dilluns, 31 de gener de 2011

Més sobre 'Corrüptia'

Entrevista publicada a Teatralnet.
Josep Lluís Fitó parla sobre Corrüptia, una regió de l’Est (Darrera setmana en cartell al Tantarantana)

Què ens explica Corrüptia, una regió de l’Est?
La trama narra el procés intern pel qual Ric, el Portaveu parlamentari i Secretari general del Partit Regional de l’Est, es convertix en el cap de turc d’un l’escàndol per presumpta corrupció i finançament il·legal.

Una trama amb clares referències a l’actualitat política valenciana.
Òbviament, el referent de l’obra és l’actualitat. Volíem que Corrüptia s’assemblara el màxim possible a la realitat, que tu com espectador pugues reconèixer tot el que passa a l’escenari i tot semble versemblant.

I al capdavall tot agafa un aire de farsa.
Els referents i les situacions que ens inspiren són molt absurdes, és per això que quan em vaig posar a escriure el to de farsa vingué rodat. Estem parlant de frases famoses tipus te quiero un huevo o amiguito del alma. En aquest sentit, jo tinc una experiència molt positiva de la reacció del públic. L’espectador s’ho passa molt bé però quan acaba l’espectacle reflexiona, perquè es rebota i pensa com ens estan prenent el pèl. El teatre sempre ha servit per remoure consciències. Sé que el tema de la corrupció és en el fons un drama però és millor divertir-se per a després reflexionar. Per això jo sempre dic que Corrüptia és una comèdia sobre el drama de la corrupció.

Què és el que t'empeny a escriure una obra com aquesta?
Va ser una proposta que em va fer Teatre de l’Enjòlit, en concret Elies Barberà, un dels actors de la companyia que és amic meu de la infància a Xàtiva. Jo ja havia fet teatre a nivell d’aficionat, a l’institut. Elies va creure que era la persona adequada pel meu interès pel teatre i per la meua condició de periodista. Aquest és l’origen del que després acabaria sent Corrüptia.

Quin paper juga, doncs, la teva condició de periodista en el procés creatiu?
Hi ha tota una tasca de documentació darrere el text. Jo com a periodista ja fa temps que estic apartat de la informació de Palau, de la informació política, però sé el que és trepitjar la moqueta, sé com funcionen les clavegueres del poder. Sense les anècdotes que t’expliquen els companys i la pròpia experiència periodística no hauria pogut escriure aquesta obra, perquè explica coses que ocorren molt de portes cap endins però que són un reflex i alhora explicació del que està passant.

Tan semblant a la realitat que el PP no ha encaixat bé tot el que s'explica. Tinc entès que us van censurar una de les representacions previstes al País Valencià, cert?
Sí. Realment no esperàvem el tema de la censura, que ens tancaren les portes d’un teatre públic. Jo no podia creure que a l’any 2011 per fer teatre i per fer crítica política hi hagués algú capaç, a priori, de censurar. A mi sí m’ha sorprès, pense que no està dins del joc democràtic. Però al País Valencià vivim dins d’un règim terrible de dèficit democràtic.

Però ja hi havia antecedents d’obres de teatres censurades pels governants, no pensàveu que us podia arribar a vosaltres?
Es parla de por, hi ha por. Tothom sap de l’existència de llistes negres. El fet que Teatre de l’Enjòlit estiga establida a Catalunya ha estat crucial. Hauria sigut molt difícil per a una companyia valenciana fer una cosa semblant. No per la qualitat o la preparació, sinó per poder representar l'obra a la xarxa de teatres del País Valencià.

Signar un text com aquest et deuria plantejar més d'un dubte.
Sí, és cert. A l’hora de signar l'obra vaig tenir dubtes. Va haver-hi tot un debat intern. Perquè jo sé on visc i on treballe. Sé que al País Valencià no es fa este tipus de crítica, que amb aquesta obra som pioners. També podia intuir tot el que m’anava a ocórrer. Des del punt de vista personal són experiències enriquidores però a l’àmbit professional intuïa que em podia perjudicar. Però finalment aquest dubte em condueix a signar Corrüptia, perquè jo crec que no hem de cedir al xantatge de la por i no hem de sentir-nos culpables per fer crítica política. Ningú ha de ser una excepció que no se li puga criticar. No hi ha intocables ací. En aquest país se parodia al cap d’estat, al Rei, i no passa res. I si algú se sent identificat en les actituds que s’expliquen a la nostra obra que s’ho faça mirar.

