dimarts, 22 de febrer de 2011

Amic Gaddafi

-Fins fa uns poc dies, el trompellot mamarratxo de Gaddafi havia sigut perdonat pels seus anys de pendoneig terrorista i fins i tot països com Espanya o Itàlia li deixaven plantar tranquil·lament la seua haima i el seu harem. Per allà passaven a besar-li la mà importants empresaris i els periodistes contaminats glossaven l'important esforç de neteja que havia patit l'imatge exterior del règim. Mentrestant, Amnistia Internacional denunciava greus violacions dels drets humans que passaven a un segon pla davant la gens despreciable oportunitat de negoci que oferia la immensament corrupta Líbia.


De tot açò, com ja he dit, fa uns dies, mesos; ara Gaddafi torna a ser el dolent de la pel·lícula i ens mostra els seus ullals de xacal. Entre totes les revoltes que sacsegen aquest dies la Mediterrània sud, la de Líbia pot transformar-se en la més sagnant. Les poques informacions que aconsegueixen burlar l'estricta censura parlen de bombardejos, de mercenaris occidentals als servei del tirà i d'uns enfrontaments a les portes de la guerra civil. I malgrat tot, ni tan sols la sang dels innocents aconsegueix arrencar als governs occidentals (Espanya, Itàlia, Unió Europea) una condemna enèrgica en contra el dictador i els seus mètodes. Perquè cal no dir les coses massa alt. Qui sap, si el porc de Gaddafi aconsegueix resistir un any més necessitarà mols taüts que omplir. Un negoci que pot contribuir a millorar els nostres coeficients d'exportació.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Fàstic

-Assistim aquest dies a l'acceleració desproporcionada del procés de berlusconització de la política, un fenomen consolidat al País Valencià des de ja fa un parell de dècades. Ara, amb els afegits de la crisi, la cosa put que fa agonia. I el Govern corrupte del poc honorable senyor Camps posa en circulació artefactes de soroll mediàtic que miren de tapar la claveguera de la seua mafiositat.

En fi, resumint, com ja sabeu el conjunt de lleis brossa de caire fascistoide posat en circulació des de la Generalitat valenciana han acabat amb 26 anys de TV3 al País Valencià. Per no amargar-me més la vesprada ho resumiré dient que els valencians perdem així un immens patrimoni cultural i un espai de llibertat i comunicació comú en la nostra pròpia llengua, l'únic reducte de qualitat televisiu que ens quedava. L'últim recurs que ens resta és el del rebot, el nostre dret a manifestar-nos. Ens vegem d'ací un ratet.

CONCENTRACIONS EN CONTRA DEL TANCAMENT DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ:

-Alcoi: 20.00 h. Plaça Espanya.

-València: 19.00 h. Plaça de la Mare de deu.

-Barcelona: 19.30 h. Encreuament carrer València amb Passeig de Gràcia.

dissabte, 19 de febrer de 2011

Pornografia de l'ànima

Publicat a Teatralnet.

Angélica Liddell

Dramaturga i directora de la companyia Altra Bilis


Qualsevol intent d'explicar el teatre d'Angélica Liddell ben segur farà curt. Més encara quan parlem d'obres com La casa de la fuerza, un maratonià espectacle de cinc hores basat en el dolor i la solitud més descarnats. Tota una proesa escènica que arriba al Lliure després d'haver arrasat a la darrera edició del Festival d'Avinyó. Única funció dissabte 19 de febrer.

Què és La casa de la fuerza?
És difícil d’explicar, és la pregunta que més em costa contestar, no sé com resumir-ho. Et diria que és una immensa cançó de desamor que acaba en dol.

A més de les set actrius, els elements que l’integren són tan dispars com una orquestra de mariachis, el campió d’Espanya de força i una ATS...
Són peces que van anar incorporant-se en el procés de treball. La infermera era necessària perquè hi ha una escena on treballem amb sang. I després Juan Carlos (Heredia), el campió de strongman, representa la força innocent que s'oposa a la força criminal. Si hagéssim de buscar un nexe d’unió entre tots aquests elements seria la venjança contra les putades que et fa la vida. Una venjança que conclou amb un dol col.lectiu per la impunitat. I si em demanes un sentiment que travessa tota l'obra des del principi és la soledat, la soledat i el dolor.

