dijous, 31 de març de 2011

Reflexió Profunda i Sincera sobre com Arreglar el Món

-Alguns dels pitjors bars de Barcelona acolliran aquest mateix cap de setmana una cimera internacional de primer nivell. Els tres principals ideòlegs del prestigiós moviment intel·lectual London'07 es donaran cita a la Ciutat Comtal. Junts tractaran d'actualitzar algunes de les seues conegudes reflexions teòriques i pràctiques en el camp de la sociologia metadiscursiva d'interacció directa associada a estats intoxicatius diversos.

El programa del congrés inclou conferències, taules i llits rodons, performances, projeccions de rots, concursos de resistència hepàtica i altres degustacions gastronòmiques.


Està previst iniciar els actes aquest mateix divendres 1 d'abril a migdia amb l'arribada del prestigiós doctor gadità-alemany N[censurat com a conseqüència de la reputació empresarial del subjecte], eminència mundial en el camp de l'etnologia farandulera. Un dinar de germanor prepararà el terreny per a la posterior arribada, cap a les 22 hores, del màxim erudit internacional en baixfonslogia de megalòpolis modernes, el doctor mexicangloparisenc Eduardo Steady Aim Armendariz, alies Doc Jamón.

Un cop arribats a aquest punt es donarà inici a un programa d'actes al qual estan tots convidats.

Així mateix, anunciar que es preveu també la intervenció d'altres intel·lectuals de prestigi local com ara el doctor Antonio Mendoza, gran coneixedor de les tècniques d'enbufardisme aeròbic i 13-14, la doctora M. Carmen Llamas, descobridora de l'enzim esponja, o l'expert malgratenc en botànica i farmacologia terapèutica Ramon Muntal i Bou.

Preguem confirmeu assistència. Congrés homologable per crèdits de lliure elecció de la Universitat de la Vida (UV) i també en el CEU Sant Pau de València.

dissabte, 26 de març de 2011

Campanya Prelectoral

-Ciutadanes i ciutadans:

S'han entelat alguns afers referits al desenvolupament concret d'aquesta circumstància. Sense cap precisió més que altere el correcte funcionament de l'assumpte, hom opta per circumscriure la tesi global i, tirant pel dret, acceptem i proposem per a l'avenir tot allò que envolta de forma sistemàtica la matèria abstracta i precisa dels referents que ens ocupen.

Per totes aquestes raons, convindran amb mi que la millor opció de futur es que governe el meu Partit, i si pot ser per sempre molt millor.

dimarts, 22 de març de 2011

Primavera Trempada

-Ahir va tenir lloc l'entrada de la primavera, el dia més poètic de l'any que no per casualitat coincideix amb la Diada Internacional de la Poesia. Encara que tard, em vull afegir als actes de celebració amb un dels darrers descobriments que he fet amb motiu de la digestió del setè volum de les Obres completes de, com no, Vicent Andrés Estellés.

El fragment, que crec és massa poc conegut, es diu Diàlegs amb el seu membre i forma el llibre sisè del volum Exili d'Ovidi. Ací el teniu:

I

de vegades, ara, encara t'excites i irrites et dreces
i no és com abans i tu i jo ho sabem, i no hi ha un amor
de cuixes obertes o de boca càlida. et veig, alié.
també tu demanes una llibertat o mort que no arriba!
em fas companyia i t'ho agraesc. per les nits de sobte
un punt m'inquietes; i torna la pau, trista, apegalosa.

II

¿amb qui parlaria, sinó fos amb tu, oh fosc i apacible?
et veig com un gos dormint entre uns pèls, una intimitat.
només parle amb tu, nu com em veig ara, isolat i vell.

III

condemnats a la mateixa pena, tu i jo, condemnats
a la mateixa dissort, arrossegant-te a tu o arrossegant-me
tu a mi, sempre junts per la vida, sempre lligats l'un a
l'altre, membre, cor de la vida, amb el qual enraone.

IV

he intentat un altre cop el plaer. m'he acariciat
amb les dues mans l'engonal, he recordat els dies
passats, m'he posat un dit al forat del cul. semblava
que se'm dreçava el membre, i en prende'l a la
meua mà per tal d'iniciar una masturbació s'ha
empetitit, i mire el dia amb una gran tristesa,
amb un sentiment de culpabilitat com mai no l'havia
vist, ací, assegut a la vora del llit.