Crec, a més a més, que l’episodi de censura no ha estat l’única represàlia.
No. Després del cas de censura a Xàtiva vam buscar un local alternatiu i finalment l’obra es va poder veure aquell mateix cap de setmana a l’Olleria, una ciutat a pocs quilòmetres, amb una acollida excepcional. La setmana següent, eixe mateix dimarts, em comuniquen que no seguiria treballant com a comentarista esportiu de Canal 9, la televisió pública valenciana, que ja no anava a retransmetre més partits de pilota valenciana i que em substituiria un altre company.

No cal ser massa intel·ligent per lligar ambdós fets.
Com diria Ionesco, què curiós, què estrany i què coincidència. Però en fi, coses que passen. I et sents malament perquè penses que es tracta d’una causa extra-professional. Perquè a mi dins del meu treball a Canal 9 se m’hauria de jutjar per les meues competències professionals. I si jo en la meua vida privada no puc fer el que estime convenient, sense que em repercutisca a la meua vida laboral, llavors és que vivim en una societat malalta.

Amb tots aquests problemes, penses continuar la teva nova carrera com a dramaturg?
Sí, claríssimament. Tots aquest episodis m’encoratgen a seguir endavant. El meu segon projecte parlarà sobre el món del futbol. El tinc més o menys estructurat ja, només he de seure per acabar de dissenyar-lo i escriure els diàlegs. Però sí, continua la marxa.

diumenge, 30 de gener de 2011

Gran Adaptació

-En contrapartida a l'anterior post, hui toca destacar una obra estrenada també aquesta setmana encertadament exel·lent en matèria d'adaptació. I és que si hi ha un veritable geni català en aquesta matèria és sense espai al dubte Marc Rosich. Recorde ara, per posar només alguns exemples, Don Carlos i el Tirant lo Blanc amb Calixto Bieito o Mort de dama amb Rafel Duran, totes elles valentament arriscades. Peces que més d'un purista criticaria per allunyar-se de l'estructura dels originals a cop de reubicació de recursos, però propostes sòlides totes elles amb una idea ferma sempre acompanyada d'una intencionalitat; treballs que ultrapassen tots ells el talla i enganxa covard i asèptic.

L'últim d'aquests encerts es va estrenar dijous a la Sala Petita del Teatre Nacional. Es tracta de l'adaptació de la novel·la de Maria Barbal Pedra de tartera. Qui millor que Rosich per donar-li forma dramatúrgica a un text íntegrament narrat en literària primera persona, que al capdavall esdevé una autèntica obra de teatre amb diàlegs precisos, situacions perfectament acoblades de l'estructura original i personatges dotats d'una entitat sòlida i versemblant. Amb aquest desenvolupament de recursos pròpiament escènics la funció camina per ella mateixa, sense perdre la força i la profunditat de la matèria primera.

La intenció d'encabir el gruix de la novel·la i tot el seu temps narratiu (la vida entera de la protagonista) en la comercialitat de les dues hores fa per moments espesa la narració dels esdeveniments, amb sobtoses metamorfosis dels protagonistes en adults o resums minutats d'anys de patiments, obstacle que es venç a força de ritme i solucions imaginatives en les transicions, sense ni tan sols abusar massa del sovint recurrent recurs de l'apart. I, finalment, destacar un últim gran encert: la voluntat acurada de portar a escena la parla pròpia de la varietat lingüística del Pallars, una càrrega de treball extra en els muntatges que resulta infinitament agradable tant a les oïdes dels espectadors com a l'higiènic funcionament d'un teatre que es vol dir Nacional.

dijous, 27 de gener de 2011

Lectura Dramatitzada

-L'exili representa viure amb el cor dividit, i en el meu cas la divisió és doble perquè una part ben considerable de la meua biblioteca es troba sud avall, a ma casa de sempre d'Alcoi. La manca d'espai és la principal raó de la partició, clar. Hui precisament trobe a faltar la meua còpia d'El quadern gris, aquella profusament subratllada i anotada que vaig acabar a Londres i que no sé on ni quan es va mullar fins adquirir un aspecte arrufat i descuidat, al·lusió metonímica a l'autor, sens dubte.

Aquesta ànsia possessiva me la va provocar la contemplació de l'espectacle de Joan Ollé sobre l'obra mestra de Josep Pla que ahir es va reestrenar al Romea. És ben normal que un bon muntatge de teatre basat en un llibre ens torne a despertar el desig de llegir-lo, però no, aquest no és el cas. Més aviat al contrari, el muntatge sobre El quadern gris ens espenta a tornar a l'original per desfer-nos de la simplificació interpretativa en la que cau l'adaptació. Ollé no aixeca cap idea sinó més aviat ens presenta una successió veloç de fragments del dietari en els quals tres personatges (Pla jove, vell i...?) s'acosten superficialment a les situacions, ambients i personatges descrits.


