dimecres, 7 de desembre de 2011

Professionalització Teatral

-La ràbia que em fas, un volum al que li tenia ganes. Des que va guanyar al 2008 el Ciutat d'Alcoi de Teatre li havien florit elogis ací i allà. Malauradament, tampoc vaig poder assistir al muntatge que va tancar l'Altre Espai de València el 2009. Fa uns dies, però, regirant la pila de llibres que vaig heretar del tancament d'alguna revista de teatre, vaig trobar-me el text. Edicions 62 ens el va enviar en el moment de la seua publicació. Ja no tenia excusa. 

Una de les terribles xacres que ofega el teatre valencià és la professionalització. Les xifres de l'atur entre els actors superen el 80%, el doblatge ha pràcticament desaparegut i la ficció televisiva resta parada per impagaments. Si a tot això afegim les poques opcions de treball que tenen les joves veus del teatre en valenciàdonat l'escàs suport institucional i socialarribem a l'actual desesperada situació.

En aquest aiguamoll, Juli Disla (actor, dramaturg, director) ha estat un nadador de fons. En la seua completa trajectòria ja figuren importants premis d'escriptura com el ja anomenat Ciutat d'Alcoi, el Micalet o el Ciutat de València, entre d'altres. A més, va treballar el terreny televisiu al celebrat Autoindefinits, i això es nota. Perquè el text de La ràbia que em fas transpira una mil·limetrada economia de la paraula, amb acotacions brevíssimes, el que fa necessària una màxima expressivitat en cada frase. I l'obté, sense la necessitat de forçar situacions ni d'encabir crescendos injustificats. Molts dramaturgs triguen anys de professió en aconseguir uns diàlegs tan naturals, poques vegades vistos al teatre en valencià, encara perdut entre la normativa, l'adequació i la parla del carrer tan deteriorada. Tota aquesta espontaneïtat es transmet als personatges, a la història, que flueix tan absurda com la realitat, tan terrible com ridícula, tan divertida com colpidora. Tota una lliçó de bona arquitectura teatral.

I clar, després de llegir peces com aquesta, un es pregunta com aconsegueixen determinats creadors superar tants entrebancs, tants pals a la roda posats per un sistema podrit, on la culturai més la pròpiaés no només ignorada sinó maltractada. Malgrat tot, hi ha persones que aconsegueixen bastir una professionalitat quasi sobrenatural. No cal dir que en altre país tant La ràbia que em fas com Disla estarien a un altre nivell, gaudirien d'un altre estatus, d'una altra projecció. I no deuria, però això ho fa encara més admirable. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...