Quina relació té l'espectacle amb Mèxic?
Moltíssima. Primer perquè cada vegada que representem l'obra és un viatge, el de tres de les actrius que venen d’allà, de Chihuahua. I també és un viatge perquè les vaig conèixer allà. De Mèxic venen tota una sèrie de confessions personals que em condueixen a parlar del feminicidi de Ciudad Juárez.

Un tema dur...
Doncs indignant si més no. Volia parlar a l’obra de la humiliació, de les dones que pel fet de ser-ho ens sentim humiliades. En aquest sentit va aparèixer Ciudad Juárez i totes les seves mortes, la injustícia i la impunitat que allà s’hi viu. Tot això ho he intentat introduir a l’obra a través de rituals que reflecteixen la humiliació quotidiana de la dona, les rutines de menyspreu que culminen en el feminicidi mexicà.

En comparació a treballs anteriors, les dues últimes obres que has presentat a Barcelona, Te haré invencible con mi derrota i ara La casa de la fuerza, apareixen buidades de les teories i pensadors que revestien els teus textos. Estas evolucionant?
Tot és tèrbol, és una barreja de moltes coses. Però sí que és veritat que abans la meva feina tenia més a veure amb les idees i ara es relaciona més amb els sentiments. Potser depèn del meu estat vital perquè sobretot aquestes darreres obres m’han ajudat a fer servir el dolor i convertir-lo en una altra cosa. Segurament, en una altra situació, el dolor hauria acabat amb mi. D’aquí suposo que ve la carrega de sentiments dels últims anys.

En aquest sentit, t’has radicalitzat?
Suposo, perquè treballar amb els sentiments, amb el dolor, veritablement és molt radical.

Tan acostumats estem a la banalitat que als artistes no us queda una altra opció que treballar des del dolor?
Ara sembla un tema tabú però el dolor humà ja apareix al Guigameix. Sembla que hem oblidat Dostoievski, Tolstoi, Sylvia Plath. La soledat, l'alegria, la tristesa, l'angoixa, l'aflicció; són coses que ens pertanyen a tots. El que passa és que hi ha una mena d'imposició totalitària de l'optimisme, de la felicitat, una droga que ens arriba sobretot a través de la publicitat. Vet aquí Coca-Cola imposant la felicitat a hòsties, dient que hi ha més gent que té óssos de peluix que guerres al món. Per mi treballar amb el dolor és una manera de lluitar en contra d’aquesta dictadura de l'optimisme. En el fons, les solucions depenen del pessimisme. Només un pessimista s’adona de la part podrida de les coses, ho detecta. La gent més optimista que he conegut era també la més estúpida. Igual és la meva experiència (Riu).

T’ajuda identificar el teu dolor amb el del públic? Seria aquesta la base de La casa de la fuerza?
Doncs no només el meu. L'objectiu de tot creador és que el públic s'identifiqui amb els sentiments que tu li estàs proposant. Al final, tot això serveix per conèixer millor el món i per conèixer-se millor un mateix. Jo el que vull, també com espectadora, és identificar-me amb el que m'estan proposant. Després tot això cal formalitzar-lo, i si a la formalització hi ha algú que no empatitza, evidentment no hi haurà comunicació.

I la teva formalització passa pel teatre. Per què esculls el teatre com eina d'expressió?
No sé. Des que era molt petita ja escrivia en forma de diàlegs. No sabria utilitzar un altre mitjà. M'agrada molt la imatge, la fotografia, però és el teatre el medi en el qual m'he desenvolupat. No sabria fer una altra cosa.

En canvi, reconeixes que el teatre no t'agrada, que no vas quasi mai a veure els treballs d'altres creadors.
He optat per aixecar un mur entre el teatre i jo, per aïllar-me deliberadament, perquè ja he conegut massa gentola i ja no vull conèixer a ningú més. ¿Quina culpa tindran els escenaris que jo ja no vulgui relacionar-me amb ells? Però no tinc res en contra de la gent que treballa i fa la seva feina, en absolut, però jo intento estar fora, em limito a treballar allà on em criden. Visc més tranquil·la d’aquesta forma.

Et molesten les etiquetes?
De quina mena?

Nihilista
?

Això sí. (Riu) Sí, perquè un psiquiatra mai et pregunta si eres nihilista i a mi contínuament m’ho demanen.

I trencadora, transgressora ...?
Què sé jo. Bé, ho sé perquè constantment t’ho repeteixen aquí i allà. Tenir certa visibilitat comporta també una necessitat d’encasellar-te per part dels altres. Però segurament sí, pertanyo a l'esperit dels temps, i crec que no sóc l’única, si fos única se'm posarien els pèls de punta. En aquest sentit, crec que puc arribar a pertànyer a qualsevol de les categories existents.