Supose que no és gens fàcil encabir 800 pàgines en dues hores de funció, no ho dubte pas. Però quan s'aposta per una posada en escena tan eixuta s'ha de parar compte en què és el que volem transmetre. Optar per la lectura resumida en veu alta de l'original (amb quatre o cinc defectuosos enregistraments sonors d'entrevistes amb l'autor afegits) o bé és una presa de pèl o bé no és teatre. La literatura, i més els llibres de Pla, es gaudeix realment amb els ulls, amb la ment. Si Pla haguera volgut ser llegit en veu alta s'hauria fet poeta, no prosista.

Tampoc no crec en les virtuts pedagògiques que pot tenir una representació d'aquestes característiques. Tal i com ja va passar amb l'infumable represa dels versos d'Espriu, la no proposta d'Ollé desvirtua els originals, allunyant al públic de la necessària relació d'intimitat. Qui no estime i conega els originals—pense ara en les funcions escolars—eixirà escaldat davant del mur impenetrable que s'alça entre públic i escenari. Coses que passen quan es tracta fer passar una rajola pel cap d'una agulla. Teatre i literatura no són el mateix idioma, unir-los sense destil·lació té un nom: lectura dramatitzada.

dilluns, 24 de gener de 2011

Muts els telers d'Alcoi per la vacança?

m'hauria estimat molt de passar-hi aquest dia a la
mariola
tota a floretes

muts els telers d'alcoi per la vacança
Versos per a Jackeley, V. A. Estellés.

-"Música de telers és un projecte col·lectiu, mostra actual de la contracultura d'Alcoi; ciutat industrial i il·lustrada, convulsa i pionera, que un dia despertà del seu somni i no es reconeixia. D'entre els vestigis pretèrits han crescut sis propostes musicals plurals i compromeses que la projecten cap al futur".

Amb aquestes poques paraules impreses a la contraportada es ve a donar una sintètica definició d'un fenomen que es venia gestant des de fa anys, d'una forma silenciada més que silenciosa, com tot allò que té a veure amb la cultura pròpia del País Valencià. El disc Música de telers—acompanya al número de gener de la revista Enderrock, també a la venda al Centre Cultural Ovidi Montllor—posa damunt la taula una plural mostra no només de bona música sinó també de bon puny i bona lletra, una necessària i higiènica normalització que ens servirà per omplir el silenci nostre de cada dia.

La nova generació de músics alcoians, talentosos i faeners, han aconseguit ficar cullerada en el menut món del petit univers. Poc o molt poc tenen a veure entre ells, com ha de ser. Cadascú es defineix a ell mateix per les seus cançons i el comú denominador arriba a través d'aquell verset de la vella cançó que diu:

Té costeres i ponts,
música de telers;

té muntanyes que el volten
i li donen fondor.

Allí fan ser un riu

aigües brutes de fàbriques;

allí fan nàixer boira

del fum brut sense ales

que eiximeneres trauen

en prova de treball

d'un poble que l'ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.


No és gratuïta la tria, aquella cançó li servia a l'Ovidi per enyorar ca seua durant l'exili nord enllà. Anys més tard, el Mestre trobaria una mort rovellada de silenci i desídia, i si ara tornara de les seues vacances es quedaria blanc de l'esglai. Primerament en veure les runes d'allò que va ser el seu Alcoi. Poc més que arqueologia queda de les eiximeneres (ara són fonts de legionel·la) o del riu viu i brut (cívicament pavimentat); sort de muntanyes i costeres, i del vell ofegament d'un poble exhaust ja. El segon ensurt, positiu en aquest cas, li arribaria davant la constatació de veure's convertit en mite, musical i simbòlic, referència indiscutible de les noves generacions de valencians.

Va ser complicat d'alçar, l'Ovidi i molta altra gent s'ha deixat la pell per poder arribar a un cert grau—encara que xicotet—de normalitat. La llavor d'anys de lluita il·lustrada floreix ara entre els versos del cantautor Hugo Mas. Terra mullada i fèrtil on s'arrela el folk gens nostàlgic de Pelandruska o la fusió oberta i promíscua dels Batà. Entre els perfums de la collita el verd pop de Verdcel o Arthur Caravan. No podem oblidar que parlem d'una ciutat industrial i com tal elèctrica i rítmica com els We Are Not Brothers.

