendre adaptant  i readaptant el seu rotacisme crònic, malgrat tot, a cada nova tocada de collons hi haurà un xupito de tequila, dos xupitos de tequila, tres xupitos de tequila, quatre xupitos de tequila, cinc xupitos de tequila; sense el tros de llima, que conste, que és cosa de fresitas, de putos.

Deu minuts més tard, després d'haver-se escapat de la primera brega amb quatre tios i obtenir de resultat només un cop superficial al peu, els segurates intenten fer-lo fora del Sidecar. Algunes corroborades versions parlen de repetits intents d'assetjar al personal femení del local.  Ai, però, els pobres dels segurates no saben amb qui s'enfronten, tot un Steady Aim, tot un tipus dur criat virtualment als suburbis de les grans megalòpolis d'aquesta era, no sabeu el que feu, huevones de mierda.

El resultat de no voler desenganxar-se de les escales del club va ser un blau cobrint l'ull dret i una hemorràgia nasal copiosa que va pintar de roig la seua blanca camisa de xiquet de bona família.  Al final d'aquesta història el Pinche Wey es passa tot el trenc d'alba deambulant sol pels carrers de Barcelona, tot tacat de sang, demanant cigarretes, tot orgullós de ser precisament això, el més milhòmens de la ciutat, bien chulo, carnal, no mames wey!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...