Actuar al Festival d’Avinyó, al Lliure, premis com el Valle-Inclán... El reconeixement t’aporta alguna cosa com a creadora?
Doncs home, després de vint anys de treball, després de moltes putades, agraeixo moltíssim el reconeixement. Com podria no fer-ho! Ho agraeixo infinitament. Ara em tracten molt millor que quan anava per les sales alternatives, ens respecten més, has de donar menys explicacions. A qui no li agradarà que li respectin en comptes de que t'estiguin tota l'estona qüestionant? Els premis? Doncs al principi em servien per pagar el lloguer. Molts, molts anys vaig pagar el lloguer amb els premis. Ara ja puc viure del meu treball i està bé. Clar, perquè amb quaranta-quatre anys ja està bé poder viure del treball propi, ja era hora! (Riu)

divendres, 18 de febrer de 2011

Angélica Lliddell

Vuestra ignorancia solucionará los problemas causados por vuestra inteligencia
El año de Ricardo

-Trobar la seua figura desposseïda dels artefactes i les coartades que la cuirassen a escena és topar amb una dona intensament fràgil. Sostenir el tímid equilibri de la seua mirada suposa entendre perquè la vida ha pogut colpir-la tant, al punt de transformar-la en el volcà de patiment teatral que és. Ella, però, reserva la retòrica per al seu públic i de prop juga la carta de l'amabilitat, encara les misèries de la professionalitat amb discreció i s'assegura d'acompanyar cada idea grandiloqüent amb una banal rialla que trenca la solemnitat de la conversa. Al contrari, també, gesticula de forma enèrgica per accentuar determinats trets, ho necessita com un clam, segurament deriva d'aquells anys com outsider en els quals justificar-se era una presó.

Però tot això ja ha passat, ara ja és la Liddell i els crítics d'Avinyó li han penjat medalles. Ella reacciona amb l'entusiasme del guerrer que pujat al turó contempla amb satisfacció els seus nous dominis. I és que alguna rèmora de bel·licisme li deu romandre després d'haver-se criat dispersada per diferents quarters militars del tardofranquisme. Al solatge hem d'afegir els col·legis de monges on va començar a escriure diàlegs amb déu i un ensinistrador passeig per la RESAD que només arriba a titllar de traumàtic. Més productiva, en canvi, sembla que va resultar la seua relació amb la psicologia. I la resta ja és vox populi: animadora hawaiana de Port Aventura, titellaire, passa-gorra al Retiro i altres misèries per pagar el lloguer, a més dels vint anys com a desgastadora insaciable de sales alteratives amb títols com Hysteria Passio, Y cómo no se pudrió... Blancanieves, El año de Ricardo, Perro muerto en una tintoreria: los fuertes o Te haré invencible con mi derrota.

Angélica Liddell neonglowitzada.

Després vindrien els premis, les grans places com el Lliure, el CDN, flors i englantines. Hi ha, però, qui vol veure la contradicció en el procés de beatificació. Ella, en canvi, no s'amaga, s'instal·la als antagonismes com com ho faria l'heroi grec sotmès al suplici dels deus. Tampoc l'amargor de la fel que intenta fer-nos engolir es correspon amb la seua dolça i nasal veu de xiqueta dòcil. L'ombra violada que es dibuixa acuradament sobre les parpelles revela, si més no, coqueteria i ganes de complaure un món que representa injust i criminal, al qual ha jurat venjança eterna. I és que fins i tot podríem dir que es tracta d'una persona vital i alegre quan la veiem relacionar quatre o cinc idees brillants que expliquen un moment de crueltat d'un dels seus espectacles. Sadisme? Poc ho aparenta aquesta dona trencadissa i prima que camina i postureja sempre com arronsada pel fred, una criatura allunyada del clixé de geni turmentat. Els xecs i els besamans són una tensió més d'una cosmogonia situada sempre al límit. Ja transiten les seues obres personatges construïts a través de fragments d'aquesta nova hipocresia de la santificació.