Companys, és l'hora de la collita. A l'orgullosa joia de veure un disc com aquest a les nostres mans podem afegir l'espectacle musical que ens espera. Cal apuntar a l'agenda l'esdeveniment, amb categoria d'inamovible:

Música de telers, Presentació en concert
Barcelona, 9 abril, Nau Ivanow dins del festival BarnaSants.
Alcoi, 28 d'abril, Teatre Calderón.


I esperem que la cosa no acabe ací.

divendres, 21 de gener de 2011

Malalties Endèmiques

-Amb motiu de la presentació del senzill i encisador cabaret No te'n riguis de Rimbaud (fins diumenge al Brossa Espai Escènic), els veterans mallorquins Iguana Teatre llançaven a l'aire una d'aquelles qüestions que per molt que se'n torne mai no ha estat resolta: Barcelona hauria de ser el principal aparador del teatre que es fa arreu dels Països Catalans? No ho és, per moltes raons que seria llarg, complicat i dolorós d'explicar.

El cas és que, casualitat o no, les darreres setmanes són especialment promiscues en visites de companyies perifèriques. Acabem de suggerir la proposta dels mallorquins i ja hem tornat una i dues vegades sobre les fèrtils visites valencianes. Ara tocaria parlar de Teatre de l'Enjòlit que, tot i ser una companyia resident a Barcelona, parla al seu darrer espectacle d'un Tema i un País que sense gaires subtileses ens recorda a la Regió del Sud.

Jenny Beacraft, Elies Barberà, Albert Alemany, Marta Montiel i Arnau Marín són Teatre de l'Enjòlit i protagonistes de Corrüptia, una regió de l'Est.

Corrüptia és el títol d'una divertidíssima farsa creada pel debutant xativí Josep Lluís Fitó que, sense massa maquillatge, retracta d'una forma espaterrant i didàctica els ets i els uts de la Gürtel. Camps, Costa o Fabra es transformen en deliris dramatúrgics que serien més propis de l'esperpent de no trobar-nos-els cada dia als diaris o als jutjats. Una proposta pensada i escrita Sènia abaix que el director Carles Fernández Giua resol d'una manera dinàmica, amb el ritme que requereix una sàtira basada en el sovint poc interessant tema de la política. És, pelat i resumit, la versió teatral del Polònia que mai tindrem els valencians.

Però, que no patisquen tots aquells a qui la política valenciana li la bufa. L'obra camina per ella mateixa i els personatges són suficientment consistents. En gran part gràcies a l'intuïtiu treball dels actors. Ben probablement, una imitació dels referents reals hauria empobrit el conjunt. Però no, i el resultat final és bastant rodó. Seguirem la pista d'aquesta companyia (de la qual és membre el també recomanable poeta Elies Barberà) per veure si es capaç de portar més lluny aquest compromís, aire fresc que s'allunya de la repetitiva frivolitat habitual dels dramaturgs i companyies de nova planta. Fins al 6 de febrer al Tantarantana.



Finalment, a mode de postdata cafre, afegir que Corrüptia, una regió de l'Est, obra que acabem de recomanar, ha estat l'enèsima víctima de l'analfabetisme democràtic del PP al País Valencià. L'alcalde Rus, en una de les seues habituals tisorades, va evitar que l'obra es veiés al teatre públic de Xàtiva. No contents amb això, el mateix Josep Lluís Fitó—periodista artífex de la revolució narrativa en les retransmissions esportives de pilota valenciana—ha estat apartat de les seues funcions de presentador dels partits. No cal ser molt intel·ligent per lligar ambdós fets.

El mateix Fitó m'explicava l'altre dia que el més curiós de tot l'afer no són les conseqüències de les represàlies, per altra banda fastigosament previsibles, sinó que la gent, pel carrer, els hi recrimina: però que esperàveu que us arribara amb una obra com aquesta? Gran error de base.

dissabte, 15 de gener de 2011

Plusquamperfectina pel Raval

-Recorde que fins aleshores havia estat un hivern suau, excepte una setmana puntual de desembre, crec. La Gran Crisi continuava fent estralls en aquell peculiar inici de 2011. Llavors, com ara, arreglar el món era un dels meus esports favorits, i aquella nit ens havíem exercitat bastant. Primer amb Toni Mendoza (l'incipient decadència del cinema o la novel·la i el gran Borges crec que veren formar el quadrant de la nit) però amb les dotze tocades el molt farsant va posar en pràctica la 13-14, la seua especialitat, sense ni tan sols acabar el cubata que s'acabava de demanar.

