dimarts, 27 de desembre de 2011

Paco Zarzoso. Converses Teatrals Valencianes II

Matí assolellat de tardor. Una taula arrapada contra l'enorme aparador de La Confiteria, bar recurrent de l'ambient escènic del Paral·lel barceloní. Paco Zarzoso és una de les figures de més projecció de la dramatúrgia valenciana. Juntament amb Lluïsa Cunillé i Lola López forma l'Hongaresa, companyia que pateix l'ostracisme generalitzat que viu el teatre valencià.  

Amb muntatges col·lectius com Zero Responsables, o amb la teua obra El alma se serena, hem vist la cara crítica del teatre valencià. La professió havia estat adormida?
Fins fa poc, estàvem vivint una dramatúrgia que parlava d'un moment en què no hi havia grans conflictes. Vivíem en esta mena de màscara, en la què tot més o menys anava bé, sense crisi. Per tant, en eixos moments de suposada prosperitat, la dramatúrgia estava més centrada en els conflictes de l'individu: la solitud, la identitat... Amb la crisi econòmica, i sobretot en aquesta part dels polítics i la seua corrupció, arriba un moment en què la merda puja tant, i la olor és tan insuportable, que tenia que traspassar-se també al teatre.   

I les subvencions? No han actuat tot aquest temps com a mordassa?
El sector teatral depèn de les subvencions. Estic d'acord en que hi ha hagut una autocensura molt forta. Quan vam fer Zero Responsables i El alma se serena algú de la professió ens va dir: "a ma casa mai faltarà un plat de paella", com volent dir que això ens anava a costar car. L'autocensura és molt forta. Existeix la por a perdre un estatus. Una por justificada perquè s'han pres i es prenen decisions de censura. S'hi respira a l'ambient. Hi ha hagut actors que per posicionar-se davant de determinades qüestions han estat censurats i no han entrat en repartiments de Teatres de la Generalitat, o companyies que pel fet de treballar un tipus d'obres no han sigut programades. Hi ha un sentiment de por. Però pensem que ara a València el 90% dels actors estan a l'atur.

Això és matèria primera de contestació.
Jo crec que sí, perquè com no hi ha res a perdre es faran moviments per canviar molt poderosos. És un moment terrible per a que és un moment fèrtil perquè puguen passar coses, i jo crec que estan passant. En aquest sentit, El alma se serena va ser tot un fenomen, la gent va respondre d'una forma increïble.

Tot i això, no es va poder veure a València capital.
Després d'haver-la estrenada a grans teatres de Sevilla, Madrid o Mallorca, a València no es va poder veure a cap sala, pública o privada, vam haver de recórrer a una sala per a xiquets per poder exhibir-la. Els programadors de teatres poden dir que no ha estat un acte de censura sinó que no els ha interessat. Però jo sé que la censura ha estat molt important, perquè quan hem intentat parlar d'esta obra no ens han rebut.

El repartiment d'El alma se serena durant la representació.
Com es conviu amb la censura?
És molt dolorós, perquè hi ha grans creadors com Carles Alfaro, Carles Santos, els Sirera, que d'alguna manera han tingut una veu pròpia i brillant i que s'han vist obligats a marxar,  a exiliar-se. En el nostre cas continuem allí per una qüestió personal, perquè és el lloc de viure i tenim molts amics. Però en cap moment per tenir cap connexió o recolzament institucional. Vull continuar allà, però és molt frustrant. Jo vinc ara d'estar programat tres mesos a Buenos Aires, han produït la meua obra, però ací directament ni et reben.

Conseqüentment, la relació de la teua companyia, l'Hongaresa, amb Teatres de la Generalitat és...
Terrible. Fins i tot ara anem a entrar en un contenciós administratiu per la manera de tractar-nos. En 17 anys de vida de la companyia ens han donat menys ajuda de la que rep anualment el casa faller més menut de València. El fet que Lluïsa [Cunillé] siga Premi Nacional de Literatura dramàtica hauria de ser important, però no, i és molt penós. Perquè la censura no és nomes ideològica, és també estètica. No li donen importància a projectes amb una coherència. Només importen les relacions d'amistat o projectes molt comercials que poden omplir teatres.

I això no contribueix a crear un repertori propi.
És clar. Està molt bé fer un Txèkhov, però si tu vols fer un teatre nacional d'una qualitat, amb veu pròpia, hauràs de veure quina és aquesta veu pròpia de l'autoria. I mai ha hagut des de Teatres de la Generalitat la voluntat de recolzar els autors. Ells diuen que sí, i de tant en tant es programa alguna cosa, però mai en teatres grans i amb el suport decidit de les institucions.

La gaviota de Txèkhov és una de les obres produïdes aquesta temporada per Teatres de la Generalitat.
De cara al futur?
Jo crec que hi haurà una reconversió, i serà molt positiva en este sentit. Com va haver també a Buenos Aires, on a partir de la crisi es van buscar maneres diferents de fer teatre. Perquè eixe impuls de fer teatre no es pot matar d'un dia per l'altre. I jo espere que en un moment de crisi com el que estem vivint  es generen reconversions.

De quin tipus?
Les persones que estan en el teatre públic han de canviar perquè són persones a les que no els agrada el teatre, i no tenen un criteri per pensar com d'important és el teatre per a una societat. Ells no se n'adonen de que és un aliment per a l'esperit de les persones. I, per tant, s'ha de fer un teatre de repertori, de qualitat, s'ha de confiar en la veu dels professionals, recolzant els autors propis. S'ha de dignificar uns actors que porten molts anys i són molt bons. És, simplement, el que necessiten els ciutadans, la possibilitat de tenir un teatre públic de qualitat.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...