dissabte, 31 de desembre de 2011

Carles Alfaro. Converses Teatrals Valencianes III

La seua vida es veu abocada al continu desplaçament. Perquè Carles Alfaro, malgrat la seua reconeguda trajectòria com a director, no troba espai per treballar al País València i es veu obligar a fer-ho a Barcelona i Madrid, sobretot. La conversa telefònica discorre entre alguna de les pauses de la seua feina en la diàspora. 

Quina és la teua relació amb les institucions oficials del teatre valencià?
En aquests moments és nul·la. I no es deu a que haja rebutjat cap tipus d'oferta de feina, no, és que no hi ha hagut cap tipus d'oferta. Com saps, a València Teatres de la Generalitat ho copa tot...

Exiliat?
No sé si la paraula és exiliat.... Jo continue residint a València, pague els meus impostos a València, però tot ho guanye fora. Si la meua faena depenguera del que treballe ací ara em dedicaria a una altra cosa. És una realitat absolutament irracional que una persona per dedicar-se al teatre haja de marxar fora. Estem parlant d'un xicotet país que té uns recursos i una demografia suficient per a una vertebració cultural raonable. Estem parlant d'una ciutat, València, que està prop del milió d'habitants.  

Alguna cosa no va bé. 
Evidentment, alguna cosa falla, perquè ni tan sols es poden programar les obres que he dirigit fora. A mi em consta, perquè ha sigut prou habitual, que les productores o els teares públics amb els que he pogut treballar a Madrid o Barcelona han intentat anar a València amb alguns dels meus espectacles, i tampoc hi ha hagut manera. Tot això no ho dic amb cap tipus de victimisme. Jo sóc, evidentment, un privilegiat, el meu cas seria un paradigma perquè almenys tinc feina fora. Ara bé, em pregunte què pot fer un director que comença ara. Quants professionals valencians te trobes a Madrid i Barcelona perquè a València no hi ha hagut manera? Molts.

Imatge promocional de Traïció, uns dels darrers espectacles dirigits per Alfaro al Teatre Lliure de Barcelona.
A finals de la temporada passada, la companyia del Micalet abandonava la gestió del teatre, entre d'altres coses, per problemes d'ofegament administratiu. Tu que vas dirigir una sala privada, el Moma Teatre, penses que és insostenible el teatre de qualitat en valencià?
Jo crec que no és cap utopia una sala a València amb qualitat, en absolut. No és una qüestió de diners, és una qüestió d'un altre tipus. El Moma, com era el cas del Micalet, representava un problema per a les institucions. Eren sales que demostraven que es pot fer un teatre amb vocació inequívocament pública, en la nostra llengua, amb un repertori gens còmode i assumint els riscos que el mercat no pot assolir. I, és clar, hi havia un greuge comparatiu molt fort amb Teatres de la Generalitat. Perquè d'alguna manera estàvem demostrant que es podia fer el que ells no han fet mai.

Com va funcionar, en concret, el cas del Moma Teatre? 
En el cas de Moma, no va ser el fet que no es pogués mantindre. De fet, la mitjana d'ocupació se situava més enllà del 80 % de l'aforament. Recorde un any en concret que vam fer més funcions i vam tenir més públic que l'Abadia o el Lliure. Amb l'afegit que els recursos que se gastaven ells per a una producció a nosaltres ens valien per a tot l'any. Li donàvem una rendibilitat als diners que rebien que mai han tingut els teatres públics.

Imatge de l'espectacle L'altre (Umbral), dirigit per Carles Alfaro a l'Espai Moma el1997.
Quin va ser el problema doncs?
No teníem la possibilitat de créixer, que no vol dir tenir més metres d'escenografia. Vol dir tenir més possibilitats d'intercanvi per produir amb teatres de fora, millors condicions laborals, més racionalitat. Cada any havies de signar un conveni. A nosaltres ens venien ofertes de coproduccions d'Europa, Madrid o Barcelona a tres anys vista, com és lògic, però nosaltres signaven convenis anuals, i mai abans d'octubre de l'any en curs. 

T'obliguen a improvisar. 
És una bogeria. Nosaltres estaven intentant donar qualitat, amb riscos de teatre públic. Perquè és molt fàcil omplir teatres, i qui diga el contrari està mentint. Omplir teatres és fàcil, omplir-los amb segons quines coses és més complicat. El que no pot fer un teatre públic es programar Mamma Mia! al Principal i després presumir de números. Això és enganyar. A més és d'una competència deslleial respecte de sales privades com l'Olímpia. Això i mil barrabassades més. No hi ha cap tipus de racionalitat o criteri. S'ha de posar nom a les coses, i això que fan és teatre de bar. No hi ha política cultural, no saben el que volen. Estem parlant de molts anys de majoria absoluta d'un partit que no ha tingut cap tipus de sensibilitat respecte de la llengua ni d'un teatre que no siga populista.

La directora de Teatres de la Generalitat, Inmaculada Gil Lázaro (esquerra), amb l'equip del musical Mamma mia!

Després està també el tema de l'aïllament.
Eixa és una altra de les gangrenes del teatre valencià. No hi ha cap tipus d'intercanvi. El País Valencià està totalment aïllat del circuït. No té cap festival de renom. Cap de les grans produccions de volada internacional que passen per, ja no per Madrid i Barcelona, sinó per Sevilla o Bilbao, a València ni s'acosten. Ni el públic ni els propis professionals tenen el contrast del que fan respecte del que es fa.

De cara al futur? 
No cal ser especialment perspicaç per adonar-se que les dificultats són enormes. Jo estic molt, molt preocupat i molt cabrejat amb la situació que està patint la professió teatral valenciana. La situació és tremenda. Pràcticament s'han carregat dues generacions de professionals. Gent que ara té una certa edat i que ja no viu del teatre. I entre la gent jove igual. Seran, com a molt, mitja dotzena d'actors els que ara viuen exclusivament de la seua professió. Hem tirat enrere una barbaritat. 

Malgrat tot, el nivell és altíssim. 
Ara tenim tota una generació que és molt més ariscada, perquè ja no té res a perdre, perquè ja no espera res de la classe política. Però l'esperança aguanta una anys. Si després no hi ha oportunitats, la gent s'acaba exiliant. És la brutal conseqüència d'una política partidista, d'una falta absoluta d'actituds democràtiques, de sentit comú. La cultura és una inversió de futur, no pot estar al servei de signes polítics.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...