Em vaig quedar amb Ra, Paola, Carles, Bernat, tremenda associació de bandarres. Estranyament Carmela no hi era, crec que havia marxat de viatge però ara no recorde on. La resta de detalls de la nit me'ls estalvie perquè o bé no els recorde nítidament o bé són massa comprometedors en els temps que corren. Sé que el Taj ens va fer fora del seu bar i que al sortir camí del Moog (un local del centre on aleshores es punxava bon techno) vam descobrir una temperatura molt agradable, poc pròpia de les alçades del calendari. Aquella temporada, no sé per quina raó, havíem recuperat aquella vella energia, eixíem cada nit com si fóra l'última, com si volguérem ocultar-nos a nosaltres mateixos la imminència de tot el que s'acostava després, irremeiablement, imparable.



Vaig tornar a casa passades les 5 d'una forma bastant presentable, caminant com si res. S'acabava d'implantar la prohibició de fumar als bars. Aleshores moltíssima gent fumava i els carrers estàvem plens d'addictes amb la seua cigarreta. Una noia vomitava copiosament uns metres més enllà de la porta de la discoteca, al carrer Arc del Teatre. Per Nou de la Rambla em vaig creuar una dotzena llarga d'aquells pakistanesos acabats d'arribar que venien pots de cervesa, entrepans o somoses. Vaig girar el carrer Sant Ramon, un dels pocs racons d'aquella Barcelona que encara conservava aleshores el vell encant del Xino. No quedaven moltes putes a aquelles hores, només alguna ionqui desdentada de les que tenien dificultats per omplir la butxaca amb la seua feina. Ni rastre, però, d'aquelles boniques xiques de l'est que feien les delícies de la rovellada legió de clients. En aquells temps, la prostitució estava prohibida però els polítics eren tan ignorants i hipòcrites com els d'ara i de facto les putes, com sempre ho han fet, continuaven treballant, això sí, en unes condicions que ara semblarien tercermundistes.

El cas és que recorde aquella nit com si estiguérem parlant d'avui mateix. I és perquè aquella nit de de principis de 2011 el paisatge estava a punt de canviar per complet. Des que havia arribat a Barcelona, el Raval havia estat el meu centre d'operacions, sobretot aquella cruïlla formada per Sant Ramon, Sant Pau i En Robadors. És cert que era un de les zones més empobrides de la ciutat però això la feia dignament espontània i no estúpidament dòcil i cívica com ho és ara íntegrament. Vaig parar-me a contemplar les obres de la nova Filmoteca. La seua obertura era imminent. Aquella mateixa setmana havien tirat els murs de les obres i per primer cop es contemplava l'extensió de la plaça que hi ha ara. Allò seria el principi de la gran ensorrada del nostre Raval. Després vindria l'horrible neteja, la policia, les botigues de moda i el disseny, el turisme...

Vaig enfilar En Robadors i uns metres més enllà, mentre esquivava les agressives propostes de les negretes, una puta de mitjana edat (tint caoba, alè d'alcohol) se me va agafar del braç per preguntar-me roncament: guapo, ¿tens calés? Jo li vaig respondre molt afectat: faig cara de tenir diners?

divendres, 14 de gener de 2011

Llum d'Hivern

-L’hivernal inclinació del sol ens regala aquests dies matins i vesprades assonades d’una ensucrada llum taronja, tèrbola elegia primaveral que per moments escalfa però que d’altra banda també ens obliga a aclucar. No faré ara renec dels alts edificis que ofeguen constantment el paisatge de la gran metròpoli, simplement reclame la nostàlgia d'un cel, el de la meua pàtria, immaterialment impossible d'abastar amb paraules.

Després, és clar, estan les nits: estones de temps corcades, foses a negre, cosos que s'atansen amb ferocitat com a últim refugi a l'esperança. Quasi podria reproduir ací, punt per punt, l'assajada coreografia de les nostres abraçades nocturnes, mecànica d'amor—sí, sí, acabe d'escriure amor. Però no és temps ara de recordar totes aquelles promeses que vam nodrir en el passat. Arribem tard. Vam dubtar massa en el seu moment i ara és ja tard. Cal estudiar les rutes, se'ns acaba el temps de trobar l'aixopluc, el merescut descans del guerrer.

