dimecres, 14 de desembre de 2011

Josep Ll. Sirera. Converses Teatrals Valencianes I

València, migdia, lloc cèntric: cafeteria de l'Octubre. Josep Lluís Sirera—autor, crític, polític i meitat del tàndem dels germans Sireraarriba amb un pesat paquet postal ple de documents. Demana un tallat, s'asseu i comença la conversa. Se sent més còmode amb la gravadora, coneix de les tergiversacions periodístiques, per això rumia bé cada paraula.
#ConversesTeatralsValencianes.

La música en valencià, la literatura, s'han mostrat sempre crítiques amb la situació política. Per què al teatre li costa tant?
La societat valenciana es troba lleugerament adormida. És una societat on no hi ha mecanismes de crítica. Per tant, el teatre no es pot excloure de la situació d'apatia, de desencís. En el cas de la música, no existeix de veritat una estructura econòmica que la sustente. Quantes vegades al mes actua Rafa Xambó? No viu d'això. Són pocs els grups que tenen un públic que els permet viure. Què passa amb el teatre? Que aquelles persones que generacionalment podrien intervenir de forma política són creadors que estan desvinculats del procés productiu. És a dir, si els teatres públics són institucions i el mecanisme que por existir per a la seua organització s'assembla al model Canal 9, ja et pots fer una idea. Rodolf [Sirera] i jo no hem estrenat en un teatre públic de València des del 1995. 

És el que Rodolf anomena autoexili
És l'autoexili, o l'exili interior que comentava Gil-Albert. Nosaltres no hem escrit cap obra, com ha fet Paco Zarzoso [El alma se serena], parlant sobre una situació social concreta. Ací el problema no és que la teua obra puga ser conflictiva, no t'estrenen perquè la persona no és grata per als polítics. 

Llistes negres?
Les llistes negres que no existeixen, però hi ha una norma velada. El meu germà ha accedit a una obra de teatre públic perquè un director li ha demanat una dramatúrgia. I es pot estrenar Una jornada particular amb dramatúrgia de Rodolf però no una obra de Rodolf. L'única estrena en estos anys va ser la del T6 de Nacional de Catalunya [Raccord, 2005], que el llavors director de Teatres de la Generalitat (TGV)—cessat poc desprésva programar al Rialto.

Imatge promocional de l'espectacle Raccord, dirigit per Carme Portaceli.
En eixe sentit, Rodolf i tu ja escriviu pensant que les vostres obres no s'estrenaran?
Som conscients de la situació que hi ha al País, i donades les circumstàncies no estrenarem en molts anys. En última instància, però, considerem que si la nostra obligació és donar testimoniatgeencara que no puguem estrenar—com a mínim podem publicar i fer circular els textos que tenim escrits. Professionalment tenim la sort que no necessitem estrenar per viure, la qual cosa és important, lògicament.

Això comporta un greu problema de professionalització. El teatre necessita de la resposta de l'espectador, per no parlar dels hàbits de consum del públic, que s'habituen a la discutible línia de programació de TGV.
El problema no és allò que es fa sinó el que no es fa. Són, al capdavall, decisions estètiques però que en el fons són polítiques. És inqüestionable que es puga produir un Txèkhov, com fa TGV, però igual al públic li agradaria més saber el que els està passant ara mateix. La dramatúrgia occidental està plena d'obres que estan reflexionant sobre l'actual crisis i ací s'estrena Los locos de Valencia. Algú pot atacar Lope de Vega? Mai de la vida! Però si estes obres estan impedint que s'estrene al meu germà, o a Paco Zarzoso, o que Lluïsa Cunillé puga exhibir les seues obres a València, doncs jo m'ho qüestione. Estem parlant de les no censures. Estem parlant d'espectacles tan notables com El alma se serena, que no s'ha pogut veure a cap teatre de València ciutat.

Alternatives?
Vaig a ser esperançador: tota aquesta gent jove de menys de 40 anys, o la gran promoció de creadors com Carles Alberola o Paco Zarzoso, han descobert la solució al problema de com viure comercialment del teatre. Quan una obra va a un poble necessita omplir el teatre, doncs es pot dur Bessos. Mentrestant, apliquem el sistema Buenos Aires, que és que aquesta mateixa gent que està treballant dedique una part dels seus ingressos, una part del seu temps i la seua energia, a fer el teatre que no es pot fer comercialment. Recents exemples com Cabanyal Íntim són una bona mostra.

El Festival Cabanyal Íntim, microteatre a cases particulars, va celebrar la seua primera edició el passat octubre.

I mentrestant, el model públic, què en fem d'ell?
Si jo ara fos un gestor, diria no al teatre públic. Tal i com està plantejat no. Un teatre públic no hauria de tenir locals, no hauria de tenir espais. La situació d'ara tal i com la tenim és un entrebanc. I la qüestió de les subvencions, evidentment, crea un sistema captiu del poder.

Quin seria, doncs, el model de teatre públic que caldria fer?
Les subvencions, fins ara, s'han orientat al producte. Jo pense que la subvenció s'hauria d'encaminar a l'acció social dels grups. El que s'ha d'avaluar no és si muntes un Txèjhov o una Lluïsa Cunillé, sinó directament cap a quin públic t'adreces, quin compromís social amb l'entorn té la teua sala. Es tracta de pagar a gestors culturals amb plena independència. El sistema francés dels anys 60 funcionava així. Se rep una subvenció si aquesta reverteix en la societat.

I els centres de producció catalans, funcionen com toca respecte del català i no només dels catalans?
Jo crec que no. Hi ha hagut un desinterès. L'única proposta del Teatre Nacional de Catalunya que ha rebut Rodolf ha estat una adaptació. Li va semblar un poc insultant. No es tracta de tenir una quota de participació, però hi ha autors que podrien estrenar textos al Nacional i no ho han fet mai. El mateix problema amb les companyies. Fa vint anys, en el moment que les companyies catalanes decideixen estrenar en castellà a València, això provoca una fractura que no s'ha pogut superar. En aquell moment, a finals dels 80 principis dels 90, les companyies de pes podien haver pressionat, perquè tenien un públic. El mateix passa amb el model lingüístic, que a Catalunya és exclusivament l'oriental, i quan un actor com Pep Cortès no ha estat capaç de perdre l'accent valencià doncs queda limitat a fer papers marginals. És lògic, t'estan preparant per un mercat, però per un mercat limitat, que ha deixat escapar la possibilitat d'acostumar el públic a diferents varietats lingüístiques. 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...