V

avui et veia tan resplendent, com mai no fores, et veia
dreta i esvelta, graciosa, amb els pits menuts i erectes,
amb el ventre llis, les cuixes arrodonides per un amor,
mig oberta l boca i entre les cuixes el grapat de
safrà negre. he sentit el tristíssim desig de mastrubar-me,
pensant-te, pensant-me viu d'alguna manera. vius
o vivies amb un bon amic meu, però això no era obstacle, i he
iniciat la fosca feina, les meus mans a l'engonal.
he pensat que em besaves, que m'estimaves, que al meu bon
amic no li era enutjós, i he pensat els teus malucs entre
les meues mans, la teua boca dessota la meua, el trau del
teu entrecuix sota la meua mà i ets tu qui em masturbaves,
lentament i segura, eficaç, sense deixar mai de besar-me,
de fer-me petites coses amb la llengua. després, he deixat
el meu tristísim afer i he plorat. ràpidament el meu membre
s'havia encongit, havia retornat al seu posat habitual, i
damunt d'ell plorava jo i era inútil que pensàs a prop de mi
la gràcia inconcebible del teu pubis.



si de vegades et mire flàccid, ocell mullat,
no sé què dir-te, car no em contestes, jeus en silenci
tot arrupit, un munt de pena, cendra castíssima.

VI

oh gruta de pèls i nacre, oh llavis secrets
on jo enfonsava la meua boca i la meua llengua
penetrava pètals i tu t'estremies dessota la meua
boca. agenollat entre les teus cames obertes,
m'oferies el sexe i jo ell penetrava amb la llengua profunda
com si m'abocàs a un corrent amb set, i veia créixer,
tibant, en sentir el plaer, el teu ventre, dur, mentre
dalt els teus dits acariciaven els mugrons impacients.
una i altra vegada llepava el teu cau secret, una i
altra vegada volia més llengua per endinsar-la al
teu ventre profund. oh clítoris, oh tendra, oh casta
ajaguda al teu llit, agafant-me amb les mans el
cap per tal que no deixàs la pràctica dolça, oh tu,
que ara tristament enyore vessada al teu tàlem.


Vicent andrés Estellés: Versos per a Jackeley. Obra Completa 7. Eliseu Climent, editor (3 i4) València, 1982.

dijous, 17 de març de 2011

Puteros Peperos

-Mentre des dels púlpits de la mediticosfera es predica l'apocalipsi global, mentre el món s'ensorra i tot això i allò altre, a València ja han plantat les falles, que visquen les Falles! I encara que Rita no vulga sentir parlar del tema, continua l'esperpent, continuen els escàndols: la depuradora de Pinedo, la facturació d'actes del PP a càrrec de la Generalitat i l'últim i més sonat, el meu preferit: El Cas Majestic.

Ací la tenim, la madame de madames, Pilar Monreal (Foto L'Informatiu)

I és que molts ja sospitàvem que les festes de Berlusconi acabarien semblant retirs espirituals de l'Opus si algun dia veien la llum les corrandes dels nostres honorables i enfarinats polítics valencians. I sembla que a més no pagar—cosa ben normal i sinó que s'ho pregunten als miliars s'empresses que tenen factures pendents amb la Generalitat—també els hi agrada extorsionar allà per on passen, cosa que també tots intuïm sobradament. A l'entrevista publicada per L'Informatiu la madame del puticlub Majestic, Pilar Monreal, tira de la manta, dispara a tort i a dret, i entre d'altres noms relacionats amb el PP s'esguita a l'ex José Luís Bayo i al regidor Vicente Igual.

Resumint un poc el culebrot, i sempre des de la versió de Monreal, peperos puteros follen gratis al seu club, els polítics mai paguen, ja se sap. El Majestic—breu incís—va enriquir-se gràcies als Copa Amèrica i altres grans aconteixements, i la seua consolidada imatge havia inundat de suggestiva publicitat murs, diaris i televisions de la capital del Túria, ai feliç Llevant. Prosseguim: pepero putero no content amb follar gratis, ell i tots els seus companys de partit i caps d'estat estrangers, extorsiona la madame i li reclama diners per al PP i també sobres igual de carregats per mantenir la llicència del local. Farta, la madame ho denuncia. I així estem.