A partir d'ara ens cal filar més prim, tirar sempre pel dret.

dimecres, 12 de gener de 2011

El fill del forner, que feia versos

-Als últims anys de blau exili comprove, no sense alegria, com va creixent de mica en mica el prestigi i la difusió del més gran poeta en llengua catalana del segle XX, Vicent Andrés Estellés. A la iniciativa de recordar la seua figura a través de la celebració anual del seu naixement, i les no menys importants i nombroses reedicions de volums recopilatoris dels seus versos, ara també sumem en poc temps dues aproximacions teatrals. Ja vam comentar ací com d'encertada va ser la tria de Joan Ollé al portar l'incomparable Coral romput a les taules del Lliure fa tres temporades.

Una alegria comparable vam experimentar ahir els assistents a l'estrena de Poseu-me les ulleres, muntatge que l'incombustible companyia d'El Micalet va estrenar al seu teatre l'any passat i que molts dels que ens ho vam perdre esperàvem a Barcelona amb candeleta. I per fi va arribar, Calixto Bieito l'havia inclòs a la programació anual del Teatre Romea. I bé, el resultat és d'una senzillesa que fa conjunt amb els versos del poeta. Una proposta despullada on el treball de l'actor Enric Juezas és, sens dubte, el més destacable. Encomiable i literal furt de la carn i la veu del poeta.

Amb dues taules només, una barra de bar qualsevol que s'ubica a Burjassot. Apareix un periodista que ve a entrevistar el poeta, i xarra amb la cambrera i en això que arriba Estellés acompanyat d'un guitarrista que ben podria ser l'altre ego de l'Ovidi si no tinguera la veu trencada característica de Miquel Gil. Pocs elements però ben ubicats per traslladar a una simple tertúlia casolana tota la biografia i l'ànima d'un dels referents essencials de la cultura moderna en català. Una sèrie de vídeos (amb més bona intenció que no pas resultat) completen la proposta en el qual s'insereix també el treball coreogràfic que Isabel Anyó Andrés, ballarina i néta del poeta, desenvolupa a escena per subratllar el caràcter líric d'alguns passatges.

Pep Tosar, quixot del teatre independent barceloní i experimentat director d'espectacles sobre vida i miracles dels poetes de la catalanitat, signa el conjunt de la proposta la principal gràcia de la qual és que funciona sola. És a dir, la fam d'Estelles i la seua—nostra—causa són suficients per a que l'artefacte camine sol, per a que la catarsis regada de raó arribe a una platea que surt conscienciada del silenciament de la veu d'un poble, de les amargors d'un poeta que va ser autor i missatge. Recuperar, malgrat la distància, el bell patiment d'esser valencià.

dilluns, 10 de gener de 2011

L'Any de la Sensualitat

Barcelona semblaria un conte de Les mil i una nits...
Vida privada. J. M. de Sagarra

-Només arribar a Barcelona l'espessa humitat m'ha entollat l'ànima, una contradictòria sensació d'hospitalària fredor, record encara gestant de les nostres nits més salvatges a la ciutat, de carrers que se'ns mengen, de passejos en taxi amb regust de vals, entre la repetitiva partitura de l'Eixample i un Raval que sempre és punt de partida i tornada. No oblidem pas la fosca lletania d'aquells vell pisos de la Vila de Gràcia, ni de tot allò que encara, malgrat els anys, roman ocult.

Tornar d'unes petites vacances i abocar-se a la blancor de les tecles. Pensava que tot aquest temps seria suficient per trobar un bri d'esperança. Alguna cosa que, encara que menuda, m'ajudara a introduir un cert grau d'optimisme al primer post de l'any. No cal dir que no ha estat possible. Potser massa sovint, quan alcem el cap, la vista, i mirem tot el que ens envolta, només aconseguim clavar -nos de peus a terra, una mica més.

Però, malgrat tot, ahir va ser una nit moguda, vaig somniar que hi havia guerra. Per sort encara em quedaven causes per considerar-me rebel, contrari a tot, i fugia, ens perseguien, caçàvem objectius també.

Per tant, si encara puc afegir alguna cosa, si encara puc esperar alguna cosa, que siguen les forces, la capacitat de córrer, d'escapar d'aquesta mediocritat sobirana i regnant, d'aquesta indesitjable herència de sang, dels deserts de la mandra i l'acció zombi del deixar-se portar. Promet d'intentar-ho, promet d'intentar-me. I com a mostra de bona voluntat declare aquest 2011 l'any de la constància, del rigor, de l'energia, de la imaginació. I que siga—sobre totes les coses—l'any de la sensualitat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...