Totes aquestes oposicions anòmales, però, s'esvaïxen davant el públic. Veure-la aixecar el barroc ritual de les seues misèries, mil·limétricament pautat i raonat, representa un encanteri com de vella homilia pagana. Hom sent constantment l'amenaça que provoquen unes accions i discursos situats a peu d'abisme, sembla que la representació haja d'acabar en accident, moral o físic, moviments que pecarien d'infantilisme de no apuntalar-se amb el criteri d'autoritat del seu sòlid bagatge intel·lectual i de la bastarda amalgama de filòsofs i poetes que el revesteixen. Als últims temps, però, Angélica Liddell cada cop s'hi representa més sola, cerca deliberadament l'exageració sublimada del seu patiment, i ens el mostra despullat de tota justificació, com si tot el pes de l'univers que l'angoixa l'espentara a un dramàtic suïcidi literari. No de bades afirma que el teatre és l'única cosa que l'impedeix pegar-se un tret al cap.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Expropiar els Pobres per Donar-s'ho als Rics

-No puc deixar de comentar l'última de les bajanades de l'Ajuntament. El conegut com a Pla Hereu pretén obligar els propietaris dels habitatges més probes de la ciutat a rehabilitar el seu edifici sota amenaça d'expropiació.

Específicament, els carrers afectats són San Ramon i En Robadors, prostitució i tota la resta, és clar, però solucions cap ni una. No de bades la mesura arriba en plena carrera a les primaries on l'actual alcalde pot perdre el seient i funciona, i això ja és habitual, com a poció populista i electoralista.

Segur que la Barcelona que viu Gran Via amunt pensa que la claveguera del Raval pertany a gàngsters, proxenetes i traficants d'alta volada, i que tots els seus habitants són lladres o assassins de la més escassa humanitat. En realitat, el punt marcat és un dels indrets més dèbils i desvalguts de tota la ciutat i l'última cosa que ajudaria els seus habitants és passar de pobres propietaris o llogaters a miserables despulles sense sostre.

Cap dels habitants de San Ramon té diners per rehabilitar sa casa, sí en canvi els especuladors que volen treure queixalada de la imminent inauguració de la flamant filmoteca. Aquestes són la classe d'idees a les que ens té acostumats la municipalitat socialista del senyor Hereu: rehabilitar un barri a costa de furtar-li la casa als pobres, agranar la porqueria i ficar-la davall de la catifa.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Revolucions de sofà

Tots busquem motius racionals per creure en l'absurd.
Laurence Durrell, El quartet d'Alexandria.

-Hi ha el fred que s'hi cola entre l'últim blau fosc del cel, l'últim color abans la negra nit. Hi ha un altre blau, el de les pantalles, un aparador d'avinguda ple de televisors que repeteixen una mateixa imatge: les revolucions d'aquests dies.

La primera va ser ràpida, execució i caiguda. Tunísia respira encara els tufs de la misèria, això sí, una mica més assonats d'esperança. L'altra, a Egipte, després d'uns dies ofereix síptomes d'enquistar-se mentre la violència i el desencís fan cada dia més insosteninble la situació.

Des d'Occident ens aboquem a l'espectacle mediàtic, a l'entusiasme de corresponsals als que se li vessa l'ego, esperem captar asseguts al sofà l'elèctric fulgor romàntic, l'essència ja dissolta dels vells temps de les cireres, aquells que mai van arribar.

Xe, què bonica que és la revolució vista des de casa!

dimarts, 8 de febrer de 2011

Sobrevisc a Barcelona

-Via Laietana, cantonada amb Sant Pere Més Baix. Entrem a un Cappuccino Crema & Café, una d'aquestes franquícies asèptiques i clòniques que explota de valent els seus treballadors a jutjar pel caràcter que es gasten els robotitzats cambrers. Comentem els afers del dia mentre assaborisc una canya de barril sense el punt de gas òptim. Arriba el compte: 1 Cerveza = 3, 20 Euros.


Aquell mateix dia havíem dinat a la nova casa d'uns amics. Ells, barcelonins de tota la vida, han optat per emigrar a Vilanova i la Geltrú, una ciutat on pel mateix preu que costaria un estudi de trenta metres a Barna han aconseguit un dúplex amb terrassa i jacuzzi. Estàvem farts de que ens prenguessin el pèl, ens expliquen. No compensa viure a la gran ciutat si no la pots gaudir. I és que ja ens adverteix la dita: Barcelona és bona si la bossa sona.

Fa no massa, una de les ridícules campanyes de millora de la imatge llançades per l'Ajuntament portava el lema de Visc-a-Barcelona, unint de forma poc graciosa els conceptes. De seguida, popularment es va afegir Sobre arribant a un molt més encertat Sobrevisc a Barcelona. Segons FACUA la mitjana per una canya a Sevilla és d'1,19 euros. Mentrestant, ací, centenars de pakistanesos es passen la nit en vela per guanyar un sobresou a costa de vendre pots de cervesa a un euro.