Moralina: els polítics valencians no només ens foten sinó que a més ens treuen els diners.

dimecres, 16 de març de 2011

Eclipsi de Pluja

-El cel s'ha esgrogueït a migdia per la intensitat de la pluja, s'han esgrogueït també hui els papers dels diaris, que semblen els mateixos diaris que fa més de vint anys parlaven de l'apocalipsi, del l'harmaguedon atòmic. Llavors hi havia l'excusa de la Guerra Freda, però, i ara? Una paraula per la història, Fukushima. I encara no ha passat res com aquell qui diu.

Aquest cel groc i la ciutat entelada d'aigua, Barcelona fosca en ple dia, i pluja, i més pluja, com jo mai no havia vist ací, i els dubtes, i les voreres plenes d'aigua, les canals plenes d'aigua, i l'aigua colant-se entre les esquerdes de la rutina, i Eduard Punset que anuncia la Nintendo DS, és l'anticrist entre la pluja, és el mal presagi, signe ocult d'un retaule místic, maçó i catòdic. És l'hivern somniat per a tots aquells que es passen la vida rossegant teories estranyes, conspiracions i profecies.

El Tsunami s'ho va emportar tot. Furbi era un senyor japonès baixet, de mitjana edat, tirant a vell, o a castigat potser. El seu nom real tal volta figure a les llistes de desapareguts que circulen als organismes oficials de l'illa nipona. La setmana passada se'l va engolir la mar després d'haver mossegat les costes del Japó. Aquest migdia, el xàfec apocalíptic caigut sobre Barcelona ha deixat caure aigua, pedra i a Furbi. Desorientat, sense memòria, sense entendre ni brot de català o castellà, Furbi deambula ara pels carrers veïns a la Rambla llançant besets amb la mà a totes les xiques guapes que s'hi troba, car a ell sempre li agradaren les xiques guapes, joves i occidentals.

dilluns, 14 de març de 2011

Albelló Quàntic

-El món s'enfonsa als nostres peus, tanta pluja ha afeblit la terra i ja no ens suporta, no suporta el nostre pes. I mentrestant, a l'altra banda del món, tot això. Ho has vist, tots ho hem vist: les imatges del Japó, la mar engolint-se les cases amb gent, els cotxes amb gent, la terra.

És la fi del món, del Planeta tal i com l'havíem conegut, la terra contra l'home, la mateixa terra eixuta i calenta que parava les nostres caigudes, la terra on aterraven els nostres avions. Eixa terra que abans contenia pedres, i de vegades els nostres gossos les trobaven excavant per instint, i les extreien com si foren tresors, tòfones dures i prehistòriques amagades sota les arrels d'arbres centenaris.


Ara ja no, ara la terra s'ho engoleix tot, també les pedres, les arrels. S'ho engoleix tot, albelló quàntic, i ho vomita al Japó, al fons d'un reflex digital, dins l'espill on impacten imatges televisives, malson apocalíptic, aquari ple d'aigua negra que furiosa s'empassa la terra, cotxes, cases. La mar contra els homes, menja homes; la terra contra els homes, tota clivellada i feble.

És imparable.

divendres, 11 de març de 2011

Homo Spectaculum

Toute la vie des sociétés dans lesquelles règnent les conditions modernes de production s’annonce comme une immense accumulation de spectacles.
Guy Debord, La Société du Spectacle.

-Seguint amb el tema de la privacitat a les nostres vides consulte el meu Facebook. La imatge reflectida és, òbviament, parcialment falsa. A diferència de molts altres col·legues periodistes la meua participació a les xarxes socials es circumscriu a l'àmbit personal, i compartides són algunes de les instantànies de festes i desfestes, etiquetatges que a ulls d'un observador aliè podrien resultar una mica histriònics però que degudament contextualitzats resulten sempre adients.

I clar, una via per mantenir protegida la nostra imatge pública podria ser no tenir cap tipus de vinculació amb aquest falsos aparadors electrònics, opció que no és 100% segura ja que la nostra absència no lleva que terceres persones trafiquen dins les xarxes amb fotos nostres o qualsevol tipus de material sensible. La opció final passa, doncs, per mirar de ser-hi present i tractar, en la mesura del possible, de restringir qui pot veure què, o qui no.


Següent punt. Tinc un blog. El signe amb el mateix nom que pose al meu treball diari, eixe amb el qual mire de guanyar-me els torrons No és que jo amolle massa barbaritats en aquestes entrades però sí alguna d'elles, de tant en tant, podria molestar o entrar en conflicte amb els interessos i prejudicis d'un hipotètic i pusil·lànime oferidor de faena. Per què no utilitzar pseudònim si al capdavall la major part de les coses que publique ací no tenen res a veure amb factors professionals?