I la pregunta és, doncs, si a preu de cost l'empresari no paga més de 20 cèntims per una canya, on va a parar el 150% de plusvàlua que s'hi genera? Als sous no, això està bastant clar.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Un Limón y Medio Limón

-La primera vegada que vaig sentir parlar de Greenaway va ser a través de la lletra d'un cantautor, el meu primer cantautor. Es deia Juan Antonio Canta i el seu disc de debut en solitari va ser també el pòstum. Molts el recordareu per aquella lletra tan famosa en el seu moment: Un limón y medio limón, y dos limones y medio limón... Es va suïcidar amb trenta anys.




Divendres Greenaway va acostar-se a la Filmoteca per presentar els seus documentals favorits. Una bona tria, no pas digestiva. Hi havia, a més de A propos de Nice, Le sang des bêtes de Georges Franju i Nuit et brouillard d’Alain Resnais, és a dir: escorxadors de bestiar i camps d'extermini nazis. A mi em venia al cap aquell disc de Juan Antonio Canta, em venien al cap algunes altres lletres d'aquell disc. El director gal·lés va començar el seu parlament advertint que odiava els documentals, que fins i tot odiava el cinema, que ell realment el que li agrada fer és pintar. No va aclarir, però, el perquè si no suportava els documentals es trobava allí presentant documentals. Supose que la raó de tot plegat caldria buscar-la al seu compte corrent.




Dissabte, canvi d'escenari. El segell Producciones Doradas presenta el seu nou recopilatori musical amb alguns dels seus associats estrella. Un sarau amb xicons vestits amb americana, texans, Converse i per suposat ulleres de pasta. S'estila el bigoti també. Elles molts florejades, ulleres mastodòntiques, complements pop i un pentinat i maquillatge vintage on destaquen uns llavis roig impossible. A l'escenari grups ultramoderns que gairebé no saben cantar, ni tocar, ni ballar i que copien al dictat les pautes i els estils de la tribu que els pertoca. Tot molt post, ara està de moda lo post: postmúsica, postpoesia, postcapitalisme... El dia que inventen el postsexe em suïcide, encara que ja hi ha qui parla ja del postporno.

Entre els grups els meus favorits, Hidrogenesse, els més post entre tots els post, que ahir van estrenar una cançó titulada El artista promete dejar de crear. La lletra deia més o menys així:

El Artista pide diez mil euros al Galerista,
el Galerista pide diez mil euros a la Fundación
la Fundación pide diez mil euros al Gobierno...
El Gobierno pide diez mil euros al FMI... [Vis]

divendres, 4 de febrer de 2011

De Segona

-Mire a través els vidres de la finestra. La canalla entra al col·legi públic d'enfront de ma casa amb enorme xivarri. Busque algun nen els pares del qual hagen nascut a Europa. No el trobe. Són tots fills de marroquins, filipins i sobretot pakistanesos. Les mares porten totes vel, també algunes nenes. Els xiquets criden i corren com ho faria qualsevol altra criatura de la seua mateixa edat.

Uns cinc-cents metres en direcció Tibidabo hi ha un altre centre escolar. En aquest cas parlem d'un centre privat d'aquells anomenats concertats, que vol dir que malgrat no garantir el lliure accés ni donar una ensenyança laica s'aixequen i es mantenen amb els diners d'un Estat que se'n diu falsament aconfessional.


Foto Isabella Antonelli

Pense ara en un xiquet que creix envoltat d'altres xiquets els pares del qual també són pakistanesos d'origen. Pense que puja a un barri on l'idioma comú és l'àrab o l'urdu. Pense ara en gent que després de dècades encara s'expressa amb dificultat en qualsevol de les llengües oficials. Pense en l'única i desaprofitada oportunitat de la seua escolarització.

Afortunadament, els xiquets són iguals de feliços ara. Probablement tampoc patiran massa quan el sistema escolar els expulse de facto de les aules. Quan molts joves entren a treballar a una fruiteria o un restaurant, per a ells serà el camí normal, el procés de la vida. Una mica després, quan els hi imprimeixen el seu primer DNI amb la paraula espanyola a la nacionalitat respiraran reconfortats.

Ja tenim, ho hem aconseguit: fabriquem ciutadans de segona.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...