Part del morbo que mou als lectors/escriptors de blogs passa per aquella remota vinculació del format amb les antigues bitàcoles que hom guardava sota clau al calaix de l'escriptori. Alguna cosa molt íntima que ara s'ha transformat en una esfera comunicativa de primer ordre, eina utilíssima quan es tracta de territoris tan ofegats cultural i comunicacionalment com el País Valencià. Una mena de simbiosi entre espai personal i alhora socialitzant que, no ens enganyem, té a veure una mica amb l'ego de cadascú.

En aquest sentit, en el moment en que publiquem, que ens adrecem al lector desconegut o simplement estenem uns mots a la xarxa per si algú els vol caçar ja estem participant del joc. Una entrada a Facebook o Twitter ens transforma en emissors, en el rovell de l'ou del nostre cercle mediàtic, per menut que siga. La societat avança i d'aquest espectacle tots som presentadors.

dimecres, 9 de març de 2011

Galliano Fagocitat

-Abans d'embolicar-se amb aquest tema cal deixar clares certes coses: les brutals i despreciables declaracions balbotejades pel dissenyador John Galliano a la ja mítica brasserie La Perle són del tot condemnables, ètica i judicialment. Contra semblants despropòsits només s'hi pot manifestar el més enèrgic rebuig.

Ara bé, dins l'afer hi caben certs matisos que no han estat prou esmentats ni comentats entre la riuada de tinta que ha sacsejat aquest dies els mitjans. Per posar-nos en situació cal que identifiquem una persona (Galliano) que, esgarrifosa bufera a banda, creu transitar els límits del que abans es coneixia com esfera privada, àmbit que sembla en perill d'extinció donada la creixent sobredosi d'aparells d'enregistrament i vigilància que poblen les nostres cibernètiques vides. Un món, aquest que arrossega al dissenyador, on tots representem el paper de petites cèl·lules d'un Gran Germà els ulls dels qual tot ho veuen i tot ho poden ensorrar.

Qui no ha dit alguna barbaritat amb 6 o 7 copes de més? Potser no tan fastigoses, cert, però què hi ha de l'off? De l'hiper famós vídeo on l'àngel caigut del fashionerio insulta a una parella jueva només ens ha arribat un fragment de poc més de mig minut. Un format ideal per al YouTube i la resta de fast-suports però tendencialment simplificador quan es tracta d'ensorrar-li la vida a un home. Cap provocació justifica unes paraules com aquestes però Galliano, cal deixar-ho clar, no estava ni a un plató de televisió ni a cap de les pasarel·les que el van fer famós. Simplement sembla un paio sol i amargat que diria qualsevol cosa per tal que el deixaren tranquil. Es tractava doncs, o això creia ell, d'un incident banal sense importància, una anècdota tan estúpida com totes eixes baralles que podem veure cada dia als semàfors de qualsevol ciutat. Un iceberg de punta afilada al qual mai veurem el que amaga davall de l'aigua. I és que poc importen els perquès, l'opinió global té més que suficient amb trenta segons de vídeo per formar-se una opinió, per transformar una icona de l'alta costura en un enemic públic.

Sabent el pa que s'hi dóna, poc pot fer un temple de la frivolitat com Dior per escapar a la dictadura de les aparences que ells mateixos han contribuït a crear. El fulminant acomiadament de Galliano era una conseqüència irremeiable, o qui voldria tenir a ca seua com a cap pensant una persona que manifesta adorar a Hitler? Tampoc és il·legal el sensacionalisme del diari que va difondre el vídeo, la porqueria que publiquen ven moltíssim i això sembla ser excusa suficient per permetre-ho tot.

En conseqüència, l'antic rei Galliano ha estat destronat, les imbecil·litats que ha dit sembla que ho justifiquen. Però més preocupant que els despropòsits amollats per un torrat després de beure dues botelles de vi és la sensació que ens deixa l'afer, la de sentir-nos per sempre més vigilats, la de perdre el dret a dir ximpleries i bajanades encara que no les pensem. L'ull que tot ho veu no baixa mai la guàrdia, i sigues qui sigues tard o d'hora et fagocitarà.

dissabte, 5 de març de 2011

L'Imparable Avenç de la Poesia

-Assumir, no sense sorpresa, com la poesia es cola a les nostres vides, com, en contra de qualsevol pamflet del caos, les circumstàncies tendeixen a replegar-se sota una estructura harmoniosa, a omplir-se de fets màgicament sorprenents, a lligar fragments aparentment inconnexos i donar-li a la nostra existència sentit, alegria, misteri, emoció, desfici...

La pluja de matinada, un intens xàfec que fa retrunyir els terrats, els ferros de les bastides, la pedra de les voreres i el negre asfalt on rebenta l'aigua furiosament. Escales que baixen a foscos soterranis atapeïts de cossos lascius que ballen i es refreguen els uns contra dels altres, violentament, el brut lavabo roig on es planta la bandera negra del desig ocult, bocins de temps que entela l'alcohol i que s'oposen al pàl·lid fulgor neó del nou ascensor de ma casa, elèctrica metàfora de taüt on me trobe de matinada el desencaixat retrat de l'espill.

Són les sis i escaig del matí d'un dimecres (o dijous), l'hora de la mort, el final de la nit, el moment en el qual la mort es presenta davant les criatures febles, prèviament a qualsevol llum, minuts abans del trenc d'alba. Qui no ha tingut febre just abans del trenc d'alba?

dijous, 3 de març de 2011

Dissabte de Casament

-Em van dir que vivia sola, que la van trobar als dos dies de morir. Caminava jo vestit per a un casament quan la van treure, vaig trigar uns quants segons en desxifrar la situació, al nostre cervell li costa més temps del normal identificar imatges estranyes, més encara quan són coses que tractem de soterrar al subconscient.

Em van dir que vivia sola. La primera cosa que em va sobtar va ser la furgoneta. No era ni una ambulància ni un cotxe de morts, era un vehicle blanc i espaiós, habilitat per transportar lliteres. En aquell precís instant estaven pujant una llitera de rodes, vaig poder escoltar el soroll dels ferros col·lidint, rodetes i engranatges que s'adapten a un riell per facilitar la tasca d'un portalliteres que ni tan sols portava bata, sí un guants fastigosament quirúrgics.

Em van dir que vivia sola, i quan el jutge ho va autoritzar ficaren les despulles dins una bossa blanca, i feta un fardell, un embalum que recorda llunyanament a una persona, la ficaren al furgó. La clau definitiva per interpretar l'escena me la va donar l'enterramorts, una d'aquestes persones ben vestides, de maneres embafosament educades, acostumat a tractar cada dia amb el dolor de la mort. L'enterramorts i el portalliteres xarràvem com si la cosa no anara amb ells. El paquet es va sacsejar lleugerament en tancar les portes.

Els veïns miràvem des de les finestres amb una barreja de tafaneria, fàstic i por.

dimarts, 1 de març de 2011

Tractament per a una Farsa

Escena 23

Conegut espai radiofònic d'emissora privada que s'anuncia líder celebra hui festa commemorativa a important teatre líric de la ciutat. Avançat el show, Personatge 1 irromp per la platea de forma grollera i malcarada. Personatge 1 parla castellà defectuosament, l'actor intenta fer notar un defecte de pronunciació. La principal i quasi única objecció de Personatge 1 és que la llengua emprada per l'espai haja sigut el català. El Presentador el contradiu però Personatge 1 continua el seu parlament de forma despectiva i, amb marcat accent andalús, exclama frases del tipus:

-Si estamos en España se debería hablar en español! [l'actor emfatitza la paraula España]

El Públic escridassa Personatge 1. De sobte s'aixeca d'una de les butaques Personatge 2, s'enfronta a Personatge 1. Personatge 2 malgrat ser una actriu jove simula una parla catalana amb distintius fonètics i dialectals associats a la classe mitjana-alta, culta i lleugerament pretèrita. La conversa és inintel·ligible degut als crits i xiulits que el Públic dedica a Personatge 1. Personatge 1 es mostra progressivament violent. Entre la confusió de crits, Personatge 2 aprofita i deixa caure la frase:

-Si no li agrada el que hi ha ja sap, marxi's a casa seva! [Acompanya el gest amb el dit, assenyala la sortida]

El public aplaudeix satisfet. Presentador dona per finalitzat el gag i convida a marxa-se a Personatge 1 deixant clar el seu rebuig al que representara.

Fi.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...